29 de desembre 2008

LA LLISTA DE SCHLINDER

0 comentaris
Aquests Nadals, com n'ha passat en d'altres, ens arriben males notícies de la terra on se'ns diu va nàixer Jesucrist. L'exércit israelí ha engegat un fort atac militar al territori palestí de la franja de Gaza amb un resultat de més de tres cents morts i més de mil ferits.

Els israelis acaben d'ordenar als periodistes que abandonen la zona ja que la consideren zona militar tancada. Què no passarà allí si ningú aliè al conflicte ens ho conta?

Per casualitat m'ha caigut a les mans la pel.lícula La Llista de Sclinder i l'he tornat a veure després d'haver-la disfrutat a la pantalla del cinema quan es va estrenar.

El conflicte palestí-israelí sembla irresoluble amb tots dos bàndols creuant acusacions de ser els culpables del seu perllongament, però si una cosa tinc ben clara és quina és la part més feble: el poble palestí. Faríen bé els israelís d'aprendre d'Oskar Sclindler quan en una escena de la pel.lícula dialoga amb l'oficial nazi sobre quin és el sentit del poder veritable i que no és altre que la capacitat de perdonar.

Oskar Schindler va nàixer en un poble de l'actual República Txeca i va morir a la ciutat de Hildesheim, a la Baixa Saxonia d'Alemanya l'any 1974, en mig de la més absoluta indigència després d'haver rebutjat pocs anys abans de morir l'ajut econòmic del govern d'Israel. Actualment està enterrat en un cementiri catòlic de la ciutat de Jerusalem.

Steven Spielberg va dirigir l'any 1993 (ja fa quinze anys, com passa el temps!) aquest drama bassat en l'evolució personal d'aquest personatge, ambiciós i astut i que ens retraten amb una elevada capacitat per a les relacions públiques.

Oskar Sclinder, interpretat per Liam Neeson, gràcies a les bones relacions que ha aconseguit amb els militars del règim nazi facilitant-los els desitjos i vicis més mundans (bon menjar, bona beguda, dones, música i festes) més la confiança forçosa d'un grup de jueus capitalistes que viuen al ghetto de Cracòvia i que s'han vist despullats dels seus béns, posarà de nou en funcionamet una antiga fàbrica metal.lúrgica per a produir subministraments per a l'exércit alemany.

L'arribada d'un nou oficial alterarà els plans d'Sclinder. L'oficial, interpretat magistralment per Ralph Phiennes, amb una mirada glacial que impressiona i genera terror és la reflex de la crueltat, de l'arbitrarietat i les contradiccions humanes (viu en un dilema constant entre complir amb els seus ideals de puresa de la raça i l'atracció que li desperta una dona jueua que li fa de criada).

Oskar anirà transformant el seu esperit, des de l'ambició i el lucre personal cap a la solidaritat i l'altruïsme amb què va aconseguir salvar de la mort segura a més de mil persones jueues.

Un altre paper destacat és el del comptable jueu interpretat per Ben Kingsley que amb la seva màquina d'escriure, full, rera full escriurà el llistat de persones que dona títol a la pel.lícula.

Amb una durada de més de tres hores (185 minuts) Spielberg va fer el més difícil que és aconseguir reunir d l'hora el reconeixement de la crítica, el públic i els premis cinematogràfics (va aconseguir 7 Oscars en les categories de pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, banda sonora, direcció artística, banda sonora, direccó artística i fotografia).

La fotografia està realitzada en un blanc i negre perfecte, amb unes poques notes d'acoloriment com són les flames d'unes espelmes o l'abric roig d'una nena jueua i fins i tot les escenes finals a tot color del póstum homenatge dels supervivens davant la seva tomba.

Una obra perfecta en la ètica i la estètica, en el fons i la forma.

Obra mestra (*****)

05 de desembre 2008

La festa

3 comentaris
Ahir vaig poder gaudir de l'enèssima visió de la pel·lícula de 1968, La festa, dirigida per Blake Edwards i immortalitzada per un Peter Sellers memorable que encarna un actor secundari indi a qui només li passen desgràcies. Els gags se succeixen de forma imparable i converteixen la festa que dóna nom a la pel·lícula en una espiral de d'escenes ridícules, absurdes i caòtiques in crescendo. Els diàlegs són escassos i la veritat és que són del tot superficials, perquè la magnitud i l'interès de la pel·lícula se centra en la interpretació d'un Peter Sellers que, sense dubte, devia inspirar al televisiu Mr. Bean. El desgavell de situacions en què es troba el protagonista no faran altra cosa que despertar-nos, a més de molts somriures, una enorme tendresa. La decoració de la casa, la múscia, els vestits, tot, ens retornarà a l'estètica dels anys seixanta.

Podeu veure'n algun fragment aquí, aquí o aquí
*També pots llegir: