La vida a les presons ha donat grans títols a la història del cinema internacional. La condició de voyeur d'allò que no li està permès contemplar a la vida real fa que l'espectador cinematogràfic s'interessi pel que pot passar darrera dels alts murs de les institucions penitenciàries, despertant l'instint natural de la curiositat inherent a l'espècie humana. La mitologia al voltant de la quotidianeitat diària d'aquests homes i dones empresonats, sublimada per una aura de beatifíca resignació en alguns casos i, en altres, completament esclafada contra l'encara més alt mur de la incomprensió i la hipocresia col·lectiva, ha donat peu al naixement de pel·lícules de tots colors, que han posat el nas als calabossos amb major o menor fortuna en àmbits fílmics tan dispars com poden ser la comèdia, el melodrama, la crítica social o, fins i tot, el musical.Sento especial estimació, des de fa moltíssims anys, per una producció italiana de l'any 1958 que, en certa manera, recull elements de tots els esmentats anteriorment, una pel·lícula dirigida per l'eficaç Renato Castellani injustament oblidada pels cronistas cinematogràfics d'avui en dia i que va portar a treballat juntes, per primera i única vegada, dos de les més grans actrius italianes de tots els temps, Anna Magnani i Giuletta Massina. Només que per aquesta circumstància, la cinta tindria assolits els mèrits suficients per a ser tinguda en compte i, per tant, fer que qualsevol cinèfil amb un mínim de vergonya i amor propi s'hagi interessat, en algun moment de la seva vida, per conèixer-la.
L'argument gira al voltant de Lina (Massina) una camperola que treballa com a noia de servei a Roma i que, enganyada per un lladregot tarambana (Alberto Sordi en un curt però sucós paper) es veu engarxolada a la presó de dones de la capital italiana juntament amb un eclèctic grup format per delinqüents habituals, prostitutes i captaires. Allí coneixerà Egle (Magnani), demi-mondaine lleugera de cascos famosa a les nits del Lungotevere romà la qual l'ajudarà a sobreviure a l'ambient salvatge i depredador de la presó. Acompanyant a les dos estrelles principals, hi podem trobar actrius com Miriam Bru o Gina Rovere, i a Renato Salvatori en un anecdòtic paper.
"Nella città l'inferno" -traduïda literalment al castellà per a la seva estrena espanyola com "Infierno en la ciudad"- incorpora elements propis de les consignes estètiques i ideològiques de la corrent neorrealista que es va desenvolupar a Itàlia una vegada finalitzades la Segona Guerra Mundial i, conseqüentment, l'ocupació nazi. En mig d'un pais desfet per la crueltat del conflicte bèlic, directors cinematogràfics com Roberto Rossellini, Vittorio de Sica o Luchino Visconti van voler dotar al cinema nacional d'un rerefons de realitat anclat en la consciència social, entenent que s'havien de tenir com a referents els escriptors realistes de començaments de segle, al temps que despreciaven la que ells consideraven baixa qualitat de les pel·lícules que es produïen a l'època amb temàtiques que donaven obertament l'esquena a tot el drama humà que estava tenint lloc als carrers de les ciutats d'una esgotada Itàlia que necessitava trobar un nou model de cohesió social.
"Nella città l'inferno", tot i havent estat produïda tretze anys després d'acabada la guerra, i ja en un contexte proper als dolços anys seixanta -els anys del boom dels turismes Fiat, la minifaldilla psicodèlica i els hits de Mina o Adriano Celentano- recollia el testimoni dels plantejaments neorrealistes en una pel·lícula que, al mateix temps, jugava amb els dos grans noms que encapçalaven els crèdits dins d'una argument que, tot i que estava ambientat a la mateixa època de la seva producció, podia ser extrapolable sense dificultats excessives als anys quaranta. L'utilització d'un contrastat blanc i negre, sumat a uns personatges dibuixats en un context hiperealista de marginació i anorreament atorgaven a la pel·lícula aquesta condició d'atemporalitat. L'únic tret diferenciador respecte als seus antecedents neorrealistes es troba en la potenciació d'elements més propers al star-system del Hollywood dels anys cinquanta, com ara el format Cinemascope i l'ús cuidat i preciosista del primer pla per a les dos principals actrius del repartiment. En aquest aspecte, "Nella città l'inferno" té més d'obra d'art d'innegables recursos plàstics i estilístics que d'autèntica cinta compromesa amb una certa realitat social, lluny ja del pensament d'una majoria d'italians que desitjaven passar pàgina sobre les misèries que va comportar la guerra i que volien començar a oblidar. No és estrany, doncs, que a la Itàlia de la segona meitat dels anys cinquanta triomfesin sorollosament pel·lícules més o menys costumistes i desenfadades protagonitzades per grans estrelles com Sofia Loren o Gina Lollobrígida, embolcallades per cuidades produccions que, molt sovint, incorporaven capital internacional.
Si bé "Nella città l'inferno" va rebre una excel·lent acollida per part de la crítica i va gaudir d'una adeqüada carrera comercial, no va ser fins molts anys més tard que els seus valors no van ser posats en evidència des del punt de vista de l'art cinematogràfic per algunes plumes literàries d'excepcional renom a la vella Europa. Tot i amb això, és una pel·lícula desafortunadament i -torno a dir- injustament oblidada als compendis històrics i que demana el merescut desagravi en forma d'una acurada edició internacional en DVD. A Itàlia, podem trobar-la en un format econòmic i poc mimat, que ni tan sols incorpora pistes de subtítols en altres idiomes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada