Fa uns dies van reposar per enèssima vegada a la televisió Les mines del rei Salomó (la bona, la clàssica, amb Stewart Granger i Deborah Kerr). En vaig veure només un petit fragment (no per manca de ganes, perquè m'hi hagués enganxat de bon gust). Pel·lícules com aquesta, entre altres coses, tenen la facultat o la màgia de retornar-me a la infantesa. Si no recordo malament, el cartell anunciador de "Las minas del rey Salomón" decorava quan era petit les parets de La Renaixença, el local de Cornudella on anava al cine gairebé tots els diumenges, alternant amb L'Íntim, l'altre local del poble.
Aquella col·lecció de cartells era com un catàleg de somnis, un recull d'esperances possibles.
La pel·lícula l'he vista molts cops (qui no?), tot i que ara ja feia uns quants anys. En recordava perfectament les seves aventures, les tribus africanes, els animals, els perills..., que em devien fascinar quan era més petit; en recordava el conflicte amorós entre l'explorador i l'esposa esperançada en retrobar el seu marit perdut, amb tensió sexual inclosa que vaig captar quan devia ser més jove. Però no en recordava el combat dialèctic entre la parella protagonista no absent d'aspectes morals i que ens posen de manifest les lluites interiors i conflictes dels personatges.
És apassionant comprovar que amb el pas dels anys ens transformem per dins i, alhora, transformem el paisatge que ens envolta.
1 comentari:
Una gran pelicula!
De petita m'encantava l'escena on la Devora Kerr es tallava els cabells.
:-))
Publica un comentari a l'entrada