Moltes vegades, la única pretensió amb que es fa cinema és per entretindre el públic (i que el negoci siga rendible, no ens enganyem). En altres ocasions, però, guionistes, directors i/o productors hi afegeixen un toc moralitzant, que busca canviar hàbits o simplement fer pensar l’espectador sobre les qüestions més punyents. En aquest segon àmbit hi podríem incloure Adivina quién viene a cenar (1967), de Stanley Kramer, i amb una terna d’actors molt coneguts (Katharine Hepburn, Spencer Tracy i Sidney Poitier), que vaig tindre ocasió de veure per primera vegada el cap de setmana passat.
La pel·lícula parteix de les complicacions ideològiques que provoca en una família americana acomodada el fet que la seua filla prentenga casar-se amb un home negre (a sobre, amb una diferència d’edat evident), en un temps, la dècada dels 60, on les relacions interracials devien ser qualsevol cosa menys normals (entès aquest concepte com a pràctica habitual). Tot i que crec que era un bon punt d’arrancada, l’evolució de l’acció resta força al resultat, sobretot quan s’aproxima al final de la pel·lícula i el guionista ens obsequia amb un speech del personatge de Tracy que condensa una bona dosi de buenismo, combinada amb la recerca de la llagrimeta (objectiu, aquest, al qual col·laboren diversos primers plans de Hepburn amb els ulls entel·lats per l’emoció).
L’època en la qual va ser rodada la pel·lícula m’agafa una mica lluny, i tampoc no sóc un expert en la societat americana, però que durant molt temps hi ha hagut problemes racials és una evidència. És per això que la facilitat amb la qual s’esfumen els dubtes morals de la parella de progenitors gràcies a una intervenció divina (la del capellà amic de la família) i un currículum envejable del nuvi (què hauria passat si fos escombriaire?) és, si més no, sorprenent.
La de la dècada dels 60 sembla que va ser una època en la qual Hollywood va voler plasmar la convulsió social que es vivia al carrer (només cal recordar que el 4 d’abril de 1968 va morir d’un tret el líder de la comunitat afroamericana, i premi Nobel de la Pau, Martin Luther King). Gairebé de forma simultània a Adivina quién viene a cenar també es va estrenar una pel·lícula de temàtica similar: Matar a un ruiseñor (1962). Allà, Gregory Peck és un advocat que accepta defensar un home negre acusat d’una presumpta violació d’una noia blanca. Per fer-ho ha de superar la por a les conseqüències que tindrà la seua decisió, havent-se d’enfrontar a una gran part del veïnat en una acció que fins i tot posa en perill la seguretat dels seus fills i la seua pròpia integritat.
Ni en una ni en altra pel·lícula no sembla que Hollywood hagués fet un retrat fidedigne de la situació vista la realitat, malgrat que hi va posar bones intencions.
5 comentaris:
Benvingut al bloc, Carlos.
Tens raó, en això que és força inverossímil que el pare canvie d'opinió en una mateixa nit. Però és clar, una part de la gràcia del guió és que la pel·lícula està narrada en temps real. També és veritat que sembla que els pares només accepten el pretenent negre perquè té tots els atributs i les aptituds d'un blanc ric. Potser no és una pel·lícula racista, però sí classista. Papers com aquest, en què Sidney Poitier fa de "negre bo" que desitja integrar-se a la comunitat blanca, han fet que haja rebut moltes crítiques des de la comunitat afroamericana. Però com bé apuntes, en el seu moment va ser una pel·lícula revolucionària, ja que posava al damunt de la taula el tema tabú de les relacions interracials. Els nord-americans acceptaven que els negres comencessin a reclamar els seus drets civils, però encra no havien assumit que hi haguessin parelles mixtes.
D'altra banda, l'escena del monòleg final d'Spencer Tracy, amb els plànols de Katherine Hepburn amb els ulls vidriosos, és recordada sobretot perquè el seu significat trascendeix l'univers de sentit de la pel·lícula. Tracy estava malalt i només 17 dies després d'acabar el rodatge va morir. És l'última pel·lícula que Tracy i Hepburn van rodar junts, i es nota molt que l'actriu no està interpretant, sinó que mira a l'actor que va estimar (extramatrimonialment, durant 25 anys!) amb amor però sobretot amb admiració.
Benvingut! Esperàvem amb deliciosa inquietud la teva arribada al bloc. En qualsevol cas, estic d'acord amb tu: Hepburn, always Hepburn, però les circumstàncies de salut de Tracy no justifiquen, des del meu punt de vista, una situació tan lacrimògena com la que es produeix durant el parlament final d'aquest. Stanley Kramer hauría d'haver controlat la possible situació d'empatia col·lectiva que, segurament, es vivia al plató de rodatge.
Per cert, si t'interessa Kramer, hauríes de visionar "On the beach", una curiosa mescla de cinema de ciència ficció i romanticisme amb tintades de crítica social.
Joan Carles
Ep! No coneixo "On the beach". Està editada en DVD? Ara ho miro...
Sí, ara ho veig. El títol en espanyol és "La hora final" (que no té molt a vore, però bueno...)
Es pot trobar en DVD per uns 8,95 euros (www.dvdgo.com). La veritat és que té molt bona pinta. La sinopsi és la següent, segons la distribuidora:
La guerra ha terminado. No hay vencedores. Los únicos supervivientes de la destrucción y radiación nuclear son los habitantes de Australia y la tripulación del submarino norteamericano Sawfish. El capitán Dwight Towers (Gregory Peck) dirige el Sawfish en una mansión para comprobar si la nube radioactiva que se aproxima va perdiendo densidad, pero regresa con noticias de lo más desalentadoras: la nube es mortal. Mientras esperan su llegada, cada uno se enfrenta a la nefasta situación a su manera. Uno de ellos (Fred Astaire) hace realidad la ambición de su vida, otro (Ava Gardner) no quiere perder la oportunidad de encontrar el amor. El último capítulo de la historia humana está a punto de concluir...
De la mano del aclamado director Stanley Kramer (Fugitivos, Heredarás el viento) y del guionista John Pastón nos llega este espectacular hito cinematográfico: una obra maestra con un mensaje que resonará mientras el mundo tenga la capacidad de autodestruirse.
Sí, és un dels més seriosos aproximaments a l'amenaça nuclear que va obsesionar al món sencer a finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Recordo que la vaig veure de petit, i mai oblidaré la por que es va apoderar de mi amb la impressionat escena final. És una pel·lícula que he anat veient regularment en el transcurs dels anys, i avui en dia se'ns mostra una miqueta naïve, però cal fer un petit esforç i situar-se en el contexte de l'època. No puc deixar de dir que hi apareix una impressionant Ava Gardner, amb els primers estralls de la seva radiant maduressa al rostre, i un curiós Fred Astaire en un personatge a les antípodes dels que acostumava a interpretar.
Joan Carles
Publica un comentari a l'entrada