El gran Lebowsky

Una genial i divertida pel·lícula de 1998, especialment per als fans dels germans Coen, amb Jeff Bridges i John Goodman. El personatge protagonista, el Penjat, un home sense ofici ni benifici (ni ganes de tenir-ne) viu tranquil·lament a Los Àngeles, amb les seves partides de bitlles, fins que la vida se li embolica quan el confonen amb un milionari que té el seu mateix cognom: el Sr. Lebowsky. Les situacions i els diàlegs són una mica surrealistes, i cadascun dels personatges que hi intervenen no tenen desperdici.

Fa cara de ser el pis d’un casat, això! La tapa està aixecada!

Jo també vaig flirtejar amb el pacifisme; però no pas a Vietnam.

—Què ho fa que un home sigui un home? Potser que està disposat a fer el que convingui, costi el que costi.. És això el que fa a un home?
—I també un parell de testicles.

—Avui és dissabte, el Sabat, i jo només el puc deixar d’observar per situacions de vida o mort.
—Vols parar amb aquest rotllo! Però si tu no ho ets jueu, collons!
—Em vaig convertir quan em vaig casar.
—Però si fa cinc anys que te’n vas divorciar!
—I què! Tornes el carnet de la biblioteca quan et divorcies, o deixes de ser jueu?

El nom de la rosa

Pel·lícula de 1986 basada en la novel·la d’Umberto Eco, dirigida per Jean Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery (William de Baskerville), i Christian Slater. Els lectors sovint ens queixem que els films basats en llibres no es troben a l’alçada, però aquesta pel·lícula no és un d’aquests casos. Tot i això, cal dir que el llibre se centra més en aspectes filosòfics i religiosos mentre que l’argument de la pel·lícula posa l’accent en el misteri dels crims que pateix l’Abadia. De totes maneres, és una d'aquelles pel·lícules que no et canses mai de mirar.

—Creieu que aquest és un lloc deixat de la mà de Déu?
—Coneixes algun lloc on Déu s’hi hagi trobat bé?

—Què pacífica seria la vida sense amor, Adso, què segura, què tranquil·la… i què ensopida!

—Potser tenen els llibres amagats perquè els consideres massa preciosos.
—No, no és per això, és perquè sovint contenen uns criteris diferents als nostres i unes idees que ens podrien portar a dubtar de la infal·libilitat de la paraula de Déu. El dubte és enemic de la fe.

Les normes de la casa de la seidra

Una gran pel·lícula de 1999, dirigida per Lasse Hallström i interpretada per Tobey Maguire, Charlize Theron i Michael Caine. Està basada en un novel·la que no he llegit de John Irving, que deu valer la pena si és tan bona com la pel·lícula.
La història se centra en el camí cap al descobriment de la vida de Homer Wells, un orfe criat sota la tutel.la del Dr. Wilbur (Michale Caine), un metge que mostra un afecte especial cap als "seus" xiquets i cap a Homer en particular, i que té una peculiar forma d’entendre la medecina. En tre molts aspectes, la pel·lícula planteja el problema de l’avortament. Molt adequada per al dia de Nadal, vaja.

El el món sòrdid i solitari dels nens abandonats no existeixen els herois. D’aquesta manera em vaig convertir en protector de molts i pare de ningú.

No plorava; els bebés orfes saben que no serveix de res.

L’únic que puc deixar-te és allò que sé.

Si vols que els paris siguin responsables dels seus fills, has de donar-los el dret a decidir si volen ser-ho.

No em sermonegis per la llei. Què ha fet la llei per algú d’aquí?

L’adolescència, la primera vegada a la nostra vida que imaginem tenir quelcom terrible que amagar a les persones que ens estimen.

Vostè té un paper a la vida: jugar a ser Déu. En el meu cas, exterminar ratolins és el més aprop que vull estar de ser Déu.

Qui viu en aquest costat de la casa? Qui mòlt les pomes i neteja la porqueria i respira aquest vinagre? Algú que mai ha viscut aquí va inventar les normes. No són per a nosaltres. Hauríem de crear les nostres normes, i ho fem cada dia sense excepció.

'Frenesí', d'Alfred Hitchcock

Frenesí no és millor pel·lícula de la seua filmografia, però el thriller que Alfred Hitchcock va dirigir l'any 1972, sobre un psicokiller que assassina dones tot escanyant-les amb una corbata, és un d'aquells films imprescindibles, d'aquells que fan vessar rius de tinta i que són objecte d'espessos estudis semiòtics. La història comença quan Richard Blaney es converteix en el principal sospitós per a la policia, després del brutal assassinat de la seua ex-dona, amb qui mantenia una relació molt tensa. Així, tenint en compte la tradició d'altres assassins en sèrie britànics, la ciutat de Londres viu completament atemorida, i Blaney decideix provar la seua innocència tot localitzant el veritable culpable. En aquest sentit, a Frenesí hi ha alguna de les obsessions del cinema de Hitchcok, com el tema del fals culpable, però també temes nous, com la presència d'un assassí en sèrie. De fet, Frenesí va ser la penúltima pel·lícula de Hitchock, i la primera que rodava al Regne Unit després de 30 anys de treball a Hollywood. Per això no és gens estrany que siga la seua pel·lícula amb més violència i sexe explícits, i també un dels seus films amb més humor negre. En aquesta línia, cal recordar l'escena memorable en què l'assassí (que l'espectador coneixerà molt aviat, sense que això reste suspens a la pel·lícula), intenta recuperar un objecte que podria servir perquè la policia l'identifiqués, dins d'un camió ple de patates i amb el cadàver d'una de les seues víctimes al costat, posant-li les coses encara mes difícils. Frenesí està basada en una novel·la del britànic Arthur La Bern, tot i que el guió cinematogràfic és d'Anthony Shaffer (La huella), i la simpatia amb què Hitchcock tracta l'assassí protagonista, interpretat per un magistral Jon Finch, va incrementar la seua llegenda de director misògin.
Tot seguit teniu el mític fals pla seqüència dels crèdits inicials de Frenesí, en què Hitchcock ens avisa del seu retorn a Londres, filmant des d'un helicòpter i fent passar la càmera per sota del pont del Tower Bridge, tot i que es tracta d'un truc, un efecte visual fet amb el teleobjectiu.

RUDYARD KIPLING

KIM (1)

Kim embodies attitudes towards British rule in India which these days are wholly unacceptable and unpalatable.
Kipling makes countless, rash and biased generalisations about India and its people which come from the adult narrator, and not from Kim himself. (for more examples see Said:
- Said is best known for describing and critiquing "Orientalism", which he perceived as a constellation of false assumptions underlying Western attitudes toward the East.
- In Orientalism, Said claimed a "subtle and persistent Eurocentric prejudice against Arabo-Islamic peoples and their culture".
- He argued that a long tradition of false and romanticized images of Asia and the Middle East in Western culture had served as an implicit justification for Europe and the US' colonial and imperial ambitions.
- Said argued that the West had dominated the East for more than 2,000 years, Europe had dominated Asia politically so completely for so long that even the most outwardly objective Western texts on the East were permeated with a bias that even most Western scholars could not recognize.
- His contention was:
· that the West has conquered the East politically
· also that Western scholars have appropriated the exploration and interpretation of the Orient’s languages, history and culture for themselves. They have written Asia’s past and constructed its modern identities from a perspective that takes Europe as the norm, from which the "exotic", "inscrutable" Orient deviates.
- Said concludes that Western writings about the Orient depict it as an irrational, weak, feminised "Other", contrasted with the rational, strong, masculine West, a contrast he suggests derives from the need to create "difference" between West and East that can be attributed to immutable "essences" in the Oriental make-up.)
We cannot excuse or defend Kipling's attitudes, but we can acknowledge the historical fact that they were no different to those of many of his Victorian contemporaries, and be glad that the fact is a historical one.
In spite of this, the novel does not deserve to be forgotten, because:
- it does have fine literary qualities,
- and it and deserves its unique place in the history of English Literature.
The novel is not overt propaganda:
- and on the surface what comes across above all else is:
· Kipling's tremendous insider's knowledge of India as it was in Victorian times,
· and his love and admiration for the country and its people.
- The novel embodies a panoramic celebration of India, presenting as it does, a magnificent picture of its landscapes, both urban and rural, and a fascinating array of native characters who, for the most part, are warm, generous and tolerant.
- Beyond that,:
· Kim is an adventure story of the Empire, giving it something in common with the novels of Joseph Conrad, such as Heart of Darkness. The readership would have been British, and they would probably have been impressed and fascinated by Kim as a mysterious and exotic tale of adventure overseas.
· We should approach it as an adventure story probably aimed primarily at adolescent boys, in which Kim is seeking to find his place in the country in which he was born, while at the same time struggling to find, or create, an identity for himself. 'Who is Kim?' 'What is Kim?' Kim asks himself at several points in the novel, and although the plot has a loose picaresque structure, being held together by a journey, making it a kind of 'road novel', the theme of Kim's need to find himself seems to be the backbone of the story.
· By birth Kim is a white, Irish boy, Kimball O'Hara, whose father was a soldier in an Irish regiment. But, as we see in Chapter 1, he has grown up as an orphan on the streets of Lahore. With his skin 'burned black as any native' he looks and lives like a low-caste Hindu street-urchin, unable to read or write, or speak English very well. So right from the start he is neither wholly British nor wholly Indian, and his being neither wholly one nor the other, but a unique 'mixture o' things' remains a constant in his quest for his identity.

Quadrophenia, de Franc Roddam

Quadrophenia fa una foto-retrat d’una època a la perfecció. Ens ensenya com era l’Anglaterra del 1964, quan els joves buscaven la seva identitat davant dels canvis i oportunitats que els ofererien els turbulents anys 60. La pel·lícula, dirigida per Franc Roddam, és de l’any 1979, però basada en les histories contades al LP rock-opera de The Who del mateix nom editat al 1973.

El protaganista Jimmy (Phil Daniels) té una feina avorrida i una família que no l’entén. Però és un “mod” i la seva vida es basa en la música “mod”, tenir cura de la seva imatge polida i arreglada, i mimar la seva scooter, una Lambretta, eina obligada de qualsevol mod. En aquella època, i durant molts d’anys, els “mods” tenien com a enemics els “rockers”, amb un altre gust de música, una altra indumentària més “deixada” i portaven motos tipus les Norton o Triumphs.

El Jimmy passa les nits amb els seus amics, ballant, prenent drogues (amfetamines, una altra diferència amb els rockers a qui no els anaven les drogues), i buscant gresca. Però el punt més emocionat de la seva vida són els dies de festa nacional (ponts festius) quan milers de rockers i mods fan cap als pobles turístics de la costa sud (en aquesta pel·lícula, Brighton) i no triguen en començar autèntics aldarulls a la platja.

La pel·lícula toca totes les tecles que qualsevol pel·lícula sobre “l’incomprensió generacional” ha de tocar però sense caure en les sortides fàcils. Els problemes a casa i a la feina, tenir un amic en l’altra “tribu”, la festa típica destruint la casa dels pares, veure com el seu ídol es ven, i els alts i baixos amb l’amiga, Steph, són sentiments compartits de ple pels espectadors joves que la veuen. És crua i real, i més si tenim en compte que es va fer fa 30 anys.

Com a pel·lícula de rebel·lió, de trobar una identitat o dels problemes de créixer, la podríem comparar amb Easy Rider, Rebel Sense Causa, The Wild One, o fins i tot amb el Fight Club, a més de la novel·la Catcher in the Rye: però el fet és que aquestes obres són americanes i, encara que comparteixen les mateixes emocions de fons, l’estil de vida poc té a veure amb Anglaterra. Quadrophenia és una obra anglesa de cap a peus - potser les comparacions més reals serien els llibres de Richard Allen sobre els skinheads de la dècada dels 70. És una pel·lícula tan anglesa que no sé fins a quin punt es pot entendre, o disfrutar, des d’un altre país – ja ho direu!

Per a mi, personalment, va representar la típica pel·lícula que cada generació d’adolescents ha de veure. Mirar-la, sense els pares davant, ja era un acte de rebel·lió en si. Qui no pensava en marxar de casa i trobar la nostra Steph, la preciosa Lesley Ash? També veure-la em va ajudar a entendre el que passava quan anàvem de vacances i ens trobàvem amb les platges plenes de gent esbatussant-se, ja que aquestes trobades encara es feien als anys 1970 i 80. No sé si des de Catalunya s’entendrà la “cultura” anglesa de pegar-se! Desprès dels mods i rockers, vindrien els hooligans del futbol, i avui en dia només cal anar pels carrers cèntrics a mitjanit a les sortides dels pubs per apreciar que és un costum difícil de perdre!

Els actors; es van donar a conèixer tota una generació d’actors britànics que desprès s’han fet camí, a més a més de ser una de les primeres aparicions a la gran pantalla de Sting. Donat qui és Sting, la pel·lícula ha guanyat encara més fama per aquest fet, però per a mi només és una nota a peu de pàgina dins de la bona feina de tots els professionals que la van crear.

La música; molt bona, als mods els agradava (i els agrada) el soul, el pop de Phil Spector, i els grups que van sortir d’aquella època, considerats “mods” tant per la roba que portaven com per les seves idees, The Kinks i, evidentment, The Who. Els Beatles i els Stones es van quedar amb la fama i la gloria, però són The Who qui realment saben pujar el volum fins a l’11! L’historia de Jimmy és narrada d’una manera més o menys tradicional amb cançons soltes fins que entra en una fase final de deliri amb la destrucció psicològica del Jimmy durant els últims 20 minuts, quan la música dels The Who pren el protagonisme totalment i se’n recorden que estan fent un rock-opera.
Com s’acaba? Ja m’ho direu.

'La princesa Mononoke', de Hayao Miyazaki

La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.

La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.




En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.

La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.


Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...

Watch La princesa Mononoke in Lifestyle View More Free Videos Online at Veoh.com
... o bé veure la pel·lícula completa que hem trobat penjada a You Tube...