Liz Taylor, adéu al mite

Quan "La gata sobre el tejado de zinc" es va projectar a Tortosa el 1960 (la pel·lícula de Richard Brooks és de dos anys abans), la premsa local va catalogar-la amb el qualificatiu de "gravemente peligrosa". Feia temps que l'Asociación de Padres de Familia demanava a La Voz del Bajo Ebro que entre les dades de les pel·lícules que es projectaven als cines de Tortosa, i no només a les d'estrena, figurés la seua qualificació moral. El drama protagontizat per Paul Newman i Elizabeth Taylor era titllat de "deprimente, repulsivo, amoral y patológico", segons una crítica recollida pel cronista local Francisco J. Renau en el seu llibre "Son i cansament", la segona part de "Rapsòdia en gris".

He recuperat aquesta informació, gairebé per casualitat, arran de la mort de l'actriu Elizabeth Taylor, aquest dimecres als 79 anys, a causa d'una malaltia cardíaca. Era un dels últims mites vius de l'època daurada de Hollywood, amb una vida convulsa dins i fora de la pantalla, però protagonista de pel·lícules memorables com "La gata sobre la teulada de zinc calenta", "Qui té por de Virginia Wolf?", "Cleopatra", "Una dona marcada" o "Gegant". Personalment, també recordaria els seus papers a "Donetes", "Ivanhoe", "El pare de la núvia" i "El árbol de la vida", un intent de la Metro de repetir l'èxit de "Lo que el viento se llevó". Va ser amb aquesta última pel·lícula, dirigida per Edward Dmytryk el 1957 i molt maltractada per la crítica, que Liz Taylor va aconseguir la seua primera nominació als Oscar com a millor actriu. És una cinta molt recomanable, una epopeia familiar ambientada en la Guerra de Seccessió en què Taylor fa un gran paper al costat del seu amic Montgomery Clift. Liz Taylor no aconseguiria l'Oscar fins el 1960, amb "Una dona marcada", i encara repetiria el 1966 amb "Qui té por de Virginia Wolf?". Abans, el 1958 i el 1959, també havia estat candidata amb "La gata sobre el tejado de zinc" i "De repente, el último verano". A LaSexta 3 podeu veure, aquesta nit, dues de les seues pel·lícules més conegudes, "La gata sobre el tejado de zinc" i "El padre de la novia". Aquesta és la crònica que ahir li van dedicar a TV3:

"Suddenly, last summer" o les vísceres de l'escriptor

Metàfora sense pietat de la cobdícia humana i de la seva hipocresia sense límits, "Suddenly, last summer" ja era, en el seu format original com a obra teatral, un punyent retrat de fins on pot arribar la iniquitat i la manca de caritat en "la més noble creació de Déu", com l'anomena un altre dels personatges anorreats de Tennessee Williams, el reverend T. Lawrence Shannon, amb qui la protagonista d'aquest conte d'horror psicològic podria tenir, rascant només una miqueta i abans d'arribar a fer sang, molts punts de contacte.
Si el Larry Shannon de la magnífica glorificació de la vida i la maduressa que és "The night of the Iguana" pateix el setge d'un grup de beates d'un col·legi presbiterià que demanen el seu cap en una safata de plata per haver transgredit les seves noucentistes lleis al voltant del sexe i de l'amor, i per la qual cosa té que lluitar per demostrar que no és or tot el que brilla, la Catherine Holly de "Suddenly, last summer" té que patir el martiri de sotmetre's a un cruel joc disfressat de teràpia clínica per convèncer al món que no és boja, expiant els seus pecats en un llarg i revelador monòleg sota la influència del suero de la veritat, igual que Shannon ho fa lligat a una hamaca i sota la influència de l'alcohol sobre els verds turons de Puerto Vallarta.

És, doncs, molt evident la necessitat de Williams de repetir l'arquetip de l'ésser humà enfrontat violentament a un món que li és hostil, de la mateixa manera en que Blanche DuBois és sacsejada per la manca de sensibilitat d'un món que crèia conèixer i en el que se sentia segura i recomfortada i que ara veu desaparèixer sota les petjades brutals d'animals farcits de testosterona com l'Stanley Kowalsky de "A Streetcar named Desire". En la literatura de Tennessee Williams apareixen constantment referències a aquests outsiders de complicada psique. Així, de la furiosa italiana vídua d'un home que portava una rosa tatuada al pit fins al jugador de rugby que es manté en un constant estat d'hipnosi alcohòlica per oblidar el rebuig que li provoca la seva dona -gata calenta de terrat- els personatges de Williams arroseguen una càrrega de dolor i de martiri autoinfringit que no és res més, en realitat, que el vòmit del propi escriptor atrapat en una societat que no el comprenia i el rebutjava i que, al mateix temps, l'elevava a la glòria buida i decebedora de la fama cada vegada que estrenava una nova obra: Tennessee Williams, gai middle of the century amb tota la visió apocalíptica i desencisadora del món que només pot donar saber-se pertanyent a un col·lectiu estigmatitzat; Tennessee Williams, eternament en visceral lluita entre el pes d'una educació episcopaliana i els seus desitjos i sentiments purament terrenals.

Potser és a "Suddenly, last summer" on l'escriptor més famós del Old South aglomera tota la seva particular mitologia fantasmagòrica: des d'una homosexualitat ofegada i amb una sòrdida vàlvula despressuritzadora a bars foscos dels downtowns i a malecons portuaris de perillosa travessia fins a la sublimació i l'expiació d'aquesta mateixa condició amb una passió natural i elegantment cultivada dia a dia per les arts, la pintura, l'escultura i les antiques, així com la percepció del propi jo a través de la creació poètica. D'aquesta manera, el Sebastian Venable de Williams -a qui es compara, en una picada d'ullet als connoisseurs, amb Sant Sebastià- no serà tan un complexe personatge més del seu particular univers literari com el veritable monstre de Frankenstein en el qual l'autor es veu reflectit, espantós i cruel espill dels seus malsons més angoixants.

Per una altra banda, les constants referències a una natura fagocitant i perversa, exemplaritzada en la història de les tortugues galàpags narrada per Violet Venable, la mare del desaparegut Sebastian, al doctor Cukrowicz -encarregat de lobotomitzar a la "perillosa" neboda d'aquesta- suggereix un evident paral·lelisme entre la societat humana que hem construit i la cruel i devoradora piràmide de la cadena alimentícia animal. El jardí dels Venable, una recreació monstruosa dels boscos de la prehistòria en el que no hi falten ni les plantes carnívores que són nodrides amb mosques d'importació, ens situa metafòricament en el context d'una família desestructurada a partir de la mort del membre que, d'alguna manera, la cohesionava i li donava sentit, i que ara veu com els seus integrants tracten de destruir-se els uns als altres en un joc d'egoismes suprems que pugnen per tapar la veritat desfermada, una veritat que podria ser aniquiladora si arribés a fer-se pública.

"Suddenly, last summer" és una de les millors versions fílmiques de les obres de Williams, rodada en un excepcional blanc i negre i amb un tractament gairebé quirúrgic -i mai més ben dit- de la temàtica de les malalties mentals. El magnífic treball interpretatiu encapçalat per Katharine Hepburn, Montgomery Clift i Elizabeth Taylor s'estructura al voltant de la posada en escena d'un mestre com Joseph Leo Mankiewicz, lluny ja dels temps en els que va dirigir "All about Eve" i molt a prop de la seva nèmesis professional: la "Cleopatra" que va enfonsar la 20th Century-Fox i va acabar amb un gènere, el cinema històric concebut com a gran espectacle.