28 de setembre 2008

Paul Newman (1925-2008)

Paul Newman no va morir ahir, perquè ens queden les seues pel·lícules. El seu cos va deixar de respirar, als 83 anys i envoltat de la seua família, a la seua casa de Conneticut, molt lluny del Hollywood en què va triomfar, però la seua ànima i el seu esperit indomable romandrà etern a les pel·lícules, als vídeos, a les fotografies i als llibres de cinema que omplen les prestatgeries de les nostres cases. La seua pèrdua és terrible per al setè art, ja que el cinema no podrà comptar mai més amb una de les últimes i més grans estrelles masculines de l'etapa clàssica. Qui ens queda, ara?, ens preguntàvem ahir. Potser només Robert Redford, amic seu i amb qui Paul Newman va compartir pantalla en pel·lícules com El golpe i Dos hombres y un destino.

Nascut el 26 de gener de 1925 en un poblet d'Ohio molt proper a Cleveland, Paul Leonard Newman era el fill d'un botiguer jueu d'origen alemany i d'una catòlica d'origen hongarès. Newman, que de jove havia estat un brillant esportista, va prendre contacte amb el teatre als 17 anys, quan va actuar per primer cop en una versió de Robin Hood al seu institut. Però l'any 43 va allistar-se a la marina i durant la Segona Guerra Mundial va lluitar a la guerra del Pacífic, fent de metrallador d'un avió bombarder. Newman hauria desitjat ser pilot, però els ulls més blaus de la història del cinema, en realitat, patien de daltonisme. L'actor va caure ferit i per això en tornar a casa no va poder dedicar-se al futbol americà, motiu pel qual es va inscriure a la universitat de Yale i a l'acadèmia d'interpretació Actor's Studio.

Després de diferents papers d'extra i d'aparèixer en algunes sèries de televisió com Suspense (1949) o The web (1952), Paul Newman va provar sort en el cinema. La seua primera pel·lícula va ser El cáliz de plata (1954), de Victor Saville, de qui el mateix Newman va dir que va ser el pitjor film de la dècada dels 50. El seu primer èxit internacional va ser Marcado por el odio (1956), de Robert Wise, en què l'actor va interpretar el boxejador Rocky Graziano. Van arribar altres pel·líucules, però només dos anys després es convertiria en tot un mite amb La gata sobre el tejado de zinc, al costat d'una altra immortal del cinema, Elizabeth Taylor. D'aquell mateix any 1958 també és El zurdo, un western d'Arthurn Penn en què es desmitifica la figura de Billy el Nen, i la també memorable El largo y cálido verano, del seu amic Martin Ritt, que com La gata... és una altra adaptació d'una obra de Tennessee Williams, i on va conèixer l'actriu Joanne Woodward, de qui va enamorar-se i amb qui va casar-se i tenir tres filles. Abans del 1958, Newman havia estat casat amb Jacky Witte, amb qui va tenir un fill (el malaguanyat Scott, mort per sobredosi l'any 1978) i dues filles més.

Durant la dècada dels 60 Newman va ser una de les cares més cotitzades de Hollywood, en pel·lícules com Exodo (1960), El buscavidas (1961), Dulce pájaro de juventud (1962), El premio (1963), Cuatro confesiones (1964), Lady L (1965), Cortina rasgada (1966), La leyenda del indomable (1967), Comando secreto (1968) i Dos hombres y un destino (1969). Durant la dècada següent encara va interpretar papers mítics, com El hombre de MacKinstosh (1973), El golpe (1973), El coloso en llamas (1974) i El castañazo (1977). Dins de l'etapa de plena maduresa, Newman va ser més car de veure a partir de la dècada dels 80 i dels 90, tot i que va oferir papers memorables, com els d'El Bronx: Distrito Apache (1981), Harry e hijo (1984), El color del dinero (1986), El escándalo Blaze (1989), El gran salto (1994) i Al caer el sol (1998). Una de les seues últimes interpretacions va ser el gàngster veterà de Camino a la perdición (2002), l'extraordinària pel·lícula de Sam Mendes, mentre que el seu útlim treball a la gran pantalla va ser fa dos anys, quan va ser la veu de Doc Hudson, un dels cotxes de la pel·lícula d'animació Cars (2006). En realitat, això era tot un homenatge, ja que l'altra passió de Paul Newman van ser les curses de cotxes. L'actor s'havia afeccionat a l'automobilisme, esport al qual Newman es va dedicar també com a pilot professional, després del rodatge de la pel·lícula 500 millas (1969), de James Goldstone.

Se n'ha anat un gran del cinema, que va estar nou vegades nominat a l'Oscar. Però també cal dir que l'Acadèmia de Hollywood no el va tractar gairebé bé fins l'any 1985, quan va rebre un guardó de caràcter honorífic per la seua trajectòria. L'any següent va guanyar-ne un altre per la seua interpretació al film El color del dinero, de Martin Scorsese, que en realitat és la seqüela d'El buscavidas, ja que Paul Newman interpretava el mateix jugador de billar.

El canal TCM ha penjat el següent vídeo per homenatjar l'actor, amb motiu del seu traspàs...

4 comentaris:

Brian ha dit...

Com has dit, s'està acabant una epoca del cine - d'aqui 40 anys Brad Pitt o Tom Cruise podran rebre les mateixos elogis? Hauran portat una carrera tan ampli i llarga?
La vida s'acaba i no podem fer-n'hi res pero vaya quina vida ha portat en tots els aspectes - dona l'impressio d'aquells que han disfrutat d'una vida plena en tots els sentits, amb la familia, els hobbies, fins i tot la cuina.
(Quines traduccions dels titols, eh! Somebody Up there likes me - a algu alli dalt li agrado - dius, que es deia Portat Pel Odi !!)

Sonia Castelló ha dit...

Hola Gustau,

Certament, amb Newman se'n va un dels grans i un dels més apreciats pel públic. I un dels més guapos! Els seus ulls blaus i la seua presència en pantalla són irrepetibles. Un matís. Si de cas, dels grans clàssics crec que encara ens queda Kirk Douglas i també Lauren Bacall.

Gustau Moreno ha dit...

Ostres, és veritat. Tens raó, Sònia, encara ens queda Kirk Douglas, tot i que jo parlava de les grans estrelles masculines. També ens queda Lauren Bacall; a més, contràriament a Douglas encara continua treballant. Però la sensació és que hi ha una època de la història del cinema que se'n va, i que com diu Brian potser no s'ha fet el relleu generacional que caldria.

Carles ha dit...

Dissabte, i davant la notícia tràgica que arribava per televisió, la meua vena mitòmana em feia sentir una mica trist. Desapareixia un dels actors més emblemàtics del cinema de les últimes dècades, un dels que m'ha fet passar més bons moments davant la pantalla. Teniu raó tots plegats quan dieu que malgrat tot ens queden les seues pel·lícules. Caldrà agafar-nos a aquest consol i anar revisant periòdicament grans obres, com 'The Sting' (que mai no em canso de veure), 'Marcado por el odio', 'El buscavidas' o, la més recent, 'Camino a la perdición', que és una autèntica delícia, des de la fotografia fins a la música. Això, i aprofitar per navegar en altres títols que encara tinguem pendents, en el meu cas (perdona'm, amic Pandora), films que és imperdonable que encara no haja vist, com 'La leyenda del indomable' o 'La gata sobre el tejado de zinc'