Avui us portem una altra pel·lícula completa, gentilesa del portal ADNStream. Es tracta de The Stranger, la pel·lícula d'Orson Welles de l'any 1946, que al nostre país es coneix amb diferents títols, com El extraño o El extranjero. Tot i que se li poden trobar desenes de defectes, és una de les nostres pel·lícules favorites de sempre, i no només de la filmografia de Welles, sinó de tota la història del cinema. Feta només cinc anys després de Ciutadà Kane, és el tercer llargmetratge dirigit per Welles, just després de la pel·lícula maleïda El cuarto mandamiento (1942). Igual que amb el seu segon film, Welles va haver de patir que els productors de la pel·lícula també alteressen el muntatge final d'El extraño. La pel·lícula, que d'alguna manera alerta del perill que criminals de guerra nazis s'estiguen amagant als països aliats amb altres identitats (només feia un any que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial), va ser prohibida a l'Estat espanyol per la censura franquista, i no va ser fins molts anys després que va estrenar-se a Espanya, directament a la televisió. En qualsevol cas, El extraño és una de les pel·lícules menys personals de Welles, un encàrrec que li va servir per demostrar a Hollywood que també podia ser un director dels anomenats artesans. Welles es va reservar el paper de Franz Kindler, un antic oficial nazi acusat de ser un dels màxims responsables de l'holocaust dels jueus, que aconsegueix fugir d'Alemanya i refugiar-se en un petit poble de Connecticut. L'única pista que la comissió de crims de guerra té per identificar-lo és la fascinació del refugiat nazi pels rellotges antics, i per això l'agent Wilson (interpretat per un sempre efectiu Edward G. Robinson) es desplaça fins al cor de l'Amèrica més idíl·lica per intentar localitzar el monstre. Per fer-ho, Wilson segueix un antic camarada de Kindler anomenat Meinike, que poc després d'arribar al poble és assassinat. El que ningú sap al poble és que ara Franz Kindler es fa passar per un agradable mestre d'institut, que està a punt de casar-se amb la jove Mary Longstreet (Loretta Young), la filla d'un jutge de la Cort Suprema dels Estats Units. El extraño és una intensa mostra de cinema negre barrejat amb suspens i intriga política, amb moments memorables com l'escena de la persecució final. Si no l'heu vist mai, tot seguit podeu veure la pel·lícula completa.
20 de març 2009
'El extraño', pel·lícula completa d'Orson Welles
Avui us portem una altra pel·lícula completa, gentilesa del portal ADNStream. Es tracta de The Stranger, la pel·lícula d'Orson Welles de l'any 1946, que al nostre país es coneix amb diferents títols, com El extraño o El extranjero. Tot i que se li poden trobar desenes de defectes, és una de les nostres pel·lícules favorites de sempre, i no només de la filmografia de Welles, sinó de tota la història del cinema. Feta només cinc anys després de Ciutadà Kane, és el tercer llargmetratge dirigit per Welles, just després de la pel·lícula maleïda El cuarto mandamiento (1942). Igual que amb el seu segon film, Welles va haver de patir que els productors de la pel·lícula també alteressen el muntatge final d'El extraño. La pel·lícula, que d'alguna manera alerta del perill que criminals de guerra nazis s'estiguen amagant als països aliats amb altres identitats (només feia un any que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial), va ser prohibida a l'Estat espanyol per la censura franquista, i no va ser fins molts anys després que va estrenar-se a Espanya, directament a la televisió. En qualsevol cas, El extraño és una de les pel·lícules menys personals de Welles, un encàrrec que li va servir per demostrar a Hollywood que també podia ser un director dels anomenats artesans. Welles es va reservar el paper de Franz Kindler, un antic oficial nazi acusat de ser un dels màxims responsables de l'holocaust dels jueus, que aconsegueix fugir d'Alemanya i refugiar-se en un petit poble de Connecticut. L'única pista que la comissió de crims de guerra té per identificar-lo és la fascinació del refugiat nazi pels rellotges antics, i per això l'agent Wilson (interpretat per un sempre efectiu Edward G. Robinson) es desplaça fins al cor de l'Amèrica més idíl·lica per intentar localitzar el monstre. Per fer-ho, Wilson segueix un antic camarada de Kindler anomenat Meinike, que poc després d'arribar al poble és assassinat. El que ningú sap al poble és que ara Franz Kindler es fa passar per un agradable mestre d'institut, que està a punt de casar-se amb la jove Mary Longstreet (Loretta Young), la filla d'un jutge de la Cort Suprema dels Estats Units. El extraño és una intensa mostra de cinema negre barrejat amb suspens i intriga política, amb moments memorables com l'escena de la persecució final. Si no l'heu vist mai, tot seguit podeu veure la pel·lícula completa.
Stardust memories, de Woody Allen
Stardust memories (1980) és una de les pel·lícules més estranyes de Woody Allen, però a mi se'm va quedar marcada a la retina des del primer cop que la vaig veure. Recordo amb precisió aquell dia, perquè al mateix moment que jo em declarava admirador del seu talent, al mateix instant que jo descobria tot un món d'enginy que fins llavors ni tan sols creia possible, la sala del cinema s'anava quedant buida. Els espectadors desfilaven pel passadís en direcció a la sortida, alguns fins i tot enfadats, i jo em quedava gairebé sol, bocabadat davant un film que miro i admiro repetidament.Tots just fa uns dies, vaig incloure una de les seqüències a la meva secció de Felicitats petites.
Els temes són els de sempre: el sentit de la vida i les contradiccions humanes. Us deixo amb algunes fragments del guió.
"-Els carrers estan embussats. Hi ha el Papa a la ciutat, o una altr figura de l'espectacle?"
.
."-Troba difícil dirigir-se a si mateix?
-Només he de resistir la temptació de fer-me massa primers plans."
.
"Vaig fer un curs de filosofia existencial a la universitat de NY i a l'examen vaig deixar totes les preguntes en blanc. Em van posar un 10."
.
"-Com es defineix políticament?
-Estic a favor de la democràcia total i honrada, i també crec que el sistema americà pot funcionar."
.
"-Molta gent l'ha acusat de narcisista.
-Si m'hagués de definir com un personatge de la mitologia no seria Narcís, sinó Zeus."
.
"Per a tu sóc ateu, per a Déu són l'oposició fidel."
.
"No la pots controlar la vida, només l'art i la masturbació, dos camps om sóc un gran expert."
17 de març 2009
El Piano, de Jane Campion
Cap al minut noranta-vuit d’aquesta pel·lícula hi ha una escena esgarrifosa que, un cop vista, no es pot oblidar mai més. Sense donar pistes, tothom que l’hagi vist crec que dirà el mateix, que de vegades en 60 segons d’emoció es pot resumir tota una historia i tot un plec de sentiments.
Hi ha pel·lícules que tal com s’estrenen, ja es veu que entraran als annals dels “clàssics”. Per a mi, El Piano (1993, de la directora Jane Campion), és una d’aquestes. La trama, com moltes, és aparentment simple. A meitat del segle XIX, Ada, una dona escocesa, és enviada, amb la seva filla, a Nova Zelanda donada en matrimoni pel seu pare a un granger que viu al “mig del no-res”, a dins dels boscos, on hi ha una petita colònia de britànics. Ada no pot parlar, no s’explica mai el motiu, però la seva obsessió i manera d’expressar-se és tocant un piano que s’ha fet portar en ella. El seu marit no veu el piano com a una necessitat i el ven a un veí, que desprès demana classes de piano a l’Ada, i alguna cosa més, a canvi d’anar-li tornant l’instrument a poc a poc.
El marit és l’estereotip de granger-colon que intenta comprar terrenys als aborígens per anar sumant patrimoni, sense arribar a entendre mai la seva manera de vida. Com tampoc pot entendre a la seva dona ni les seves necessitats. Per a ell, ha comprat una dona igual com compraria un terreny. Aquesta actitud contrasta amb la del veí que està més integrat en la vida d’aquella gent i, fins i tot, parla la seva llengua. S’entén que el seu personatge és més a prop de la natura, de la vida real, i això queda reflectit amb el seu comportament, més rude, però a la vegada menys hipòcrita i més emocional.
Aquesta pel·lícula, per a mi, tracta de les emocions humanes i la comunicació, o la falta d’aquesta. En alguns aspectes sembla un conte de fades, però potser el que em recorda més és a la història de Cims Borrascosos, d’Emily Brönte, una gent vivint aïllats fent front a les emocions i reaccions humanes més bàsiques.
El Piano funciona, i afecta tant a la gent que li agrada, per una sèrie de factors que transformen una pel·lícula simple en una que crea un ambient asfixiant, hipnòtic i transportador. Els actors són de primera; Holly Hunter va guanyar un Oscar pel seu paper com a Ada, igual que Anna Paquin com a la filla (llavors amb només 11 anys). El marit és Sam Neill, i el veí, el majestuós Harvey Keitel.
La fotografia és magnífica, les imatges dins de la selva amb les plantes que també atrapen i ofeguen els personatges. Fins i tot els colors estan triats amb un toc verd-blau-gris buscat per representar el mateix tipus de fotografia d’aquella època.
La pel·lícula ja es mereix un 9, però per arribar al 10 hem de parlar de la música. La banda sonora són peces de música del Michael Nyman (habitual col·laborador de Peter Greenaway - per uns un parell de genis, per altres uns pesats!). En El Piano, Nyman ho encerta totalment, la música hipnotitza i ens porta a un altre pla mentre observem, impotents, el desenllaç dels fets tràgics, esperançadors, d’aquest triangle d’emocions.
És una obra d’aquelles que els seus detractors no la toleren, per ser incomprensible, pseudo-art, pretensiosa, mentre que els seus fans no l’oblidaran mai, no hi ha línia entremig. Per a mi, en el grup dels fans, una pel·lícula de les poques que he tornat a veure 4 o 5 cops (cosa increïble avui en dia amb tantes ofertes i possibilitats i tant poc temps); fins i tot comprant la pel·li, BSO, guió ... Podríem continuar amb les mil i una anècdotes sobre la pel·lícula però els que ja en sou seguidors, segur que les coneixeu (o les podeu investigar per la xarxa), i els que no, millor que mireu la pel·lícula i desprès ja en parlarem!
Hi ha pel·lícules que tal com s’estrenen, ja es veu que entraran als annals dels “clàssics”. Per a mi, El Piano (1993, de la directora Jane Campion), és una d’aquestes. La trama, com moltes, és aparentment simple. A meitat del segle XIX, Ada, una dona escocesa, és enviada, amb la seva filla, a Nova Zelanda donada en matrimoni pel seu pare a un granger que viu al “mig del no-res”, a dins dels boscos, on hi ha una petita colònia de britànics. Ada no pot parlar, no s’explica mai el motiu, però la seva obsessió i manera d’expressar-se és tocant un piano que s’ha fet portar en ella. El seu marit no veu el piano com a una necessitat i el ven a un veí, que desprès demana classes de piano a l’Ada, i alguna cosa més, a canvi d’anar-li tornant l’instrument a poc a poc.
El marit és l’estereotip de granger-colon que intenta comprar terrenys als aborígens per anar sumant patrimoni, sense arribar a entendre mai la seva manera de vida. Com tampoc pot entendre a la seva dona ni les seves necessitats. Per a ell, ha comprat una dona igual com compraria un terreny. Aquesta actitud contrasta amb la del veí que està més integrat en la vida d’aquella gent i, fins i tot, parla la seva llengua. S’entén que el seu personatge és més a prop de la natura, de la vida real, i això queda reflectit amb el seu comportament, més rude, però a la vegada menys hipòcrita i més emocional.
Aquesta pel·lícula, per a mi, tracta de les emocions humanes i la comunicació, o la falta d’aquesta. En alguns aspectes sembla un conte de fades, però potser el que em recorda més és a la història de Cims Borrascosos, d’Emily Brönte, una gent vivint aïllats fent front a les emocions i reaccions humanes més bàsiques.
El Piano funciona, i afecta tant a la gent que li agrada, per una sèrie de factors que transformen una pel·lícula simple en una que crea un ambient asfixiant, hipnòtic i transportador. Els actors són de primera; Holly Hunter va guanyar un Oscar pel seu paper com a Ada, igual que Anna Paquin com a la filla (llavors amb només 11 anys). El marit és Sam Neill, i el veí, el majestuós Harvey Keitel.
La fotografia és magnífica, les imatges dins de la selva amb les plantes que també atrapen i ofeguen els personatges. Fins i tot els colors estan triats amb un toc verd-blau-gris buscat per representar el mateix tipus de fotografia d’aquella època.
La pel·lícula ja es mereix un 9, però per arribar al 10 hem de parlar de la música. La banda sonora són peces de música del Michael Nyman (habitual col·laborador de Peter Greenaway - per uns un parell de genis, per altres uns pesats!). En El Piano, Nyman ho encerta totalment, la música hipnotitza i ens porta a un altre pla mentre observem, impotents, el desenllaç dels fets tràgics, esperançadors, d’aquest triangle d’emocions.
És una obra d’aquelles que els seus detractors no la toleren, per ser incomprensible, pseudo-art, pretensiosa, mentre que els seus fans no l’oblidaran mai, no hi ha línia entremig. Per a mi, en el grup dels fans, una pel·lícula de les poques que he tornat a veure 4 o 5 cops (cosa increïble avui en dia amb tantes ofertes i possibilitats i tant poc temps); fins i tot comprant la pel·li, BSO, guió ... Podríem continuar amb les mil i una anècdotes sobre la pel·lícula però els que ja en sou seguidors, segur que les coneixeu (o les podeu investigar per la xarxa), i els que no, millor que mireu la pel·lícula i desprès ja en parlarem!
Acabem amb la cita d’una poesia de Thomas Hood que tanca la pel·lícula (traducció gràcies a la companya de butaca, la Sílvia):
There is a silence where hath been no sound,
There is a silence where no sound may be,
In the cold grave—under the deep, deep sea.
Hi ha silenci on so no hi ha hagut
Hi ha silenci on so no hi haurà
A la freda tomba - del fons de l’oceà.
07 de març 2009
El planeta de los simios
Avui he tornat a veure El planeta de los simios, una de les pel·lícules més mítiques de la meva història particular amb el setè art. Hi ha pel·lícules d'una qualitat inqüestionable, altres amb diàlegs memorables, altres amb seqüències que et fan morir de riure cada cop que les veus, altres d'acció trepidant, i altres que et magnetitzen de forma irracional. Un exemple d'aquest últtim cas, és El planeta de los simios, des del primer cop que la vaig veure, a La Renaixença, a Cornudella de Montsant, quan era un xiquet impressionable. Poser és l'impacte poderós de la imatge dels goril·les dalt dels cavalls, l'estranya sensació de trobar-te davant d'un món a l'inrevés, amb els humans dominats pels simis, la fascinació que em produeixen les històries on es juga amb el temps, l'inoblidable final amb Charlton Heston agenollat a la platja: Us malaeixo!
La pel·lícula és de 1968, com 2001: una odissea a l'espai. Sense dubte, considero molt millor aquesta segona, però per El planeta de los simios sento quelcom d'amor visceral difícil d'igualar.
06 de març 2009
'Perversidad', pel·lícula completa
Avui estrenem l'opció de veure pel·lícules clàssiques completes al nostre bloc, i ho fem amb Perversidad, el film que Fritz Lang va dirigir l'any 1945, i que nosaltres ja vam comentar aquí, a Cinema-Classics. A Perversidad, Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. En aquesta pel·lícula, el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson. 
Llegiu la resta de l'apunt sobre Perversidad.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)