25 d’agost 2008

'El guateque', de Blake Edwards

La pel·lícula La festa, dirigida per Blake Edwards l'any 1968, és més coneguda al nostre país pel seu títol en castellà, El guateque. En aquesta cinta memorable, que Edwards va dirigir cinc anys després de l'estrena de La Pantera Rosa també amb Peter Sellers com a protagonista, l'actor d'origen indi Hrundi V. Bakshi és acomiadat després d'haver-se carregat el rodatge d'una escena molt important, quan fa saltar pels aires un plató molt car. De fet, aquesta és l'escena amb què comença El guateque, estèticament molt diferent de la festa que veurem tot seguit, ja que Sellers surt vestit de guerriller i corneta indi que es resisteix a morir en una batalla contra els britànics. En realitat, l'escena és una paròdia de la pel·lícula Gunga Din, dirigida per George Stevens l'any 1939, i de la qual Edwards era una gran admirador. Després de ser acomiadat, Hrundi és convidat per error a una festa organitzada en una gran mansió pel productor de la seua última pel·lícula, però l'extra no coneix a ningú i se sentirà com un peix fora de l'aigua, envoltat per l'alta societat de Hollywood. De fet, La festa és un retrat elegant i sarcàstic de la nova classe social formada per productors, directius, actrius i aspirants a estrella de Hollywood, però sobretot un homenatge als gags visuals del cinema mut. Per exemple, l'escena del cambrer borratxo és un tribut memorable a les comèdies anteriors a l'arribada del cinema sonor. Amb tot, El guateque també té intel·ligents i surrealistes diàlegs, amb un Peter Sellers també esplèndid. Un comentari a banda mereix la interpretació de la cançó Nothing to lose per part de la polèmica cantant Claudine Longet (acusada d'haver assassinat un esquiador olímpic), així com la moderna i psicodèlica banda sonora composada per Henry Mancini, que també va escriure la bonica cançó per a la pel·lícula. De fet, Nothing to lose recorda molt Moon river, escrita pel mateix Mancini i Johnny Mercer per a una altra pel·lícula de Blake Edwards, la coneguda Desayuno con diamantes.

4 comentaris:

Carles ha dit...

Aaaara m'agrades, Gustau. Este bloc em va perfecte perquè a més m'agafes en un moment en què m'estic tirant als clàssics del cine (aquelles pel·lícules que no passen mai per la tele i que no he pogut veure mai perquè m'agafen amb algunes dècades de distància...).
Fa un temps havia pensat de fer alguna cosa semblant (de fet, vaig obrir un bloc que va caure en l'oblit al dia següent per falta de constància, ja saps).
Com que afijo el comentari a la teua opinió del Guateque, deixa'm dir que no puc estar d'acord amb tu: em sembla una pel·lícula sobrevalorada, a l'estil de '2001, una odisea del espacio' o 'Ciutadà Kane', que potser en el moment que es van estrenar van "trencar la pana" però que ara no tenen tant misteri, en la meua modesta opinió. Jo vaig veure El Guateque fa un parell d'anys i em vaig quedar igual que quan vaig començar (només salvaria algun dels gags i prou).
Bé, espero que pugue col·laborar més vegades amb aquest bloc, sempre ve de gust comentar la jugada amb la resta de seguidors del cine...
Carles

Gustau Moreno ha dit...

Benvingut, Carles.
Si t'animes a escriure alguna crítica d'alguna pel·lícula i vols participar en aquest bloc, només cal que em faces arribar una adreça de correu, i t'habilitaríem perquè també pugues penjar els teus escrits.

D'altra banda, sobre El Guateque, en part tens raó, Carles. El que li passa a El Guateque, potser, és que ha envellit malament per a alguns de natros. És a dir, té gags que ja no ens fan gràcia, o que hem vist en pel·lícules més modernes. Una cosa semblant també passa amb pel·lícules com 2001, una odisea del espacio, o com Citizen Kane. Però penso que no és perquè siguen més o menys dolentes, o perquè estiguen sobrevalorades, sinó perquè els gustos del públic canvien, i perquè moltes de les seues innovacions formals o temàtiques ja les hem vist copiades o fins i tot superades en pel·lícules més recents. Per exemple, Citizen Kane és un resum del cinema anterior, però també avança moltes coses (a nivell narratiu però també des del punt de vista tècnic) del que serà el cinema de després. Crec que les pel·lícules, i sobretot les més clàssiques, s'han de valorar també dintre del seu context històric, com la resta de les arts.

Carles ha dit...

Estem totalment d'acord, Gustau. Com et dic, estic fent immersions a tota màquina a les pel·lícules de fa vàries dècades. Moltes vegades he de fer l'esforç per posar la ment en blanc perquè reconec que cada pel·lícula té el seu context, i costa veure segons què al 2008. Però crec que val la pena provar-ho, i alguna vegada he tingut alguna sorpresa més que positiva.
Segur que Citizen Kane va ser revolucionària (no seré jo qui ho negue), però d'aquí a que molts crítics la qualifiquen com la millor pel·li de la història del cinema... Per cert, et recomano 'RKO 281', que precisament és una pseudobiografia d'Orson Welles durant el rodatge de 'Citizen Kane'

Gustau Moreno ha dit...

Sí, com a seguidor del cinema i de la figura d'Orson Welles conec "RKO 281". Una altra que també està molt bé és "Abajo el telón", sobre les obres de teatre que feia Welles abans de dedicar-se al cinema. Però la millor recreació de Welles és la que va fer Vincent d'Onofrio a la pel·lícula "Ed Wood", de Tim Burton, en què Welles apareix en una escena: el millor i el pitjor director de la història del cine, junts!