JULES ET JIM

La corrent cinematogràfica nominada Nouvelle Vague ens va deixar algunes pel.lícules trencadores en els aspectes formals (avui en canvi semblen absolutament ingenus i totalment superats) i morals com per exemple la titulada Jules et Jim, dirigida l'any 1961 pel director francès François Truffaut.

Jules i Jim són dos amics, bohemis i en aparença benestants, amants de les converses, de la literatura, de les dones i de la bona amistat, lligam indestructible que es veurà sotmès a proves tan fortes com la distància, la guerra en bàndols oposats i l'amor comú a una dona, Catherine, interpretada per Jeanne Moreau.

La història comença l'any 1907 i transcórre fins després d'acabada la Primera Guerra Mundial entre la ciutat de París i la vida tranquil.la de les campinyes franceses i alemanyes.

Catherine és una dona amb un esperit lliure, capritxós, de voluntats canviants i d'alguna manera permanentment insatisfeta que utilitza a Jules, a Jim i altres homes per aconseguir un precari equilibri emocional, amb la connivència i consentiment de la parella d'amics.

Els triangles amorosos es diu tendeixen a ser inestables i malgrat els personatges gaudeixen de moments d'alegria primària, estats de felicitat i ganes rabioses de viure la vida, es complirà la regla d'inestabilitat.

Jules et Jim, rodada en blanc i negre, és una pel.lícula estranya, disparatada, amb una base literària molt marcada i que s'anticipa a la rebeldia del maig del 1968 amb l'exposició oberta d'unes relacions entre dos homes i una dona no sotmesa que trenca amb qualsevol convencionalisme.

'Sinfonia de la vida', pel·lícula completa de Sam Wood

Avui us oferim la possibilitat de veure en línia la pel·lícula Sinfonía de la vida (Our Town), un drama que el director nord-americà Sam Wood va dirigir l'any 1940, amb William Holden i Martha Scott en els papers protagonistes. Wood només feia tres anys que havia dirigit els germans Marx en la inoblidable Un día en las carreras (1937), ja que encara no l'havien fet embogir prou amb el rodatge de Una noche en la ópera (1935). L'any abans, havia fet la mítica Adiós, Mr. Chips (1939), i Woods també havia participat en el complicat rodatge de Lo que el viento se llevó. Però el 1940, a més de Sinfonía de la vida, també va dirigir tres pel·lícules més.

En aquest entranyable (però gens carrincló) relat de l'Amèrica rural, el senyor Morgan explica com ha estat la vida a Grovers Corners, una petita ciutat de New Hampshire, en una història ambientada entre els anys 1901 i 1913. George Gibbs, el fill del metge, i Emily Webb, la filla del director del diari del poble, comencen a interessar-se l'un per l'altre. L'inici d'aquesta història d'amor coincideix amb l'arribada dels primers símptomes de progrés urbà al poble, i amb la incertesa del canvi de segle en un lloc en què la gent només creix, es casa, viu i mor. La llet i el diari són repartits cada matí, i ningú deixa la porta de casa tancada amb clau. Però la vida té molts secrets que dificulten cada pas en l'amor entre George i Emily. Així, descobriran que la simfonia de la vida sona amarga de vegades, i que saber estimar és l'únic que necessiten per viure. Sinfonia de la vida està basada en una obra de Thornton Wilder que va aconseguir el premi Pulitzer. Per la seua banda, la pel·lícula va obtenir dues nominacions als premis Oscar, millor pel·lícula i millor actriu per a Martha Scott.

'El precio de la verdad', de Billy Ray

A la pel·lícula El precio de la verdad (Shattered Glass), un film de Billy Ray produït l'any 2003 per Tom Cruise, el jove Stephen Glass és un redactor de plantilla de la pretigiosa revista d'actualitat i política The New Republic, l'única que pot presumir del fet de trobar-se a l'avió del president dels Estats Units, l'Air Force One. Grass està interpretat per l'actor Hayden Christensen, que recordareu pel seu paper del jove Anakin Skywalker a la nissaga d'Star Wars. La pel·lícula, que està basada en fets reals, explica la història d'aquesta promesa del periodisme polític de Washington, que l'any 1998 va caure en desgràcia quan va descobrir-se que en realitat s'inventava la majoria dels seus articles i reportatges. En aquest sentit, el film retrata com les rutines de producció periodístiques van facilitar que Glass s'inventés durant anys no només les històries que explicava, sinó les fonts que havia consultat per redactar els articles.




El clímax de la pel·lícula és quan Charles Lane (Peter Sarsgaard), que acaba de ser nomenat director de la revista, es veu obligat a acomiadar el més jove i prometedor dels seus reporters. Tot es destapa quan una publicació de la competència descobreix que Glass hauria pogut inventar-se un article de rabiosa actualitat empresarial, sobre un hacker menor d'edat que aconsegueix un contracte milionari amb una companyia de software que havia estat víctima del pirata informàtic. De mica en mica, Lane i els espectadors anem descobrint la veritat sobre Glass, i com anava teixint les seues invencions i evitant els controls dels seus caps. De fet, hem de tenir en compte que els mitjans de comunicació nord-americans tenen, en principi, un exhaustiu sistema de verificació de les fonts, en què els caps de redacció s'encarreguen de confirmar allò que escriuen els seus redactors, si és necesari tornant a trucar i entrevistant les persones amb què han parlat. Però Glass, amb la seua simpatia personal, la seua capacitat per explicar històries i coneixedor, també, de com funcionava aquesta rutina de control de les fonts, va aconseguir inventar-se molts dels seus reportatges durant anys.

El precio de la verdad tracta de l'ètica del periodisme, però també de l'equilibri de forces que es produeix en moltes redaccions, i de la dinàmica psicològica a les oficines. La pel·lícula esbossa com són els consells de redacció d'una revista als Estats Units, però encara és més interessant veure com un director amb pocs suports dins del seu equip ha de defensar primer el redactor acusat de mentir, però després ser prou valent com per voler descobrir la veritat i fer-la pública, amb totes les conseqüències. En aquest sentit, tant important és l'evolució del personatge de Glass (aquí Cristensen està sensacional) com el dilema personal i professional que ha d'afrontar Lane (també un Sarsgaard impecable, que per aquest paper va ser nominat al millor actor de repartiment als Globus d'Or de l'any 2004). D'altra banda, un dels aspectes més importants del guió i de la direcció de Billy Ray és la distància i l'objectivitat amb què ens explica els fets, com si El precio de la verdad fos també un exercici periodístic per reconstruir tot el que va passar perquè Glass pogués inventar-se almenys 27 dels seus 41 articles en una revista de prestigi.

Cicle de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial a TCM Clásico

La guerra i les seues conseqüències han estat sempre una font d'inspiració per al cinema. Avui, tot coincidint amb els 70 anys de l'inici oficial de la Segona Guerra Mundial, el canal de pagament TCM Clásico inicia un cicle de pel·lícules dedicat a recordar un fet que va impactar Hollywood, fins al punt que els estudis, els directors i les estrelles s'hi van implicar directament. De fet, el cicle s'obre aquesta nit (21.30 hores) amb el documental La última gran guerra, un treball narrat per Steven Spielberg sobre els efectes col.laterals que el bombardeig de Pearl Harbour i la posterior intervenció nord-americana va produir en els grans estudis. Després del documental, TCM Clásico ha programat la pel·lícula El puente sobre el río Kwai, l'epopeia dirigida per David Lean sobre un grup de presoners que estan obligats a construir un pont estratègic per als japonesos. Les altres pel·lícules del cicle seran Destino Tokio (8 de setembre), La colina (15 de setembre), La fortaleza (22 de setembre) i Escala en Hawai (29 de setembre).

'Pelham, un, dos, tres', de Joseph Sargent

L'estrena del remake dirigit per Tony Scott i protagonitzat per Denzel Washington i John Travolta, que aquí ha estat comercialitza amb el títol ambigu Asalto al tren Pelham 123, ha fet renàixer l'interès per la pel·lícula de 1974 dirigida magistralment per Joseph Sargent. Sens dubte, Pelham, un, dos, tres és un clàssic del cinema negre i d'acció dels anys setanta, que segons diuen és el film preferit de Quentin Tarantino. Fox acaba de traure al mercat una edició especial en DVD de la pel·lícula, que ja havia estat editada el 2002, i la cadena privada 8TV la va emetre fa pocs dies, cosa que vam aprofitar per veure-la. I l'experiència no podria ser més gratificant.

D'entrada, vam entendre perfectament que siga una pel·lícula favorita de Tarantino. Té molts dels ingredients del seu cinema, sobretot el de la primera època, ja que els protagonistes són un grup de quatre criminals que decideixen segrestar un vagó del metro de Nova York. A partir d'aquí, amenacen les autoritats amb matar un passatger cada minut, si després d'una hora no els donen un rescat d'un milió de dòlars. Així, per no ser reconguts i poder parlar entre ells sense revelar el seu nom real als hostatges, els segrestadors utilitzen nom de colors, Senyor Blau, Senyor Gris, Senyor Verd i Senyor Marró, un codi que després va homenatjar Tarantino amb la seua opera prima, Reservoir Dogs (1992). A més, com a la cinta de culte de Tarantino, hi ha un dels malfactors que es posa nerviós i que complica l'operació, hi ha personatges secundaris memorables i diàlegs sensacionals, que hauria signat el propi director de Pulp Fiction. Però per damunt de tot, hi ha el protagonisme de Waltter Mathau, que interpreta el tinent Garber, el cap de la policia del metro. Tot seguit, teniu el tràiler original...

El gran Lebowsky

Una genial i divertida pel·lícula de 1998, especialment per als fans dels germans Coen, amb Jeff Bridges i John Goodman. El personatge protagonista, el Penjat, un home sense ofici ni benifici (ni ganes de tenir-ne) viu tranquil·lament a Los Àngeles, amb les seves partides de bitlles, fins que la vida se li embolica quan el confonen amb un milionari que té el seu mateix cognom: el Sr. Lebowsky. Les situacions i els diàlegs són una mica surrealistes, i cadascun dels personatges que hi intervenen no tenen desperdici.

Fa cara de ser el pis d’un casat, això! La tapa està aixecada!

Jo també vaig flirtejar amb el pacifisme; però no pas a Vietnam.

—Què ho fa que un home sigui un home? Potser que està disposat a fer el que convingui, costi el que costi.. És això el que fa a un home?
—I també un parell de testicles.

—Avui és dissabte, el Sabat, i jo només el puc deixar d’observar per situacions de vida o mort.
—Vols parar amb aquest rotllo! Però si tu no ho ets jueu, collons!
—Em vaig convertir quan em vaig casar.
—Però si fa cinc anys que te’n vas divorciar!
—I què! Tornes el carnet de la biblioteca quan et divorcies, o deixes de ser jueu?

El nom de la rosa

Pel·lícula de 1986 basada en la novel·la d’Umberto Eco, dirigida per Jean Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery (William de Baskerville), i Christian Slater. Els lectors sovint ens queixem que els films basats en llibres no es troben a l’alçada, però aquesta pel·lícula no és un d’aquests casos. Tot i això, cal dir que el llibre se centra més en aspectes filosòfics i religiosos mentre que l’argument de la pel·lícula posa l’accent en el misteri dels crims que pateix l’Abadia. De totes maneres, és una d'aquelles pel·lícules que no et canses mai de mirar.

—Creieu que aquest és un lloc deixat de la mà de Déu?
—Coneixes algun lloc on Déu s’hi hagi trobat bé?

—Què pacífica seria la vida sense amor, Adso, què segura, què tranquil·la… i què ensopida!

—Potser tenen els llibres amagats perquè els consideres massa preciosos.
—No, no és per això, és perquè sovint contenen uns criteris diferents als nostres i unes idees que ens podrien portar a dubtar de la infal·libilitat de la paraula de Déu. El dubte és enemic de la fe.