"Frankenstein" ... qui és el veritable monstre?

Entre les produccions del cinema de terror que van fer la fama de la Universal Pictures als anys trenta i bona part dels quaranta destaquen, per mèrits propis, "Dracula" i "Frankenstein", dirigides respectivament per Tod Browning i James Whale l'any 1931. Sense resultar, en cap dels dos casos, les millors i més originals de la prolífica factoria d'esglais de la indústria de Hollywood, sí són les més representatives d'una època i d'un subgènere que continua fascinant a una legió de cinèfils arreu del món. Però mentre el producte creatiu de Bram Stoker -interpretat tradicionalment per un Bela Lugosi fart de repetir el personatge als escenaris teatrals- no aconsegueix transmetre a l'espectador cap sentiment o emoció més enllà d'un calfred que té origen en la seva voracitat per absorbir les nostres reserves d'hemoglobina, el monstre creat per Mary Wollstonecraft Godwin, la delicada esposa del poeta anglès del segle XIX Percy Shelley, remou les entranyes de l'espectador amb el seu sentiment d'amor-odi cap al seu creador, la seva voluntat d'autodestrucció i la seva clara percepció de saber-se un proscrit sense tenir-ne cap mena de culpa.

Un dels dos artífexs del mite cinematogràfic que és "Frankenstein" és el realitzador James Whale, un dels directors més poc compresos i de carrera més irregular de la història del cinema i posseïdor d'un concepte de l'horror més proper a la bellesa amagada a la novela original que als moderns paràmetres de l'art fílmic. No vol dir això que Whale no hagués estat un excel·lent director, però també atresorava dins seu un exacerbat sentiment de dolor i ràbia per les especials i difícils circumstàncies que s'havien donat al llarg de la seva existència, la qual cosa el convertia en un poeta ferit que expressava molt plàsticament imatges i sons en el marc d'una lírica excepcional contrastadament fotografiada en blanc i negre.

L'altre peça fonamental en la construcció d'aquest referent cultural és la interpretació que Boris Karloff va realitzar del personatge del monstre, un dels treballs actorals més importants d'aquest mestre que acostumava a destil·lar una subtil comicitat baix de les seves caracteritzacions i que bona part del públic, lamentablement, no va arribar mai a percebre, sent només -molts anys més tard- exhibida descaradament per directors com Corman o Bogdanovich. Aquí, Karloff canvia aquesta recurrent sorna subterrània per tal de convertir-se en la màscara del dolor, en un personatge humiliat i despreciat destinat, des del mateix moment del seu naixement, a un final prematur i violent en la tradició barroca i carregada de simbologia dels màrtirs de l'església catòlica. Aquesta figuració, entre heroica i patètica, del monstre com a víctima d'una societat que rebutja sistemàticament allò que no comprèn queda exposada en la seva fugida sense treva que culminarà en l'expiació dins del molí incendiat, transposició dels referents més sadomasoquistes que han conformat la iconografia judeo-cristiana des de temps immemorials.

És en aquests moments en que el mite del monstre de Frankenstein pren autèntica carta d'identitat, més enllà del troç de carn humana semidescomposada i recosida que busca l'ensurt fàcil de l'audiència. La verdadera tragèdia del monstre és la immensa solitud d'aquells que -per múltiples circumstàncies- són diferents, i no s'amotllen a la alienant homogeneització que ha definit la història de l'espècie humana sobre aquest planeta i la qual, tristement, continua terriblement vigent avui en dia. És, doncs, el monstre una criatura nascuda per al rebuig i la marginació degut a la seva fesomia i, com no, al seu origen, bèstia indesitjada que cal foragitar o eliminar com ho fan els ramaders amb els llops o les raboses.

La intenció de Whale -lluny, això si, d'oferir a la Universal un producte que no hagués resultat comercial- és palesa en la melangiosa mirada del monstre, en la seva tristor infinita que ultrapassa la pantalla i es clava en l'ànim de l'espectador més sensible qui, a mitja projecció, ja fa estona que se n'ha adonat de que no està veient una simple pel·lícula de terror. El monstre busca, com tots els éssers humans -més o menys vius, més o menys sencers- el caliu de l'amor i l'amistat o, si més no, una mica d'atenció desprovista de cap mena de sentiment de rebuig. La seva aproximació al personatge de Maria, la nena a la que ajuda a llençar a les fosques aigües del llac pètals de flors, en representa la recerca d'aquest ideal recomfortant de companyia i afecte. La poètica de l'escena, però, no es troba despullada del concepte d'horror en estat pur: quan al monstre se li acaben les flors que té a l'abast, no dubta en llençar a l'aigua a la petita, a la que -en un símil d'extraordinària bellesa- pren per una altra margarida. Aquesta escena, que Whale va rodar íntegrament, va ser censurada per la Universal temerosa que el públic rebutgés sense miraments la pel·lícula, escamotejant-nos un moment senzillament esfereidor: la nena, per descomptat, no sura, deixant al monstre desconcertat i plorós, sense saber que fer, a la riba del llac.

El monstre de Frankenstein, amb el pas del temps, ha estat carn de caricatura com la resta de mites del terror que l'ésser humà ha creat en el transcurs dels mil·lenis. Com Dracula, la Mòmia, l'Home Invisible, el Llop de la Caputxeta, l'Home del Sac o tantes altres icones universals, hem après a fer mofa de totes elles -incloent al mateix Satanàs- en una irreverent xarlotada que va tenir el seu màxim -i, molt sovint, penós- exponent a la dècada dels anys vuitanta i que avui en dia les ha relegat al més injust dels oblits.

La diferència que distingeix l'aberració del doctor Frankenstein dels seus col·legues en la nòmina de l'ensurt és el tractament que va rebre després de la seva jubilació com a paradigma de l'horror, i que l'exemplifica com el monstre simpàtic, tendre i, fins i tot, badoc i romàntic que la sèrie "The Munsters" va mitificar. Perdoneu-me, però no puc evitar, finalment, fer esment d'un dels gags més recurrents dels seus diàlegs en boca de la seva esposa, Lily-Yvonne de Carlo: no le pusieron las orejas iguales, pero sólo yo lo noto.