24 de setembre 2008

'La calle del delfín verde', amb Lana Turner

La calle del delfín verde és una pel·lícula del 1947 dirigida per Victor Saville, un drama romàntic i d'època protagonitzat per Lana Turner, tot i que que avui en dia és molt poc recordat pel gran públic. El film, basat en una novel·la d'Elizabeth Goudge, té una espectacular posada en escena amb una luxosa ambientació, ja que recrea amb tot detall com era un poble de la costa anglesa de finals del segle XIX i també la Nova Zelanda de l'etapa colonial. Però La calle del delfín verde també té un guió força irregular, tot i que cal reconèixer que Saville (considerat un director mediocre, tot i el seu Kim de la India) va saber fer una bona feina, ja que la pel·lícula té escenes per al record. La història comença quan dues germanes, Marianne i Margaritte Patourel (interpretades per Lana Turner i Donna Reed), s'enamoren del mateix home, el jove William Ozanne, encarnat per Richard Hart. Les germanes Patourel són dues xiquetes de casa bona i en canvi el jove Ozanne és el fill d'un metge que fa anys va tenir una relació amorosa amb la mare de les dues noies, aquí interpretada per la magistral Gladys Cooper. Les dues germanes rivalitzen en silenci per l'amor de William, però és Marianne qui té més determinació i qui fa tot el possible perquè el jove Ozanne es puga convertir en un oficial de la marina britànica, ja que considera que així serà més fàcil que a casa seua l'acceptin com a pretenent. Fins i tot aconsegueix que el seu pare (Edmund Gwen, el professor del Calabuch de Luis Garcia Berlanga) aporti diners a l'operació, com si fos una inversió de futur. Però durant una escala a la Xina, l'oficial Ozanne passa la nit amb una prostituta que l'emborratxa per robar-li, així que el vaixell marxa sense ell i és acusat de deserció. Gràcies al capità O'Hara, a qui va conèixer al port del seu poble, Ozanne aconsegueix arribar a Nova Zelanda, on coincideix amb un altre home que estimava en secret Marianne Patourel, i que havia fugit d'Anglaterra per haver mort un home en una baralla. Al costat de l'enigmàtic Timothy Haslam (interpretat per un Van Heflin sensacional, que en alguns moments recorda Orson Welles), el jove Ozanne intenta fer fortuna dedicant-se a la indústria de la fusta. Enamorat de la germana petita, Margaritte, Ozanne es troba en una taverna i escriu una carta al senyor Patourel per demanar-li perdó per haver-lo deshonrat en haver desertat de la marina. A més, li demana la mà de la seua filla, però com que està borratxo es confon de nom i afirma que està enamorat de la gran, Marianne. I com que és la germana més decidida, el personatge interpretat per Lana Turner ho deixa tot i se'n va cap a Nova Zelanda, per casar-se amb el seu pretenent. És a la part neo-zelandesa de La calle del delfín verde on hi ha les escenes més poderoses, èpiques i terrorífiques del film, que van fer que la pel·lícula rebés l'Oscar als millors efectes especials. També és memorable l'escena en què la germana de Lana Turner a la pel·lícula, Dona Reed, puja per una cova propera a la platja fins a la porta d'un convent de monges, desesperada perquè ha perdut l'amor de la seua vida.
En aquell any 1947, Lana Turner ja era tota una estrella de Hollywood, ja que l'any abans de La calle del delfín verde ja havia protagonitzat El cartero siempre llama dos veces, i l'any següent compartiria cartell amb Gene Kelly a la versió de Los tres mosqueteros que va dirigir George Sidney. Tres anys abans, Turner s'havia casat amb el milionari Bob Topping, en el seu quart matrimoni després d'haver-se casat i divorciat del músic Artie Shaw i de l'actor Steve Crane (dues vegades, aquí teniu una fotografia d'una de les bodes). Era una de les dones més desitjades de Hollywood pel seu físic, ja que a més dels seus set matrimonis se li coneixien aventures amoroses amb gent com Howard Hughes, Clark Gable, Frank Sinatra, Errol Flynn, Fernando Lamas o Tyrone Power (amb aquest últim en l'època del rodatge de La calle del delfín verde). Però durant la dècada dels 40 va aconseguir el reconeixement que necessitava com a actriu. La seua carrera va consolidar-se definitivament la dècada següent, amb les seues aparicions a Cautivos del mal (1952), de Vincente Minnelli, o Imitación a la vida (1959), de Douglas Sirk, tot i que la seua única nominació a l'Oscar va ser per Vidas borrascosas, la pel·lícula de Mark Robson del 1957. El títol feia honor a la seua pròpia vida, ja que l'any següent es va veure embolicada amb un escàndol, per l'assassinat del seu amant Johnny Stompanato per part de la seua filla, Cheryl Crane, presumptament en defensa pròpia davant dels maltractaments que rebien les dues. Una tragèdia que recorda l'argument de Volver, tenint en compte que Pedro Almodóvar és un gran admirador de Lana Turner i de la pel·lícula Imitación a la vida. El cas va perjudicar la seua carrera, ja que durant el judici es van utilitzar cartes i testimonis que van posar al descobert les aficions sadomassoquistes de Lana Turner. A partir d'aquell moment, la carrera de Lana Turner va perdre intensitat i cada vegada li oferien papers menys interessants, fins al punt que als anys vuitanta va acceptar aparèixer a la sèrie Falcon Crest. Va morir l'any 1995 víctima del càncer, als 75 anys, el mateix any que rebia el premi Donostia del festival de cinema de Sant Sebastià.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Una de les meves pel·lícules preferides de Turner i un exemple de com la Metro feia les coses: a partir de l'acurada tria d'una bona història, posava el millor que tenia al servei de la mateixa. Les escenes a Nova Zelanda (el trencament de la presa, la posterior inundació, el terratrèmol) estan hàbilment conseguides a nivell d'efectes especials, tenint en compte que estem parlant dels anys quaranta. Lana, meravellosa. Van Heflin, al lloc. Donna Reed, insuperable com sempre. Magnífics Edmund Gwenn i Gladys Cooper com els ancians Patourel, amb un Richard Hart, jove actor que va morir prematurament, en la seva primera aparició a la gran pantalla. Un espectacle com només es feien abans, i -per a mi- un dels pocs casos en que una pel·lícula demanava a crits haver estat rodada en color.
Pandora

Gustau Moreno ha dit...

Segur que si la pel·lícula s'hagués fet en color hauria tingut més èxit popular, i avui seria més recordada. Però tot i així cal dir que la fotografia en blanc i negre de George J. Folsey és sensacional. No sé si les escenes de la jungla, quan la família de Lana Turner és raptada pels aborígens, faria tanta por en color. En algun moment em recorda King Kong... Aquesta pel·lícula tenia tots els ingredients per convertir-se en un clàssic, però no els va acabar de funcionar. Tot i que el director fa el que pot (no li demanis més a Saville), crec que el problema és que el guió no està gaire ben fet. Algunes escenes són massa llargues i altres estan mal explicades. Però encara que no siga una gran obra mestra, és una pel·lícula que cal veure si tenim l'oportunitat.