Quadrophenia, de Franc Roddam

Quadrophenia fa una foto-retrat d’una època a la perfecció. Ens ensenya com era l’Anglaterra del 1964, quan els joves buscaven la seva identitat davant dels canvis i oportunitats que els ofererien els turbulents anys 60. La pel·lícula, dirigida per Franc Roddam, és de l’any 1979, però basada en les histories contades al LP rock-opera de The Who del mateix nom editat al 1973.

El protaganista Jimmy (Phil Daniels) té una feina avorrida i una família que no l’entén. Però és un “mod” i la seva vida es basa en la música “mod”, tenir cura de la seva imatge polida i arreglada, i mimar la seva scooter, una Lambretta, eina obligada de qualsevol mod. En aquella època, i durant molts d’anys, els “mods” tenien com a enemics els “rockers”, amb un altre gust de música, una altra indumentària més “deixada” i portaven motos tipus les Norton o Triumphs.

El Jimmy passa les nits amb els seus amics, ballant, prenent drogues (amfetamines, una altra diferència amb els rockers a qui no els anaven les drogues), i buscant gresca. Però el punt més emocionat de la seva vida són els dies de festa nacional (ponts festius) quan milers de rockers i mods fan cap als pobles turístics de la costa sud (en aquesta pel·lícula, Brighton) i no triguen en començar autèntics aldarulls a la platja.

La pel·lícula toca totes les tecles que qualsevol pel·lícula sobre “l’incomprensió generacional” ha de tocar però sense caure en les sortides fàcils. Els problemes a casa i a la feina, tenir un amic en l’altra “tribu”, la festa típica destruint la casa dels pares, veure com el seu ídol es ven, i els alts i baixos amb l’amiga, Steph, són sentiments compartits de ple pels espectadors joves que la veuen. És crua i real, i més si tenim en compte que es va fer fa 30 anys.

Com a pel·lícula de rebel·lió, de trobar una identitat o dels problemes de créixer, la podríem comparar amb Easy Rider, Rebel Sense Causa, The Wild One, o fins i tot amb el Fight Club, a més de la novel·la Catcher in the Rye: però el fet és que aquestes obres són americanes i, encara que comparteixen les mateixes emocions de fons, l’estil de vida poc té a veure amb Anglaterra. Quadrophenia és una obra anglesa de cap a peus - potser les comparacions més reals serien els llibres de Richard Allen sobre els skinheads de la dècada dels 70. És una pel·lícula tan anglesa que no sé fins a quin punt es pot entendre, o disfrutar, des d’un altre país – ja ho direu!

Per a mi, personalment, va representar la típica pel·lícula que cada generació d’adolescents ha de veure. Mirar-la, sense els pares davant, ja era un acte de rebel·lió en si. Qui no pensava en marxar de casa i trobar la nostra Steph, la preciosa Lesley Ash? També veure-la em va ajudar a entendre el que passava quan anàvem de vacances i ens trobàvem amb les platges plenes de gent esbatussant-se, ja que aquestes trobades encara es feien als anys 1970 i 80. No sé si des de Catalunya s’entendrà la “cultura” anglesa de pegar-se! Desprès dels mods i rockers, vindrien els hooligans del futbol, i avui en dia només cal anar pels carrers cèntrics a mitjanit a les sortides dels pubs per apreciar que és un costum difícil de perdre!

Els actors; es van donar a conèixer tota una generació d’actors britànics que desprès s’han fet camí, a més a més de ser una de les primeres aparicions a la gran pantalla de Sting. Donat qui és Sting, la pel·lícula ha guanyat encara més fama per aquest fet, però per a mi només és una nota a peu de pàgina dins de la bona feina de tots els professionals que la van crear.

La música; molt bona, als mods els agradava (i els agrada) el soul, el pop de Phil Spector, i els grups que van sortir d’aquella època, considerats “mods” tant per la roba que portaven com per les seves idees, The Kinks i, evidentment, The Who. Els Beatles i els Stones es van quedar amb la fama i la gloria, però són The Who qui realment saben pujar el volum fins a l’11! L’historia de Jimmy és narrada d’una manera més o menys tradicional amb cançons soltes fins que entra en una fase final de deliri amb la destrucció psicològica del Jimmy durant els últims 20 minuts, quan la música dels The Who pren el protagonisme totalment i se’n recorden que estan fent un rock-opera.
Com s’acaba? Ja m’ho direu.