'Atormentada', d'Alfred Hitchcock

Atormentada és, encara actualment, una de les pel·lícules de la llarga filmografia d'Alfred Hitchcock que menys tenen en compte les antologies i col·leccions del mestre del suspens. Estrenada l'any 1949 amb el títol original d'Under capricorn, la pel·lícula està basada en una novel·la de Helen Simpson i va ser produïda pel mateix Hitchcock amb la seua productora Transatlantic Pictures, tot i que Warner va fer-ne la distribució. Atormentada és una estranya pel·lícula d'època de Hitchcock, que en alguns moments sembla un western i en altres una cinta de terror gòtic, i que ens transporta fins a l'Austràlia de la primera meitat del segle XIX. El protagonista és un jove irlandès, Charles Adare (interpretat per Michael Wilding) que arriba a Sidney per fer fortuna, tot coincidint amb el nomenament del seu cosí com a governador. Amb tot, el gran pes interpretatiu recau sobre l'excepcional parella formada per Joseph Cotten (tot i que Hitchcock va dir en la famosa entrevista de François Truffaut que hauria preferit a Burt Lancaster) i Ingrid Bergman, actors que ja havien treballat amb Hitchcock en pel·lícules com La sombra de una duda (1943), Recuerda (1945) i Encadenados (1946). De fet, aquesta seria la última pel·lícula que Hitchcock faria amb Bergman, ja que el mateix 1949 l'actriu sueca va viatjar a Itàlia per rodar Stromboli amb Roberto Rossellini, amb qui va mantenir una relació extramatrimonial i va tenir un fill. Aquest episodi, considerat tot un escàndol als Estats Units, va ser un dels factors que va perjudicar la pel·lícula, fins al punt que Hithcock va haver de dissoldre la productora Transatlantic Pictures. La pel·lícula va costar uns 2,5 milions de dòlars, un gran pressupost en aquella època, i Atormentada va funcionar tan malament que els bancs que havien finançat el projecte van quedar-se amb els seus drets d'exhibició. La pel·lícula no es va poder veure a la televisió fins el 1968, un fet que va contribuir a fer més gran la seua legió de defensors i de detractors... D'una banda, alguns crítics consideren que Atormentada és la pitjor pel·lícula del director anglès, mentre que altres afirmen que en realitat és la cinta més reeixida de Hitchcock. Ni una cosa ni l'altra, tot i que el mateix director també va repudiar-la sense gaire pietat en la citada conversa amb Truffaut...
La pel·lícula explica la història d'un home ric, seriós i feréstec, Sam Flusky, que està casat amb una dama anomenada Henrietta, depressiva i addicta a l'alcohol. La tradicional intriga hitchcockiana no recau aquí en cap crim, sinó que el suspens es construeix al voltant de l'esforç que haurà de fer Charles Adare per esbrinar què ha convertit lady Henrietta en una persona tan fràgil, ja que el jove irlandès s'ha proposat ajudar-la a curar-se i refer-se. Sí que hi ha, com en altres moltes pel·lícules de Hitchcock, el tema del fals culpable, ja que Flusky va passar set anys a la presó per un homicidi involuntari (que en realitat no havia comès ell). De fet, el personatge de Joseph Cotten és un emancipat, és a dir, un dels condemnats a presó que la Gran Bretanya va enviar a Austràlia per colonitzar el continent oceànic. És cert que el guió no és brillant (cosa que el mateix Hitchcock reconeixia) i que els diàlegs són de vegades massa llargs i reiteratius (tot i que hi ha un gran monòleg d'Ingrid Bergman). Hitchcock va explicar que amb motiu del seu retorn a Anglaterra i amb una productora pròpia, va buscar una gran història per a Bergman, que en aquella època era l'actriu més important del món. A més, Atormentada era una nova incursió del director anglès en el melodrama psicològic que tant agradava els nord-americans, però sobretot un nou experiment formal de Hitchcock, amb nombrosos pla seqüència com els que ja havia practicat l'any abans amb La soga (1948). En aquest sentit, Atormentada és d'una bellesa impressionant, amb espectaculars moviments de càmera, grues que serveixen per passar d'un pla narratiu a un altre, i enquadraments que fan que els personatges es moguin com en una coreografia. També cal destacar la fotografia de Jack Cardiff en technicolor, en alguns moments aspra i en altres gairebé pictòrica, que encara fa més inquietant la història sobre l'enverinament progressiu i depressió de lady Henrietta. De fet, també caldria recordar la criada Milly (Margaret Leighton), que evoca claríssimament una altra criada hitchcockiana, la sinistra senyora Danvers que l'actriu Judith Anderson va interpretar a Rebecca (1940). Atormentada no és la millor pel·lícula de Hitchcock, però tampoc la pitjor, i caldria tenir-la més en compte a l'hora de valorar l'obra del geni anglès.

'El tiempo en sus manos' de George Pal

El tiempo en sus manos és una pel·lícula de 1960, una de les poques superproduccions de ciència ficció d'una època en què la sèrie B d'aquest gènere vivia una autèntica edat d'or. El responsable de portar la novel·la d'H.G. Wells a la gran pantalla va ser George Pal, que pocs anys abans ja havia produït altres dues pel·lícules mítiques del gènere, Cuando los mundos chocan (1951), dirigida per Rudolph Maté, i la versió de La guerra de los mundos (1953) dirigida pel seu col·laborador, Byron Haskin. Com en la majoria de pel·lícules de ciència-ficció d'aquells anys, el tema d'El tiempo en sus manos és la por silenciosa per la Guerra Freda, però també hi ha una possible segona lectura per l'esclat de les noves revolucions socials i el final del colonialisme. El risc d'una guerra nuclear era real i aquest risc es troba ben present a la trama de la pel·lícula de Pal. Aquí l'amenaça ja no provenia dels marcians ni dels plats voladors d'un altre món, sinó de la incapacitat dels propis humans de conviure en pau. A El tiempo en sus manos, un científic anglès aprofita el sopar de la nit de Reis amb uns amics per explicar-los el que ha fet durant els últims cinc dies, ja que l'última vegada que es van veure va ser la nit del 31 de desembre del 1899. En realitat, George Wells (interpretat per Rod Taylor, tres anys abans de protagonitzar Los Pájaros d'Alfred Hitchcock) ha estat viatjant en el temps, fins a diferents moments del futur, a bord d'una cadira mecànica que permet traspassar "la presó" de la quarta dimensió.
Aquesta és una pel·lícula pacifista perquè la guerra impregna cadascun dels viatges que fa el protagonista, sense moure's del seu barri de Londres. Primer, arriba a l'any 1917 i descobreix que la Gran Bretanya està en guerra amb Alemanya des del 1914; després, pateix els bombardejos alemanys de Londres del 1940, i finalment arriba al 1966, tot assistint a la destrucció atòmica de Londres. Fugint de la guerra i de la catàstrofe natural que desencadena la guerra nuclear, Wells arribarà fins a l'any 802701, on la Terra sembla que ja s'ha recuperat de l'estupidesa humana. En aquest futur tan llunyà, descobreix que els humans han guanyat en bellesa i que no envelleixen mai, però que viuen despreocupats, gairebé sense emocions ni curiositat per res, i completament ignorants del seu passat, ja que tenen els aliments sense haver de fer cap esforç. En realitat, aquesta civilització són els eloi, una de les dues races en què s'ha dividit la humanitat. A l'altra banda, hi ha els morlocks, una raça pàlida i deforme, que viuen al subsòl treballant amb màquines per procurar aliments als eloi, ja que en realitat són el seu ramat: els morlocks practiquen el canibal·lisme! Wells, que simpatitza amb la simpàtica i bonica Weena, una de les eloi, decideix alliberar aquesta raça ingènua i de pas recuperar la seua màquina del temps, que ha caigut a mans dels morlocks.
De fet, més enllà dels avançats efectes especials que va utilitzar El tiempo en sus manos, el més interessant de la pel·lícula és la interpretació política de la història, clarament antibel·licista però a la vegada a favor de l'alliberament dels pobles oprimits. La guerra, per tant, forma part de la condició humana, i per tant el missatge final no és gaire optimista, ja que la intervenció de Wells en favor dels eloi també provoca que aquesta civilització futura utilitze la violència per aconseguir la llibertat. Superats avui tant el missatge com els efectes visuals de la pel·lícula, El tiempo en sus manos continua sent una petita obra mestra, amb una ciència ficció plena de romanticisme i una interpretació poderosa de Rod Taylor, que interpreta el perfecte heroi victorià. Potser l'únic personatge secundari destacable és Alan Young, que interpreta un doble paper en diferents èpoques: el de David Filby, millor amic del protagonista, i el del seu fill James, amb qui es troba en els seus viatges als anys 1917 i 1966. També cal destacar la participació del maniquí de l'aparador de la botiga de moda que hi ha davant de la casa de Wells, i que va canviant de roba vertiginosament, quan el protagonista es troba viatjant pel temps amb la seua cadira mecànica.

'Los viajes de Gulliver', de Dave Fleischer

Los viajes de Gulliver, dels germans Max i Dave Fleischer, va ser el segon llargmetratge d'animació de la història (1939), just després de Blancanieves y los siete enanitos, que Walt Disney havia produït només dos anys abans. Vaig veure aquesta pel·lícula quan era menut a la televisió i després, ja de gran, no vaig poder evitar comprar-me el DVD, i encara reviso Los viajes de Gulliver molt sovint. La pel·lícula no és tan bona com Blancaneus, però sí va representar un altre punt d'inflexió important en la creació de dibuixos animats. Els germans Fleischer, assetjats per la censura del codi Hays (que van promulgar l'any 1934, i que representava la primera cotilla moral per a les pel·lícules), havien perdut pistonada amb el seu personatge femení més conegut, la sensual Betty Boop, i es jugaven el seu prestigi com a estudi amb només una carta, Popeye el marino, que en aquella època encara competia amb popularitat amb el ratolí Mickey de Disney.
Amb tot, la seua distribuidora, Paramount Pictures, va ordenar els germans Fleischer que imitessen l'estil i el contingut dels dibuixos animats de Disney, i això és una cosa que es nota molt a Los viajes de Gulliver, adaptació de la primera part del llibre de Jonathan Swift. Per començar, el projecte havia de ser primer una aventura llarga de Popeye al país de Lil·liput, però Max Fleischer va descartar-ho perquè no volia que semblés una paròdia. A més, hi havia el precedent recent d'un episodi de Michey Mouse en què el ratolí també feia de Gulliver. Però l'èxit de l'estil gràfic i el to imposat per Disney a Blancanieves y los siete enanitos va acabar impregnant la pel·lícula dels germans Fleischer, que fins i tot van introduir els personatges dels prínceps David i Gloria, molt més humans que la resta d'habitants diminuts de Li·liput i del país veí de Blefuscu, perquè així recordessen la Blancaneus i el seu príncep. De fet, les diferències de tamany estaven molt de moda, ja que, a més a més dels nans de Blancaneus, als cinemes feia poc que també s'havia vist un gegant molt més animal, el goril·la King Kong i la seqüela El hijo de Kong, totes dues del 1933. De fet, hi ha un moment en què Gulliver agafa la princesa amb la mà com feia King Kong amb l'actriu Fay Wray. Després, també agafa el príncep i fa que Glòria endevine en quina mà es troba David. De fet, sembla que la influència és mútua, ja que hi ha un episodi de la novel·la original en què un mico gegant agafa Gulliver per la finestra i puja dalt d'un edifici. Un altre moment màgic és quan Gulliver accepta treballar al costat de la gent de Lil·liput, i els soldats passen per sota de les seues cames, com si el protagonista fos un arc de la victòria; si bé la pel·lícula és en realitat una gran cinta antibel·licista, que segurament presagiava les tensions internacionals prèvies a la Segona Guerra Mundial. De fet, els regnes de Li·liput i Blefuscu estan enemistats per una qüestió tan estúpida com quina és la cançó romàntica que haurien de cantar a la boda entre Glòria i David.
Malauradament, no tot és tan bo a Los viajes de Gulliver, i cal lamentar l'estil excessivament caricaturesc i antipàtic dels habitants de Lil·liput. Potser aquesta era la revenja personal dels germans Fleischer, que potser haurien apostat per un dibuix molt més realista aprofitant l'invent patentat per Max, l'anomenat rotoscopi, que permetia els animadors crear dibuixos animats a partir d'imatges reals. Una tècnica d'animació que es nota en els moviments del personatge de Gulliver, i que Disney també havia aprofitat per a la seua Blancaneus. En qualsevol cas, a canvi d'imitar l'estil de Walt Disney, els Fleischer van aconseguir de la Paramount els diners suficients per construir un estudi més gran a Miami, on van produir la pel·lícula, que va estrenar-se a les vacances de Nadal de 1939. Tot i que Los viajes de Gulliver no va repetir l'èxit comercial de Blancanives y los siete enanitos, la injecció econòmica va servir els germans Fleischer per afrontar un altre projecte encara més important, la sèrie de curtmetratges sobre Superman, amb el qual van rebre una nominació als Oscar.

'El guateque', de Blake Edwards

La pel·lícula La festa, dirigida per Blake Edwards l'any 1968, és més coneguda al nostre país pel seu títol en castellà, El guateque. En aquesta cinta memorable, que Edwards va dirigir cinc anys després de l'estrena de La Pantera Rosa també amb Peter Sellers com a protagonista, l'actor d'origen indi Hrundi V. Bakshi és acomiadat després d'haver-se carregat el rodatge d'una escena molt important, quan fa saltar pels aires un plató molt car. De fet, aquesta és l'escena amb què comença El guateque, estèticament molt diferent de la festa que veurem tot seguit, ja que Sellers surt vestit de guerriller i corneta indi que es resisteix a morir en una batalla contra els britànics. En realitat, l'escena és una paròdia de la pel·lícula Gunga Din, dirigida per George Stevens l'any 1939, i de la qual Edwards era una gran admirador. Després de ser acomiadat, Hrundi és convidat per error a una festa organitzada en una gran mansió pel productor de la seua última pel·lícula, però l'extra no coneix a ningú i se sentirà com un peix fora de l'aigua, envoltat per l'alta societat de Hollywood. De fet, La festa és un retrat elegant i sarcàstic de la nova classe social formada per productors, directius, actrius i aspirants a estrella de Hollywood, però sobretot un homenatge als gags visuals del cinema mut. Per exemple, l'escena del cambrer borratxo és un tribut memorable a les comèdies anteriors a l'arribada del cinema sonor. Amb tot, El guateque també té intel·ligents i surrealistes diàlegs, amb un Peter Sellers també esplèndid. Un comentari a banda mereix la interpretació de la cançó Nothing to lose per part de la polèmica cantant Claudine Longet (acusada d'haver assassinat un esquiador olímpic), així com la moderna i psicodèlica banda sonora composada per Henry Mancini, que també va escriure la bonica cançó per a la pel·lícula. De fet, Nothing to lose recorda molt Moon river, escrita pel mateix Mancini i Johnny Mercer per a una altra pel·lícula de Blake Edwards, la coneguda Desayuno con diamantes.

'Papillon', de Franklin J. Shaffner

Una de les millors pel·lícules del subgènere de presons és Papillon, film que Franklin J. Shaffner va dirigir l'any 1973, a partir d'una novel·la autobiogràfica de Henri Charrière, que també va participar en el guió. La cinta, protagonitzada per uns memorables Steve McQueen i Dustin Hoffman, explica la història de Charrière, també conegut com Papillon per la papallona que porta tatuada al pit, que és condemnat a cadena perpètua en una presó de la Guyana Francesa per un crim del que afirma que és innocent. Al vaixell que porta els condemnats a les colònies, el personatge interpretat per McQueen coneix Louis Degà, un delinqüent molt famós per haver falsificat abonaments de la defensa nacional i haver estafat molta gent. Papillon accepta protegir aquest home miop i dèbil, encarnat per Dustin Hoffman, a canvi que li proporcione diners per poder escapar-se de la presó. Després del primer intent de fuga, Papillon rep un dur càstig i es troba incomunicat durant períodes molt llargs, amb tortures físiques i psicològiques molt severes, que el duran molt a prop de la mort i de la delació, però el protagonista no defallirà gràcies a la seua lleialtat i sobretot al seu anhel de llibertat.
La pel·lícula és una crítica ferotge al sistema penitenciari de les colònies franceses, ja que ens ensenya sense escarafalls la corrupció dels funcionaris i la tortura que pateixen els presoners. Però sobretot, és un cant contundent a la llibertat individual, segurament reforçat per la participació en el guió de Dalton Trumbo, un dels escriptors de Hollywood represaliats durant la fosca Cacera de Bruixes del maccarthisme. El més interessant de la posada en escena, al marge de la recreació de la vida en una presó colonial i de la duresa de la selva pantanosa, és el contrapunt entre la civilització exportada per França a la Guyana (que teòricament hauria de representar l'arribada de la llibertat per a les persones) i l'infern d'humiliacions i maltractaments que han de patir els presoners. Després de veure com els responsables de la presó van a missa amb la família o escolten concerts de música clàssica, comprenem que hi ha més dignitat humana en els que no defalleixen per aconseguir la llibertat, en la tribu de salvatges que curen Papillon, o en la colònia de leprosos que l'ajuden a aconseguir una embarcació. En aquest sentit, un de les meues escenes favorites és quan el personatge d'Steve McQueen es fuma un cigar que li ofereix el cap dels leprosos contrabandistes, sense saber que la seua lepra no és contagiosa. El més important és la llibertat, i cal arriscar-ho tot per aconseguir-la. Evidentment, una escena així no tindria la mateixa tensió i sensibilitat sense un actor com McQueen, que a Papillon ofereix una de les seues interpretacions més grans. Especialment valuosa és la seqüència en què Papillon es troba incomunicat, amb només mitja ració de menjar i a les fosques, mossegat pels ratpenats i alimentant-se dels insectes, a punt d'embogir. La interpretació de McQueen és tan estremidora que en algun moment ens sembla estar mirant l'embogit Renfield d'alguna versió de Drácula, i més després de recordar l'escena del ratpenat. Tot un expert en fugues, ja que en aquella època ja havia protagonitzat La gran evasión y La huída, l'actor anomenat The King of Cool també demostra una química espectacular amb Dustin Hoffman, que també ja era una gran estrella, després de l'èxit d'El graduado, Perros de paja, Cowboy de medianoche o Pequeño gran hombre. També cal destacar l'emocionant i commovedora banda sonora de Jerry Goldsmith, així com la fotografia de Fred J. Koenekamp, que fan de Papillon una indiscutible obra mestra del cinema, amb moments inoblidables.

'La pradera sin ley', de King Vidor

King Vidor va dirigir el western La pradera sin ley el 1955, just l'any abans d'una de les seues pel·lícules més conegudes, l'adaptació a la gran pantalla de Guerra y Paz. La pel·lícula explica la història de Dempsey Rae (Kirk Douglas), un vaquer sense destí (d'aquí el títol original Man without a star, l'home sense estrella) que accepta treballar per a una gran propietària que arriba a l'Oest per fer molts diners, des de la costa Est. Però sobretot, La pradera sin ley és la història d'aprenentatge del jove Jeff Jimpson (William Campbell), un vaquer inexpert que sabrà tot el que ha de saber un cowboy gràcies als consells de Dempsey.
En una de les primeres escenes, quan el personatge de Kirk Douglas salva Jeff de morir sota les rodes d'un tren, el primer consell que li dóna és que no ha de donar mai l'esquena al seu adversari, després d'haver-li clavat un cop de puny. Després, encara li donarà més consells, com que no abuse del whisky a les nits o que els cavalls mengen abans que els homes, i l'ensenyarà a portar un ramat de vaques i també a disparar amb un revòlver. Però sobretot, li donarà una gran lliçó de dignitat i de lleialtat, quan Dempsey passa d'un bàndol a l'altre dels grangers enfrontats per les zones de pastures, i fins i tot li dirà quan ha de deixar de ser un rodamon i crear una família. Així, quan Jeff ja ha après a ser un vaquer, el rebel i enèrgic Dempsey seguirà el seu camí cap a l'horitzó, com en tota bona pel·lícula de l'Oest.
La pradera sin ley és un western magnífic, tradicionalment subestimat perquè va quedar clarament eclipsat per l'altra gran aportació de Vidor al gènere, la memorable Duelo al sol. A més a més de la interpretació de Douglas, cal destacar la participació de Jeanne Crain, que encarna la rica propietària que contracta Dempsey per comandar els seus ramats. Vidor explica estrictament allò que és necessari, sense recrear-se excessivament en els paisatges o en els tòpics del gènere. El guió està signat pels guionistes Borden Chase i Daniel D. Beuchamp, a partir d'una novel·la de Dee Lindford. La pel·lícula té genials moments còmics en què Douglas demostra que també estava molt ben dotat per fer riure, i també gags visuals molt aconseguits, com quan Dempsey tira la seua cadira de muntar a través d'una finestra, mentre unes prostitutes estan tocant el piano. Tot i així, la meua escena preferida és quan Kirk Douglas s'està pentinant davant d'un espill i remulla la pinta dins d'una peixera amb peixos vius, per poder-se pentinar millor els seus cabells rossos. Tot seguit teniu un vídeo amb un fragment de la pel·lícula...