Cinema-Classics

TIR DE GRÀCIA

2011-12-20T20:20:00.000+01:00

Letònia és un país banyat pel mar Bàltic que actualment té poc més de 2 milions d'habitants. En la seva història ha tingut dominacions de diferent països propers com Alemanya, Suècia, Polònia i Rússia.

Aprofitant la guerra civil russa que es va iniciar l'any 1917 entre els boltxevics i el seu exèrcit roig i els militars de l'ex-exércit zarista i altres opositors agrupats sota el Moviment Blanc, Letònia va assolir la seva independència a l'any 1918, un cop acabada la primera guerra mundial.

Aquesta independència va suposar, però, l'inici d'un període caòtic que va provocar que a l'any 1919 hi haguessin tres governs: El de Karlis Ulmanis amb el suport de la Gran Bretanya; Peteris Stucka que va proclamar la república soviètica de Letònia, amb el suport de l'Exèrcit roig rus i que va ocupar la major part del país i el govern de Andrievs Niedra, que suposava un govern satèlit d'Alemanya.

En aquest context és on es desenvolupa la coproducció franco-alemanya Tir de Gràcia dirigida l'any 1976 per Volker Schlondorff .

Es tracta d'un drama rodat en blanc i negre que narra la relació frustrada entre una dona jove aristòcrata interpretada per Margarethe von Trotta i un oficial prusià sexual i afectivament reprimit. La noia es declara al militar però és rebutjada per aquest pel seu exagerat sentit del deure. Això provocarà que la dona en un entorn de guerra es deixa portar per la promiscuïtat amb altres militars i la col·laboració amb els partidaris del moviment soviètic.

Finalment, l'oficial portarà el seu sentit del deure fins les últimes conseqüències, en una mostra del caràcter rígid i amb un elevat sentit kantià del deure d'un oficial alemany que ens remetrà inevitablement a les atrocitats que es van cometre en la Segona Guerra Mundial per part de l'exércit nazi, amb elements fortament disciplinats i acrítics. El deure no es qüestiona: és simplement el deure.

Nota filmaffinity: 6,5

Nota personal: 6

Adéu a Farley Granger

2011-04-07T00:53:00.002+02:00

Lamentable que haja passat tan desapercebuda la mort de l'actor Farley Granger, que va morir el 27 de març passat als 85 anys, a Nova York. En realitat, havia estat un dels grans de Hollywood, però la indústria del cinema també va deixar-lo de banda quan Granger va declarar obertament la seua bisexualitat. Sobretot, ha passat a la història del setè art pels seus papers en dues de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, 'La soga' (1948) i 'Extraños en un tren' (1951). En aquest sentit, crec que si James Stewart (amb qui va coincidir a 'La soga') era el perfecte intèrpret per a les pel·lícules de Hitchcock sobre el fals culpable, Farley Granger era l'actor ideal per interpretar històries sobre la impossibilitat de cometre el crim perfecte. Avui ens queda homenatjar-lo amb el famós pla seqüència de 'La soga', que comença precisament amb Granger escanyant la víctima...

Liz Taylor, adéu al mite

2011-03-24T19:13:00.000+01:00

Quan "La gata sobre el tejado de zinc" es va projectar a Tortosa el 1960 (la pel·lícula de Richard Brooks és de dos anys abans), la premsa local va catalogar-la amb el qualificatiu de "gravemente peligrosa". Feia temps que l'Asociación de Padres de Familia demanava a La Voz del Bajo Ebro que entre les dades de les pel·lícules que es projectaven als cines de Tortosa, i no només a les d'estrena, figurés la seua qualificació moral. El drama protagontizat per Paul Newman i Elizabeth Taylor era titllat de "deprimente, repulsivo, amoral y patológico", segons una crítica recollida pel cronista local Francisco J. Renau en el seu llibre "Son i cansament", la segona part de "Rapsòdia en gris".

He recuperat aquesta informació, gairebé per casualitat, arran de la mort de l'actriu Elizabeth Taylor, aquest dimecres als 79 anys, a causa d'una malaltia cardíaca. Era un dels últims mites vius de l'època daurada de Hollywood, amb una vida convulsa dins i fora de la pantalla, però protagonista de pel·lícules memorables com "La gata sobre la teulada de zinc calenta", "Qui té por de Virginia Wolf?", "Cleopatra", "Una dona marcada" o "Gegant". Personalment, també recordaria els seus papers a "Donetes", "Ivanhoe", "El pare de la núvia" i "El árbol de la vida", un intent de la Metro de repetir l'èxit de "Lo que el viento se llevó". Va ser amb aquesta última pel·lícula, dirigida per Edward Dmytryk el 1957 i molt maltractada per la crítica, que Liz Taylor va aconseguir la seua primera nominació als Oscar com a millor actriu. És una cinta molt recomanable, una epopeia familiar ambientada en la Guerra de Seccessió en què Taylor fa un gran paper al costat del seu amic Montgomery Clift. Liz Taylor no aconseguiria l'Oscar fins el 1960, amb "Una dona marcada", i encara repetiria el 1966 amb "Qui té por de Virginia Wolf?". Abans, el 1958 i el 1959, també havia estat candidata amb "La gata sobre el tejado de zinc" i "De repente, el último verano". A LaSexta 3 podeu veure, aquesta nit, dues de les seues pel·lícules més conegudes, "La gata sobre el tejado de zinc" i "El padre de la novia". Aquesta és la crònica que ahir li van dedicar a TV3:

Pete Postlethwaite

2011-03-24T09:16:00.002+01:00

Entre les moltes estrelles del món de la música i del cinema que ens estan deixant aquest any, trobem l’actor Peter Postlethwaite. Potser el seu nom no us sonarà tant com el d’altres actors més coneguts, però quan pensem en les pel·lícules en què ha actuat, de seguida sabrem de qui parlem. Com diem en anglès, Postlethwaite era un “actors’ actor” , o sigui, un actor apreciat sobretot pel mateix gremi d’actors, que són els més indicats per avaluar la seva feina.

Postlethwaite va nèixer a Anglaterra a l’any 1946, i va morir el 2 de gener del 2011, amb només 64 anys. Va treballar molt al teatre i a la televisió britànica, i en pel·lícules com Els Sospitosos Habituals, En El Nom Del Pare, Tocant El Vent, Romeo + Juliet, Parc Jurassic/Un món perdut, i Amistat.
El millor homenatge són les paraules clares del director Steven Spielberg, “Pete és el millor actor del món”.

Aquí tenim el clip amb el discurs emocionant de la pel·lícula Brassed Off (Tocant el vent). La banda de música de la mina de carbó del seu poble acaba de guanyar el concurs més important de bandes, un premi pel qual sempre han treballat. Però rebutgen el premi ja que s’han adonat que hi ha coses més importants, com ara les persones, les quals estan quasi bé totes afectats pels tancaments imparables per part del govern. Per mirar, gaudir, i pensar ... una escena brutal. Agafeu els mocadors ...

Casino

2011-03-01T17:49:00.005+01:00

El cinema de gàngsters és un gènere cinematogràfic basat en personatges dedicats a viure de forma criminal, normalment de forma organitzada, que ens ha deixat alguns títols brillants.

La cadena de televisió HBO s'ha especialitzat en sèries basades en aquest tipus de personatges com ara fa uns anys les sis temporades de Els Soprano o actualment la interessant Boardwalk Empire ambientada en l'època de la llei seca dels Estats Units.

Aquest cap de setmana vaig tornar a veure Casino, una de les millor obres d'aquest gènere, dirigida l'any 1995 per Martin Scorsese i interpretada per Robert de Niro, director del casino; Sharon Stone, la seva dona atractiva i alcoholitzada; Joe Pesci, violent i desequilibrat o James Woods, un hortera buscavides.

La veritat és que els 182 minuts passen a tota velocitat gràcies a un guió molt sòlid i un ritme enèrgic que barreja les escenes d'acció amb d'altres narratives on la veu en off ens presenta els personatges i ens explica els detalls de l'organització derivada dels incontrolables ingressos d'aquest tipus de casa de jocs i que serveixen per a sostenir molts altres tipus de negocis, respectables com l'activitat immobiliària o hotelera o d'altres que no ho són tant.

El retrat d'uns personatges addictes als diners fàcils està molt ben fet; personatges que compren voluntats, eliminen les molèsties o converteixen les seves personalitats patològiques en quadres psiquiàtrics per obra de la sensació de poder que genera la riquesa.

El casino Tangiers es va basar en un lloc real com era el The Stardust Resort & Casino, clausurat l'any 2006. La ciutat de las Vegas serà el pal de paller on discorre la història durant la dècada dels setanta i els anys vuitanta, un lloc ideal per ambientar aquest gènere de pel.lícules, on la velocitat a la que canvia de mans els diners és directament proporcional al nombre d'alimanyes que hi troben aliment i el nombre de despulles humanes que en resulten.

També és destacable la seva banda sonora original amb cançons d'autors com Fletwood Mac, Eric Burdon, Roxy Music, Cream o Tony Bennett entre d'altres i els títols de crèdit del mestre Saul Bass.

Nota filmafinnity: 8

Nota personal: 8

L'actriu Jane Russell mor als 89 anys

2011-03-01T11:54:00.000+01:00

L'actriu nord-americana Jane Russell, molt popular durant la dècada dels cinquanta gràcies al seu paper de noia morena a 'Los caballeros las prefieren rubias' / 'Els senyors prefereixen les rosses' (Howark Hawks, 1953) amb Marilyn Monroe, ha mort aquest dilluns als 89 anys, a causa d'una fallada respiratòria a casa seua. L'actriu va ser descoberta pel milionari Howard Hughes quan treballava com a model i secretària d'un metge, i va ser una de les grans estrelles de Hollywood durant els anys quaranta i cinquanta, gràcies a pel·lícules com 'El forajido' (1943), on va destacar pel seu físic exuberant i una actitud erotitzant que va posar nerviosos els censors. En aquella època, Russell també va participar com a model de glamour en algunes revistes militars, per aixecar la moral de la tropa. Al costat de Robert Mitchum va protagonitzar les pel·lícules 'Las fronteras del crimen' (1951) i 'Macao' (1952). Després de l'èxit de la pel·lícula amb Marilyn Monroe, també va protagonitzar una seqüela, 'Los caballeros se casan con las morenas' (1955), però la seua carrera cinematogràfica va anar decaient, i es va centrar en la televisió, el teatre i la publicitat, tot aprofitant la seua estètica de pin-up per ser la imatge comercial d'una marca de sostenidors. En concret, per a la casa Playtex, per a la qual va protagonitzar la campanya del "Creuat Màgic'. En la seua última etapa, Russell va destacar per les seues obres solidàries, sobretot en favor de la infància i de les adopcions.

25 anys sense Orson Welles

2010-10-10T10:49:00.003+02:00

Avui, 10 d'octubre, fa 25 anys de la mort de l'actor, director, guionista i productor Orson Welles. L'autor de "Ciutadà Kane" va esdevenir un dels intel·lectuals més importants del segle XX després del seu pas pel cinema, amb un talent i un estil tan innovador que, des de fa anys, la crítica mundial el consideren com un dels millors cineastes de tots els temps. Per commemorar el primer quart de segle de la seua mort i celebrar la seua obra, el canal TCM Clásico ha preparat aquest mes d'octubre una programació especial, que té el seu punt àlgid aquest diumenge amb l'emissió d'una marató amb alguna de les seues millors pel·lícules. De fet, ahir ja es van emetre "Ciutadà Kane" i la peça de producció pròpia "Dioses y monstruos: Orson Welles", així com la pel·lícula "El extraño". Avui, a partir de les 13.15 hores, es podran vere "La dama de Shangai", "El cuarto mandamiento", "Míster Arkadin", "Ciudadano Kane", i "Sed de mal". El proper 16 d'octubre arribarà el torn de "Macbeth". Durant tot el mes hi haurà diverses redifusions, i el 23 d'octubre també es podrà veure "Un hombre para la eternidad", dirigida per Fred Zinemann però amb Welles com a secundari de luxe.

Les mines del rei Salomó

2010-08-10T09:31:00.000+02:00

Fa uns dies van reposar per enèssima vegada a la televisió Les mines del rei Salomó (la bona, la clàssica, amb Stewart Granger i Deborah Kerr). En vaig veure només un petit fragment (no per manca de ganes, perquè m'hi hagués enganxat de bon gust). Pel·lícules com aquesta, entre altres coses, tenen la facultat o la màgia de retornar-me a la infantesa. Si no recordo malament, el cartell anunciador de "Las minas del rey Salomón" decorava quan era petit les parets de La Renaixença, el local de Cornudella on anava al cine gairebé tots els diumenges, alternant amb L'Íntim, l'altre local del poble.

Aquella col·lecció de cartells era com un catàleg de somnis, un recull d'esperances possibles.

La pel·lícula l'he vista molts cops (qui no?), tot i que ara ja feia uns quants anys. En recordava perfectament les seves aventures, les tribus africanes, els animals, els perills..., que em devien fascinar quan era més petit; en recordava el conflicte amorós entre l'explorador i l'esposa esperançada en retrobar el seu marit perdut, amb tensió sexual inclosa que vaig captar quan devia ser més jove. Però no en recordava el combat dialèctic entre la parella protagonista no absent d'aspectes morals i que ens posen de manifest les lluites interiors i conflictes dels personatges.

És apassionant comprovar que amb el pas dels anys ens transformem per dins i, alhora, transformem el paisatge que ens envolta.

Jesús M. Tibau

TCM Clásico recorda John Huston

2010-08-06T13:03:00.000+02:00

Qui diu que a l'agost mai passa res? L'agost va nàixer i va morir John Huston (5 d'agost del 1906- 28 d'agost del 1987), un dels directors més grans de la història de Hollywood. A més de destacar en els seus inicis com a guionista, va tenir un debut brillant amb "El Halcón Maltés". Al llarg de 50 anys de carrera, va ser el responsable de pel·lícules com "Moby Dick", "El tesoro de Sierra Madre" -va guanyar l'Oscar a millor director i millor guió adaptat-, "Vidas rebeldes", "Fat City", "El hombre que pudo reinar" o "El honor de los Prizzi", per dir només unes quantes. Fill i pare d'actors, Walter Huston i Angelica Huston, va contribuir al descobriment d'estrelles com Humphrey Bogart i Marilyn Monroe. Per això, aquest mes d'agost, el canal de pagament TCM Clásico dedica un especial a la seua figura, tot reservant els dissabtes a una programació en què sobresurten pel·lícules imprescindibles com "Cayo Largo", "La jungla del asfalto" o "La noche de la iguana". A més, TCM Clásico emet el documental de producció pròpia "Dioses y Monstruos: John Huston", i la pel·lícula "Cazador blanco, corazón negro", dirigida i protagonitzada per Clint Eastwood, i que en realitat recorda el rodatge de "La reina de África" a càrrec del mateix Huston.

Les pel·lícules i les peces especials del cicle són les següents:

Dia 7 a les 21:30h. Dioses y Monstruos: John Huston
Dia 7 a les 21:45h. Reflejos en un ojo dorado
Dia 14 a les 21:30h. Cayo Largo
Dia 14 a les 23:10h. Dioses y Monstruos: John Huston
Dia 14 a les 23:25h. Fat City, ciudad dorada
Dia 21 a les 21:30h. En el rodaje de "La noche de la Iguana"
Dia 21 a les 21:45h. La película de mi vida: La noche de la iguana
Dia 21 a les 21:50h. La noche de la iguana
Dia 21 a les 23:50h. Dioses y Monstruos: John Huston
Dia 28 a les 21:30h. Dioses y Monstruos: John Huston
Dia 28 a les 21:45h. La jungla de asfalto
Dia 28 a les 23:35h. Cazador blanco, corazón negro

L'APARTAMENT

2010-07-11T10:59:00.002+02:00

Quins són els fils ocults que mouen a les persones? Subtils i diversos però tothom en té algun. El poder, la vanitat, el reconeixement, els diners, el sexe, la dependència, l'orgull, l'enveja...

Buddy Baxter (Jack Lemon) és un oficinista d'una gran companyia d'assegurances de Nova Yorkque viu solitari en un petit apartament. Moltes vegades es queda a l'oficina fins hores després que tothom ja ha plegat. És que és molt treballador? Doncs no és per això. La seva llar s'ha convertit en el lloc de trobada de molts directius de l'empresa amb les seves amants i durant moltes hores no té casa pròpia.

Buddy aconsegueix d'aquesta manera un sobresou i un progressiu ascens dins l'empresa, a costa de la seva imatge amb els veins, el seu descans, la seva son i fins i tot la seva salut.

Però Buddy s'enamora de Fran Kubelik (Shirley McLane) una ascensorista de l'empresa, amable bondadosa i innocent ( o no tant?) que resulta ser l'amant d'un dels directius i pretén que aquest deixi la seva esposa per casar-se amb ella.

Buddy i Fran són dos peixets que intenten pescar enmig dels taurons, però acaben descobrint que els taurons sempre imposen la seva pròpia llei.

Aquesta comèdia romàntica amb rivets amargs, rodada d'una forma austera i teatral (l'apartament és on discorre la major part de la història) va ser dirigida l'any 1960 (enguany, per tant, es celebra el seu 50è aniversari) pel mestre Billy Wilder i va aconseguir nombrosos premis, com 5 Òscars a l'any 1961 (director, montatge, pel.lícula, direcció artística i guió), BAFTA, Globus d'Or i Venècia.

Al final, com en moltes ocasions de la vida, la redempció dels personatges arriba.

Una obra mestra del cinema que sempre està present en qualsevol llistat de les millors 100 pel.lícules de tota la història del setè art.

'El sargento York', de Howard Hawks

2010-06-15T00:15:00.000+02:00

Aquest cap de setmana hem vist la pel·lícula "El sargento York", que Howard Hawks va dirigir l'any 1941 amb Gary Cooper com a protagonista. Un film que comença com un western, que continua com un drama rural, i que acaba com un legat antibel·licista, tot i que justifica la participació dels Estats Units en la Gran Guerra. De fet, és el tipus de pel·lícula ambientada en la Primera Guerra Mundial amb què, abans de l'atac japonès a Pearl Harbour (en realitat, es va estrenar només dos mesos abans del bombardeig), Hollywood mirava d'influir en l'opinió pública nord-americana, per donar suport a l'entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Les altres van ser les pel·lícules sobre el patiment de la població civil a França i Gran Bretanya (potser el cas més destacat en aquesta categoria siga "La señora Miniver", de William Wyler). "El sargento York" es considera sovint com un Howard Hawks menor, però és una mostra magistral del classicisme narratiu del cinema de Hollywood, amb un guió ben construït, perfectament estructurat i definit, i uns personatges per al record, en què sobresurten els interpretats per Gary Cooper i per Walter Brennan. També són molt remarcables les escenes bèl·liques i l'ambient de les trinxeres, que us recordaran Senderos de gloria, d'Stanley Kubrick.

És l'any 1916 i, en un poble de Tennessee, Alvin C. York (Gary Cooper) és un jove i humil granger que només té un defecte: li agrada massa l'alcohol i dedica bona part del seu temps lliure i els seus diners a beure amb els seus amics i a fer malifetes, sense cap respecte per res, ni tan sols per l'hora de la missa. Només l'amor per una noia (adorable Joan Leslie, que durant el rodatge només tenia 16 anys) fa que Alvin es decideixi a anar a poc a poc pel bon camí, i és en aquesta part de la història quan el protagonista redescobreix la religió, i l'espectador, que el personatge interpretat per Gary Cooper té una punteria excel·lent com a tirador. Fins ara, en aquesta vall aïllada de Tennesse, la guerra d'Europa semblava una cosa molt llunyana, però el president declara la guerra a Alemanya i un error de càlcul provoca que Alvin York siga cridat a files. A partir d'aquest moment, Alvin -que és contrari a matar per conviccions religioses, tot i que la pel·lícula desenvolupa poc la seua conversió a la fe- té un dilema moral. Haurà d'anar a la guerra com a caporal i ensenyar els seus companys a disparar per matar enemics, per protegir la llibertat al seu país i evitar la mort de més persones innocents.

Alguns rebutjaran el to excessivament patriòtic de la cinta de Hawks. Però cal entendre-la en el context de la Segona Guerra Mundial, amb el nazisme avançant per Europa i els japonesos pel Pacífic, i amb la societat nord-americana dividida sobre la intervenció en el conflicte. Siga com siga, el film està basat en la història real d'Alvin York, que va imposar Gary Cooper per al paper. Els altres candidats eren Ronald Reagan (sí, l'actor que més endavant seria president dels Estats Units) i James Stewart. En aquest sentit, el seu paper com a sergent York va representar el primer Oscar per a Gary Cooper, que no el tornaria a guanyar fins al 1952 amb "Sólo ante el peligro", de Fred Zinnemann, tot i que els anys següents també va estar nominat per "El orgullo de los yankis" (1942) i "Por quién doblan las campanas" (1943), totes dues de Sam Wood. La veritat és que Cooper fa una interpretació memorable, amb moments plens de dramatisme però també d'humor, de tendresa i de dignitat humana, que fan encara més notable la pel·lícula de Hawks. El director va estar nominat a l'Oscar com a millor director, però no el va guanyar (se'l va emportar John Ford per l'extraordinària "Qué verde era mi valle") i l'Acadèmia només el va reconèixer amb un Oscar honorífic a tota la seua carrera, el 1975. De fet, "El sargento York" només va aconseguir el premi al millor actor i al millor muntatge, de les onze nominacions que defensava. El 1941 va ser un any molt disputat, amb pel·lícules com les esmentades i amb "Citizen Kane", "Sospecha", "El difunto protesta" o "Dumbo".

Tot seguit, podeu veure un resum de la pel·lícula que hi ha a You Tube...

ARIZONA BABY

2010-05-02T00:21:00.005+02:00

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.
H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.
Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.
L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.
Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.
Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.
De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.
(Entrada de ventetdelsud)

Maig és el mes de Clint Eastwood a TCM

2010-05-01T00:45:00.000+02:00

El proper 31 de maig, Clint Eeastwood compleix 80 anys, i el canal de pagament TCM no ha dubtat a homenatjar aquesta llegenda viva del setè art, tot dedicant-li la programació de les nits del cap de setmana de tot el mes. Serà apartir de les 22.00 hores, amb una sessió doble els dissabtes i una estrena els diumenges. En total, seran 13 pel·lícules dirigides i protagonitzades per Eastwood: actor, director de cinema, productor cinematogràfic, guionista, músic i compositor. Al llarg de la seua extensa carrera, que ocupa més de 50 anys i que s'allarga fins a l'actualitat, Eastwood acumula un palmarès espectacular, només reservat als grans del cinema: 4 premis Oscar, 5 Globus d'Or i nombrosos guardons internacionals.

El cicle comença aquest dissabte 1 de maig amb el documental "Johnny Mercer - The Dream's On Me". TCM estrena per primera vegada a Espanya aquesta peça, en la qual Eastwood va intervenir com a productor executiu, i que tracta sobre aquest gegant de la música popular nord-americana. Com a colofó, el 30 de maig, el canal dedicarà el dia complet a la figura d'Eastwood amb una selecció de les pel·lícules de l'especial i amb l'estrena del documental "The Eastwood Factor", peça en què el prestigiós crític Richard Schickele analitzarà la vida i l'obra del cineasta.

Tota la programació de l'especial
Dissabte, 1 maig:
22:00 hores "Johnny Mercer - The Dream's On Me" (2009) ESTRENA
23:35 hores "Un mundo perfecto" ("A Perfect World", 1993, color, dir: Clint Eastwood)

Diumenge, 2 maig:
22:00 hores "Por un puñado de dólares" ("Per Un Pugno Di dollaria", 1964, color, amb Clint Eastwood)

Dissabte, 8 maig:
22:00 hores "Los violentos de Kelly" ("Kelly's Heroes", 1970, color, dir: Brian G. Hutton)
00:20 hores "Harry el Sucio" ("Dirty Harry", 1971, color, amb Don Siegel)

Diumenge, 9 maig:
22:00 hores "Space Cowboys" ("Space Cowboys", 2000, color, dir: Clint Eastwood)

Dissabte 15 maig:
22:00 hores Entrevista Richard Schickele ESTRENA
23:00 hores "Medianoche en el jardín del bien y del mal" ("Midnight in the Garden of Good and Evil", 1997, color, dir: Clint Eastwood)

Diumenge 16 maig:
22:00 hores "Cadillac Rosa" ("Pink Cadillac", 1989, color, dir: Buddy Van Horn) ESTRENA

Dissabte 22 maig:
22:00 hores "Bird" ("Bird", 1988, color, dir: Clint Eastwood)
00:35 hores "Poder absoluto" ("Absolute Power", 1997, color, dir: Clint Eastwood)

Diumenge 23 maig:
22:00 hores "Dos mulas y una mujer" ("Two Mules for Sister Sara", 1970, color, amb Clint Eastwood) ESTRENA

Dissabte 29 maig:
22:00 hores "El desafío de las águilas" ("Where Eagles Dare", 1968, color, amb Clint Eastwood)
00:30 hores "Cazador blanco, corazón negro" ("White Hunter, Black Heart", 1990, color, dir: Clint Eastwood)

Diumenge 30 maig:
06:55 hores "Cadillac Rosa" ("Pink Cadillac", 1989, color, amb Clint Eastwood)
09:00 hores "El desafío de las águilas" ("Where Eagles Dare", 1968, color, amb Clint Eastwood)
11:30 hores "Harry el Sucio" ("Dirty Harry", 1971, color, amb Don Siegel)
13:15 hores "Johnny Mercer - The Dream's On Me" (2009)
14:45 hores "Un mundo perfecto" ("A Perfect World", 1993, color, dir: Clint Eastwood)
17:00 hores Entrevista Richard Schickele
17:55 hores "Dos mulas y una mujer" ("Two Mules for Sister Sara", 1970, color, amb Clint Eastwood)
19:55 hores "Els 10 Magníficos: Clint Eastwood" (2008)
20:15 hores "Per un puñado de dólares" ("Per Un Pugno Di dollaria", 1964, color, dir: Sergio Leone)
22:00 hores "The Eastwood Factor" (2009) ESTRENA
23:35 hores "Sin perdón" ("Unforgiven", 1992, color, amb Clint Eastwood)
01:45 hores "Space Cowboys" ("Space Cowboys", 2000, color, dir: Clint Eastwood)
03:55 hores "Medianoche en el jardín del bien y del mal" ("Midnight in the Garden of Good and Evil", 1997, color, dir: Clint Eastwood)

Cicle d'Akira Kurosawa a TCM Clásico

2010-03-24T00:00:00.002+01:00

Fa dies que vull comentar-ho i una mica més i se'm passa. Avui, 23 de març, ha tingut lloc el centenari del naixement del cineasta japonès Akira Kurosawa, un dels millors directors de la història del setè art. En aquest sentit, per celebrar els 100 anys que hauria fet avui el director de 'Rashomon', el canal de pagament TCM Clásico ha programat un cicle amb alguna de les seues millors pel·lícules. La programació ha començat aquesta nit mateix, amb l'emissió dels films 'Los siete samuráis' i 'Barbarroja'. Demà dimecres arribarà el torn d''El ángel borracho' (21.30 hores) i 'Yojimbo, el mercenario' (23.10 hores). Dijous, TCM Clásico emetrà 'El perro rabioso' (21.30 hores) i 'Madayo' (23.35 hores). El colofó serà l'emissió, aquest divendres a les 21.30 hores, del seu testament fílmic, 'Los sueños de Akira Kurosawa', que el realitzador va dirigir animat i finançat per dos dels seus més grans seguidors a Hollywood, ni més ni menys que George Lucas i Steven Spielberg. En aquest sentit, és una gran oportunitat per descobrir o per recuperar bona part de la filmografia de Kurosawa (de totes les pel·lícules del cicle, només he vist 'Los siete samuráis' i 'Los sueños...'). A més, si ja heu fet tard a les pel·lícules d'avui, sapigueu que teniu l'opció de veure la marató amb tots els films seguits que el mateix canal TCM Clásico oferirà el proper dissabte, 27 de març, a partir de les 13.30 hores.

This is Spinal Tap, de Rob Reiner

2010-02-25T22:51:00.005+01:00

Si us agrada la música, però sobretot la història de la música, les mil i una anècdotes i llegendes sobre el comportament exagerat i boig dels grans grups i figures de la música rock; doncs, us encantarà aquesta pel·lícula - This is Spinal Tap (de l'any 1984).

En un fals documental, el director segueix el grup fictici Spinal Tap durant una gira dels EEUU a la tardor de 1982. A través d’entrevistes amb els components del grup i flashbacks veiem l’evolució del grup des dels anys 60 fins a l’actualitat. Originalment tenien una certa semblança amb els Beatles o els Stones, per després convertir-se en heavies. La pinta que tenen ara, al 1982, ens recorda als Van Halen o Iron Maiden.

Aquesta és una pel·lícula de culte per als amants de la música rock, ja que retrata a la perfecció l’estil de vida d’aquests grups, però sempre afegint-hi un puntet més – d’alguna manera com els amplificadors que utilitzen, que no paren al 10 sinó que poden pujar el volum fins a l’11! No obstant això, moltes figures del món del rock van explicar, després de veure-la, que no; que no exageraven gens.

La trama, bàsicament, és la gira pels EEUU d’un grup, Spinal Tap, una mica passada la seva millor època, amb tics dels costums del passat i incapaços de ser políticament correctes. No explicarem els millors gags ni acudits, millor que els veieu en directe – el tema de la tapa del LP, la qüestió de com és que tots els rockers estan tan ben dotats sota aquells pantalons tan estrets, els misteris dels bateries bojos (agafant com a models les morts de Keith Moon i John Bonham), són algunes d’aquestes escenes.

El director és Rob Reiner que surt a la pel·lícula com al fictici director del documental, Marty Di Bergi. Després Reiner va fer altres obres com Stand By Me o When Harry Met Sally. Els tres actors principals són Michael McKean, Christopher Guest i Harry Shearer. Tots havien estat al programa de comèdia per excel·lència Saturday Night Live.

Si us agrada saber com vivien els músics dels 70, anant en moto pels corredors dels hotels, seguits per una legió de groupies, drogant-se contínuament però rebutjant els Smarties de segons quin color... Aquesta és una pel·lícula per mirar i tornar a mirar.

Aquí tenim 4 clips.

The Getaway, de Sam Peckinpah

2010-02-01T00:33:00.003+01:00

Una de les pel·lícules més memorables del principi de la dècada dels 1970 és The Getaway (La Fugida). Del director Sam Peckinpah, la pel·lícula segueix la seva línea habitual amb un tipus de violència que trencava una mica les normes no escrites d’allò que havia de ser una obra de Hollywood en aquell moment. Comparada amb altres obres del mateix director, com Straw Dogs o The Wild Bunch, potser The Getaway no està a la mateixa altura però té el valor afegit d’un incomparable Steve McQueen fent parella amb Ali McGraw en una relació poc predicible.

La pel·lícula, de l’any 1972, està basada en el llibre homònim de Jim Thompson i ens conta la història d’un lladre (McQueen) que s’ha lliurat de la presó gràcies a l’ajut d’un empresari important i corrupte, amb la condició de que li faci una “feina”. La feina consisteix en un “simple” robatori d’un banc, però com en totes les millors pel·lícules les coses es compliquen. ... La història té tots els ingredients necessaris; traïció, doble-traïció, motius sospitosos, cotxes, violència, la dona reprimida que acaba anant amb el dolent, la dona de la que no saps si te’n pots fiar, llargues mirades, el dolent que no mor mai...

Mirada avui, 37 anys després, els espectadors de Tarantino i cia. potser no aguantaran el ritme lent i pausat, amb espais relativament llargs entre els brots d’acció, o se sorprendran per com ens mostren la química entre la parella de protagonistes - la qual és evident però mai ens trobem amb la típica escena de llit d’avui dia - o per la falta de cançons de pop/rock a la banda sonora per a mantenir l’atenció o crear ambient ... eren altres temps, però crec que aquesta pel·lícula, i altres de Peckinpah, sí que van sembrar la llavor de moltes pel·lícules d’acció que vindrien després.

En la mort de Jennifer Jones

2009-12-24T18:43:00.002+01:00

M'ha sorprès el poc ressò que ha tingut la mort de Jennifer Jones, una de les últimes actrius que quedava del Hollywood clàssic. Personalment, sempre la recordaré pel seu paper a un dels meus westerns favorits, Duelo al sol, la pel·lícula que King Vidor va dirigir l'any 1946 amb un sensacional Gregory Peck. Aquesta història d'amor boig i autodestructiu, que només podia acabar amb un petó apassionat entre dues persones que s'han fet mal des del punt de vista físic i psicològic, reflecteix com cap altra que de vegades les relacions amoroses són un camí pedregós ple de sang, suor i llàgrimes. Amb una bellesa felina i ensalvatgida, Jones hi interpreta Perla Chávez, una mestissa meitat índia, meitat mexicana, que provoca l'enfrontament de dos germans, un encarnat per Gregory Peck i l'altre per Joseph Cotten, que rivalitzaran per l'amor de la jove. El paper de Perla va fer que Jones fos nominada a l'Oscar com a millor actriu, premi que ja havia aconseguit l'any 1943 per La canción de Bernardette, també de Vidor. Els dos anys següents, Jones també va ser nominada a l'Oscar pels seus papers a Desde que te fuiste i Cartas a mi amada. Però l'any 1949 va casar-se amb el productor David O. Selznick, el conegut magnat de Hollywood, i això va afectar la seua carrera. La vam poder veure, per exemple, a La burla del diablo (1953), possiblement la pitjor pel·lícula de John Huston, i també a La colina del adiós (1955), amb la que va aconseguir la seua última nominació a l'Oscar. El seu últim paper va ser al film El coloso en llamas, que John Guillermin i Irvin Allen van codirigir l'any 1974. Jennifer Jones va morir el passat 17 de desembre a la seua casa de Malibú, quan tenia 90 anys, segons va informar Hollywood Reporter.

TCM Clásico homenatja Clark Gable amb un marató de pel·lícules i un documental

2009-11-13T18:03:00.001+01:00

La Metro Goldwyn Mayer es va encarregar de convertir Clark Gable en el galant més recordat de tots els temps. A Allò que el vent s'endugué, va enamorar a una Vivien Leigh vestida d'Escarlata, i a Saratoga a una Jean Harlow que es feia dir Carol... D'altra banda, com si no se sabés on començava l'home i on acabava l'actor, fora de la gran pantalla Gable també va conquerir dives del setè art com Grace Kelly, la seua companya a Mogambo. Així, tot i que en la història del cinema ja és un immortal indiscutible, aquest mes farà 49 anys que Clark Gable va desaparèixer. En aquest sentit, el canal de pagament TCM Clasico ha programat per dissabte, 14 de novembre, un marató amb alguns dels seus títols més destacats. La programació especial començarà a les 14.25h. amb la pel·lícula San Francisco, el drama sobre el terràtremol del 1906 que Woody Van Dyke va dirigir l'any 1936, i que és una de les cintes clàssiques que més ens va impactar quan érem menuts. Tot seguit, a les 16.20h., TCM Clásico emetrà Saratoga, i a les 17.55h, la inoblidable Lo que el viento se llevó. A les 21.30h., el canal de pagament oferirà el documental de producció pròpia Clarck Gable: El perfecto galán, i acabarà la marató, a partir de les 22.00 h., amb la projecció de Mogambo. Quatre pel·lícules imprescindibles i un documental per conèixer a fons les llums i les ombres d'una de les figures masculines més importants del Hollywood clàssic.

JULES ET JIM

2009-09-06T21:49:00.002+02:00

La corrent cinematogràfica nominada Nouvelle Vague ens va deixar algunes pel.lícules trencadores en els aspectes formals (avui en canvi semblen absolutament ingenus i totalment superats) i morals com per exemple la titulada Jules et Jim, dirigida l'any 1961 pel director francès François Truffaut.

Jules i Jim són dos amics, bohemis i en aparença benestants, amants de les converses, de la literatura, de les dones i de la bona amistat, lligam indestructible que es veurà sotmès a proves tan fortes com la distància, la guerra en bàndols oposats i l'amor comú a una dona, Catherine, interpretada per Jeanne Moreau.

La història comença l'any 1907 i transcórre fins després d'acabada la Primera Guerra Mundial entre la ciutat de París i la vida tranquil.la de les campinyes franceses i alemanyes.

Catherine és una dona amb un esperit lliure, capritxós, de voluntats canviants i d'alguna manera permanentment insatisfeta que utilitza a Jules, a Jim i altres homes per aconseguir un precari equilibri emocional, amb la connivència i consentiment de la parella d'amics.

Els triangles amorosos es diu tendeixen a ser inestables i malgrat els personatges gaudeixen de moments d'alegria primària, estats de felicitat i ganes rabioses de viure la vida, es complirà la regla d'inestabilitat.

Jules et Jim, rodada en blanc i negre, és una pel.lícula estranya, disparatada, amb una base literària molt marcada i que s'anticipa a la rebeldia del maig del 1968 amb l'exposició oberta d'unes relacions entre dos homes i una dona no sotmesa que trenca amb qualsevol convencionalisme.

'Sinfonia de la vida', pel·lícula completa de Sam Wood

2009-09-03T20:25:00.005+02:00

Avui us oferim la possibilitat de veure en línia la pel·lícula Sinfonía de la vida (Our Town), un drama que el director nord-americà Sam Wood va dirigir l'any 1940, amb William Holden i Martha Scott en els papers protagonistes. Wood només feia tres anys que havia dirigit els germans Marx en la inoblidable Un día en las carreras (1937), ja que encara no l'havien fet embogir prou amb el rodatge de Una noche en la ópera (1935). L'any abans, havia fet la mítica Adiós, Mr. Chips (1939), i Woods també havia participat en el complicat rodatge de Lo que el viento se llevó. Però el 1940, a més de Sinfonía de la vida, també va dirigir tres pel·lícules més.

En aquest entranyable (però gens carrincló) relat de l'Amèrica rural, el senyor Morgan explica com ha estat la vida a Grovers Corners, una petita ciutat de New Hampshire, en una història ambientada entre els anys 1901 i 1913. George Gibbs, el fill del metge, i Emily Webb, la filla del director del diari del poble, comencen a interessar-se l'un per l'altre. L'inici d'aquesta història d'amor coincideix amb l'arribada dels primers símptomes de progrés urbà al poble, i amb la incertesa del canvi de segle en un lloc en què la gent només creix, es casa, viu i mor. La llet i el diari són repartits cada matí, i ningú deixa la porta de casa tancada amb clau. Però la vida té molts secrets que dificulten cada pas en l'amor entre George i Emily. Així, descobriran que la simfonia de la vida sona amarga de vegades, i que saber estimar és l'únic que necessiten per viure. Sinfonia de la vida està basada en una obra de Thornton Wilder que va aconseguir el premi Pulitzer. Per la seua banda, la pel·lícula va obtenir dues nominacions als premis Oscar, millor pel·lícula i millor actriu per a Martha Scott.

'El precio de la verdad', de Billy Ray

2009-09-02T11:26:00.006+02:00

A la pel·lícula El precio de la verdad (Shattered Glass), un film de Billy Ray produït l'any 2003 per Tom Cruise, el jove Stephen Glass és un redactor de plantilla de la pretigiosa revista d'actualitat i política The New Republic, l'única que pot presumir del fet de trobar-se a l'avió del president dels Estats Units, l'Air Force One. Grass està interpretat per l'actor Hayden Christensen, que recordareu pel seu paper del jove Anakin Skywalker a la nissaga d'Star Wars. La pel·lícula, que està basada en fets reals, explica la història d'aquesta promesa del periodisme polític de Washington, que l'any 1998 va caure en desgràcia quan va descobrir-se que en realitat s'inventava la majoria dels seus articles i reportatges. En aquest sentit, el film retrata com les rutines de producció periodístiques van facilitar que Glass s'inventés durant anys no només les històries que explicava, sinó les fonts que havia consultat per redactar els articles.

El clímax de la pel·lícula és quan Charles Lane (Peter Sarsgaard), que acaba de ser nomenat director de la revista, es veu obligat a acomiadar el més jove i prometedor dels seus reporters. Tot es destapa quan una publicació de la competència descobreix que Glass hauria pogut inventar-se un article de rabiosa actualitat empresarial, sobre un hacker menor d'edat que aconsegueix un contracte milionari amb una companyia de software que havia estat víctima del pirata informàtic. De mica en mica, Lane i els espectadors anem descobrint la veritat sobre Glass, i com anava teixint les seues invencions i evitant els controls dels seus caps. De fet, hem de tenir en compte que els mitjans de comunicació nord-americans tenen, en principi, un exhaustiu sistema de verificació de les fonts, en què els caps de redacció s'encarreguen de confirmar allò que escriuen els seus redactors, si és necesari tornant a trucar i entrevistant les persones amb què han parlat. Però Glass, amb la seua simpatia personal, la seua capacitat per explicar històries i coneixedor, també, de com funcionava aquesta rutina de control de les fonts, va aconseguir inventar-se molts dels seus reportatges durant anys.

El precio de la verdad tracta de l'ètica del periodisme, però també de l'equilibri de forces que es produeix en moltes redaccions, i de la dinàmica psicològica a les oficines. La pel·lícula esbossa com són els consells de redacció d'una revista als Estats Units, però encara és més interessant veure com un director amb pocs suports dins del seu equip ha de defensar primer el redactor acusat de mentir, però després ser prou valent com per voler descobrir la veritat i fer-la pública, amb totes les conseqüències. En aquest sentit, tant important és l'evolució del personatge de Glass (aquí Cristensen està sensacional) com el dilema personal i professional que ha d'afrontar Lane (també un Sarsgaard impecable, que per aquest paper va ser nominat al millor actor de repartiment als Globus d'Or de l'any 2004). D'altra banda, un dels aspectes més importants del guió i de la direcció de Billy Ray és la distància i l'objectivitat amb què ens explica els fets, com si El precio de la verdad fos també un exercici periodístic per reconstruir tot el que va passar perquè Glass pogués inventar-se almenys 27 dels seus 41 articles en una revista de prestigi.

Cicle de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial a TCM Clásico

2009-09-01T19:07:00.001+02:00

La guerra i les seues conseqüències han estat sempre una font d'inspiració per al cinema. Avui, tot coincidint amb els 70 anys de l'inici oficial de la Segona Guerra Mundial, el canal de pagament TCM Clásico inicia un cicle de pel·lícules dedicat a recordar un fet que va impactar Hollywood, fins al punt que els estudis, els directors i les estrelles s'hi van implicar directament. De fet, el cicle s'obre aquesta nit (21.30 hores) amb el documental La última gran guerra, un treball narrat per Steven Spielberg sobre els efectes col.laterals que el bombardeig de Pearl Harbour i la posterior intervenció nord-americana va produir en els grans estudis. Després del documental, TCM Clásico ha programat la pel·lícula El puente sobre el río Kwai, l'epopeia dirigida per David Lean sobre un grup de presoners que estan obligats a construir un pont estratègic per als japonesos. Les altres pel·lícules del cicle seran Destino Tokio (8 de setembre), La colina (15 de setembre), La fortaleza (22 de setembre) i Escala en Hawai (29 de setembre).

'Pelham, un, dos, tres', de Joseph Sargent

2009-09-01T16:33:00.002+02:00

L'estrena del remake dirigit per Tony Scott i protagonitzat per Denzel Washington i John Travolta, que aquí ha estat comercialitza amb el títol ambigu Asalto al tren Pelham 123, ha fet renàixer l'interès per la pel·lícula de 1974 dirigida magistralment per Joseph Sargent. Sens dubte, Pelham, un, dos, tres és un clàssic del cinema negre i d'acció dels anys setanta, que segons diuen és el film preferit de Quentin Tarantino. Fox acaba de traure al mercat una edició especial en DVD de la pel·lícula, que ja havia estat editada el 2002, i la cadena privada 8TV la va emetre fa pocs dies, cosa que vam aprofitar per veure-la. I l'experiència no podria ser més gratificant.

D'entrada, vam entendre perfectament que siga una pel·lícula favorita de Tarantino. Té molts dels ingredients del seu cinema, sobretot el de la primera època, ja que els protagonistes són un grup de quatre criminals que decideixen segrestar un vagó del metro de Nova York. A partir d'aquí, amenacen les autoritats amb matar un passatger cada minut, si després d'una hora no els donen un rescat d'un milió de dòlars. Així, per no ser reconguts i poder parlar entre ells sense revelar el seu nom real als hostatges, els segrestadors utilitzen nom de colors, Senyor Blau, Senyor Gris, Senyor Verd i Senyor Marró, un codi que després va homenatjar Tarantino amb la seua opera prima, Reservoir Dogs (1992). A més, com a la cinta de culte de Tarantino, hi ha un dels malfactors que es posa nerviós i que complica l'operació, hi ha personatges secundaris memorables i diàlegs sensacionals, que hauria signat el propi director de Pulp Fiction. Però per damunt de tot, hi ha el protagonisme de Waltter Mathau, que interpreta el tinent Garber, el cap de la policia del metro. Tot seguit, teniu el tràiler original...

El gran Lebowsky

2009-06-12T09:56:00.000+02:00

Una genial i divertida pel·lícula de 1998, especialment per als fans dels germans Coen, amb Jeff Bridges i John Goodman. El personatge protagonista, el Penjat, un home sense ofici ni benifici (ni ganes de tenir-ne) viu tranquil·lament a Los Àngeles, amb les seves partides de bitlles, fins que la vida se li embolica quan el confonen amb un milionari que té el seu mateix cognom: el Sr. Lebowsky. Les situacions i els diàlegs són una mica surrealistes, i cadascun dels personatges que hi intervenen no tenen desperdici.

Fa cara de ser el pis d’un casat, això! La tapa està aixecada!

Jo també vaig flirtejar amb el pacifisme; però no pas a Vietnam.

—Què ho fa que un home sigui un home? Potser que està disposat a fer el que convingui, costi el que costi.. És això el que fa a un home?
—I també un parell de testicles.

—Avui és dissabte, el Sabat, i jo només el puc deixar d’observar per situacions de vida o mort.
—Vols parar amb aquest rotllo! Però si tu no ho ets jueu, collons!
—Em vaig convertir quan em vaig casar.
—Però si fa cinc anys que te’n vas divorciar!
—I què! Tornes el carnet de la biblioteca quan et divorcies, o deixes de ser jueu?

El nom de la rosa

2009-06-02T09:53:00.000+02:00

Pel·lícula de 1986 basada en la novel·la d’Umberto Eco, dirigida per Jean Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery (William de Baskerville), i Christian Slater. Els lectors sovint ens queixem que els films basats en llibres no es troben a l’alçada, però aquesta pel·lícula no és un d’aquests casos. Tot i això, cal dir que el llibre se centra més en aspectes filosòfics i religiosos mentre que l’argument de la pel·lícula posa l’accent en el misteri dels crims que pateix l’Abadia. De totes maneres, és una d'aquelles pel·lícules que no et canses mai de mirar.

—Creieu que aquest és un lloc deixat de la mà de Déu?
—Coneixes algun lloc on Déu s’hi hagi trobat bé?

—Què pacífica seria la vida sense amor, Adso, què segura, què tranquil·la… i què ensopida!

—Potser tenen els llibres amagats perquè els consideres massa preciosos.
—No, no és per això, és perquè sovint contenen uns criteris diferents als nostres i unes idees que ens podrien portar a dubtar de la infal·libilitat de la paraula de Déu. El dubte és enemic de la fe.

Les normes de la casa de la seidra

2009-05-24T09:52:00.001+02:00

Una gran pel·lícula de 1999, dirigida per Lasse Hallström i interpretada per Tobey Maguire, Charlize Theron i Michael Caine. Està basada en un novel·la que no he llegit de John Irving, que deu valer la pena si és tan bona com la pel·lícula.
La història se centra en el camí cap al descobriment de la vida de Homer Wells, un orfe criat sota la tutel.la del Dr. Wilbur (Michale Caine), un metge que mostra un afecte especial cap als "seus" xiquets i cap a Homer en particular, i que té una peculiar forma d’entendre la medecina. En tre molts aspectes, la pel·lícula planteja el problema de l’avortament. Molt adequada per al dia de Nadal, vaja.

El el món sòrdid i solitari dels nens abandonats no existeixen els herois. D’aquesta manera em vaig convertir en protector de molts i pare de ningú.

No plorava; els bebés orfes saben que no serveix de res.

L’únic que puc deixar-te és allò que sé.

Si vols que els paris siguin responsables dels seus fills, has de donar-los el dret a decidir si volen ser-ho.

No em sermonegis per la llei. Què ha fet la llei per algú d’aquí?

L’adolescència, la primera vegada a la nostra vida que imaginem tenir quelcom terrible que amagar a les persones que ens estimen.

Vostè té un paper a la vida: jugar a ser Déu. En el meu cas, exterminar ratolins és el més aprop que vull estar de ser Déu.

Qui viu en aquest costat de la casa? Qui mòlt les pomes i neteja la porqueria i respira aquest vinagre? Algú que mai ha viscut aquí va inventar les normes. No són per a nosaltres. Hauríem de crear les nostres normes, i ho fem cada dia sense excepció.

'Frenesí', d'Alfred Hitchcock

2009-05-20T14:15:00.001+02:00

Frenesí no és millor pel·lícula de la seua filmografia, però el thriller que Alfred Hitchcock va dirigir l'any 1972, sobre un psicokiller que assassina dones tot escanyant-les amb una corbata, és un d'aquells films imprescindibles, d'aquells que fan vessar rius de tinta i que són objecte d'espessos estudis semiòtics. La història comença quan Richard Blaney es converteix en el principal sospitós per a la policia, després del brutal assassinat de la seua ex-dona, amb qui mantenia una relació molt tensa. Així, tenint en compte la tradició d'altres assassins en sèrie britànics, la ciutat de Londres viu completament atemorida, i Blaney decideix provar la seua innocència tot localitzant el veritable culpable. En aquest sentit, a Frenesí hi ha alguna de les obsessions del cinema de Hitchcok, com el tema del fals culpable, però també temes nous, com la presència d'un assassí en sèrie. De fet, Frenesí va ser la penúltima pel·lícula de Hitchock, i la primera que rodava al Regne Unit després de 30 anys de treball a Hollywood. Per això no és gens estrany que siga la seua pel·lícula amb més violència i sexe explícits, i també un dels seus films amb més humor negre. En aquesta línia, cal recordar l'escena memorable en què l'assassí (que l'espectador coneixerà molt aviat, sense que això reste suspens a la pel·lícula), intenta recuperar un objecte que podria servir perquè la policia l'identifiqués, dins d'un camió ple de patates i amb el cadàver d'una de les seues víctimes al costat, posant-li les coses encara mes difícils. Frenesí està basada en una novel·la del britànic Arthur La Bern, tot i que el guió cinematogràfic és d'Anthony Shaffer (La huella), i la simpatia amb què Hitchcock tracta l'assassí protagonista, interpretat per un magistral Jon Finch, va incrementar la seua llegenda de director misògin.
Tot seguit teniu el mític fals pla seqüència dels crèdits inicials de Frenesí, en què Hitchcock ens avisa del seu retorn a Londres, filmant des d'un helicòpter i fent passar la càmera per sota del pont del Tower Bridge, tot i que es tracta d'un truc, un efecte visual fet amb el teleobjectiu.

RUDYARD KIPLING

2009-05-07T15:31:00.006+02:00

KIM (1)

Kim embodies attitudes towards British rule in India which these days are wholly unacceptable and unpalatable.
Kipling makes countless, rash and biased generalisations about India and its people which come from the adult narrator, and not from Kim himself. (for more examples see Said:
- Said is best known for describing and critiquing "Orientalism", which he perceived as a constellation of false assumptions underlying Western attitudes toward the East.
- In Orientalism, Said claimed a "subtle and persistent Eurocentric prejudice against Arabo-Islamic peoples and their culture".
- He argued that a long tradition of false and romanticized images of Asia and the Middle East in Western culture had served as an implicit justification for Europe and the US' colonial and imperial ambitions.
- Said argued that the West had dominated the East for more than 2,000 years, Europe had dominated Asia politically so completely for so long that even the most outwardly objective Western texts on the East were permeated with a bias that even most Western scholars could not recognize.
- His contention was:
· that the West has conquered the East politically
· also that Western scholars have appropriated the exploration and interpretation of the Orient’s languages, history and culture for themselves. They have written Asia’s past and constructed its modern identities from a perspective that takes Europe as the norm, from which the "exotic", "inscrutable" Orient deviates.
- Said concludes that Western writings about the Orient depict it as an irrational, weak, feminised "Other", contrasted with the rational, strong, masculine West, a contrast he suggests derives from the need to create "difference" between West and East that can be attributed to immutable "essences" in the Oriental make-up.)
We cannot excuse or defend Kipling's attitudes, but we can acknowledge the historical fact that they were no different to those of many of his Victorian contemporaries, and be glad that the fact is a historical one.
In spite of this, the novel does not deserve to be forgotten, because:
- it does have fine literary qualities,
- and it and deserves its unique place in the history of English Literature.
The novel is not overt propaganda:
- and on the surface what comes across above all else is:
· Kipling's tremendous insider's knowledge of India as it was in Victorian times,
· and his love and admiration for the country and its people.
- The novel embodies a panoramic celebration of India, presenting as it does, a magnificent picture of its landscapes, both urban and rural, and a fascinating array of native characters who, for the most part, are warm, generous and tolerant.
- Beyond that,:
· Kim is an adventure story of the Empire, giving it something in common with the novels of Joseph Conrad, such as Heart of Darkness. The readership would have been British, and they would probably have been impressed and fascinated by Kim as a mysterious and exotic tale of adventure overseas.
· We should approach it as an adventure story probably aimed primarily at adolescent boys, in which Kim is seeking to find his place in the country in which he was born, while at the same time struggling to find, or create, an identity for himself. 'Who is Kim?' 'What is Kim?' Kim asks himself at several points in the novel, and although the plot has a loose picaresque structure, being held together by a journey, making it a kind of 'road novel', the theme of Kim's need to find himself seems to be the backbone of the story.
· By birth Kim is a white, Irish boy, Kimball O'Hara, whose father was a soldier in an Irish regiment. But, as we see in Chapter 1, he has grown up as an orphan on the streets of Lahore. With his skin 'burned black as any native' he looks and lives like a low-caste Hindu street-urchin, unable to read or write, or speak English very well. So right from the start he is neither wholly British nor wholly Indian, and his being neither wholly one nor the other, but a unique 'mixture o' things' remains a constant in his quest for his identity.

Quadrophenia, de Franc Roddam

2009-04-23T00:11:00.003+02:00

Quadrophenia fa una foto-retrat d’una època a la perfecció. Ens ensenya com era l’Anglaterra del 1964, quan els joves buscaven la seva identitat davant dels canvis i oportunitats que els ofererien els turbulents anys 60. La pel·lícula, dirigida per Franc Roddam, és de l’any 1979, però basada en les histories contades al LP rock-opera de The Who del mateix nom editat al 1973.

El protaganista Jimmy (Phil Daniels) té una feina avorrida i una família que no l’entén. Però és un “mod” i la seva vida es basa en la música “mod”, tenir cura de la seva imatge polida i arreglada, i mimar la seva scooter, una Lambretta, eina obligada de qualsevol mod. En aquella època, i durant molts d’anys, els “mods” tenien com a enemics els “rockers”, amb un altre gust de música, una altra indumentària més “deixada” i portaven motos tipus les Norton o Triumphs.

El Jimmy passa les nits amb els seus amics, ballant, prenent drogues (amfetamines, una altra diferència amb els rockers a qui no els anaven les drogues), i buscant gresca. Però el punt més emocionat de la seva vida són els dies de festa nacional (ponts festius) quan milers de rockers i mods fan cap als pobles turístics de la costa sud (en aquesta pel·lícula, Brighton) i no triguen en començar autèntics aldarulls a la platja.

La pel·lícula toca totes les tecles que qualsevol pel·lícula sobre “l’incomprensió generacional” ha de tocar però sense caure en les sortides fàcils. Els problemes a casa i a la feina, tenir un amic en l’altra “tribu”, la festa típica destruint la casa dels pares, veure com el seu ídol es ven, i els alts i baixos amb l’amiga, Steph, són sentiments compartits de ple pels espectadors joves que la veuen. És crua i real, i més si tenim en compte que es va fer fa 30 anys.

Com a pel·lícula de rebel·lió, de trobar una identitat o dels problemes de créixer, la podríem comparar amb Easy Rider, Rebel Sense Causa, The Wild One, o fins i tot amb el Fight Club, a més de la novel·la Catcher in the Rye: però el fet és que aquestes obres són americanes i, encara que comparteixen les mateixes emocions de fons, l’estil de vida poc té a veure amb Anglaterra. Quadrophenia és una obra anglesa de cap a peus - potser les comparacions més reals serien els llibres de Richard Allen sobre els skinheads de la dècada dels 70. És una pel·lícula tan anglesa que no sé fins a quin punt es pot entendre, o disfrutar, des d’un altre país – ja ho direu!

Per a mi, personalment, va representar la típica pel·lícula que cada generació d’adolescents ha de veure. Mirar-la, sense els pares davant, ja era un acte de rebel·lió en si. Qui no pensava en marxar de casa i trobar la nostra Steph, la preciosa Lesley Ash? També veure-la em va ajudar a entendre el que passava quan anàvem de vacances i ens trobàvem amb les platges plenes de gent esbatussant-se, ja que aquestes trobades encara es feien als anys 1970 i 80. No sé si des de Catalunya s’entendrà la “cultura” anglesa de pegar-se! Desprès dels mods i rockers, vindrien els hooligans del futbol, i avui en dia només cal anar pels carrers cèntrics a mitjanit a les sortides dels pubs per apreciar que és un costum difícil de perdre!

Els actors; es van donar a conèixer tota una generació d’actors britànics que desprès s’han fet camí, a més a més de ser una de les primeres aparicions a la gran pantalla de Sting. Donat qui és Sting, la pel·lícula ha guanyat encara més fama per aquest fet, però per a mi només és una nota a peu de pàgina dins de la bona feina de tots els professionals que la van crear.

La música; molt bona, als mods els agradava (i els agrada) el soul, el pop de Phil Spector, i els grups que van sortir d’aquella època, considerats “mods” tant per la roba que portaven com per les seves idees, The Kinks i, evidentment, The Who. Els Beatles i els Stones es van quedar amb la fama i la gloria, però són The Who qui realment saben pujar el volum fins a l’11! L’historia de Jimmy és narrada d’una manera més o menys tradicional amb cançons soltes fins que entra en una fase final de deliri amb la destrucció psicològica del Jimmy durant els últims 20 minuts, quan la música dels The Who pren el protagonisme totalment i se’n recorden que estan fent un rock-opera.
Com s’acaba? Ja m’ho direu.

'La princesa Mononoke', de Hayao Miyazaki

2009-04-15T13:40:00.004+02:00

La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.

La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.

En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.

La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.

Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...

Watch La princesa Mononoke in Lifestyle View More Free Videos Online at Veoh.com
... o bé veure la pel·lícula completa que hem trobat penjada a You Tube...

'El extraño', pel·lícula completa d'Orson Welles

2009-03-20T16:50:00.001+01:00

Avui us portem una altra pel·lícula completa, gentilesa del portal ADNStream. Es tracta de The Stranger, la pel·lícula d'Orson Welles de l'any 1946, que al nostre país es coneix amb diferents títols, com El extraño o El extranjero. Tot i que se li poden trobar desenes de defectes, és una de les nostres pel·lícules favorites de sempre, i no només de la filmografia de Welles, sinó de tota la història del cinema. Feta només cinc anys després de Ciutadà Kane, és el tercer llargmetratge dirigit per Welles, just després de la pel·lícula maleïda El cuarto mandamiento (1942). Igual que amb el seu segon film, Welles va haver de patir que els productors de la pel·lícula també alteressen el muntatge final d'El extraño. La pel·lícula, que d'alguna manera alerta del perill que criminals de guerra nazis s'estiguen amagant als països aliats amb altres identitats (només feia un any que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial), va ser prohibida a l'Estat espanyol per la censura franquista, i no va ser fins molts anys després que va estrenar-se a Espanya, directament a la televisió. En qualsevol cas, El extraño és una de les pel·lícules menys personals de Welles, un encàrrec que li va servir per demostrar a Hollywood que també podia ser un director dels anomenats artesans. Welles es va reservar el paper de Franz Kindler, un antic oficial nazi acusat de ser un dels màxims responsables de l'holocaust dels jueus, que aconsegueix fugir d'Alemanya i refugiar-se en un petit poble de Connecticut. L'única pista que la comissió de crims de guerra té per identificar-lo és la fascinació del refugiat nazi pels rellotges antics, i per això l'agent Wilson (interpretat per un sempre efectiu Edward G. Robinson) es desplaça fins al cor de l'Amèrica més idíl·lica per intentar localitzar el monstre. Per fer-ho, Wilson segueix un antic camarada de Kindler anomenat Meinike, que poc després d'arribar al poble és assassinat. El que ningú sap al poble és que ara Franz Kindler es fa passar per un agradable mestre d'institut, que està a punt de casar-se amb la jove Mary Longstreet (Loretta Young), la filla d'un jutge de la Cort Suprema dels Estats Units. El extraño és una intensa mostra de cinema negre barrejat amb suspens i intriga política, amb moments memorables com l'escena de la persecució final. Si no l'heu vist mai, tot seguit podeu veure la pel·lícula completa.

Stardust memories, de Woody Allen

2009-03-20T13:29:00.000+01:00

Stardust memories (1980) és una de les pel·lícules més estranyes de Woody Allen, però a mi se'm va quedar marcada a la retina des del primer cop que la vaig veure. Recordo amb precisió aquell dia, perquè al mateix moment que jo em declarava admirador del seu talent, al mateix instant que jo descobria tot un món d'enginy que fins llavors ni tan sols creia possible, la sala del cinema s'anava quedant buida. Els espectadors desfilaven pel passadís en direcció a la sortida, alguns fins i tot enfadats, i jo em quedava gairebé sol, bocabadat davant un film que miro i admiro repetidament.
Tots just fa uns dies, vaig incloure una de les seqüències a la meva secció de Felicitats petites.

Els temes són els de sempre: el sentit de la vida i les contradiccions humanes. Us deixo amb algunes fragments del guió.

"-Els carrers estan embussats. Hi ha el Papa a la ciutat, o una altr figura de l'espectacle?"
.
."-Troba difícil dirigir-se a si mateix?
-Només he de resistir la temptació de fer-me massa primers plans."
.
"Vaig fer un curs de filosofia existencial a la universitat de NY i a l'examen vaig deixar totes les preguntes en blanc. Em van posar un 10."

.
"-Com es defineix políticament?
-Estic a favor de la democràcia total i honrada, i també crec que el sistema americà pot funcionar."
.
"-Molta gent l'ha acusat de narcisista.
-Si m'hagués de definir com un personatge de la mitologia no seria Narcís, sinó Zeus."
.
"Per a tu sóc ateu, per a Déu són l'oposició fidel."
.
"No la pots controlar la vida, només l'art i la masturbació, dos camps om sóc un gran expert."

El Piano, de Jane Campion

2009-03-17T00:58:00.008+01:00

Cap al minut noranta-vuit d’aquesta pel·lícula hi ha una escena esgarrifosa que, un cop vista, no es pot oblidar mai més. Sense donar pistes, tothom que l’hagi vist crec que dirà el mateix, que de vegades en 60 segons d’emoció es pot resumir tota una historia i tot un plec de sentiments.
Hi ha pel·lícules que tal com s’estrenen, ja es veu que entraran als annals dels “clàssics”. Per a mi, El Piano (1993, de la directora Jane Campion), és una d’aquestes. La trama, com moltes, és aparentment simple. A meitat del segle XIX, Ada, una dona escocesa, és enviada, amb la seva filla, a Nova Zelanda donada en matrimoni pel seu pare a un granger que viu al “mig del no-res”, a dins dels boscos, on hi ha una petita colònia de britànics. Ada no pot parlar, no s’explica mai el motiu, però la seva obsessió i manera d’expressar-se és tocant un piano que s’ha fet portar en ella. El seu marit no veu el piano com a una necessitat i el ven a un veí, que desprès demana classes de piano a l’Ada, i alguna cosa més, a canvi d’anar-li tornant l’instrument a poc a poc.
El marit és l’estereotip de granger-colon que intenta comprar terrenys als aborígens per anar sumant patrimoni, sense arribar a entendre mai la seva manera de vida. Com tampoc pot entendre a la seva dona ni les seves necessitats. Per a ell, ha comprat una dona igual com compraria un terreny. Aquesta actitud contrasta amb la del veí que està més integrat en la vida d’aquella gent i, fins i tot, parla la seva llengua. S’entén que el seu personatge és més a prop de la natura, de la vida real, i això queda reflectit amb el seu comportament, més rude, però a la vegada menys hipòcrita i més emocional.
Aquesta pel·lícula, per a mi, tracta de les emocions humanes i la comunicació, o la falta d’aquesta. En alguns aspectes sembla un conte de fades, però potser el que em recorda més és a la història de Cims Borrascosos, d’Emily Brönte, una gent vivint aïllats fent front a les emocions i reaccions humanes més bàsiques.
El Piano funciona, i afecta tant a la gent que li agrada, per una sèrie de factors que transformen una pel·lícula simple en una que crea un ambient asfixiant, hipnòtic i transportador. Els actors són de primera; Holly Hunter va guanyar un Oscar pel seu paper com a Ada, igual que Anna Paquin com a la filla (llavors amb només 11 anys). El marit és Sam Neill, i el veí, el majestuós Harvey Keitel.
La fotografia és magnífica, les imatges dins de la selva amb les plantes que també atrapen i ofeguen els personatges. Fins i tot els colors estan triats amb un toc verd-blau-gris buscat per representar el mateix tipus de fotografia d’aquella època.
La pel·lícula ja es mereix un 9, però per arribar al 10 hem de parlar de la música. La banda sonora són peces de música del Michael Nyman (habitual col·laborador de Peter Greenaway - per uns un parell de genis, per altres uns pesats!). En El Piano, Nyman ho encerta totalment, la música hipnotitza i ens porta a un altre pla mentre observem, impotents, el desenllaç dels fets tràgics, esperançadors, d’aquest triangle d’emocions.
És una obra d’aquelles que els seus detractors no la toleren, per ser incomprensible, pseudo-art, pretensiosa, mentre que els seus fans no l’oblidaran mai, no hi ha línia entremig. Per a mi, en el grup dels fans, una pel·lícula de les poques que he tornat a veure 4 o 5 cops (cosa increïble avui en dia amb tantes ofertes i possibilitats i tant poc temps); fins i tot comprant la pel·li, BSO, guió ... Podríem continuar amb les mil i una anècdotes sobre la pel·lícula però els que ja en sou seguidors, segur que les coneixeu (o les podeu investigar per la xarxa), i els que no, millor que mireu la pel·lícula i desprès ja en parlarem!

Acabem amb la cita d’una poesia de Thomas Hood que tanca la pel·lícula (traducció gràcies a la companya de butaca, la Sílvia):
There is a silence where hath been no sound,

There is a silence where no sound may be,

In the cold grave—under the deep, deep sea.

Hi ha silenci on so no hi ha hagut
Hi ha silenci on so no hi haurà

A la freda tomba - del fons de l’oceà.

El planeta de los simios

2009-03-07T22:29:00.004+01:00

Avui he tornat a veure El planeta de los simios, una de les pel·lícules més mítiques de la meva història particular amb el setè art. Hi ha pel·lícules d'una qualitat inqüestionable, altres amb diàlegs memorables, altres amb seqüències que et fan morir de riure cada cop que les veus, altres d'acció trepidant, i altres que et magnetitzen de forma irracional. Un exemple d'aquest últtim cas, és El planeta de los simios, des del primer cop que la vaig veure, a La Renaixença, a Cornudella de Montsant, quan era un xiquet impressionable. Poser és l'impacte poderós de la imatge dels goril·les dalt dels cavalls, l'estranya sensació de trobar-te davant d'un món a l'inrevés, amb els humans dominats pels simis, la fascinació que em produeixen les històries on es juga amb el temps, l'inoblidable final amb Charlton Heston agenollat a la platja: Us malaeixo!

La pel·lícula és de 1968, com 2001: una odissea a l'espai. Sense dubte, considero molt millor aquesta segona, però per El planeta de los simios sento quelcom d'amor visceral difícil d'igualar.

'Perversidad', pel·lícula completa

2009-03-06T18:16:00.003+01:00

Avui estrenem l'opció de veure pel·lícules clàssiques completes al nostre bloc, i ho fem amb Perversidad, el film que Fritz Lang va dirigir l'any 1945, i que nosaltres ja vam comentar aquí, a Cinema-Classics. A Perversidad, Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. En aquesta pel·lícula, el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson.

Llegiu la resta de l'apunt sobre Perversidad.

'Johnny cogió su fusil', de Dalton Trumbo

2009-02-11T13:33:00.005+01:00

El novel·lista i guionista Dalton Trumbo és un dels autors que millor simbolitza les víctimes de la cèlebre cacera de bruixes a Hollywood durant el macarthisme. Perseguit per les seues idees polítiques, Trumbo va haver de treballar sovint sota pseudònim, com a la pel·lícula The brave one (El bravo o El niño y el toro, d'Irving Rapper, 1956), que va signar amb el nom de Robert Rich, i per la qual va aconseguir l'Oscar al millor guió l'any 1957. Però com que el seu nom estava vetat a Hollywood, Trumbo no va poder recollir el premi, un greuge que no va ser reparat fins molts anys després, el 1975. També van haver de passar molts anys perquè la seua novel·la Johnny got his gun (1939) fos portada al cinema, i després de diferents projectes infructuosos, el mateix Trumbo va optar per dirigir-la l'any 1971. De fet, el guionista havia intentat que la dirigís Luis Buñuel, cineasta que al llarg de la seua filmografia havia rebutjat els convencionalismes burgesos i havia manifestat una especial predilecció pels personatges amputats i discapacitats. En aquest sentit, Buñuel fins i tot va col·laborar en un possible guió amb Trumbo, l'any 1962, però el projecte no va reeixir i forma part de les pel·lícules frustrades del geni de Calanda. A més, Buñuel va arribar a declarar que la versió que el mateix Trumbo va filmar el 1971 no li havia agradat gaire. En qualsevol cas, hi ha una escena totalment buñueliana: quan un Jesucrist interpretat per Donald Sutherland juga a cartes (un altre element habitual del cine de Buñuel) amb els soldats que han de pujar al tren que els portarà fins al front, on han de morir tots menys Johnny.

Johnny cogió su fusil és una pel·lícula clarament antibel·licista, però sobretot conté una forta defensa de l'eutanàsia. En aquest cas, el guionista de l'Espartaco d'Stanley Kubrick explica la història de Johnny Bonham, un jove nord-americà (interpretat per Timothy Bottoms) que després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial decideix anar de voluntari a lluitar contra els alemanys. Però després de l'esclat d'una bomba, Johnny queda horriblement mutilat de cames i braços, en coma però amb el cervell plenament conscient, i els metges decideixen mantenir-lo en vida per poder experimentar i poder millorar en el futur l'atenció d'altres pacients. De fet, cal recordar que la majoria de novel·les pacifistes van ser escrites després de veure les conseqüències de la Gran Guerra, en què les batalles eternes a les trinxeres, l'ús d'una artilleria més sofisticada i l'armament químic provocaven milers de morts, però sobretot ferits de molta gravetat, les ferides dels quals s'infectaven per l'aigua estacanda de les trinxeres, els cadàvers en descomposició als filferros i la brutícia dels uniformes. Per tant, no és casualitat que la novel·la estiga ambientada a la Primera Guerra Mundial, i menys quan el 1939 el món es trobava just al límit de començar una altra guerra mundial, potser encara més terrible. En qualsevol cas, l'estrena de la pel·lícula l'any 1971 també va ser molt celebrada pels contraris a la guerra del Vietnam, en considerar-se una metàfora contra totes les guerres.

Per culpa de l'explosió i de la intervenció prematura dels metges, que encara no tenien els antibiòtics posteriors al descobriment de la penicil·lina, Johnny perd totes les extremitats, així com els sentits de la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Reduït a un tronc vivent i pràcticament aïllat de la realiat, rememora els seus records més feliços i importants, fins que és incapaç de distingir la realitat i la ficció, per culpa de terribles malsons i de les al·lucinacions que pateix com a conseqüència de la medicació contra el dolor. Amb tot, després d'anys de tractaments i d'incomunicació, aconsegueix contactar amb els metges gràcies al codi Morse, tot movent el cap espasmòdicament. Així és com Johnny demana als metges que acaben d'una vegada amb la seua vida, però la seua petició és ignorada, i el seu cos inútil i immòbil és finalment abandonat en un magatzem, perquè els investigadors puguen continuar estudiant el seu comportament i fent avançar la medicina. En aquest sentit, Johnny cogió su fusil és una pel·lícula corprenedora i no gens còmoda de veure, que ens farà reflexionar sobre les guerres i sobre els límits de la medicina, però sobretot sobre el dret a morir dignament. De fet, és un dels primers films que va plantejar obertament el tema de l'eutanàsia. D'altra banda, des del punt de vista formal, és molt característica de Johnny cogió su fusil l'ús de la veu en off (que ens descobreix els pensaments i els sentiments del ferit) i la doble utilització del color i del blanc i negre, però amb un ús que no té res a veure amb el que és habitual al cinema. Així, el blanc i negre s'utiliza per al temps present, després de l'explosió i a les escenes mèdiques, amb una fotografia plena de contrallums en què Jules Brennen va homenatjar l'expressionisme alemany. En canvi, les escenes a color són per recordar els temps passat, com la relació frustrada amb la seua nòvia (Kathy Fields) i la infentesa idíl·lica de Johnny amb el seu pare (sensacional Jason Robards). Però després de les evocacions i de les escenes oníriques a tot color, Johnny sempre torna a la dura realitat en blanc i negre.

Tot seguit, podeu veure la pel·lícula íntegra en dues parts que hem pogut trobar al portal de vídeos de Google. Si el visualitzador no funciona, cliqueu aquí per veure la primera part i la segona. Amb tots vosaltres, Johnny cogió su fusil...

"Torch Song Trilogy", un himne a la tolerància

2009-01-22T23:06:00.013+01:00

No em fa cap vergonya reconèixer que, la primera vegada que vaig veure "Trilogía de Nueva York", vaig deixar escapar algunes llàgrimes que vaig intentar disimular amb molt poca fortuna. Encara era molt jove, i vaig sentir que aquella pel·lícula tenia molt a veure amb mi, amb el que m'havia passat i el que m'estava passant. Fins i tot, vaig presentir que tenia molt a veure amb el que podia esperar-me en el futur. El personatge d'Arnold Beckoff -creat i magistralment interpretat per l'inigualable Harvey Fierstein- va instal·lar-se dins del meu cor i, quines coses, tota una bona pila d'anys més tard continua tenint el seu raconet reservat a la sala noble de les meves fílies més apreciades.

Arnold, com la immensa majoria dels homosexuals -mot que, per extensió, aixopluga gais, lesbianes i transexuals- va patir en les seves carns la repressió, la incomprensió i el rebuig d'una societat que el va etiquetar des de la més tendra infantesa i que l'assenyalava amb el dit, tot mostrant una barreja de superioritat i burla molt pròpia dels heterosexuals que viuen instal·lats en la còmoda i càlida seguretat que dóna ser plenament acceptat per l'establishment. Arnold, com tots i com totes, només podia sentir-se segur caminant per damunt de la fina -no ho oblideu mai- línia que separa allò que és socialment acceptat i la més absoluta marginació, i esperar l'arribada de millors temps que, generalment, no acaben de fer-se presents.

Sí, Arnold ha patit molt per culpa d'aquells que s'han dedicat, sistemàticament, a intentar destruir qualsevol comportament humà que, senzillament, no puguin entendre, d'aquells que s'omplen la boca amb paraules que empren amb total inconsciència i a les que buiden del seu autèntic significat, atorgant-ne un altre de sinistre i esfereidor. Un significat que ens obre brutalment els canals de la memòria i manté viu l'ingrat record de temps passats.

Avui, per moltes raons, em sento més proper que mai a Arnold Beckoff, al seu dolor i a la seva angoixa, i voldria que tots els Arnold Beckoff del món no haguéssin de patir mai més rebuig, maltractament i incomprensió.

Avui, per moltes raons, m'agradaria que aquest món fos un lloc més just, més humà i, sobre tot, més sincer.

Joan Carles Prats, l'alter ego de Pandora Reynolds.

[BSO] 'Inteligencia Artificial', de John Williams

2009-01-21T18:33:00.002+01:00

Un dels aspectes de la pel·lícula Inteligencia Artificial (A.I.) que va provocar menys controvèrsia va ser l'excel·lent partitura de John Williams. Amb tot, la banda sonora que va escriure el músic habitual d'Steven Spielberg no és de les més conegudes de la seua discografia, i és per això que des d'aquí tractarem de reivindicar-la avui com una de les més interessants que ha composat en els últims anys. De fet, la música d'A.I. va suposar la seua 41a candidatura als premis Oscar com a millor banda sonora del 2001, guardó que Williams no guanya des del 1993 amb La lista de Schindler, quan va anunciar que es retiraria i que no composaria més música per a cinema. Per sort, no va ser així, i aquell mateix 2001, Williams també va composar la música d'una altra pel·lícula fantàstica, Harry Potter y la Piedra Filosofal (per la qual també va obtenir la nominació a l'Oscar), i des del 1993 encara ha escrit unes altres 25 bandes sonores més, tot obtenint quatre nominacions més per Atrápame si puedes (2002), Harry Potter y el prisionero de Azkaban (2004), i Múnich i Memorias de una Geisha (2005).

A la banda sonora d'Inteligencia Artificial, revisió del conte de Pinotxo en què Spielberg va aprofitar un guió del desaparegut Stanley Kubrick a partir d'un relat de Brian Aldiss, el músic nord-americà torna a donar una lliçó de com una partitura cinematogràfica ha de captar l'essència i tota l'emoció d'una pel·lícula, sense deixar de descriure tots els detalls. Com ja sabeu, la música de John Williams suposa fonamentalment la recuperació del so simfònic de les grans orquestres per al cinema, però també té una forta influència jazzística, sons intimistes i alguns tocs folklòrics. Però a Inteligencia Artificial, el músic s'allunya de la seua estructura habitual (que desenvolupa un main theme principal), i a més d'un leitmotiv evocador i memorable (base de la cançó For Always, que als crèdits canten Lara Fabien i Josh Groban) i dels passatges més tendres i dramàtics de l'obra, a la banda sonora d'A.I. també podem trobar exemples molt sòlids de la versatilitat i del bon ofici de Williams, amb temes com The Mecha World, que inclou una descripció angoixant del món mecanitzat dels robots. També són brillants els temes musicals que acompanyen la visita a les ciutats dels dos protagonistes, el nen-robot David i el robot-gigoló Joe. En aquest sentit, la barreja de ritmes i d'estils fa que la música d'Inteligencia Artificial siga una de les més modernes de Williams, amb moments d'un lirisme tràgic (Abandoned in the woods, quan el xiquet és abandonat al bosc, recorda alguns moments d'E.T.) i intents de fragments techno (The Moon Rising). Però especialment estremidor és Where Dreams are born, un tema vocal que és una veritable meravella, a càrrec de la soprano Barbara Booney. En definitiva, una altra gran banda sonora de Williams, que no es troba entre les més conegudes de l'autor. A.I. és molt descriptiva però també es pot gaudir sense les imatges de la pel·lícula o llegint un llibre, i ara podeu trobar-la a molt bon preu en moltes botigues de discos.

'La máscara de la Muerte Roja', un conte de Poe segons Roger Corman

2009-01-19T20:30:00.003+01:00

Avui es compleixen 200 anys del naixement de l'escriptor Edgar Allan Poe, però gairebé 80 anys després de la seua mort a Baltimore, a Michigan va nàixer el cineasta Roger Corman, responsable d'un bon grapat de les adaptacions cinematogràfiques més conegudes de l'obra literària del poeta de Boston. L'any 1960, Corman havia dirigit (en només tres dies!) la que és encara la seua pel·lícula més coneguda, La pequeña tienda de los horrores, i just en aquella època la productora American International Pictures volia competir amb l'èxit in crescendo de la britànica Hammer Films. Per tant, va contractar Corman per dirigir una pel·lícula basada en un relat d'Edgar Allan Poe. El cineasta havia d'adaptar a la pantalla el conte La caída de la casa Usher tot seguint el seu estil, en blanc i negre, amb poc pressupost i també amb poc temps, ja que el rodatge no havia de superar els 10 dies. Finalment, Corman els va convèncer i va aconseguir un marge de maniobra més gran. Així, tractant-se d'un relat de Poe, la pel·lícula havia de poder costar una mica més, filmar-se en color i poder fer-se en almenys... 15 dies! Demencial però cert...

La caída de la casa Usher va obrir una etapa de pel·lícules de Corman basades en l'obra literària de Poe, amb històries que sempre tenien com a escenari les mansions antigues, els castells tenebrosos i els calabossos amb tètrics i rovellats instruments de tortura. L'altre element en comú era el protagonsime absolut de l'actor Vicent Price, actor característic del cinema de Corman, de les adaptacions de Poe al cinema, i també de les pel·lícules de terror de sèrie B. En aquest sentit, potser la pel·lícula més coneguda d'aquesta etapa és El cuervo (1963), amb Price i els també soberbis Peter Lorre i Boris Karloff. Però avui tractarem La máscara de la Muerte Roja (1964), en què Vincent Price interpreta el príncep Próspero, un sobirà malèvol i seguidor de Satan que s'amaga al seu castell amb els seus acòlits per intentar fugir de la Mort Roja, una terrible epidèmia medieval que castiga Europa.

Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és la fotografia del director de culte Nicolas Roeg, però també cal remarcar el gran ofici de Corman com a guionista, ja que va saber fusionar dos relats diferents, La máscara de la Muerte Roja i Hop-Frog, sense que es note gaire, per no dir gens. En el tractament del personatge principal, alguns han volgut veure la inspiració de Corman en El Séptimo Sello, l'obra d'Ingmar Bergman, per la seua reflexió sobre els sentiments religiosos i les pors del poder, així com de la ridiculesa de la mort i de l'existència humana; però també caldria preguntar-se si el director suec va llegir abans l'obra de Poe. La interpretació de Vincent Price és estremidora, però també és atractiva l'aparició de Jane Asher, que en aquell moment mantenia una relació sentimental amb Paul McCartney, i de Hazel Court, una de les muses del terror britànic. En aquest sentit, La máscara de la Muerte Roja és un clàssic del terror gòtic de sèrie B, que tot bon afeccionat al cinema fantàstic i a l'obra de Poe no pot deixar de revisar...

'Poltergeist', de Tobe Hooper

2009-01-01T21:42:00.001+01:00

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.

LA LLISTA DE SCHLINDER

2008-12-29T13:28:00.004+01:00

Aquests Nadals, com n'ha passat en d'altres, ens arriben males notícies de la terra on se'ns diu va nàixer Jesucrist. L'exércit israelí ha engegat un fort atac militar al territori palestí de la franja de Gaza amb un resultat de més de tres cents morts i més de mil ferits.

Els israelis acaben d'ordenar als periodistes que abandonen la zona ja que la consideren zona militar tancada. Què no passarà allí si ningú aliè al conflicte ens ho conta?

Per casualitat m'ha caigut a les mans la pel.lícula La Llista de Sclinder i l'he tornat a veure després d'haver-la disfrutat a la pantalla del cinema quan es va estrenar.

El conflicte palestí-israelí sembla irresoluble amb tots dos bàndols creuant acusacions de ser els culpables del seu perllongament, però si una cosa tinc ben clara és quina és la part més feble: el poble palestí. Faríen bé els israelís d'aprendre d'Oskar Sclindler quan en una escena de la pel.lícula dialoga amb l'oficial nazi sobre quin és el sentit del poder veritable i que no és altre que la capacitat de perdonar.

Oskar Schindler va nàixer en un poble de l'actual República Txeca i va morir a la ciutat de Hildesheim, a la Baixa Saxonia d'Alemanya l'any 1974, en mig de la més absoluta indigència després d'haver rebutjat pocs anys abans de morir l'ajut econòmic del govern d'Israel. Actualment està enterrat en un cementiri catòlic de la ciutat de Jerusalem.

Steven Spielberg va dirigir l'any 1993 (ja fa quinze anys, com passa el temps!) aquest drama bassat en l'evolució personal d'aquest personatge, ambiciós i astut i que ens retraten amb una elevada capacitat per a les relacions públiques.

Oskar Sclinder, interpretat per Liam Neeson, gràcies a les bones relacions que ha aconseguit amb els militars del règim nazi facilitant-los els desitjos i vicis més mundans (bon menjar, bona beguda, dones, música i festes) més la confiança forçosa d'un grup de jueus capitalistes que viuen al ghetto de Cracòvia i que s'han vist despullats dels seus béns, posarà de nou en funcionamet una antiga fàbrica metal.lúrgica per a produir subministraments per a l'exércit alemany.

L'arribada d'un nou oficial alterarà els plans d'Sclinder. L'oficial, interpretat magistralment per Ralph Phiennes, amb una mirada glacial que impressiona i genera terror és la reflex de la crueltat, de l'arbitrarietat i les contradiccions humanes (viu en un dilema constant entre complir amb els seus ideals de puresa de la raça i l'atracció que li desperta una dona jueua que li fa de criada).

Oskar anirà transformant el seu esperit, des de l'ambició i el lucre personal cap a la solidaritat i l'altruïsme amb què va aconseguir salvar de la mort segura a més de mil persones jueues.

Un altre paper destacat és el del comptable jueu interpretat per Ben Kingsley que amb la seva màquina d'escriure, full, rera full escriurà el llistat de persones que dona títol a la pel.lícula.

Amb una durada de més de tres hores (185 minuts) Spielberg va fer el més difícil que és aconseguir reunir d l'hora el reconeixement de la crítica, el públic i els premis cinematogràfics (va aconseguir 7 Oscars en les categories de pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, banda sonora, direcció artística, banda sonora, direccó artística i fotografia).

La fotografia està realitzada en un blanc i negre perfecte, amb unes poques notes d'acoloriment com són les flames d'unes espelmes o l'abric roig d'una nena jueua i fins i tot les escenes finals a tot color del póstum homenatge dels supervivens davant la seva tomba.

Una obra perfecta en la ètica i la estètica, en el fons i la forma.

Obra mestra (*****)

La festa

2008-12-05T20:19:00.005+01:00

Ahir vaig poder gaudir de l'enèssima visió de la pel·lícula de 1968, La festa, dirigida per Blake Edwards i immortalitzada per un Peter Sellers memorable que encarna un actor secundari indi a qui només li passen desgràcies. Els gags se succeixen de forma imparable i converteixen la festa que dóna nom a la pel·lícula en una espiral de d'escenes ridícules, absurdes i caòtiques in crescendo. Els diàlegs són escassos i la veritat és que són del tot superficials, perquè la magnitud i l'interès de la pel·lícula se centra en la interpretació d'un Peter Sellers que, sense dubte, devia inspirar al televisiu Mr. Bean. El desgavell de situacions en què es troba el protagonista no faran altra cosa que despertar-nos, a més de molts somriures, una enorme tendresa. La decoració de la casa, la múscia, els vestits, tot, ens retornarà a l'estètica dels anys seixanta.

Podeu veure'n algun fragment aquí, aquí o aquí

*També pots llegir:

-'El guateque', de Blake Edwards

'Perdición', bon cinema negre de la mà de Billy Wilder

2008-11-17T12:51:00.005+01:00

Si fa us dies us parlàvem d'una joia del flasback i del cinema negre, El gran flamarion d'Anthony Mann, avui us proposem una altra pel·lícula retrospectiva, amb un crim perfecte i amb femme fatalle: Perdición, del gran Billy Wilder. La pel·lícula és una producció del 1944 per a la Paramount Pictures, i va suposar el quart llargmetratge de Wilder com a director, situat entre Cinco tumbas al Cairo (1943) i Días sin huella (1945). En aquest sentit, Perdición (també titulada Pacto de sangre als països sudamericans) és una de les més importants del cinema negre, en què Wilder va tenir la col·laboració de l'escriptor Raymond Chandler per escriure el guió i adaptar una novel·la d'un altre dels autors més importants del gènere, James M. Cain. De fet, Wilder va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a director, i tant el realitzador com Chandler van ser nominats també en la categoria de millor guió adaptat. La pel·lícula explica la història d'un venedor d'assegurances, interpretat per Fred McMurray, que s'enamora d'una dona (immensa Barbara Stanwych) i decideix pactar i executar l'assassinat del marit d'ella fent que semble un accident, tot cobrant una indemnització milionària gràcies a una assegurança falsificada. La gran força de la història recau en la descomunal interpretació de la parella protagonista, amb un magnetisme de McMurray i una sensualitat perversa d'Stanwych fora de qualsevol dubte, però també cal destacar la qualitat dels diàlegs, la fotografia en un esplèndid blanc i negre, a càrrec de John F. Seitz, i la capacitat de Billy Wilder per construir i filmar una història rodona mitjançant un flasback antològic. En la mateixa línia, també cal destacar el paper memorable d'un habitual del gènere i ja també d'aquest bloc, Edward G. Robinson, que interpreta l'inspector de reclamacions de l'empresa asseguradora, i que gràcies a la seua gran intuïció professional començarà a sospitar de les circumstàncies que envolten la mort del marit accidentat.

Perdición (Double Indemnity en el títol original, per la doble indemnització que rebrà la vídua gràcies a l'assegurança de vida falsificada) està considerada per molts com la millor pel·lícula de Billy Wilder. La realitat és que Perdición és una obra mestra indiscutible, que ens avança la famosa intel·ligència que impregnarà la filmografia de Wilder durant les properes dècades, però també una veritable perfecció tècnica i una encertada aposta per la perfecció estètica. El tractament de la llum a Perdición té una clara intencionalitat evocadora, tot recollint la forta influència de l'expressionisme alemany que Wilder coneixia de primera mà després d'haver treballat a la UFA de l'Alemanya anterior a l'ascens nazi. Si la cara és l'espill de l'ànima de cada persona, i aquesta és en realitat un laberint imprevisible, la llum no ha d'il·luminar les cares, sinó fugir dels personatges. En aquest sentit, si el clima de la pel·lícula arriba gràcies a les parts fosques, no cal oblidar que el tema de Perdición és la impossibilitat d'executar un crim perfecte. I la manera de resoldre aquests crims imperfectes és la intuïció professional guanyada amb l'experiència, com demostra el personatge interpretat per Edward G. Robinson, i no la tècnica observadora i deductiva que hauria utilitzat un investigador britànic, a l'estil de Sherlock Holmes. També és clara la influència judeocristiana de Wilder, ja que aquí no hi ha crim sense càstig. Així, la idea de la dona fatal no és més que el desenvolupament de l'arquetip de la serp que va temptar Adam i Eva al Paradís. De fet, Wilder i Chandler van escriure dos finals, i en el que finalment no va rodar-se, el personatge interpretat per McMurray sobreviu al tret mortal d'una pistola, però és capturat per la policia i més endavant és condemnat a la càmera de gas. Però la confessió del protagonista permet el seu perdó i també l'estructura circular de la pel·lícula, en què (insistim) veureu una de les dolentes més dolentes que ens ha donat el setè art.

'Sweeney Todd', l'ombra allargada de Tim Burton

2008-11-16T13:54:00.009+01:00

Sorpresa positiva la que divendres em va produir la pel·lícula Sweeney Todd, dirigida al 2007 per Tim Burton i interpretada per Johnny Depp i Helena Bonham Carter. Se centra en el personatge del barber del carrer Fleet, Benjamin Barker, i la seua ànsia per venjar-se del jutge Turpin, responsable de la falsa acusació que l’allunya de la seua dona i filla, retingudes per aquest cacic local. Després de complir la condemna, Barker torna a Londres per passar comptes i ho fa amb una nova identitat: la de Sweeney Todd.

La senyora Lovett, mestressa de la botiga situada al mateix carrer Fleet, dedicada a la venda d’uns pastissos de carn que no serien tastats ni per les rates, ha estat guardant escrupulosament l’antiga barberia del pis de dalt fins al retorn del seu propietari. Un cop Barker -ara Todd- es retroba amb les seues navalles de plata, la sang comença a córrer goles avall dels agosarats clients que hi acudeixen per afaitar-se, tot i que aquesta no és la pitjor dissort que corren en aquell edifici...

Amb un ambient angoixant i claustrofòbic per recrear el Londres victorià, Tim Burton torna a demostrar algunes de les virtuts que el van fer conegut en el cinema i que s’han plasmat amb encert en títols com Batman o Eduardo Manostijeras. L’estil més gris de Burton sovint s’ha tenyit amb tocs coloristes i amb una idea d’un món molt personal: exemples en són Beetle Juice, Big Fish o les fantàstiques pel·lícules d’animació Pesadilla antes de navidad i La novia cadaver. Però no tot el que ha fet Burton hauria de ser posat al mateix cistell d’obres que el fa un gran director: pel·lícules com Sleepy Hollow, Charlie i la fàbrica de xocolata, Mars Attacks! o la incomprensiblement dolenta versió del Planeta dels simis resten punts a un autor que demostra un gran enginy i capacitat per crear escenaris.

Sweeney Todd i el teatre
L'origen de la història del barber diabòlic del carrer Fleet es perd en el temps. Segons sembla es tracta d'una llegenda popular que mai ha pogut ser documentada com a real. La versió teatral que en va fer Stephen Sondheim per a Broadway a la dècada dels 70 va popularitzar aquest personatge, que s'ha mantingut fins a l'actualitat amb la representació també als teatres de casa nostra: al 1995, Mario Gas va dirigir la versió en català, protagonitzada per Vicky Peña i Constantino Romero (substituït més tard per Joan Crossas), que es va mantindre en cartell durant mesos al teatre Poliorama de Barcelona. Ara (curiosament coincidint amb la inèrcia deixada pel film de Burton, tot i que s’assegura que la reestrena estava prevista des de feia anys), Mario Gas reprèn la direcció d’aquesta obra: el mes passat es va estrenar al Teatro Español de Madrid amb el mateix planter d’actors, amb Peña i Crossas com a mestres d’aquesta cerimònia lúgubre, on hi serà fins al 7 de gener. Pel que sembla, no s’espera que de moment aterre novament a Barcelona (per a desgràcia dels que amb tota seguretat hi aniriem sense dubtar) ja que “no disposa d’un teatre on es puga representar”, una excusa igual de ridícula que difícil d’entendre, atès l’èxit que ja va tindre en la seua primera temporada.

Abans d’acabar, una curiositat: en la versió teatral anglesa, l’actriu que interpretava el paper de Mrs. Lovett era Angela Lansbury, la dona que després es faria mundialment coneguda pel seu personatge televisiu Jessica Fletcher a la sèrie S’ha escrit un crim. Està vist que el seu lligam amb les morts ve de lluny... Aquí en teniu la mostra:

La música de westerns

2008-11-11T22:28:00.004+01:00

A El violí vermell, l'espai de música cinematogràfica de Catalunya Ràdio, han dedicat un programa a la música dels westerns. Us en recomano la seua audició (podeu escoltar-lo o descarregar-vos-el aquí), ja que s'hi fa una magnífica selecció de temes conegudíssims i, alhora, podem anar comprovant de primera orella l'evolució dels estils al llarg del temps.

I és que la música és, moltes voltes, un d'aquells components de les pel·lícules que no s'acostuma a tindre en compte pel gran públic, però que és una part fonamental per a que un film puga arribar a obtindre el caràcter de mític. I, si no, què seria dels Set Magnífics sense la partitura del Bernstein? I del Frodo sense la completíssima feina de Howard Shore? I ja no ens podem imaginar Darth Vader sense la Marxa de Williams!

A més a més, Xavier Cazeneuve ens ofereix la llista de les audicions, una mostra d'escenes de les pel·lícules i una llista de retrats dels compositors de les peces.

Llista de peces i pel·lícules del programa:

William Lava · “Mesquiteers Get Going”
The Three Mesquiteers (1936-1943)

R. Hageman, F. Harlin, J. Leopold, L. Shuken, L. Gruenberg · “Suite” (fragment)
Stagecoach / La diligència (John Ford, 1939)

Dimitri Tiomkin · “Main Title”
High Noon / Sol davant del perill (Fred Zinnemann, 1952)

Jerome Moross · “Main Title”
The Big Country / Els grans horitzons (William Wyler, 1958)

Elmer Bernstein · “Main Title”
The Magnificent Seven / Els set magnífics (John Sturges, 1960)

Alfred Newman · “Obertura”
How the West was Won / La conquesta de l’Oest (J. Ford, G. Marshall, H. Hathaway, 1962)

Ennio Morricone · “La mort tenia un preu”
Per qualche dollaro in più / La mort tenia un preu (Sergio Leone, 1965)

Burt Bacharach · “Damunt d’una bicicleta construïda per a l’alegria”
Butch Cassidy and the Sundance Kid / Dos homes i un destí (George Roy Hill, 1969)

John Williams · “Main Title”
The Cowboys / Els cowboys (Mark Rydell, 1972)

Clint Eastwood · “Tema de Clàudia”
Unforgiven / Sense perdó (Clint Eastwood, 1992)

Bruce Broughton · “Crèdits finals (Tornarem)”
Silverado / Silverado (Lawrence Kasdan, 1985)

Marco Beltrami · “El tren de les 3:10”
3:10 to Yuma / El tren de les 3:10 (James Mangold, 2007)

Elmer Bernstein · “Main Title”
The Sons of Katie Elder / Els fills de Katie Elder (Henry Hathaway, 1965)

Denzel Washington guanya John Wayne

2008-11-05T14:00:00.001+01:00

La victòria del demòcrata Barack Obama sobre el republicà John McCain fa que avui us vulga parlar dels dos primers actors que em vénen al cap quan penso en els dos candidats. Obama recorda molt, fins i tot físicament, l'actor Denzel Washington, nascut només set anys abans que el nou president electe dels Estats Units. Per tant, seria perfectament viable que algun dia el protagonista d'American Gangster interpretés un biopic sobre Obama, com ja va fer amb un altre dels mites de la comunitat afroamericana, Malcolm X. En canvi, McCain em recorda l'actor John Wayne, molt conegut per la seua posició política conservadora, però sobretot perquè va ser una icona del western i del cinema bèl·lic nord-americà. McCain va ser pilot d'un avió de guerra que va ser derribat a Vietnam, on va ser empresonat durant cinc anys i va patir tot tipus de tortures, que van provocar-li unes seqüeles físiques que encara arrossega. És l'heroi de guerra que en un altre moment potser hauria arrasat en unes eleccions nord-americanes, però al davant tenia un home afroamericà més jove i amb un missatge renovador i esperançador, molt carismàtic i mediàtic, elegant i també molt telegènic. Els gustos del públic, tant en el cinema com en política han canviat, i avui difícilment triomfaria una pel·lícula protagonitzada per un actor amb les característiques de John Wayne. L'arquetip de l'heroi cinematogràfic va canviar rotundament als anys 80 (des dels musculosos Silvester Stallone i Arnold Schwarzenegger, als més esquifits Harrison Ford i Bruce Willis), i van fer-se més convencionals i fins i tot més intel·lectuals a partir dels anys 90, amb gent com el mateix Denzel Washington o el seu company de repartiment a Philadelphia, Tom Hanks.

DOCTOR ZHIVAGO

2008-11-04T22:12:00.004+01:00

David Lean va ser un director anglès amb una llarga i brillant trajectòria que considero està infravalorat malgrat la major part de la seva obra té un alt nivell, el seu conjunt fílmic és coherent des del punt de vista artístic, les seves pel.lícules han estat aclamades per crítica i públic i ha estat reconegut amb dos estatuetes de l'Acadèmia de Hollywood i una Palma d'Or a Cannes entre d'altres premis cinematogràfics.

Dirigida l'any 1965 (any del meu naixement) i basada en l'obra literària de Boris Pasternak, Doctor Zhivago és una llarga superproducció (176 minuts) produïda per Carlo Ponti per a la Metro Goldwin Mayer.

Ambientada a Rússia, des de les acaballes de l'imperi del zar Nicolàs fins el govern d'Stalin, passant per l'adveniment de la revolució boltxevic, la primera guerra mundial i la guerra civil entre l'exércit roig i el blanc, ens ofereix una magna història èpica i amorosa.

Zhivago, interpretat per Omar Shariff és un poeta i metge que perd als seus pares de petit i creix en el sí d'una família benestant de la vella i aristocràtica Rússia. La seva vida discórre entre les successives convulsions polítiques que viurà el seu país i l'amor cap a dues dones, Lara, interpretada per una radiant Julie Christie en el paper de la seva vida, i Tony, interpretada per una joveníssima Geraldine Chaplin.

Altres personatges destacasts, són el germà de Zhivago interpretat per Alec Guiness, general soviètic que voldrà recuperar l'alè del seu germà cercant la seva neboda desapareguda, i Komarowsky, interpretat per Rod Steiger, un home abjecte i amoral.

També podem remarcar una potent direcció artística amb moltes de les seves escenes localitzades a les gèlides terres de l'estepa russa (he llegit que la major part de les escenes d'exteriors es van rodar a Espanya entre Sòria i Madrid); la seva banda sonora, obra de Maurice Jarre (pare del famós interpret de música electrònica Jean Michael Jarre) amb la seva apegalosa melodia que hem sentit fins a la sacietat en fils musicals; i els nombrosos enfocaments de la càmera a traves del vidre de les finestres metàfora, potser, de la nostra visió distorsionada de la realitat.

No cal dir, que no es pot analitzar l'obra per la seva visió ideologitzada de la Unió Soviètica, doncs està dirigida per un director britànic en plena época de la guerra freda i està basada, com ja he comentat, en una obra de Boris Pasternak, que es va exiliar de la Unió Soviètica i que sembla documentat que va rebre el premi Nobel de Literatura a l'any 1958 per les pressions de la CIA a l'Acàdèmica Sueca (Doctor Zhivago va estar prohibit a la Unió Soviètica fins l'any 1988).

Obra mestra (*****)

Atrapat en el temps

2008-11-02T18:34:00.004+01:00

Atrapat en el temps, dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, és una d'aquelles pel·lícules que no em canso de mirar una i altra vegada, com si jo fos un integrant del film que repeteix incansablement el mateix dia.

Bill Murray (genial) interpreta un sarcàstic home del temps que ha de desplaçar-se a un petit poble per transmetre un any mes el Dia de la Marmota, la qual cosa no li fa cap mena d'il·lusió. S'allotja a un modest hotel i cada matí comprova com el dia es repeteix una vegada i una altra, metòdicament, sense que pugui fer res per evitar-ho. Ja dic d'entrada que aquesta mena de pel·lícules que juguen amb el pas del temps m'agraden força, però aquesta és una de les millors.

El protagonista passa per diverses fases en la manera d'enfrontar-se amb aquesta situació. La seva visió pessimista inicial es transforma quan s'adona que els seus actes d'avui no tindran cap mena de repercussió l'endemà, ja que aquest no existeix. Això ens planteja molts dubtes morals, tenint en compte que no podrà existir la pena per als nostres pecats. Menja sense mesura i fa tota mena d'excessos, fins que s'adona que això no pot omplir la resta de la seva vida. Llavors decideix aprofitar aquest dia interminable per a causes més nobles. Però tot cansa en aquest interminable dia, sobretot quan comprova que no pot variar el destí de la gent que l'envolta.

Molt emotiva és l'escena en què dia rere dia intenta salvar la vida d'un vell vagabund que, impertorbablement, sempre acaba per morir-se als seus braços.

També resulten infructuosos els seus intents de crear el dia perfecte per a lligar-se a la seva partenaire a la pel·lícula, Andy MacDowell, que nit rere nit acabarà bufetejant-lo.

A la vora de l'abisme i cansat de reviure aquest dia sense finalitat, decideix suïcidar-se de diverses maneres, totes elles inútils, ja que acaben amb l'inoblidable ràdio despertador que sona cada matí.

"Nella città l'inferno", una joia oblidada d'un cert Neorrealisme tardà

2008-11-02T17:11:00.025+01:00

La vida a les presons ha donat grans títols a la història del cinema internacional. La condició de voyeur d'allò que no li està permès contemplar a la vida real fa que l'espectador cinematogràfic s'interessi pel que pot passar darrera dels alts murs de les institucions penitenciàries, despertant l'instint natural de la curiositat inherent a l'espècie humana. La mitologia al voltant de la quotidianeitat diària d'aquests homes i dones empresonats, sublimada per una aura de beatifíca resignació en alguns casos i, en altres, completament esclafada contra l'encara més alt mur de la incomprensió i la hipocresia col·lectiva, ha donat peu al naixement de pel·lícules de tots colors, que han posat el nas als calabossos amb major o menor fortuna en àmbits fílmics tan dispars com poden ser la comèdia, el melodrama, la crítica social o, fins i tot, el musical.

Sento especial estimació, des de fa moltíssims anys, per una producció italiana de l'any 1958 que, en certa manera, recull elements de tots els esmentats anteriorment, una pel·lícula dirigida per l'eficaç Renato Castellani injustament oblidada pels cronistas cinematogràfics d'avui en dia i que va portar a treballat juntes, per primera i única vegada, dos de les més grans actrius italianes de tots els temps, Anna Magnani i Giuletta Massina. Només que per aquesta circumstància, la cinta tindria assolits els mèrits suficients per a ser tinguda en compte i, per tant, fer que qualsevol cinèfil amb un mínim de vergonya i amor propi s'hagi interessat, en algun moment de la seva vida, per conèixer-la.

L'argument gira al voltant de Lina (Massina) una camperola que treballa com a noia de servei a Roma i que, enganyada per un lladregot tarambana (Alberto Sordi en un curt però sucós paper) es veu engarxolada a la presó de dones de la capital italiana juntament amb un eclèctic grup format per delinqüents habituals, prostitutes i captaires. Allí coneixerà Egle (Magnani), demi-mondaine lleugera de cascos famosa a les nits del Lungotevere romà la qual l'ajudarà a sobreviure a l'ambient salvatge i depredador de la presó. Acompanyant a les dos estrelles principals, hi podem trobar actrius com Miriam Bru o Gina Rovere, i a Renato Salvatori en un anecdòtic paper.

"Nella città l'inferno" -traduïda literalment al castellà per a la seva estrena espanyola com "Infierno en la ciudad"- incorpora elements propis de les consignes estètiques i ideològiques de la corrent neorrealista que es va desenvolupar a Itàlia una vegada finalitzades la Segona Guerra Mundial i, conseqüentment, l'ocupació nazi. En mig d'un pais desfet per la crueltat del conflicte bèlic, directors cinematogràfics com Roberto Rossellini, Vittorio de Sica o Luchino Visconti van voler dotar al cinema nacional d'un rerefons de realitat anclat en la consciència social, entenent que s'havien de tenir com a referents els escriptors realistes de començaments de segle, al temps que despreciaven la que ells consideraven baixa qualitat de les pel·lícules que es produïen a l'època amb temàtiques que donaven obertament l'esquena a tot el drama humà que estava tenint lloc als carrers de les ciutats d'una esgotada Itàlia que necessitava trobar un nou model de cohesió social.

"Nella città l'inferno", tot i havent estat produïda tretze anys després d'acabada la guerra, i ja en un contexte proper als dolços anys seixanta -els anys del boom dels turismes Fiat, la minifaldilla psicodèlica i els hits de Mina o Adriano Celentano- recollia el testimoni dels plantejaments neorrealistes en una pel·lícula que, al mateix temps, jugava amb els dos grans noms que encapçalaven els crèdits dins d'una argument que, tot i que estava ambientat a la mateixa època de la seva producció, podia ser extrapolable sense dificultats excessives als anys quaranta. L'utilització d'un contrastat blanc i negre, sumat a uns personatges dibuixats en un context hiperealista de marginació i anorreament atorgaven a la pel·lícula aquesta condició d'atemporalitat. L'únic tret diferenciador respecte als seus antecedents neorrealistes es troba en la potenciació d'elements més propers al star-system del Hollywood dels anys cinquanta, com ara el format Cinemascope i l'ús cuidat i preciosista del primer pla per a les dos principals actrius del repartiment. En aquest aspecte, "Nella città l'inferno" té més d'obra d'art d'innegables recursos plàstics i estilístics que d'autèntica cinta compromesa amb una certa realitat social, lluny ja del pensament d'una majoria d'italians que desitjaven passar pàgina sobre les misèries que va comportar la guerra i que volien començar a oblidar. No és estrany, doncs, que a la Itàlia de la segona meitat dels anys cinquanta triomfesin sorollosament pel·lícules més o menys costumistes i desenfadades protagonitzades per grans estrelles com Sofia Loren o Gina Lollobrígida, embolcallades per cuidades produccions que, molt sovint, incorporaven capital internacional.

Si bé "Nella città l'inferno" va rebre una excel·lent acollida per part de la crítica i va gaudir d'una adeqüada carrera comercial, no va ser fins molts anys més tard que els seus valors no van ser posats en evidència des del punt de vista de l'art cinematogràfic per algunes plumes literàries d'excepcional renom a la vella Europa. Tot i amb això, és una pel·lícula desafortunadament i -torno a dir- injustament oblidada als compendis històrics i que demana el merescut desagravi en forma d'una acurada edició internacional en DVD. A Itàlia, podem trobar-la en un format econòmic i poc mimat, que ni tan sols incorpora pistes de subtítols en altres idiomes.

'¿Quién puede matar a un niño'?, bona nit de Halloween

2008-10-31T12:17:00.007+01:00

Tom i Evelyn són una parella de turistes -ella està embarassada-, que arriben a Almanzora, una població fictícia de la costa espanyola. És la típica parella de turistes britànics que busquen fugir del soroll i de l'estrés de la gran ciutat, i creuen que han trobat un lloc molt tranquil, ideal per passar la lluna de mel que han hagut d'ajornar. Amb tot, la idíl·lica Almanzora és en realitat un lloc massa turístic i bulliciós, i és per això que decideixen llogar una barca i marxar fins a una petita illa que Tom havia visitat quan era més jove. Quan arriben, descobreixen que la illa està únicament habitada per uns xiquets que, posseïts per una violència misteriosa, es rebel·len i ataquen els adults sense pietat...

Aquesta és la inquietant arrancada de la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?, sens dubte una de les joies del cinema de terror espanyol dels anys setanta. El responsable del film Island of the Damned o Death Is Child's Play [així es va titular la pel·lícula per a la seua distribució a l'estranger, segurament per aprofitar l'enorme tirada comercial que tenia la nissaga d'El pueblo de los malditos], és ni més ni menys que Narciso Ibáñez Serrador, que ja era molt conegut a Espanya pel mític programa de televisió Un, dos, tres... responda otra vez. De fet, ¿Quién puede matar a un niño? és del 1976, només quatre anys després que Chicho posés en marxa el seu popular concurs. Amb tot, Ibáñez Serrador ja portava una prolífica carrera a la televisió, on havia debutat l'any 1963 com a director i intèrpret del programa Muerte bajo el sol. I tres anys més tard, el 1966, va debutar al gènere de terror amb els seus episodis a la sèrie Historias para no dormir, en què va dirigir títols memorables com El cumpleaños, La bodega o El asfalto. De fet, després d'aquests èxits televisius, Chicho va dirigir el seu primer llargmetratge, La residencia (1969), un altre film de terror amb què va aconseguir un gran èxit comercial i de crítica.

¿Quién puede matar a un niño? té un guió del mateix Ibáñez Serrador (tot i que va signar amb el pseudònim de Luis Peñafiel, que ja havia utilitzat a Muerte bajo el sol). Chicho s'havia inspirat en una novel·la de Juan José Plans, un dels escriptors habituals del mitjà ràdio, titulada El juego de los niños. La base de l'argument és que fins i tot les ànimes més innocents poden amagar la maldat més absoluta. És inevitable pensar, per tant, en la novel·la El señor de las moscas, de William Golding, que també ha tingut diverses adaptacions cinematogràfiques, o també en la citada El pueblo de los malditos. En aquest cas, sembla que la rebel·lia dels xiquets no és perquè hagin estat posseïts per ents extraterrestres, sinó com a reacció al tractament que reben els infants per part dels adults, en diferents llocs del món. De fet, el pròleg de la pel·lícula és una successió d'imatges reals de xiquets que pateixen a les guerres, als camps d'extermini o al Tercer Món. Per tant, que els xiquets es rebel·lin contra els adults és qüestió de temps...

La pel·lícula té una música memorable de Waldo de los Ríos i una lluminosa fotografia de José Luis Alcaine, ideal per mostrar el clima càlid i asfixiant d'aquesta illa maleïda, amb unes cases de parets molt blanques que són tota una metàfora de la crueltat infantil. El protagonista masculí és Lewis Fiander, un actor que potser recordareu del film El retorno del doctor Phibes, un altre dels clàssics del gènere de terror de sèrie B. La noia és la rossa Prunella Ransome, amb un paper sublim, ja que és la que més patirà quan pense que potser també porta un monstre al seu interior. ¿Quién puede matar un niño? té escenes memorables, però en una nit com la d'avui, potser la que us impactarà més és la de la pinyata. Però no us dic més. Bona nit i bon Halloween...

Diàlegs de pel·lícula: 'El club social de Cheyenne', de Gene Kelly

2008-10-31T12:02:00.008+01:00

Divertit i original western amb James Stewart i Henry Fonda com a dos cowboys, on el protagonista rep en herència una propietat inesperada. El millor de tot d'El club social de Cheyenne són els diàlegs i els silencis entre els dos protagonistes.

-Amb tots aquests diners puc, puc… Què en faries tu?

—Amb tots aquests diners i un bon negoci, imagino que em donaria una bona vida tant de temps com durés tot plegat.

—Això no és el que faria un astut home de negocis.

—Tu m’has demanat què faria jo.

—Aquest ha estat el meu error.
—Negocis sòlids i respectables en mans de bons republicans és el que necessita Amèrica, Harry.

—Els meus pares eren demòcrates, John.

—Sí, i mira on has arribat: tota la vida en ranxos o al camp ras, suant a l’estiu i congelant-te a l’hivern i dormint a terra lluitant amb llops i serps. No, no, t’asseguro que no hi ha res millor en tot el món que un home de negocis republicà.

—No és que t’ho vulgui discutir, John, però no havies votat sempre als demòcrates?

—Bé, bé, sí, però això era quan no en sabia més. Vull que em facis un favor: no vull que diguis a ningú, aquí a Cheyenne, que he votat als demòcrates.

—Si m’ho demanes.

—Gràcies.

—John, no et farà res que jo continui votant als demòcrates.

—Mentre no siguis amb mi quan ho facis; seria dolent pel negoci.

Article de Jesús M. Tibau

José Luis López Vázquez, el rostre de la comèdia espanyola

2008-10-26T18:51:00.004+01:00

Aquests dies he tingut l’oportunitat de veure dos pel·lícules del cinema espanyol de la dècada dels 60, les dos amb un gran repartiment coral. Un dels actors que m’han cridat més l’atenció en tots dos casos ha sigut José Luis López Vázquez, a qui no tenia en especial consideració però que m’ha sorprés gratament. La seua expressivitat facial i aquell to de veu característic el feien idoni per la comèdia, registre en el qual es movia amb gran soltura, potser millor que altres dels actors associats des de sempre amb la comèdia.

No he vist massa coses amb ell com a intèrpret, però només de veure el seu paper més que notable a Atraco a las tres, d’observar com la seua presència esdevé gairebé un dels únics interessos que té veure La gran familia, i recordar aquella minipel·lícula famosa, La cabina, em suggereixen que cal aprofundir més en la seua filmografia per acabar de conèixer aquesta vis còmica.

'La mujer y el monstruo', de Jack Arnold

2008-10-22T18:25:00.004+02:00

Molts anys abans dels monstres alienígenes de pel·lícules com Alien o Predator, la criatura més terrible del cinema va ser el monstre de la Llacuna Negra. La pel·lícula La mujer y el monstruo (Creature from the Black Lagoon), que Jack Arnold va dirigir l'any 1954, va establir i dignificar l'arquetip del nou monstre dels films de sèrie B de la ciència ficció dels anys 50. La història d'aquesta monster-movie comença quan uns científics descobreixen, a la capçalera de l'Amaçones, un jaciment amb les restes d'una estranya criatura prehistòrica, que confirmaria l'evolució de les espècies aquàtiques cap als animals terrestres. Si els científics aconsegueixen saber com va adaptar-se la criatura amfíbia al nou mitjà terrestre, podran utilitzar els coneixements per preparar l'adaptació dels humans a d'altres planetes, quan comenci la colonització de l'espai... És en aquest moment quan es forma una expedició científica que recorre la selva en un vaixell, i que suposa un pas endavant en la ciència ficció cinematogràfica, ja que els científics són els protagonistes de la pel·lícula, i no professors bojos o doctors amb conspiracions per dominar el món. Els protagonistes principals són Richard Carlson, que interpreta el doctor David Reed, i Julie Adams, una exsecretària reciclada a actriu (la seua última aparició coneguda és a la sèrie Perdidos), i que encarna la científica Kay Lawrence. Carlson ja havia treballat l'any anterior amb Arnold a la pel·lícula Vinieron del espacio (It came from outher space, 1953), un altre dels clàssics del gènere. L'actor donava la credibilitat que necessitava una història de ciència-ficció per garantir que fos un èxit entre el gran públic, i no només entre els espectadors adolescents. A més, el to expressament científic del guió també feia que fos més verossímil l'existència d'un monstre subaquàtic en el cor de la selva.

En aquest sentit, l'amenaça per als humans no ve de l'espai exterior, com en la gran majoria de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, sinó d'un dels llocs més recòndits i inexplorats del planeta Terra. Aquest és un element realment interessant, que enllaça La mujer y el monstruo amb la literatura d'autors com H.P. Lovecraft, i més encara tenint en compte el caràcter amfibi de la criatura. El disseny del monstre va ser molt laboriós, i en realitat està interpretat per dos actors (Ben Chapman i Ricou Browning), per poder filmar a la vegada les escenes d'estudi i les enregistrades en exteriors. Curiosament, les famoses escenes subaquàtiques van ser filmades en un dels estudis de la Universal, que amb La mujer y el monstruo volia reprendre la seua tradició de pel·lícules de terror. A més, per poder competir amb la gran acceptació que tenia la televisió, Creature from the Black Lagoon va ser filmada amb la tècnica 3D, que feia que la gent necessités unes ulleres especials per poder veure la pel·lícula als cinemes. Així, cal tenir en compte que la impressionant escena de Julie Adams nedant plàcidament a la llacuna amaçònica, mentre el monstre buceja de forma tant amenaçadora com captivadora a pocs metres de distància, estava pensada perquè el públic dels cines veigués un gran cub d'aigua suspès a la sala, amb un monstre que semblava que havia de sortir de la pantalla.

En qualsevol cas, un dels aspectes més recordats de la pel·lícula és el banyador blanc que lluïa l'actriu, i que per primer cop des de la implantació del codi moral a Hollywood (el famós codi Hays) ensenyava les cames senceres. Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre el simbolisme sexual de la capbussada-dansa entre la dona i el monstre, així com de la intenció del director de El increíble hombre menguante de revisitar el mite de la Bella i la Bèstia. D'alguna manera, el monstre de la Llacuna Negra també recorda l'altre monstre mític de la Universal, el creat pel doctor Frankenstein i interpretat per Boris Karloff, ja que tant l'amfibi com el monstre de Frankenstein simbolitzen els riscos del mal ús de la ciència i la solitud tràgica que pateixen els éssers que són diferents. Però personalment, el que més ens interessa és la gran tècnica narrativa que Arnold demostra al llarg de la pel·lícula i en especial a les escenes en què el monstre assetja la tripulació del vaixell, amb un desenvolupament de la intriga i sobretot de la música que després havia de servir Steven Spielberg per a la pel·lícula Tiburón. Per cert, sobre la música, una curiositat a tenir en compte és que un dels tres compositors que va escriure la banda sonora per a La mujer y el monstruo va ser Henry Mancini, que tot i la seua joventut ja s'havia especialitzat en la creació de música romàntica i lleugera, i que es va encarregar dels passatges més jovials. Per la seua banda, Hans J. Salter era un col·laborador habitual de Jack Arnold, que també va composar la música de El increíble hombre menguante i d'altres cintes de terror, com El hombre lobo de 1941. El tercer músic va ser Herman Stein, un veritable especialista en la composició de la música dels crèdits dels films, i també col·laborador d'Arnold en pel·lícules com Tarántula, Vinieron del espacio o el mateix El increíble hombre menguante.

ADIVINA QUI VE AQUESTA NIT

2008-10-17T18:35:00.005+02:00

El proper mes de gener, amb alta probabilitat, el demòcrata Barak Obama serà investit com a president dels Estats Units. Serà el primer president d'aquest país que pertany al grup que ells denominen afroamericà.

Ningú que hagués vist l'estrena en la gran pantalla de la pel.lícula "Adivina qui ve aquesta nit" a l'any 1967, hagués pogut pensar que quaranta anys més tard, un negre pogués arribar a governar als estadounidencs.

Dirigida per Stanley Kramer i interpretada per Spencer Tracy (en la seva última interpretació en una pel.lícula doncs va morir pocs mesos després), Katherine Hepburn, Sidney Potier i Katherine Houghton va obtenir dos oscars, un a la millor actriu per a la Hepburn i l'altre al millor guió original per William Rose, i vuit nominacions més a la millor pel.lícula, millor director, millor actor, millor actor de repartiment, millor actriu de repartimen, millor direccio artística, millor música i millor muntatge.

Joey és una jove de raça blanca, filla del director d'un diari, que porta a casa dels seus pares Matt i Christina Drayton (Spencer Tracy i Katherin Hepburn) al Doctor John Prentice (Sidney Poitier) a qui ha conegut fa pocs dies en un congrés a Hawai.

La parella vol comunicar als pares de la jove la seva decisió de contreure matrimoni. Els pares de la jove, lliberals i tolerants segons ella, no han de tenir cap problema en acceptar aquest matrimoni mixt. A més a més, els pares del Doctor Prentice, de raça negra, viatgen en avió des de Los Angeles a San Francisco per veure al seu fill, en trànsit des del congrés de Hawai fins a Ginebra on ha d'anar a treballar per la OMS. El lloc de trobada serà un sopar a casa de Matt i Christina.

Els recels i la confusió dels pares blancs cap el gendre negre, també es repetiran en el matrimoni negre cap a la nora blanca.La pel.lícula, en clau de melodrama, es desenvolupa majoritàriament a casa del matrimoni Drayton, i d'una forma teatralitzada, ens mostra a traves d'uns diàlegs bens elaborats els conflictes interracials als Estats Units dels anys 60 (on en gairebé 18 estats no era posible el matrimoni entre persones de diferent raça i on la persona més resistent a la unió no és altra que l'empleada negra de la llar qui considera que el doctor Prentice no ocupa el lloc social que li correspón a un home d'aquesta raça), els conflictes intergeneracionals entre pares i fills i el divorci sovint que es produeix entre les nostres idees i les nostres accions.

Respecte les interpretacions destaca principalment el duet format per Spencer Tracy i Katherin Hepburn, matrimoni a la pel.lícula i també a la vida real.

En alguns moments, especialment al principi, pot semblar ridícula i fora de contexte la situació que es planteja, però si tenim en compte el reconeixement del públic i de l'acadèmia de Hollywood, podem veure-la com un retrat del fort debat que existia a la societats estadounidencia respecte la integració racial.

Una frase memorable la trobarem enmig d'una tensa discusió entre el doctor Prentice i el seu pare, quan el primer li diu al pare que mentre ell vol viure com un home negre, ell vol viure simplement com un home. Si tenim en compte, l'escassa apel.lació al vot racial en la campanya de les presidencials nordamericanas, podem creure que Barak Obama és, en part, fill intel.lectual d'aquesta pel.lícula. La seva prioritat passa per ser president dels Estats Units, més que ser el primer president negre dels Estats Units.

També pots llegir un article sobre aquesta pel·lícula a
'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

'El gran Flamarion', una joia del flasback

2008-10-14T19:07:00.003+02:00

El gran Flamarion és una estranya joia del cinema negre, avui força desconeguda, que Anthony Mann va dirigir l'any 1945, en la seua primera etapa a Hollywood. Mann, més conegut pels seus westerns (Cimarron, El hombre de Laramie, Horizontes Lejanos, Colorado Jim o Winchester 73), i per les grans superproduccions èpiques en la seua última etapa (El Cid i La caída del Imperio Romano), havia arribat a Los Angeles després de fer carrera a Broadway. De fet, El gran Flamarion és la seua segona pel·lícula com a director, amb un argument construït a partir d'un llarg flasback que ocupa gairebé tot el film. Aquesta tècnica narrativa ja s'havia conreat en la literatura per la renovació de la novel·la, però encara s'havia explorat molt poc en el cinema. Així, una de les primeres pel·lícules que va utilitzar el flasback havia estat la versió de Cumbres borrascosas de William Wyler de l'any 1939, però potser l'exemple més antic i famós de l'alteració cronològica de la història és el del Ciutadà Kane d'Orson Welles, de l'any 1941. Només quatre anys després, a El gran Flamarion, el director agafa una història menor de l'escriptora austríaca Vicki Baum (també autora de la novel·la original que va inspirar la pel·lícula Gran Hotel, amb Greta Garbo) i construeix un gran artifici cinematogràfic, en què un pobre home recorda i confessa, a punt de morir, els motius que l'han portat a matar una actriu durant una representació teatral.

De fet, el món del teatre i tot allò que passa darrera del teló és fonamental en aquesta pel·lícula de Mann, que també havia treballat com a actor a Broadway. La història comença a la ciutat de Mèxic, en un teatre de varietats, amb l'assassinat d'una actriu en escena. El criminal s'amaga a la part alta de l'escenari, però està malferit i es deixa caure des d'una gran altura quan sembla que ja no queda ningú al teatre. En aquest sentit, només hi ha un pallasso que escolta el cop i que intenta socórrer l'assassí, però que únicament tindrà temps d'escoltar les seues últimes paraules, que esdevenen una confessió dels seus crims com a conseqüència de la seua història desgraciada. En realitat, l'assassí és un artista conegut com El gran Flamarion, un artista de les varietats amb un número espectacular, en què fa punteria disparant amb diverses pistoles. El fred Flamarion està interpretat per un genial Erich von Stroheim, en un dels primers papers de l'actor austríac quan aquest va tornar als Estats Units, com a conseqüència de l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa. De fet, Stroheim era una veritable estrella del cinema mut, on s'havia especialitzat en papers d'alemany malcarat i desagradable, sobretot pel seu aspecte físic d'home dur i cruel. A més, també té una important filmografia com a director, ja que va posar-se darrera de la càmera de pel·lícules com Avarícia (1923), considerada una de les obres més importants del cinema mut. Però Stroheim era un tipus molt problemàtic que sempre s'enfrontava amb els estudis (diuen que va ser el primer director acomiadat fulminantment a Hollywood, durant el rodatge de Los amores de un príncipe) i va exiliar-se uns anys a França, fins a la invasió nazi. Billy Wilder va donar-li el paper de Rommel a Cinco tumbas sobre el Cairo (1943), i després el seu germà William (no es deien igual, ja que Billy en realitat es deia Samuel), productor d'El gran Flamarion, va donar-li feina a la pel·lícula de Mann, que havia rebut l'encàrrec de la Republic Pictures. El director va explicar que Stroheim va recomanar-li que, si volia fer una pel·lícula immortal, filmés tota El gran Flamarion a través del monocle del seu personatge, però Mann va contestar-li que només tenia 14 dies i un discret pressupost de 150.000 dòlars per rodar la pel·lícula.

El gran Flamarion és molta semblant a Perversidad, una pel·lícula dirigida el mateix any 1945 per Fritz Lang, i que ja vam comentar fa uns dies en aquest bloc. Hi ha un home madur que es deixa manipular per la falsa il·lusió d'un amor inverossímil, amb una femme fatalle que aquí interpreta Mary Beth Hughes. També hi ha una altra semblança encara més evident amb Perversidad, i és el fet que comparteix un sensacional Dan Duryea, que a El gran Flamarion interpreta el marit alcohòlic de la dona que ho embolica tot. No donem més detalls de l'argument perquè revelaríem elements molt importants de la trama, i no us volem estripar la pel·lícula. El millor és que intenteu veure-la en algun moment, i ja veureu com xalareu...

La plaça del Diamant

2008-10-10T11:41:00.004+02:00

La plaça del Diamant és una pel·lícula especialment emotiva en ser l'adaptació al cinema de la famosa novel·la de l'escriptora barcelonina Mercè Rodoreda, el centenari del naixement de la qual s'escau el dia d'avui. No cal dir que és un dels títols d'or de la nostra literatura, la qual ha estat traduïda a més d'una dotzena d'idiomes d'arreu del planeta. Va arribar a la pantalla gran de la mà del director Francesc Betriu el 1982, quan l'escriptora encara estava entre nosaltres i acabava de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La protagonista principal, la Colometa, va ser interpretada magistralment per la Sílvia Munt, així com en Lluís Homar feia el paper del marit revolucionari, en Quimet. És difícil deslligar lel rostre d'aquests actors amb la personalitat d'uns personatges que varen transcendir l'àmbit novel·lístic. La popularitat de la pel·lícula va ser molt gran ja que, posteriorment, es va realitzar una adaptació televisiva que va ser àmpliament seguida per l'audiència. El 2004, fins i tot va ser portada al teatre, amb la interpretació magistral de les diferents etapes de la vida de la Natàlia (Colometa) per part de Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Renom. Vàrem tenir la possibilitat de veure aquesta obra al teatre-auditori Felip Pedrell de Tortosa, que estava ple de gom a gom per presenciar una de les obres més notables del panorama dramàtic català dels darrers anys.

La Plaça del Diamant recrea el moment històric de la proclamació de la II República, i les controvèrsies polítiques que varen acabar provocant una guerra civil que sembraria de sang tot l'estat. Ens presenta el drama personal de la Natàlia, una jove barcelonina que aspirava a tenir una vida tranquil·la i a ser estimada per un jove que la fes feliç. Es casa amb en Quimet, el qual la converteix en una esposa submisa que ha d'acceptar tots els seus desitjos. Fins i tot veu suplantada la personalitat amb el canvi de nom, aquí naix la “Colometa”, l'exemple més evident de la submisió femenina. La guerra hauria de comportar gana i sofriment per a ella i per als seus fills. La dura postguerra presentava un panorama desolador en una Barcelona destruïda per les bombes amb la presència inherent de l'odi que el conflicte bèl•lic ha provocat. La Natàlia dóna mostres de fortalesa i es rebel·la contra les injustícies que l'envolten. Torna a ser la Natàlia d'antany, recuperant nom i esperit. De fet, es converteix en la senyora Natàlia, en tornar a contraure matrimoni amb l'Antoni, un botiguer que li podia oferir una vida digna, malgrat ser "el meu esgarradet del mig". La jove Natàlia podia, doncs, deixa de banda el plaer sexual, per tenir alguna cosa que oferir als seus fills a l'hora d'omplir el plat.

Aquest relat és el veritable retrat de la Barcelona de postguerra, amb el sofriment dels seus habitants. La Mercè Rodoreda era mestra amb l'elaboració de símbols, la qual cosa deixa ben pal·lesa en molts dels seus relats. Els coloms són l'element simbòlic que ens permeten resseguir la vida de la dissortada Natàlia. A mesura que la seva vida es va quedant sense il·lusions els coloms del seu colomar es van marxant o morint. La llibertat dels coloms va suposar la seua pròpia llibertat. La Rodoreda va usar el monòleg com a recurs expressiu per permetre que els lectors coneguin els sentiments més profunds de la protagonista, carregada d'ingenuïtat i de sentiments. La història presenta el dramatisme profund d'una època, tot i que ens deixa el regust de l'esperança en un futur millor.

Un clàssic de la literatura catalana, de la pantalla menuda, del cinema en català, i del teatre nostrat. Una pel·lícula que no ha de quedar en el pou dels records!

La gènesi del mite d'Aurora Bautista: "Locura de Amor"

2008-10-08T18:34:00.036+02:00

No crec equivocar-me al assegurar que la producció més famosa, èpica, romàntica i taquillera del període clàssic del cinema espanyol ha estat "Locura de Amor". Coneguda per generacions rere generacions que la descobreixen per vies molts diferents (i, tal com està la cosa de l'audiovisual avui en dia, algunes bastant rocambolesques), "Locura de Amor" continua encisant a l'espectador amb la seva barreja d'exaltació romàntica, follia lírica i meravellosos i delirants decorats (creació del gran Sigfrido Burmann) que no fan esforços en cap moment per amagar la seva naturalessa de cartró-pedra, mostrant orgullosos la seva pertanyença a un període del cinema en el qual aquest es movia dins d'uns paràmetres ètics i estètics que posaven sempre per davant textos i intèrprets. "Locura de Amor" és, al mateix temps, la pedra angular del cinema de tall historicista espanyol, que va tenir en el seu realitzador, Juan de Orduña, el seu referent més important. Orduña va ser un artesà de les imatges, un creador de màgia fílmica extreta, molt sovint, del no res, feta amb retalls de treball manierista amb l'ajuda del seu imprescindible equip habitual de col·laboradors: el seu ajudant de direcció, Fortunato Bernal; el magnífic guionista Carlos Blanco (el qual es va exiliar anys més tard, fent una discreta però interessant carrera a Amèrica); el director de fotografia José Aguayo i el compositor musical Juan Quintero, tots ells sota el poderós aixopluc de la que seria la més important productora cinematográfica espanyola de la història, la valenciana Cifesa propietat de l'empresari Vicente Casanova (anys més tard, Casanova abandonaria la producció de pel·lícules passant el lideratge al gallec Cesáreo González, propietari de Suevia Films).

Però "Locura de Amor", a banda de representar aquesta referència ineludible a un concepte abstractre i intemporal del cinema d'aquest pais de la mateixa manera en que "Gone with the Wind" -a pesar de la opinió dels puristes- ho és per al cinema americà, va representar també el naixement d'una de les més grans estrelles del panorama nacional dels anys cinquanta i seixanta, i una de les actrius més personals, sensibles i versàtils de la pantalla i els escenaris espanyols: Aurora Bautista.

Recordo com, el 12 d'octubre de tots els anys, "Día de la Raza", els pares escolapis ens regalaven (tan si queia en dilluns com si en diumenge), la projecció a la sala d'actes de l'enorme col·legi barcelonès on vaig passar la infantesa d'alguna pel·lícula que exaltés l'ideal del pensament de sa Excel·lència, home -tot s'ha de dir- fervorós amant del bon cinema i molt interessat en visionar bones pel·lícules abans que els seus acòlits les fesin malbé a cop de tisora. Bé, així doncs, dos ensotanats cavallers retiraven -amb solemnitat gairebé litúrgica- l'enorme retrat del dictador que presidia la sala deixant lliure la grogosa blancor de la paret per a servir d'improvisada pantalla en la qual projectar "Alba de América", "Franco, ese hombre", "Agustina de Aragón" o "Locura de Amor", aquestes dos últimes el meu primer contacte amb la Bautista a una tendra edat en la qual els mites que fabriquem acostumen a ser-ho per a tota la vida. I, en descàrrec dels pobrets pares escolapis, haig de dir que també ens projectaven, de tan en tan, pel·lícules de "Tarzan" (qualsevol, des de Weissmuller fins a Gordon Scott) amb les quals anava descobrint, bocabadat, racons que mai havia vist de la gloriosa anatomia masculina.

Aurora Bautista -amb qui, ja de ben gran, he mantingut divertits i estimulants contactes personals tan professionals com lúdics- ha representat per al cinema espanyol una de les seves màximes figures a nivell internacional, de la mateixa manera en que anteriorment ho havien estat Imperio Argentina o Conchita Montenegro o, més tard, ho seria Sara Montiel. La carrera cinematográfica de Bautista, si bé no molt extensa (poc més de 20 pel·lícules fins a dia d'avui), és un magnífic reflexe de la trajectòria del cinema espanyol de la segona meitat del segle XX, representada en la seva participació en films que van aportar diferents punts d'inflexió en la, molt sovint, encarcarada producció nacional, com ho van ser "La Gata" (la primera pel·lícula espanyola en Cinemascope i Technicolor) i, sobre tot, "La Tía Tula", obra mestra de Miguel Picazo que encara avui se'ns presenta tan captivadora, desoladora i genial com en la seva estrena l'any 1964.

Aurora Bautista, jove actriu que venia dels escenaris de la Compañía Nacional de Luca de Tena i que havia estat alumna, a l'Institut del Teatre de Barcelona, de la gran Marta Grau, va estar triada per Orduña per posar-se a la pell de la desafortunada reina Joana de Castella, Juana la Loca, amb un guió basat en l'obra de Tamayo y Baus del mateix títol. Cifesa, que es trobava en un moment d'expansió, volia reafirmar la seva supremacia tirant la casa per la finestra realitzant la més cara i espectacular producció de la història del cinema espanyol, per la qual es comptava amb intèrprets ja consagrats com Fernando Rey, Jorge Mistral o una ascendent Sarita Montiel, ja abandonat el seu primer nom artístic de "María Alejandra" i a punt d'anar-se'n a fer carrera a Hollywood via Mèxic. La producció comptava també amb un seguit d'excel·lents actors i actrius de repartiment com Juan Espantaleon, Manuel Luna, María Cañete o l'immens Jesús Tordesillas, tots ells habituals en els treballs de Juan de Orduña i una de les característiques principals que distingien les seves produccions.

Aurora Bautista, com ja he dit provinent del teatre clàssic i dirigida amb certa vehemència per Juan de Orduña, va oferir una actuació un tant exagerada, carregada de visceralitat, que més tenia de tragèdia grega que d'assumpte renaixentista castellà. Aquests matissos histriònics aportats per la intèrpret no van ser captats pel públic negativament, sinó que van ser descodificats com part de la genialitat i l'aplastant personalitat d'una nova estrella. Així, les platees de tot el país van elevar a l'actriu a la glòria, la fama i la fortuna de la nit al dia com poques vegades s'havia conegut a Espanya, convertint a la jove promesa del teatre en part de l'Olimp fílmic celtibèric en el qual brillaven intensament els noms d'Amparo Rivelles, Alfredo Mayo, María Félix (la superestrella mexicana sota contracte amb Suevia Films) o el ja citat Jorge Mistral.

La pel·lícula va resultar un triomf de tal magnitud que es va convertir en quelcom molt difícil de digerir per l'equip que l'havia produït i, sobretot, pels principals intèrprets, els quals gairebé no podian ni sortir al carrer. Cues quilomètriques es formaven davant de les sales on es projectava "Locura de Amor", i les fotografies promocionals d'Aurora Bautista amb les toques de la reina de Castella omplien portades i més portades a tota la premsa del país. Juan de Orduña, així, va consolidar-se com el més prestigiós realitzador del moment, seguint sota contracte amb la productora de Vicente Casanova i portant a terme altres assumptes historicistes com "La Leona de Castilla", "Pequeñeces" o "Agustina de Aragón", aquests últims dos altres èxits èpics de la Bautista i en els que Orduña va tornar a demostrar la seva válua com a gran director, un mestre del delicat tempo cinematogràfic i un habilidós matricer capaç de pulir les arestes del, molt sovint, bast material que li posaven a les mans.

'Barton Fink', de Joel i Ethan Coen

2008-10-06T09:01:00.008+02:00

Els germans Joel i Ethan Coen van dirigir l'any 1991 la pel·lícula Barton Fink, encara considerada per molts de nosaltres com una de les seues millors cintes. Barton Fink és la seua quarta pel·lícula, després de Sangre fácil (1985), Arizona Baby (1987) i el clàssic modern Muerte entre les flores (1990). De fet, sembla que Barton Fink està inspirada en el bloqueig que els Coen va patir durant la redacció del guió de Muerte entre las flores, ja que bàsicament explica la història dels problemes d'un guionista per escriure una pel·lícula en el Hollywood dels anys quaranta. Barton Fink, interpretat per l'actor John Turturro, és un dramaturg jueu que està aconseguint un cert èxit a Nova York amb el seu teatre realista, i que és contractat per un estudi de Hollywood com a guionista. De fet, això va ser cada vegada més habitual amb el pas del cinema mut al cinema sonor, ja que Hollywood necessitava guionistes que sapiguessen escriure diàlegs, i els millors dramaturgs estaven a la costa est, tot i que també van reciclar-se per al cinema molts periodistes, pel seu estil directe a l'hora d'escriure (en part, això també explicaria la gran proliferació de pel·lícules sobre el món de la premsa). Barton Fink va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, així com els premis al millor actor i a la millor direcció. A més, Barton Fink va rebre tres nominacions als premis Oscar, que els Coen no van conquerir fins l'any 1996 amb Fargo.

L'encàrrec de Fink és d'entrada una cosa tan senzilla com escriure el guió d'una pel·lícula de sèrie B de Wallace Beery, un actor molt conegut fins als anys trenta (va interpretar Long John Silver a la versió de La Isla del Tesoro feta per Victor Fleming l'any 1934), però en clara decadència durant la dècada següent. El tema de la pel·lícula serà la lluita lluire, una temàtica totalment desconeguda per part de Barton Fink, que encara se sent més bloquejat i estrany a Hollywood quan es queda sol a la seua habitació, en un hotel fosc i solitari. L'Hotel Earl està regentat per Chet, un personatge també força estrany interpretat per l'inevitable Steve Buscemi, que després de Muerte entre les flores ja havia esdevingut un actor habitual en les pel·lícules dels Coen i en altres produccions independents. Tancat a l'hotel sense saber què escriure, els dies de Barton Fink s'animen quan el guionista coneix Charlie, el seu veí d'habitació. L'encarregat d'interpretar Charlie va ser John Goodman, que aquí encarna brillantment una persona comú que hauria pogut ajudar Fink si ell s'hagués deixat. Però Barton, que teòricament està interessat en les històries de la gent normal per portar-les a la ficció, no sembla gens interessat en escoltar les històries de Charlie, perquè en el fons és un intel·lectual elitista.

En canvi, la seua estada a Hollywood es complica amb altres esdeveniments que l'allunyen del seu objectiu principal, però també per la mala sort. Per exemple, Barton prefereix recórrer a W.P. Mayhew (John Mahoney), un antic novel·lista que s'ha transformat en guionista, però que té problemes d'alcoholisme i pot fer molt poc per ajudar-lo. Aquest personatge estava inspirat en la història real dels escriptors F. Scott Fitzgerald i William Faulkner, que també havien arribat a Hollywood per escriure guions de pel·lícules, moltes vegades sense el finançament necessari i només per lluitar contra la decadència de les seues carreres literàries. De fet, Faulkner fins i tot va treballar com a guionista no acreditat en Flesh, una pel·lícula de lluita lliure de Wallace Beery com la que havia d'escriure Barton Fink a la ficció.

El millor de Barton Fink, a part de la seua fotografia impecable i la seua treballada i opressiva posada en escena (que com el pentinat del personatge de Turturro també ens recorda el film Cabeza Borradora de David Lynch), és que la pel·lícula va de menys a més, mentre els personatges van fent-se cada cop més inquietants i també s'incrementa la fatalitat que acompanya el protagonista. La pel·lícula és una gran paròdia delirant i sinistra del món de Hollywood, i per tant un bon exponent del cinema dintre del cinema. Així, ens retrata la incompetència dels directius dels estudis, la falta d'idees dels cineastes i l'alcoholisme dels guionistes, potser cada vegada més innecessaris, ja que l'únic que importa és vendre entrades amb temes mil vegades repetits i arguments plens de tòpics. El guió, que com totes les pel·lícules dels Coen inclou diàlegs memorables i intensos moments de silenci, aconsegueix fixar l'atenció i l'emoció de l'espectador cap a la segona meitat del film, abans de proposar-nos un extraordinari clímax final, acompanyat d'un sensacional sentit de l'humor. En algun moment ha estat titllada de pretenciosa, però Barton Fink és una obra mestra indiscutible, que incomprensiblement no té ara mateix del reconeixement que es mereix, tot i que els Coen són ja un dels pocs autors independents reconeguts pel gran públic. Al nostre país, només TV3 la reposa de tant en tant, en horaris estranys, i fins fa dos anys no va sortir en DVD (actualment es pot comprar per uns 5,95 euros). El mateix ha passat amb El gran salto (1994), una altra pel·lícula dels Coen que caldria començar a reivindicar...

Demà, marató de Paul Newman a TCM

2008-10-04T10:27:00.001+02:00

Amb motiu de la mort de l'actor Paul Newman el passat cap de setmana, el canal de pagament TCM ha mogut fitxa i ha programat per demà una marató amb alguna de les seues millors pel·lícules. Ja diumenge passat al migdia, per absoluta casualitat, el canal TCM Clásico va emetre la pel·lícula El premio, un film de Mark Robson de l'any 1963 en què Paul Newman es veia implicat en una intriga d'espionatge internacional en el marc de l'entrega dels premis Nobel. Però per demà diumenge, 5 d'octubre, el canal TCM (no confondre amb el seu derivat, el TCM Clásico) ha programat un cicle condensat de pel·lícules protagonitzades per Newman. La marató començarà a les 12.25 hores amb el film Lady L, una divertida comèdia dirigida per l'actor Peter Ustinov l'any 1965. A les 14.15 hores s'emetrà Marcado por el odio (1956), la pel·lícula de Robert Wise sobre el boxejador Rocky Graciano, que va ser el primer gran èxit de Newman com a protagonista. Tot seguit, a les 16.05 hores, començarà Cuatro confesiones, un western atípic dirigit per Martin Ritt. A les 17.45 hores s'emetrà l'esmentada El premio, i després, a les 20.00 hores, la memorable Dulce pájaro de juventud, la pel·lícula del 1962 dirigida per Richard Brooks. La marató de Paul Newman de TCM també inclourà, com no podia ser d'una altra manera, la mítica La gata sobre el tejado de zinc, a partir de les 22.00 hores, i s'acabarà amb la menys coneguda Mujeres culpables, a les 23.45 hores.Un homenatge insuperable a la figura i la carrera cinematogràfica de Paul Newman, que ens servirà per descobrir o revisar moltes de les seues pel·lícules més importants...

Un negre amb un saxo

2008-10-03T15:08:00.002+02:00

Un negre amb un saxo és l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Ferran Torrent, el prestigiós escriptor de novel·la negra nascut a Serafí (l’Horta). Aquesta pel·lícula va ser molt popular durant els anys 1990, ja que es va filmar en un moment d’auge del seu director, Francesc Bellmunt, que va tenir una llarga col·laboració amb l’esmentat escriptor valencià, autor d’obres amb uns grans èxits de vendes com L’illa de l’holandès, Societat limitada o Judici Final.

Ens presenta un recorregut apassionant pels llocs de prostitució més freqüentats a València, una ciutat que sembla que dóna per a molt en aquests temes. El protagonista principal és Hector Barrera. Havia estat boxejador i posteriorment redactor de successos. En un moment de rauxa es decideix a emprendre aquest trajecte que el portarà a topar-se amb personatges ben peculiars com Sandokan, La Dama Blanca, Remigi l’Artillero...

Malgrat que se li fa saber repetitivament que és arriscat endinsar-se en aquests ambients obscurs, Barrera, aquell que va ser la millor esquerra europea del pes wèlter, es converteix en un investigador de primera que pretén arribar fins al final. No cal dir que necessita d’algunes complicitats per tenir èxit, entre els quals la del Xino, el detectiu Butxana, i el Penjoll. Al bell mig de tot l’entramat de prostitutes i delinqüents, ens trobem Sam, un xic de raça negra que l’únic que pretèn és treure-li unes notes a un saxo desafinat i continuar sent negre.

L’argument se’ns presenta ben simple: Héctor Barrera està escrivint un article sobre la prostitució valenciana. Llavors un gerent d’un prostíbul, Sandokan, li ha interposat una querella per publicar-lo. Barrera s’apropa a La Dentetes, una prostituta que coneixia bé Sandokan i li aconsella de visitar L’Artillero, un exhibicionista i ex-soci del Sando. En una comissaria de policia es trobà una dona la filla de la qual havia desaparegut, l’Angelina. Va acabar el reportatge sobre l’Artillero. Hèctor s’adreçà cap al Corral de La Pacheca, allí trobà Trilita, un amic seu, fotògraf de professió, i es dirigiren cap a Hollywood per a buscar contactes i acabar amb el Sando.

S’adreçà a casa de l’Angelina i al portal es topà amb una amiga d’ella que es prostituïa. Trucà al Xino ja que volia investigar si s’estava traficant amb xiquetes. Ja a Hollywood perseguiren la xarxa de prostitució infantil. La sorpresa va ser que els pares de l’Angelina no col·laboraven ja que els havien comprat el silenci.

Entre els intèrprets cal destacar la presència d’Ovidi Montllor, al costat d’Anna Duato, Anna Barrachina, Boris Ruiz i Guillermo Montesinos.

Article d'Emigdi Subirats.

'La marca del vampiro', una autoparòdia de Tod Browning

2008-09-30T17:31:00.005+02:00

La pel·lícula La marca del vampiro, que Tod Browning va dirigir el 1935, és en realitat un remake del film La casa del horror, que el director de Drácula havia fet l'any 1927. La base era una història del mateix Browning, titulada The Hypnotist, i és una barreja d'història de vampirs i cinema negre. La casa del horror estava protagonitzada per Lon Chaney senior, però aquesta pel·lícula és avui irrecuperable, ja que un incendi va destruir-la quaranta anys després. Només ens queda La marca del vampiro, la nova versió de la història que Browning va dirigir per aprofitar l'enorme èxit que havia aconseguit amb el seu Dracula (1931). Com era inevitable, el gran Bela Lugosi repetia fent de vampir, però va fer un personatge idèntic al comte Dràcula, tot i que a La marca del vampiro el seu nom és comte Mora. La seua interpretació contundent, però sense matisos, ens fa pensar que Lugosi devia pensar-se que era un vampir, és a dir, que ja havia assumit interiorment que no era un actor, sinó Dràcula en persona. L'únic que diferencia el comte Dràcula i el comte Mora és una ferida de bala a la part dreta de la cara, d'on raja una miqueta de sang seca, però poca cosa més...

En aquesta ocasió, Browning i Lugosi no treballen per a la Universal, sinó per a la Metro Goldwyn Mayer, que desitjava fer una pel·lícula d'horror com les que feia l'estudi de la competència. No val la pena retratar aquí l'estrany equip de guionistes que van perpetrar La marca del vampiro, ja que la pel·lícula és un veritable despropòsit, indigne del talent de Browning. De fet, l'únic que salva aquesta producció mediocre i autoparòdica és l'estil que imprimeix Browning al darrera de les càmeres, així com la qualitat dels decorats del castell i del cementiri, i la fotografia esplèndida en blanc i negre de James Wong Howe, de qui ja vam parlar fa uns dies amb motiu de l'article sobre Argel, de John Cronwell. Ni tan sols el veterà Lionel Barrymore se salva de la crema, per no parlar de la ridícula interpretació de Carrol Borland, en la pell de Luna Mora, la filla del vampir. L'única escena seua que val la pena i que no ens fa sentir vergonya aliena és quan la jove vampiressa arriba volant a la cripta, tot desplegant les mànigues de la seua camisa de dormir com si fos una rata-penada. No explicarem més detalls de l'argument perquè seria destripar-vos la pel·lícula, amb la qual us divertireu, això sí, si la mireu com una autoparòdia del cinema de Tod Browning. El guió us semblarà inverossímil i absurd, però també heu de tenir en compte que la pel·lícula va ser mutilada després de la seua estrena, ja que les còpies que han perdurat només tenen una durada de 58 minuts, mentre que originàriament en tenia 80. De fet, es nota molt que a la pel·lícula li falten escenes, tot i que difícilment les trobareu a faltar... D'altra banda, també podeu veure La marca del vampiro com una broma de mal gust del mateix Browning, que havia rebut tot tipus d'atacs després de l'estrena de la incompresa i ara idolatrada La parada de los monstruos (Freaks). Com a mínim, La marca del vampiro és una raresa que cal tenir en compte, però tampoc us espereu una obra mestra.

'Perversidad', de Fritz Lang, crònica d'una humiliació i de la psicologia del mal

2008-09-29T14:04:00.006+02:00

Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. Aquest és el punt d'inici de la història que Fritz Lang ens va explicar a Perversidad (Scarlett Street), una pel·lícula de l'any 1945 en què el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson.

Perversidad és la crònica d'una humiliació terrible, així com dels processos psicològics que fan que les persones ens deixem autosuggestionar pels nostres desitjos. Cross no veu que la noia s'està aprofitant descaradament de la seua bondat, de la mateixa manera que és incapaç de deixar la seua dona perquè ja s'ha acostumat a no viure sol. Per tant, Edward G. Robinson es desmarcava del tipus de papers que l'havien fet popular com a gàngster i malfactor en pel·lícules com Hampa dorada (1931), tot i que tres anys després de Perversidad encara havia d'interpretar el mític Johnny Rocco de la pel·lícuna Cayo Largo, de John Huston. Per tant, el seu paper a Scarlett Street trenca amb la imatge dura i implacable que tots tenim d'Edward G. Robinson. Potser l'escena més humiliant, en què més ens compadim del seu destí, és quan Christopher Cross discuteix amb Kitty i per calmar-la s'ofereix a pintar-li les ungles dels peus. Un pintor de quadres del seu talent, pintant les ungles d'una dona dolenta, que somriu sota el nas quan aconsegueix que Cross es posi de genolls, totalment rendit als seus peus. En aquest moment, ja sabem que Cross és un pintor amb moltes aptituds, que triomfaria a les galeries d'art si tingués més determinació (tot i que ell opina que no podria fer res de profit, pel seu aspecte físic). Kitty s'ha fet passar per ell i es converteix en una pintura coneguda en els cercles artístics de la ciutat. Fins i tot la dona de Christopher Cross, que ha vist els quadres a l'aparador d'una famosa galeria, acusa el seu marit d'haver-se copiat els quadres d'aquesta pintora tan famosa, perquè no el creu capaç de fer res amb talent. De fet, durant tota la pel·lícula ens pensem que si hi ha una morta aquesta serà la dona del personatge d'Edward G. Robinson, ja que hem vist que Cross necessita "que li passi alguna cosa" a la seua dona, per quedar lliure i poder casar-se amb Kitty. Quan queda descobert l'engany, Cross no s'enfada amb Kitty, sinó que li proposa continuar pintant i que ell es face passar per l'autora dels quadres, ja que així tenen l'èxit garantit. És en aquest moment quan Kitty fa de model i Cross pinta un retrat que, com no podia ser d'una altra manera, titula Autorretrat. Fins aquí, tot sembla que ha d'anar bé, però un dia Cross descobreix que Kitty l'ha estat enganyant, i que el personatge de Dan Duryea no és el seu amic, sinó el seu amant.

La pel·lícula és un clàssic del cinema negre, que anteriorment havia de fer Ernst Lubitsch. En realitat, Perversidad és un remake de la segona pel·lícula sonora de Jean Renoir, titulada La golfa (1931). La història és d'entrada perfecta per al tipus de cinema de Lang, amb personatges torturadors i d'altres torturats, dominadors i dominats que en algun moment també saben rebel·lar-se. A més, el particular descens a l'infern que experimenta el personatge d'Edward G. Robinson permet Fritz Lang jugar novament amb les tècniques expressionistes del director alemany, que sabia com agradar els productors i el públic nord-americà amb històries plenes de psicologia i d'introspecció. Per tot plegat, Perversidad és una pel·lícula a tenir molt en compte dintre de la filmografia del director de Metropolis (1927), Furia (1936), Encubridora (1952), Los sobornados (1953) i sobretot la gran Mientras Nueva York duerme (1956).

amic / amat

2008-09-29T13:12:00.002+02:00

Un professor universitari de literatura medieval, amb uns 50 anys però que sofreix una malaltia terminal, comença a fer una forta reflexió sobre la seua vida. És homosexual i ho ha anat amagant a aquells que li ha interessat, malgrat ser-ne plenament conscient de la seua condició sexual. Les seues reflexions el porten a desitjar deixar una herència a algú que hagi estat important per a ell. Aquesta herència és en forma d'assaig i basat en El llibre de l'Amic i de l'Amat de Ramon Llull, un dels grans escriptors i filòsofs medievals de la literatura catalana. Aquest llibre es troba inserit a la memòria del seu ordinador personal, la qual cosa no és un fet casual per a la història.

Els seus amics no se senten atrets per aquesta herència, ja que creuen que té alguna cosa a veure amb la mort i s'hi volen allunyar totalment. Llavors pensa en regalar-lo al més estimat dels seus alumnes. Un jove maco i esvelt que es nega totalment a ser el seu hereu, ja que vol continuar sense cap mena de lligams amb ningú.

Els suposats hereus porten una vida totalment diferent. L'amic de tota la vida és casat i té una filla. Ell és feliç amb la vida que porta, malgrat els problemes que té la filla i que finalment li explica. És llavors quan tots els personatges comencen a lluitar contra rellotge i s'agredeixen els uns als altres impunement, mentre van coneixent l'arrel dels seus afectes i de les seues passions. La idea d'un futur diferent no els apassiona precisament, ja que és totalment imprevisible. En la batalla, l'espectador busca trobar un vencedor i un vençut, o en plural.

No podem amagar que un dels temes centrals de la pel·lícula és la forma com s'afronta un desig sexual. L'estudiant preferit del professor malalt treballa com a prostitut, al qual finalment requereix els seus serveis. És aleshores quan arriben els menyspreus i les desqualificacions personals més barroeres i tota una amalgama de sentiments positius i negatius prenen el seu espai i ens porten a tots plegats a la reflexió.

No cal dir que la pel·lícula va comptar amb una magistral actuació de Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà i David Selvas, un dels joves actors que apuntava alt en aquells moments. Josep Maria Pou, en el paper d'homosexual madur que busca trobar un sentit als seus darrers dies de vida, aconsegueix una interpretació lloada per tots els crítics.

Una pel·lícula que he vist en diverses ocasions a la televisió i que encara em resulta alliçonadora i entretinguda.

Article d'Emigdi Subirats.

Paul Newman (1925-2008)

2008-09-28T10:10:00.010+02:00

Paul Newman no va morir ahir, perquè ens queden les seues pel·lícules. El seu cos va deixar de respirar, als 83 anys i envoltat de la seua família, a la seua casa de Conneticut, molt lluny del Hollywood en què va triomfar, però la seua ànima i el seu esperit indomable romandrà etern a les pel·lícules, als vídeos, a les fotografies i als llibres de cinema que omplen les prestatgeries de les nostres cases. La seua pèrdua és terrible per al setè art, ja que el cinema no podrà comptar mai més amb una de les últimes i més grans estrelles masculines de l'etapa clàssica. Qui ens queda, ara?, ens preguntàvem ahir. Potser només Robert Redford, amic seu i amb qui Paul Newman va compartir pantalla en pel·lícules com El golpe i Dos hombres y un destino.

Nascut el 26 de gener de 1925 en un poblet d'Ohio molt proper a Cleveland, Paul Leonard Newman era el fill d'un botiguer jueu d'origen alemany i d'una catòlica d'origen hongarès. Newman, que de jove havia estat un brillant esportista, va prendre contacte amb el teatre als 17 anys, quan va actuar per primer cop en una versió de Robin Hood al seu institut. Però l'any 43 va allistar-se a la marina i durant la Segona Guerra Mundial va lluitar a la guerra del Pacífic, fent de metrallador d'un avió bombarder. Newman hauria desitjat ser pilot, però els ulls més blaus de la història del cinema, en realitat, patien de daltonisme. L'actor va caure ferit i per això en tornar a casa no va poder dedicar-se al futbol americà, motiu pel qual es va inscriure a la universitat de Yale i a l'acadèmia d'interpretació Actor's Studio.

Després de diferents papers d'extra i d'aparèixer en algunes sèries de televisió com Suspense (1949) o The web (1952), Paul Newman va provar sort en el cinema. La seua primera pel·lícula va ser El cáliz de plata (1954), de Victor Saville, de qui el mateix Newman va dir que va ser el pitjor film de la dècada dels 50. El seu primer èxit internacional va ser Marcado por el odio (1956), de Robert Wise, en què l'actor va interpretar el boxejador Rocky Graziano. Van arribar altres pel·líucules, però només dos anys després es convertiria en tot un mite amb La gata sobre el tejado de zinc, al costat d'una altra immortal del cinema, Elizabeth Taylor. D'aquell mateix any 1958 també és El zurdo, un western d'Arthurn Penn en què es desmitifica la figura de Billy el Nen, i la també memorable El largo y cálido verano, del seu amic Martin Ritt, que com La gata... és una altra adaptació d'una obra de Tennessee Williams, i on va conèixer l'actriu Joanne Woodward, de qui va enamorar-se i amb qui va casar-se i tenir tres filles. Abans del 1958, Newman havia estat casat amb Jacky Witte, amb qui va tenir un fill (el malaguanyat Scott, mort per sobredosi l'any 1978) i dues filles més.

Durant la dècada dels 60 Newman va ser una de les cares més cotitzades de Hollywood, en pel·lícules com Exodo (1960), El buscavidas (1961), Dulce pájaro de juventud (1962), El premio (1963), Cuatro confesiones (1964), Lady L (1965), Cortina rasgada (1966), La leyenda del indomable (1967), Comando secreto (1968) i Dos hombres y un destino (1969). Durant la dècada següent encara va interpretar papers mítics, com El hombre de MacKinstosh (1973), El golpe (1973), El coloso en llamas (1974) i El castañazo (1977). Dins de l'etapa de plena maduresa, Newman va ser més car de veure a partir de la dècada dels 80 i dels 90, tot i que va oferir papers memorables, com els d'El Bronx: Distrito Apache (1981), Harry e hijo (1984), El color del dinero (1986), El escándalo Blaze (1989), El gran salto (1994) i Al caer el sol (1998). Una de les seues últimes interpretacions va ser el gàngster veterà de Camino a la perdición (2002), l'extraordinària pel·lícula de Sam Mendes, mentre que el seu útlim treball a la gran pantalla va ser fa dos anys, quan va ser la veu de Doc Hudson, un dels cotxes de la pel·lícula d'animació Cars (2006). En realitat, això era tot un homenatge, ja que l'altra passió de Paul Newman van ser les curses de cotxes. L'actor s'havia afeccionat a l'automobilisme, esport al qual Newman es va dedicar també com a pilot professional, després del rodatge de la pel·lícula 500 millas (1969), de James Goldstone.

Se n'ha anat un gran del cinema, que va estar nou vegades nominat a l'Oscar. Però també cal dir que l'Acadèmia de Hollywood no el va tractar gairebé bé fins l'any 1985, quan va rebre un guardó de caràcter honorífic per la seua trajectòria. L'any següent va guanyar-ne un altre per la seua interpretació al film El color del dinero, de Martin Scorsese, que en realitat és la seqüela d'El buscavidas, ja que Paul Newman interpretava el mateix jugador de billar.

El canal TCM ha penjat el següent vídeo per homenatjar l'actor, amb motiu del seu traspàs...

Guanyador del concurs de Cinema-Classics

2008-09-28T09:49:00.004+02:00

Ja tenim guanyador del primer concurs organitzat pel bloc Cinema-Classics. Gonçal s'emportarà el premi de la versió restaurada en DVD de la pel·lícula Ciutadà Kane, dirigida per Orson Welles l'any 1941, i encara considerada per molts com la millor pel·lícula de la història del setè art. El concurs consistia en mirar el tràiler de Cinema-Clàssics penjat a You Tube i endevinar a quina banda sonora pertanyia la música del vídeo (nom de la pel·lícula i autor), així com cadascuna de les pel·lícules que aparaixien homenatjades durant el tràiler. La música era un dels temes de la banda sonora original de la pel·lícula Eduardo Manostijeras, composada per Danny Elfman. I les pel·lícules eren, per aquest ordre, Casablanca, Los Vikingos, Apocalypse Now, Terciopelo azul (Blue Velvet), Dune, El planeta de los simios, La dama de Shangai, El mago de Oz, El halcón maltés, El último emperador, Rebelión a bordo, La gata sobre el tejado de zinc, Robín de los Bosques, West Side Story, El jinete pálido, Pandora y el holandés errante, El tercer hombre, Mogambo, Pat Garrett y Billy The Kid, Gilda i Una noche en la ópera. Finalment, hi havia una sèrie d'imatges ràpides de pel·lícules de Bette Davis, corresponents a films com El bosque petrificado, Jezabel i Eva al desnudo, entre d'altres, que permetien tenir una resposta comodí. Gonçal ha guanyat el concurs amb 19 respostes encertades.

ELS VIKINGS

2008-09-27T21:29:00.006+02:00

La primera pel.lícula que vaig veure a la pantalla gran del cinema va ser aquesta pel.lícula de l'any 1958 (enguany se'n compleixen cinquanta anys des de la seva estrena ) que va ser dirigida pel director nordamericà Richard Fleischer autor entre d'altres de pel.lícules com 20.000 legües de viatge submarí (1954), Viatge al.lucinant (1966) o Tora! Tora! Tora! (1970).

Ambientada entre els segles IX i X, els vikings són un poble guerrer que viu en unes inhóspites i estérils terres al nord d'Europa, barbuts, amb costums brutals, creences religioses paganes (Odín és el seu Déu i el Wahala el seu cél en el qual no s'entra si no es mor amb una espasa a la ma) i dedicats a assetjar i saquejar les costes d'Anglaterra, en aquella época conformada per diferents territoris amb diferents reis.

En un d'aquesta atacs un d'aquests reis anglesos és mort i la seva esposa queda embarassada del rei vinking Ragnar (es sobreentén que fruit d'una violació). En pujar al tro un cosí del rei difunt, el futur naixement d'aquest fill de reina s'ha d'amagar per qüestions successories i per això és abandonat.

Als fiords de Noruega on està rodada part de la pel.lícula i on viuen els vikings viu Einar interpretat per Kirk Douglas. En una baralla, Einar perd un ull i queda molt desfigurat. Qui li causa aquestes ferides? Doncs un falcó llançat contra ell per aquell nen anglés abandonat que ara és un esclau adult, Eric, interpretat per Toni Curtis. L'odi entre aquests personatges serà intens al llarg de tot el metratge.

El rei viking Ragnar, assessorat per un traïdor anglés, farà una incursió en terres angleses per capturar a Morgana, interpretada per Janet Leigh (en aquell moment esposa de Tony Curtis a la vida real) que un cop portada a terres vikingues podrà ser objecte de petició d'un rescat.

Però ves per on que tant Eric com Einar (fills del mateix pare sense saber-ho) s'enamoraran de la mateixa dona, Morgana...

Pel.lícula d'aventures al vell ús, d'aquella manera de contar històries que ens distreia quan erem petits asseguts davant Televisió Espanyola els dissabtes per la tarda.

A banda de la força en què està rodada, amb acció, baralles i escenes brillants com la dels vikings conquerint el castell del rei anglès i la emotiva final, destaca la banda sonora de Mario Nascimbene.

"On the beach", l'holocauste nuclear segons Hollywood

2008-09-27T20:50:00.034+02:00

Estrenada a Espanya sota el títol de "La hora final", "On the beach" es va convertir en una de les pel·lícules de les que més es va parlar a nivell internacional aquell any de 1959. Basada en una novela de Nevil Shute que havia resultat un exitós best-seller ben farcit de reedicions, i publicitada amb frases com la película que nadie debe dejar de ver o la mayor historia de nuestro tiempo, va arrossegar a les taquilles a tota una generació susceptibilitzada per l'escalada de la Guerra Freda -i el conseqüent magatzematge de més i més armament nuclear- entre les dos grans potències mundials, la URSS i el Estats Units d'Amèrica, i que amenaçava (segons els cronistes més apocalíptics) amb provocar l'extinció de la vida sobre el planeta Terra.
Com que és aquest un bloc en el que parlem de cinema, m'estalviaré una disertació sobre el delicat moment que es vivia aleshores, perquè és una informació que no guardo a la meva memòria -i, per tant, m'obligaria a un treball de recerca- i em centraré en la disecció de la pel·lícula, una de les que van causar més profunda impressió en el meu ànim i de la que conservo un angoixant record d'infantesa, barreja de l'acollonant, severa i castrant educació escolàpia que estava rebent en aquells moments i de la meva idiosincràsia donada al misticisme, virtut o defecte que vaig incubar des de ben petit i que no m'ha abandonat des d'aleshores.

Recordo com si fos avui el terror que va produïr en mi la visió de l'última escena de "La hora final", que mostrava diferents i succesius planos de la ciutat de Melbourne completament deserta, amb els tramvies, els cotxes i les bicicletes abandonats al mig del carrer i el vent udolant fort per les cantonades de les avingudes. L'angoixa venia provocada, més que pel que vèiem, pel que intuïem: la població, malalta per la radiació, s'havia refugiat als seus llits on havia acabat morint. Era la terrorífica manera en que el realitzador Stanley Kramer ens deia que l'últim alè de vida s'havia esvait al planeta, irònicament tancant el film amb la imatge d'un rètol mig arrencat pel vent on resa there's still time, brother ("encara hi ets a temps, germà"), el lema de l'inefable Exèrcit de Salvació que serveix aquí com a missatge d'una tímida esperança que el guió de John Paxton va incorporar i que no es trobava a la novel·la original (la qual vaig procurar llegir pocs anys després i em va semblar, encara, molt més fosca i depriment que la versió fílmica).

La pel·lícula, com ja s'ha dit, va funcionar magníficament en la seva cursa per les sales d'exhibició internacionals, provocant així mateix enceses controvèrsies entre els seus defensors i detractors, entre els quals s'hi podien trobar coneguts científics, polítics i tota mena de personatges públics. El debat estava servit i cadascú tenia la seva interpretació del significat final de la situació sense marxa enrere que plantejava la història, sent per a uns un anunci esfereidor del que podria passar en un futur inquietantment pròxim i, per a d'altres -sense dubte, molt agosserats- un missatge en clau dels americans a la Unió Soviètica utilitzant la vella dita de la saviesa popular castellana quien avisa no es traidor.

La United Artists, productora de la pel·lícula, va posar a disposició de Kramer un excepcional repartiment de primeres figures encapçalat per Gregory Peck i Ava Gardner, els quals no treballaven junts des dels temps de la poètica i encisadora "Las nieves de Kilimanjaro", acompanyats per Fred Astaire, Anthony Perkins, i una llarga nòmina d'intèrprets australians en els papers secundaris. La producció es va rodar a Melbourne, als mateixos indrets que detallava la novel·la de Shute i en un molt encertat blanc i negre, obra del mestre de la fotografia cinematogràfica Giuseppe Rotunno, la presència del qual havia estat una de les exigències d'Ava Gardner a l'hora de signar la seva participació al film. L'actriu, aleshores amb trenta set anys, havia quedat meravellada del treball de Rotunno a la seva anterior pel·lícula, "La Maja Desnuda", on el fotògraf havia plasmat la seva bellesa en impactant Technicolor. Gardner, per a qui era el seu primer rodatge després de finiquitat el contracte que la lligava a la Metro Goldwyn Mayer, va protagonitzar un escàndol majúscul només descendre de l'avió que la va portar a Melbourne. Davant dels micròfons i les càmares de tota la premsa congregada per a rebre-la, va dir que estava allà per rodar una producció que tractava sobre la fí del món i que, pel que havia vist, aquell territori era el més indicat per a fer-ho. Els mitjans australians, com a venjança, no van deixar de publicar rumors sobre ella i la seva estranya relació amb el seu ex-marit, Frank Sinatra, qui la va visitar durant la seva estada a Austràlia sent víctimes d'un setge esgotador per part dels paparazzi.

Més enllà de les anècdotes de rodatge, la presència de Gardner en un paper delicat i difícil que demanava un evident treball d'introspecció personal ofereix un dels més estimulants alicients del film. Fotografiada per Rotunno sense concesions al maquillatge, el seu rostre mostrava ja les primeres senyals d'una maduressa física -petites arrugues, bosses sota els ulls, un incipient double menton- que expressava magníficament el turmentat i complex món interior de la protagonista, Moira Davidson, una dona que esgarrapa bocins de felicitat en els seus darrers dies de vida rebel·lant-se contra l'absurd de la situació que està vivint, parant cops a base d'alcohol i cercant seguretat en una relació crepuscular amb el comandant de la Marina nordamericana interpretat per Gregory Peck.

Destacable és també l'actuació de Fred Astaire en una incursió a les antípodes -i mai més ben dit- de les seves habituals caracteritzacions al cinema musical. Úmbrivol i desencisat, el seu personatge del científic nuclear que se sap un dels artífexs del desastre final que s'està produint ens mostra un desconegut Astaire que hi posa la dosi necessària d'ironia i escepticisme per fer creïble el seu paper.

Amb el pas dels anys, "On the beach" pot semblar, fins i tot, una obra naïve que ara cal revisar amb prudència i, sobre tot, sense perdre de vista el context de l'època en la qual va ser produïda. Personalment, és una pel·lícula que he anat veient amb certa periodicitat i que -i és opinió meva- ha envellit considerablement bé, convertint-se en un bon referent del cinema de ciència ficció dels últims anys cinquanta i que es troba a galàxies de distància de les produccions que d'aquest gènere estrenava Hollywood en aquells dies.

'Argel', de John Cronwell, un precedent de 'Casablanca'

2008-09-27T11:44:00.007+02:00

John Cronwell va dirigir Argel (Algiers) l'any 1938, a partir d'una pel·lícula francesa, Pépé-le-Moko, que havia aconseguit un gran èxit internacional l'any anterior. En la versió nord-americana, el paper del gàngster interpretat per Jean Gabin a la pel·lícula de Julien Duvivier va recaure en l'actor Charles Boyer, que no ha acabat de posar d'acord ningú a l'hora de considerar-lo com un dels encerts o un dels errors d'Algiers. Siga com siga, la bona química i la sensualitat que s'estableix entre Boyer i l'actriu Hedy Lamarr és inegable, tot i que encara era una actriu en construcció, en el sentit més literal per la manera com Hollywood fabricava les seues estrelles als anys 30. L'actriu austríaca era un veritable sex-symbol després de l'escàndol que va provocar amb la seua actuació a Extasi, una cinta txeca de 1933 en què Lamarr va protagonitzar el primer nu integral d'una pel·lícula comercial, amb una escena de 10 minuts. Lamarr, que va establir un nou cànon de bellesa a Hollywood, no va tenir gaire sort a l'hora de triar els guions que li oferien, tot i que a banda de l'èxit aconseguit amb Argel també va aparèixer a Sansón y Dalila. Però va rebutjar papers amb què van triomfar altres actrius, com Luz que agoniza, Laura o Casablanca, pel·lícula que precisament està inspirada en Argel.

Argel explica la història de Pepe le Moko, un espavilat lladre francès que s'amaga als carrers laberíntics de la Casbah argelina, tot fugint de la policia després d'un important robatori de joies. El personatge interpretat per Charles Boyer és el cap d'una banda de malfactors, però el seu amic més perillós és el policia Silmane (interpretat per Joseph Calleia), que espera pacientment el moment en què Pepe sortirà del seu cau per poder detenir-lo i entregar-lo a les autoritats colonials. És en aquest moment quan apareix una bonica turista francesa, Gaby (Hedy Lamarr), que no té por de visitar el costat més fosc de la Casbah i conèixer el temut Pepe le Moko, que s'enamora d'ella. Cansat de la seua amant Inès (atractiva i infravalorada Sigrid Gurie), que li recorda la barbàrie i la brutícia de la Casbah argelina, el lladre somnia amb el fet de tornar a la civilitzada París, que personifica en Gaby. És així com el policia Silmane utilitzarà la noia d'esquer humà, per poder atrapar Pepe le Moko. Aquest guió tan senzill està basat en la novel·la original Pepe-le-Mokó, de Detective Ashelbé (Henri La Barthe), que van adaptar John Howard Lawson i el conegut escriptor de novel·la negra James M. Cain (El cartero siempre llama dos veces), que va escriure am brillantor alguns dels diàlegs.

Abans de començar el rodatge, el productor Walter Wanger (que tenia els drets per adaptar la novel·la a Hollywood) va retirar el mercat totes les còpies de la versió francesa. Convençut per Charles Boyer, que havia conegut l'actriu en una festa, va arribar a un acord amb Louis B. Mayer perquè Hedy Lamarr pogués treballar per a la United Artists, i a canvi va cedir l'actor a la Metro. Boyer va rebre una nominació a l'Oscar pel seu treball, així com el director de fotografia, James Wong Howe, que va fer una excel·lent fotografia en blanc i negre. Per exemple, la il·luminació especial de l'escena d'amor entre Boyer i Lamarr va necessitar tres dies de rodatge. Aquesta escena és tot un clàssic del cinema, tot i que el diàleg ens puga semblar ridícul a principis del segle XXI ("Me recuerdas al sonido de los trenes, ¿no tiene gracia? Me recuerdas a los cafés de los bulevares", li diu Boyer a Lamarr per festejar-la). A més, el fotògraf va tenir la genial idea de cremar resina durant les escenes filmades als carrers de la Casbah, per recrear una atmosfera inquietant i màgica.

Per a la seua banda, el treball de Cronwell té poc mèrit. L'actor i director, que en aquella època ja tenia una filmografia extensa, amb pel·lícules com El pequeño lord Fauntleroy o El prisionero de Zenda, va limitar-se a repetir escena per escena la versió francesa de la pel·lícula, ja que el productor Walter Wanger va resignar-se amb el fet de no comptar ni amb el realitzador Julien Duvivier, el realitzador de Pépé-le-Moko, ni amb l'actriu d'aquella pel·lícula, Mireille Ballin. Quan els dos van rebutjar la seua oferta, va intentar contractar Dolores del Río i Sylvia Sidney per al paper de Gaby, però va haver de conformar-se amb la desconeguda Hedy Lamarr. Paradoxalment, l'austríaca va ser el gran atractiu de la pel·lícula, i després del seu èxit es van comercialitzar les còpies del collaret i de les arracades que Lamarr lluïa en una escena que avui ens sembla absurda, per la seua durada i per les estranyes cares somrients que posa l'actriu mentre intercanvia miradetes amb Boyer (de fet, ella mateixa va dir que qualsevol noia pot ser glamourosa, tot limitant-se a "quedar-se quieta i semblar estúpida"). També es van llançar al mercat la rèplica d'un turbant dissenyat per la mateixa actriu, així com un tint per als cabells amb un curiós eslogan que marcava el final de l'imperi de les rosses a Hollywood i el nou cànon de bellesa que inaugurava Lamarr: Les rosses estan bé, però les morenes són divines. Una altra curiositat, aquesta relacionada amb Le-Moko, és que l'animador Chuck Jones va inspirar-se paròdicament en Charles Boyer per crear la divertida mofeta Pepe Le Pew, que en l'episodi The Cat's Bah (fonèticament recorda la paraula Casbah) coneix una gateta trista, l'amor de la seua vida, i la porta a un bar en què interpreta la cançó de Casablanca. De fet, la mítica pel·lícula de Michael Curtiz va intentar imitar l'èxit d'Argel, i la cinta de Cronwell va ser un dels referents més importants que van tenir en compte l'equip de guionistes quan quatre anys més tard van immortalitzar el cafè de Rick, en què dos personatges enamorats, atrapats i assetjats al nord d'Àfrica també recordaven els temps millors a París.

NOTA: Alger, en la seua versió catalana, es pot veure aquesta mitjanit al canal 300 de la TDT, a partir de les 02.34 hores. També la matinada de diumenge a dilluns, a partir de les 03.35 hores, dins del bloc de programació Clàssics en blanc i negre.

"Frankenstein" ... qui és el veritable monstre?

2008-09-26T17:11:00.059+02:00

Entre les produccions del cinema de terror que van fer la fama de la Universal Pictures als anys trenta i bona part dels quaranta destaquen, per mèrits propis, "Dracula" i "Frankenstein", dirigides respectivament per Tod Browning i James Whale l'any 1931. Sense resultar, en cap dels dos casos, les millors i més originals de la prolífica factoria d'esglais de la indústria de Hollywood, sí són les més representatives d'una època i d'un subgènere que continua fascinant a una legió de cinèfils arreu del món. Però mentre el producte creatiu de Bram Stoker -interpretat tradicionalment per un Bela Lugosi fart de repetir el personatge als escenaris teatrals- no aconsegueix transmetre a l'espectador cap sentiment o emoció més enllà d'un calfred que té origen en la seva voracitat per absorbir les nostres reserves d'hemoglobina, el monstre creat per Mary Wollstonecraft Godwin, la delicada esposa del poeta anglès del segle XIX Percy Shelley, remou les entranyes de l'espectador amb el seu sentiment d'amor-odi cap al seu creador, la seva voluntat d'autodestrucció i la seva clara percepció de saber-se un proscrit sense tenir-ne cap mena de culpa.

Un dels dos artífexs del mite cinematogràfic que és "Frankenstein" és el realitzador James Whale, un dels directors més poc compresos i de carrera més irregular de la història del cinema i posseïdor d'un concepte de l'horror més proper a la bellesa amagada a la novela original que als moderns paràmetres de l'art fílmic. No vol dir això que Whale no hagués estat un excel·lent director, però també atresorava dins seu un exacerbat sentiment de dolor i ràbia per les especials i difícils circumstàncies que s'havien donat al llarg de la seva existència, la qual cosa el convertia en un poeta ferit que expressava molt plàsticament imatges i sons en el marc d'una lírica excepcional contrastadament fotografiada en blanc i negre.

L'altre peça fonamental en la construcció d'aquest referent cultural és la interpretació que Boris Karloff va realitzar del personatge del monstre, un dels treballs actorals més importants d'aquest mestre que acostumava a destil·lar una subtil comicitat baix de les seves caracteritzacions i que bona part del públic, lamentablement, no va arribar mai a percebre, sent només -molts anys més tard- exhibida descaradament per directors com Corman o Bogdanovich. Aquí, Karloff canvia aquesta recurrent sorna subterrània per tal de convertir-se en la màscara del dolor, en un personatge humiliat i despreciat destinat, des del mateix moment del seu naixement, a un final prematur i violent en la tradició barroca i carregada de simbologia dels màrtirs de l'església catòlica. Aquesta figuració, entre heroica i patètica, del monstre com a víctima d'una societat que rebutja sistemàticament allò que no comprèn queda exposada en la seva fugida sense treva que culminarà en l'expiació dins del molí incendiat, transposició dels referents més sadomasoquistes que han conformat la iconografia judeo-cristiana des de temps immemorials.

És en aquests moments en que el mite del monstre de Frankenstein pren autèntica carta d'identitat, més enllà del troç de carn humana semidescomposada i recosida que busca l'ensurt fàcil de l'audiència. La verdadera tragèdia del monstre és la immensa solitud d'aquells que -per múltiples circumstàncies- són diferents, i no s'amotllen a la alienant homogeneització que ha definit la història de l'espècie humana sobre aquest planeta i la qual, tristement, continua terriblement vigent avui en dia. És, doncs, el monstre una criatura nascuda per al rebuig i la marginació degut a la seva fesomia i, com no, al seu origen, bèstia indesitjada que cal foragitar o eliminar com ho fan els ramaders amb els llops o les raboses.

La intenció de Whale -lluny, això si, d'oferir a la Universal un producte que no hagués resultat comercial- és palesa en la melangiosa mirada del monstre, en la seva tristor infinita que ultrapassa la pantalla i es clava en l'ànim de l'espectador més sensible qui, a mitja projecció, ja fa estona que se n'ha adonat de que no està veient una simple pel·lícula de terror. El monstre busca, com tots els éssers humans -més o menys vius, més o menys sencers- el caliu de l'amor i l'amistat o, si més no, una mica d'atenció desprovista de cap mena de sentiment de rebuig. La seva aproximació al personatge de Maria, la nena a la que ajuda a llençar a les fosques aigües del llac pètals de flors, en representa la recerca d'aquest ideal recomfortant de companyia i afecte. La poètica de l'escena, però, no es troba despullada del concepte d'horror en estat pur: quan al monstre se li acaben les flors que té a l'abast, no dubta en llençar a l'aigua a la petita, a la que -en un símil d'extraordinària bellesa- pren per una altra margarida. Aquesta escena, que Whale va rodar íntegrament, va ser censurada per la Universal temerosa que el públic rebutgés sense miraments la pel·lícula, escamotejant-nos un moment senzillament esfereidor: la nena, per descomptat, no sura, deixant al monstre desconcertat i plorós, sense saber que fer, a la riba del llac.

El monstre de Frankenstein, amb el pas del temps, ha estat carn de caricatura com la resta de mites del terror que l'ésser humà ha creat en el transcurs dels mil·lenis. Com Dracula, la Mòmia, l'Home Invisible, el Llop de la Caputxeta, l'Home del Sac o tantes altres icones universals, hem après a fer mofa de totes elles -incloent al mateix Satanàs- en una irreverent xarlotada que va tenir el seu màxim -i, molt sovint, penós- exponent a la dècada dels anys vuitanta i que avui en dia les ha relegat al més injust dels oblits.

La diferència que distingeix l'aberració del doctor Frankenstein dels seus col·legues en la nòmina de l'ensurt és el tractament que va rebre després de la seva jubilació com a paradigma de l'horror, i que l'exemplifica com el monstre simpàtic, tendre i, fins i tot, badoc i romàntic que la sèrie "The Munsters" va mitificar. Perdoneu-me, però no puc evitar, finalment, fer esment d'un dels gags més recurrents dels seus diàlegs en boca de la seva esposa, Lily-Yvonne de Carlo: no le pusieron las orejas iguales, pero sólo yo lo noto.

"Carta de una desconocida", l’elegància d’un amor no correspost

2008-09-25T23:49:00.009+02:00

La història del cinema està plena de pel·lícules sobre relacions amoroses. Però poques són tan tristes com la de Carta de una desconocida (1948). Basada en un relat d’Stefan Zweig, ens explica la història d’una dona que passa la major part de la seua vida estimant un home que, malgrat que es troba amb ella diverses vegades al llarg dels anys, no és capaç de recordar-la.

Tot el pes interpretatiu de la pel·lícula recau en la parella protagonista: Joan Fontaine i Louis Jourdan. Joan Fontaine és Lisa Berndle, la noieta que un dia s’enamora del seu veí, un pianista més gran que ella que acaba de traslladar-se al pis del costat. Jourdan és Stefan Brand, aquest artista de reconegut talent que sembla estar a la vida com de passada, com si no tingués interès per gaire cosa, ni tan sols per la seua música.
La pel·lícula arrenca a la Viena de principis del segle XX, amb l’arribada del pianista a casa seva, on el majordom li entrega una carta on una desconeguda li relata la seua història. “Veuràs que vaig ser teva sense que tu ni tan sols sabessis que un dia vaig existir”, llegeix desconcertat. “Però quan llegeixis aquesta carta potser ja sigui morta”, apunta la desconeguda. La possibilitat d’un final feliç se’ns desfà d’inmediat i com a espectadors, per tant, sabem des d’un primer moment que aquesta insòlita declaració d’amor no té final feliç i que ens estan abocant a una història de destí fatalista.
A partir d’aquí, amb un llarg flash-back relatat en primera persona per Lisa, comencem a conèixer la història d’aquest amor incondicional i obsessiu. Veiem com aquest amor naix en forma de fascinació infantil pel propietari dels llibres i el piano que la Lisa encara nena descobreix per les escales de casa seva. I veiem com aquesta fascinació deriva en un amor que la protagonista no sap –o no vol- ignorar encara que li està desfent la vida.
Stefan es troba amb Lisa diverses vegades al llarg dels anys, però és incapaç de recordar la desconeguda, encara que fins i tot ha tingut un fill amb ella. Un fill l’existència del qual ella no li ha explicat. “T’he vist abans, però no sé on”, li diu ell en un moment determinat. Sembla que ell és a punt de reconèixer-la, però n’és incapaç.
Carta de una desconocida té la sort d’haver comptat amb l’elegant gust de Max Ophüls per als decorats i les ambientacions. Tot en aquesta pel·lícula és melangiosament elegant. Des dels moviments de càmera, passant per la boira suau que és present en la major part de les escenes d’exteriors, el vestuari o els objectes dels decorats. Fins i tot els actors protagonistes són extremadament elegant en les seues interpretacions.
Joan Fontaine ja era ben coneguda quan va rodar amb Ophüls Carta de una desconocida. Ja feia uns quants anys que Hitchcock l’havia fet mundialment famosa amb Rebeca (1940) i Sospecha (1941). Com en aquelles dues ocasions, a Carta de una desconocida Fontaine torna a fer una sublim interpretació d’un personatge femení de fons fràgil que s’ha d’enfrontar a un entorn hostil.
Louis Jourdan crea un Stefan indiscutiblement atractiu, però desesperadament distant. Actor d’origen francès, Jourdan va participar un any abans de Carta de una desconocida a El proceso Paradine (1947). Va ser, però, als anys 50 quan va rodar dues de les pel·lícules més recordades de la seua filmografia: El cisne (1956) i Gigi (1958). El cisne ha passat a la història del cinema per ser, juntament amb Alta societat, la darrera pel·lícula que va rodar Grace Kelly abans de convertir-se en princesa de Mònaco. I Gigi és encara avui una de les pel·lícules més guardonades de la història dels Oscar.
Sigui com sigui, Carta de una desconocida és una obra mestra del romanticisme. Una pel·lícula delicada que explica una història d’un amor tristament no correspost. Fa ben poc que l’actriu catalana Emma Vilarasau va protagonitzar una versió teatral de Carta de una desconocida. I, en el seu monòleg inicial, deia una frase que crec que recull tota l’essència de la tragèdia de Lisa: “A tu, amor meu, que mai m’has conegut”.

'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

2008-09-25T18:08:00.007+02:00

Moltes vegades, la única pretensió amb que es fa cinema és per entretindre el públic (i que el negoci siga rendible, no ens enganyem). En altres ocasions, però, guionistes, directors i/o productors hi afegeixen un toc moralitzant, que busca canviar hàbits o simplement fer pensar l’espectador sobre les qüestions més punyents. En aquest segon àmbit hi podríem incloure Adivina quién viene a cenar (1967), de Stanley Kramer, i amb una terna d’actors molt coneguts (Katharine Hepburn, Spencer Tracy i Sidney Poitier), que vaig tindre ocasió de veure per primera vegada el cap de setmana passat.

La pel·lícula parteix de les complicacions ideològiques que provoca en una família americana acomodada el fet que la seua filla prentenga casar-se amb un home negre (a sobre, amb una diferència d’edat evident), en un temps, la dècada dels 60, on les relacions interracials devien ser qualsevol cosa menys normals (entès aquest concepte com a pràctica habitual). Tot i que crec que era un bon punt d’arrancada, l’evolució de l’acció resta força al resultat, sobretot quan s’aproxima al final de la pel·lícula i el guionista ens obsequia amb un speech del personatge de Tracy que condensa una bona dosi de buenismo, combinada amb la recerca de la llagrimeta (objectiu, aquest, al qual col·laboren diversos primers plans de Hepburn amb els ulls entel·lats per l’emoció).

L’època en la qual va ser rodada la pel·lícula m’agafa una mica lluny, i tampoc no sóc un expert en la societat americana, però que durant molt temps hi ha hagut problemes racials és una evidència. És per això que la facilitat amb la qual s’esfumen els dubtes morals de la parella de progenitors gràcies a una intervenció divina (la del capellà amic de la família) i un currículum envejable del nuvi (què hauria passat si fos escombriaire?) és, si més no, sorprenent.

La de la dècada dels 60 sembla que va ser una època en la qual Hollywood va voler plasmar la convulsió social que es vivia al carrer (només cal recordar que el 4 d’abril de 1968 va morir d’un tret el líder de la comunitat afroamericana, i premi Nobel de la Pau, Martin Luther King). Gairebé de forma simultània a Adivina quién viene a cenar també es va estrenar una pel·lícula de temàtica similar: Matar a un ruiseñor (1962). Allà, Gregory Peck és un advocat que accepta defensar un home negre acusat d’una presumpta violació d’una noia blanca. Per fer-ho ha de superar la por a les conseqüències que tindrà la seua decisió, havent-se d’enfrontar a una gran part del veïnat en una acció que fins i tot posa en perill la seguretat dels seus fills i la seua pròpia integritat.

Ni en una ni en altra pel·lícula no sembla que Hollywood hagués fet un retrat fidedigne de la situació vista la realitat, malgrat que hi va posar bones intencions.

El complot dels anells, un clàssic del cinema català

2008-09-25T15:15:00.004+02:00

Francesc Bellmunt, a El complot dels anells (1988), ens situa davant d'una Barcelona que està vivint de ple els preparatius per a la celebració dels Jocs Olímpics. Mike 0'Brian, un reporter televisiu nordamericà de la cadena SBC, va arribar a la ciutat olímpica atapeïda de gent com tants altres periodistes aquell històric estiu de 1992. La seua missió era únicament informar sobre l'ambient esportiu, però prompte O'Brian es transformarà i s'interessarà molt més per desvelar les intrigues polítiques que no tenen suposadament res a veure amb l'esport. Entra en acció una dona, Muriel Basora, que l'incita a cercar pistes sobre un complot que comença amb un segrest fallit i una nit d'amor. Un grup armat, els independentistes del Front d'Alliberament Patriòtic (FAP), es vol apoderar del govern de la Generalitat abans de la celebració de la competició esportiva de masses. Una altra dona, Bàrbara Martí, de CTVC-4, està disposada a col·laborar amb ell per descobrir tot l'entramat revolucionari. La càmera del periodista ens introduirà al món apassionant que envolta l'esdeveniment olímpic, un món ple d'amenaces i de perill en el qual O'Brian es juga veritablement la vida.

El Complot dels anells va ser una de les pel·lícules més populars de l'incipient cinema català de finals del segle XX. En tractar-se d'un argument d'actualitat, va comptar amb una audiència fidel que s'entusiasmà amb el seguiment de la història; a la vegada, va rebre les tradicionals crítiques de tota pel·lícula enregistrada en català, ja que la manca de mitjans i la dificultat de distribució impedeixen la seua consolidació i difusió. No és una pel·lícula extraordinària, però sí força entretinguda i que va tenir un gran ressò durant anys i encara és força recordada pel públic.

Aquesta producció de Laurent Films (1988) va comptar amb un guió de Francesc Bellmunt (un dels directors de cinema catalans més prestigiosos) i de l'escriptor valencià de novel·la negra Ferran Torrent, els quals col·laboraren en unes quantes adaptacions cinematogràfiques d'obres literàries. Els intèrprets principals varen ser: Stephen Brennan (Mike O'Brian), Ariadna Gil (Muriel Basora), Mònica Huguet (Bàrbara Martí), Josep M. Por (inspector en cap Boix), Toni Moreno (Joan Giralt), Marc Martínez (Ferran).

Article d'Emigdi Subirats.

Pepita Jiménez (1945), adaptació cinematogràfica mexicana

2008-09-25T15:01:00.005+02:00

Pepita Jiménez és el nom d'una famosa novel·la, característica del realisme castellà, de l'escriptor Juan Varela, la qual conjuntament amb Juanita la Larga són les més famoses de la seua producció y han estat històricament considerades com unes de les millors novel·les del segle XIX en llengua castellana. El 1945 va tenir la seua adaptació mexicana, dirigida pel prestigiós director Emilio "Indio" Fernández, tota una institució al país asteca quant a professional del setè art. Mèxic havia acollit milers d'exiliats republicans, amb la qual cosa es va notar moltíssim l'interès per les produccions de clàssics castellans. També va comptar amb una important aportació ebrenca, amb la participació com a guionista de l'intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet, el qual va col·laborar amb altres pel·lícules entre 1945 i 1946 com El Final de Norma. Va ser musicada pel català Díaz Conde i va actuar com a artista principal Fortuni Bonanova, que s'havia format artísticament a Hollywood.

Pepita Jiménez ens presenta Don Luis, un xic que ha estat educat pel seu oncle que el va induir cap al sacedorci. Abans de la reclusió al seminari, però, passa uns dies amb el seu pare al seu poble de naixement i freqüenta en algunes tertúlies una vídua amb una reputació immaculada que, a la vegada, festeja el seu pare. Hi ha un missatge implícid: les coses són com són i no poden funcionar d'altra manera. Si una persona ha triat un camí i hi vol ser fidel, ha de posar tots els mitjans per defensar-lo, la qual cosa no és sempre fàcil.

La novel·la és tot un clàssic, i la pel·lícula encara és recordada en els manuals d'història del cinema mexicà, ja que va ser una de les primeres grans estrenes de l'esmentat històric director asteca. D'altra banda, l'any passat, en motiu de la celebració del centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, també es recordà aquest vessant cinematogràfic del polifacètic autor jesusenc.

Article d'Emigdi Subirats.

'La calle del delfín verde', amb Lana Turner

2008-09-24T09:39:00.009+02:00

La calle del delfín verde és una pel·lícula del 1947 dirigida per Victor Saville, un drama romàntic i d'època protagonitzat per Lana Turner, tot i que que avui en dia és molt poc recordat pel gran públic. El film, basat en una novel·la d'Elizabeth Goudge, té una espectacular posada en escena amb una luxosa ambientació, ja que recrea amb tot detall com era un poble de la costa anglesa de finals del segle XIX i també la Nova Zelanda de l'etapa colonial. Però La calle del delfín verde també té un guió força irregular, tot i que cal reconèixer que Saville (considerat un director mediocre, tot i el seu Kim de la India) va saber fer una bona feina, ja que la pel·lícula té escenes per al record. La història comença quan dues germanes, Marianne i Margaritte Patourel (interpretades per Lana Turner i Donna Reed), s'enamoren del mateix home, el jove William Ozanne, encarnat per Richard Hart. Les germanes Patourel són dues xiquetes de casa bona i en canvi el jove Ozanne és el fill d'un metge que fa anys va tenir una relació amorosa amb la mare de les dues noies, aquí interpretada per la magistral Gladys Cooper. Les dues germanes rivalitzen en silenci per l'amor de William, però és Marianne qui té més determinació i qui fa tot el possible perquè el jove Ozanne es puga convertir en un oficial de la marina britànica, ja que considera que així serà més fàcil que a casa seua l'acceptin com a pretenent. Fins i tot aconsegueix que el seu pare (Edmund Gwen, el professor del Calabuch de Luis Garcia Berlanga) aporti diners a l'operació, com si fos una inversió de futur. Però durant una escala a la Xina, l'oficial Ozanne passa la nit amb una prostituta que l'emborratxa per robar-li, així que el vaixell marxa sense ell i és acusat de deserció. Gràcies al capità O'Hara, a qui va conèixer al port del seu poble, Ozanne aconsegueix arribar a Nova Zelanda, on coincideix amb un altre home que estimava en secret Marianne Patourel, i que havia fugit d'Anglaterra per haver mort un home en una baralla. Al costat de l'enigmàtic Timothy Haslam (interpretat per un Van Heflin sensacional, que en alguns moments recorda Orson Welles), el jove Ozanne intenta fer fortuna dedicant-se a la indústria de la fusta. Enamorat de la germana petita, Margaritte, Ozanne es troba en una taverna i escriu una carta al senyor Patourel per demanar-li perdó per haver-lo deshonrat en haver desertat de la marina. A més, li demana la mà de la seua filla, però com que està borratxo es confon de nom i afirma que està enamorat de la gran, Marianne. I com que és la germana més decidida, el personatge interpretat per Lana Turner ho deixa tot i se'n va cap a Nova Zelanda, per casar-se amb el seu pretenent. És a la part neo-zelandesa de La calle del delfín verde on hi ha les escenes més poderoses, èpiques i terrorífiques del film, que van fer que la pel·lícula rebés l'Oscar als millors efectes especials. També és memorable l'escena en què la germana de Lana Turner a la pel·lícula, Dona Reed, puja per una cova propera a la platja fins a la porta d'un convent de monges, desesperada perquè ha perdut l'amor de la seua vida.
En aquell any 1947, Lana Turner ja era tota una estrella de Hollywood, ja que l'any abans de La calle del delfín verde ja havia protagonitzat El cartero siempre llama dos veces, i l'any següent compartiria cartell amb Gene Kelly a la versió de Los tres mosqueteros que va dirigir George Sidney. Tres anys abans, Turner s'havia casat amb el milionari Bob Topping, en el seu quart matrimoni després d'haver-se casat i divorciat del músic Artie Shaw i de l'actor Steve Crane (dues vegades, aquí teniu una fotografia d'una de les bodes). Era una de les dones més desitjades de Hollywood pel seu físic, ja que a més dels seus set matrimonis se li coneixien aventures amoroses amb gent com Howard Hughes, Clark Gable, Frank Sinatra, Errol Flynn, Fernando Lamas o Tyrone Power (amb aquest últim en l'època del rodatge de La calle del delfín verde). Però durant la dècada dels 40 va aconseguir el reconeixement que necessitava com a actriu. La seua carrera va consolidar-se definitivament la dècada següent, amb les seues aparicions a Cautivos del mal (1952), de Vincente Minnelli, o Imitación a la vida (1959), de Douglas Sirk, tot i que la seua única nominació a l'Oscar va ser per Vidas borrascosas, la pel·lícula de Mark Robson del 1957. El títol feia honor a la seua pròpia vida, ja que l'any següent es va veure embolicada amb un escàndol, per l'assassinat del seu amant Johnny Stompanato per part de la seua filla, Cheryl Crane, presumptament en defensa pròpia davant dels maltractaments que rebien les dues. Una tragèdia que recorda l'argument de Volver, tenint en compte que Pedro Almodóvar és un gran admirador de Lana Turner i de la pel·lícula Imitación a la vida. El cas va perjudicar la seua carrera, ja que durant el judici es van utilitzar cartes i testimonis que van posar al descobert les aficions sadomassoquistes de Lana Turner. A partir d'aquell moment, la carrera de Lana Turner va perdre intensitat i cada vegada li oferien papers menys interessants, fins al punt que als anys vuitanta va acceptar aparèixer a la sèrie Falcon Crest. Va morir l'any 1995 víctima del càncer, als 75 anys, el mateix any que rebia el premi Donostia del festival de cinema de Sant Sebastià.

"Suddenly, last summer" o les vísceres de l'escriptor

2008-09-22T22:52:00.033+02:00

Metàfora sense pietat de la cobdícia humana i de la seva hipocresia sense límits, "Suddenly, last summer" ja era, en el seu format original com a obra teatral, un punyent retrat de fins on pot arribar la iniquitat i la manca de caritat en "la més noble creació de Déu", com l'anomena un altre dels personatges anorreats de Tennessee Williams, el reverend T. Lawrence Shannon, amb qui la protagonista d'aquest conte d'horror psicològic podria tenir, rascant només una miqueta i abans d'arribar a fer sang, molts punts de contacte.
Si el Larry Shannon de la magnífica glorificació de la vida i la maduressa que és "The night of the Iguana" pateix el setge d'un grup de beates d'un col·legi presbiterià que demanen el seu cap en una safata de plata per haver transgredit les seves noucentistes lleis al voltant del sexe i de l'amor, i per la qual cosa té que lluitar per demostrar que no és or tot el que brilla, la Catherine Holly de "Suddenly, last summer" té que patir el martiri de sotmetre's a un cruel joc disfressat de teràpia clínica per convèncer al món que no és boja, expiant els seus pecats en un llarg i revelador monòleg sota la influència del suero de la veritat, igual que Shannon ho fa lligat a una hamaca i sota la influència de l'alcohol sobre els verds turons de Puerto Vallarta.

És, doncs, molt evident la necessitat de Williams de repetir l'arquetip de l'ésser humà enfrontat violentament a un món que li és hostil, de la mateixa manera en que Blanche DuBois és sacsejada per la manca de sensibilitat d'un món que crèia conèixer i en el que se sentia segura i recomfortada i que ara veu desaparèixer sota les petjades brutals d'animals farcits de testosterona com l'Stanley Kowalsky de "A Streetcar named Desire". En la literatura de Tennessee Williams apareixen constantment referències a aquests outsiders de complicada psique. Així, de la furiosa italiana vídua d'un home que portava una rosa tatuada al pit fins al jugador de rugby que es manté en un constant estat d'hipnosi alcohòlica per oblidar el rebuig que li provoca la seva dona -gata calenta de terrat- els personatges de Williams arroseguen una càrrega de dolor i de martiri autoinfringit que no és res més, en realitat, que el vòmit del propi escriptor atrapat en una societat que no el comprenia i el rebutjava i que, al mateix temps, l'elevava a la glòria buida i decebedora de la fama cada vegada que estrenava una nova obra: Tennessee Williams, gai middle of the century amb tota la visió apocalíptica i desencisadora del món que només pot donar saber-se pertanyent a un col·lectiu estigmatitzat; Tennessee Williams, eternament en visceral lluita entre el pes d'una educació episcopaliana i els seus desitjos i sentiments purament terrenals.

Potser és a "Suddenly, last summer" on l'escriptor més famós del Old South aglomera tota la seva particular mitologia fantasmagòrica: des d'una homosexualitat ofegada i amb una sòrdida vàlvula despressuritzadora a bars foscos dels downtowns i a malecons portuaris de perillosa travessia fins a la sublimació i l'expiació d'aquesta mateixa condició amb una passió natural i elegantment cultivada dia a dia per les arts, la pintura, l'escultura i les antiques, així com la percepció del propi jo a través de la creació poètica. D'aquesta manera, el Sebastian Venable de Williams -a qui es compara, en una picada d'ullet als connoisseurs, amb Sant Sebastià- no serà tan un complexe personatge més del seu particular univers literari com el veritable monstre de Frankenstein en el qual l'autor es veu reflectit, espantós i cruel espill dels seus malsons més angoixants.

Per una altra banda, les constants referències a una natura fagocitant i perversa, exemplaritzada en la història de les tortugues galàpags narrada per Violet Venable, la mare del desaparegut Sebastian, al doctor Cukrowicz -encarregat de lobotomitzar a la "perillosa" neboda d'aquesta- suggereix un evident paral·lelisme entre la societat humana que hem construit i la cruel i devoradora piràmide de la cadena alimentícia animal. El jardí dels Venable, una recreació monstruosa dels boscos de la prehistòria en el que no hi falten ni les plantes carnívores que són nodrides amb mosques d'importació, ens situa metafòricament en el context d'una família desestructurada a partir de la mort del membre que, d'alguna manera, la cohesionava i li donava sentit, i que ara veu com els seus integrants tracten de destruir-se els uns als altres en un joc d'egoismes suprems que pugnen per tapar la veritat desfermada, una veritat que podria ser aniquiladora si arribés a fer-se pública.

"Suddenly, last summer" és una de les millors versions fílmiques de les obres de Williams, rodada en un excepcional blanc i negre i amb un tractament gairebé quirúrgic -i mai més ben dit- de la temàtica de les malalties mentals. El magnífic treball interpretatiu encapçalat per Katharine Hepburn, Montgomery Clift i Elizabeth Taylor s'estructura al voltant de la posada en escena d'un mestre com Joseph Leo Mankiewicz, lluny ja dels temps en els que va dirigir "All about Eve" i molt a prop de la seva nèmesis professional: la "Cleopatra" que va enfonsar la 20th Century-Fox i va acabar amb un gènere, el cinema històric concebut com a gran espectacle.