ADIVINA QUI VE AQUESTA NIT

El proper mes de gener, amb alta probabilitat, el demòcrata Barak Obama serà investit com a president dels Estats Units. Serà el primer president d'aquest país que pertany al grup que ells denominen afroamericà.

Ningú que hagués vist l'estrena en la gran pantalla de la pel.lícula "Adivina qui ve aquesta nit" a l'any 1967, hagués pogut pensar que quaranta anys més tard, un negre pogués arribar a governar als estadounidencs.

Dirigida per Stanley Kramer i interpretada per Spencer Tracy (en la seva última interpretació en una pel.lícula doncs va morir pocs mesos després), Katherine Hepburn, Sidney Potier i Katherine Houghton va obtenir dos oscars, un a la millor actriu per a la Hepburn i l'altre al millor guió original per William Rose, i vuit nominacions més a la millor pel.lícula, millor director, millor actor, millor actor de repartiment, millor actriu de repartimen, millor direccio artística, millor música i millor muntatge.

Joey és una jove de raça blanca, filla del director d'un diari, que porta a casa dels seus pares Matt i Christina Drayton (Spencer Tracy i Katherin Hepburn) al Doctor John Prentice (Sidney Poitier) a qui ha conegut fa pocs dies en un congrés a Hawai.

La parella vol comunicar als pares de la jove la seva decisió de contreure matrimoni. Els pares de la jove, lliberals i tolerants segons ella, no han de tenir cap problema en acceptar aquest matrimoni mixt. A més a més, els pares del Doctor Prentice, de raça negra, viatgen en avió des de Los Angeles a San Francisco per veure al seu fill, en trànsit des del congrés de Hawai fins a Ginebra on ha d'anar a treballar per la OMS. El lloc de trobada serà un sopar a casa de Matt i Christina.

Els recels i la confusió dels pares blancs cap el gendre negre, també es repetiran en el matrimoni negre cap a la nora blanca.La pel.lícula, en clau de melodrama, es desenvolupa majoritàriament a casa del matrimoni Drayton, i d'una forma teatralitzada, ens mostra a traves d'uns diàlegs bens elaborats els conflictes interracials als Estats Units dels anys 60 (on en gairebé 18 estats no era posible el matrimoni entre persones de diferent raça i on la persona més resistent a la unió no és altra que l'empleada negra de la llar qui considera que el doctor Prentice no ocupa el lloc social que li correspón a un home d'aquesta raça), els conflictes intergeneracionals entre pares i fills i el divorci sovint que es produeix entre les nostres idees i les nostres accions.

Respecte les interpretacions destaca principalment el duet format per Spencer Tracy i Katherin Hepburn, matrimoni a la pel.lícula i també a la vida real.

En alguns moments, especialment al principi, pot semblar ridícula i fora de contexte la situació que es planteja, però si tenim en compte el reconeixement del públic i de l'acadèmia de Hollywood, podem veure-la com un retrat del fort debat que existia a la societats estadounidencia respecte la integració racial.

Una frase memorable la trobarem enmig d'una tensa discusió entre el doctor Prentice i el seu pare, quan el primer li diu al pare que mentre ell vol viure com un home negre, ell vol viure simplement com un home. Si tenim en compte, l'escassa apel.lació al vot racial en la campanya de les presidencials nordamericanas, podem creure que Barak Obama és, en part, fill intel.lectual d'aquesta pel.lícula. La seva prioritat passa per ser president dels Estats Units, més que ser el primer president negre dels Estats Units.

També pots llegir un article sobre aquesta pel·lícula a
'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

Moltes vegades, la única pretensió amb que es fa cinema és per entretindre el públic (i que el negoci siga rendible, no ens enganyem). En altres ocasions, però, guionistes, directors i/o productors hi afegeixen un toc moralitzant, que busca canviar hàbits o simplement fer pensar l’espectador sobre les qüestions més punyents. En aquest segon àmbit hi podríem incloure Adivina quién viene a cenar (1967), de Stanley Kramer, i amb una terna d’actors molt coneguts (Katharine Hepburn, Spencer Tracy i Sidney Poitier), que vaig tindre ocasió de veure per primera vegada el cap de setmana passat.

La pel·lícula parteix de les complicacions ideològiques que provoca en una família americana acomodada el fet que la seua filla prentenga casar-se amb un home negre (a sobre, amb una diferència d’edat evident), en un temps, la dècada dels 60, on les relacions interracials devien ser qualsevol cosa menys normals (entès aquest concepte com a pràctica habitual). Tot i que crec que era un bon punt d’arrancada, l’evolució de l’acció resta força al resultat, sobretot quan s’aproxima al final de la pel·lícula i el guionista ens obsequia amb un speech del personatge de Tracy que condensa una bona dosi de buenismo, combinada amb la recerca de la llagrimeta (objectiu, aquest, al qual col·laboren diversos primers plans de Hepburn amb els ulls entel·lats per l’emoció).

L’època en la qual va ser rodada la pel·lícula m’agafa una mica lluny, i tampoc no sóc un expert en la societat americana, però que durant molt temps hi ha hagut problemes racials és una evidència. És per això que la facilitat amb la qual s’esfumen els dubtes morals de la parella de progenitors gràcies a una intervenció divina (la del capellà amic de la família) i un currículum envejable del nuvi (què hauria passat si fos escombriaire?) és, si més no, sorprenent.

La de la dècada dels 60 sembla que va ser una època en la qual Hollywood va voler plasmar la convulsió social que es vivia al carrer (només cal recordar que el 4 d’abril de 1968 va morir d’un tret el líder de la comunitat afroamericana, i premi Nobel de la Pau, Martin Luther King). Gairebé de forma simultània a Adivina quién viene a cenar també es va estrenar una pel·lícula de temàtica similar: Matar a un ruiseñor (1962). Allà, Gregory Peck és un advocat que accepta defensar un home negre acusat d’una presumpta violació d’una noia blanca. Per fer-ho ha de superar la por a les conseqüències que tindrà la seua decisió, havent-se d’enfrontar a una gran part del veïnat en una acció que fins i tot posa en perill la seguretat dels seus fills i la seua pròpia integritat.

Ni en una ni en altra pel·lícula no sembla que Hollywood hagués fet un retrat fidedigne de la situació vista la realitat, malgrat que hi va posar bones intencions.

"Suddenly, last summer" o les vísceres de l'escriptor

Metàfora sense pietat de la cobdícia humana i de la seva hipocresia sense límits, "Suddenly, last summer" ja era, en el seu format original com a obra teatral, un punyent retrat de fins on pot arribar la iniquitat i la manca de caritat en "la més noble creació de Déu", com l'anomena un altre dels personatges anorreats de Tennessee Williams, el reverend T. Lawrence Shannon, amb qui la protagonista d'aquest conte d'horror psicològic podria tenir, rascant només una miqueta i abans d'arribar a fer sang, molts punts de contacte.
Si el Larry Shannon de la magnífica glorificació de la vida i la maduressa que és "The night of the Iguana" pateix el setge d'un grup de beates d'un col·legi presbiterià que demanen el seu cap en una safata de plata per haver transgredit les seves noucentistes lleis al voltant del sexe i de l'amor, i per la qual cosa té que lluitar per demostrar que no és or tot el que brilla, la Catherine Holly de "Suddenly, last summer" té que patir el martiri de sotmetre's a un cruel joc disfressat de teràpia clínica per convèncer al món que no és boja, expiant els seus pecats en un llarg i revelador monòleg sota la influència del suero de la veritat, igual que Shannon ho fa lligat a una hamaca i sota la influència de l'alcohol sobre els verds turons de Puerto Vallarta.

És, doncs, molt evident la necessitat de Williams de repetir l'arquetip de l'ésser humà enfrontat violentament a un món que li és hostil, de la mateixa manera en que Blanche DuBois és sacsejada per la manca de sensibilitat d'un món que crèia conèixer i en el que se sentia segura i recomfortada i que ara veu desaparèixer sota les petjades brutals d'animals farcits de testosterona com l'Stanley Kowalsky de "A Streetcar named Desire". En la literatura de Tennessee Williams apareixen constantment referències a aquests outsiders de complicada psique. Així, de la furiosa italiana vídua d'un home que portava una rosa tatuada al pit fins al jugador de rugby que es manté en un constant estat d'hipnosi alcohòlica per oblidar el rebuig que li provoca la seva dona -gata calenta de terrat- els personatges de Williams arroseguen una càrrega de dolor i de martiri autoinfringit que no és res més, en realitat, que el vòmit del propi escriptor atrapat en una societat que no el comprenia i el rebutjava i que, al mateix temps, l'elevava a la glòria buida i decebedora de la fama cada vegada que estrenava una nova obra: Tennessee Williams, gai middle of the century amb tota la visió apocalíptica i desencisadora del món que només pot donar saber-se pertanyent a un col·lectiu estigmatitzat; Tennessee Williams, eternament en visceral lluita entre el pes d'una educació episcopaliana i els seus desitjos i sentiments purament terrenals.

Potser és a "Suddenly, last summer" on l'escriptor més famós del Old South aglomera tota la seva particular mitologia fantasmagòrica: des d'una homosexualitat ofegada i amb una sòrdida vàlvula despressuritzadora a bars foscos dels downtowns i a malecons portuaris de perillosa travessia fins a la sublimació i l'expiació d'aquesta mateixa condició amb una passió natural i elegantment cultivada dia a dia per les arts, la pintura, l'escultura i les antiques, així com la percepció del propi jo a través de la creació poètica. D'aquesta manera, el Sebastian Venable de Williams -a qui es compara, en una picada d'ullet als connoisseurs, amb Sant Sebastià- no serà tan un complexe personatge més del seu particular univers literari com el veritable monstre de Frankenstein en el qual l'autor es veu reflectit, espantós i cruel espill dels seus malsons més angoixants.

Per una altra banda, les constants referències a una natura fagocitant i perversa, exemplaritzada en la història de les tortugues galàpags narrada per Violet Venable, la mare del desaparegut Sebastian, al doctor Cukrowicz -encarregat de lobotomitzar a la "perillosa" neboda d'aquesta- suggereix un evident paral·lelisme entre la societat humana que hem construit i la cruel i devoradora piràmide de la cadena alimentícia animal. El jardí dels Venable, una recreació monstruosa dels boscos de la prehistòria en el que no hi falten ni les plantes carnívores que són nodrides amb mosques d'importació, ens situa metafòricament en el context d'una família desestructurada a partir de la mort del membre que, d'alguna manera, la cohesionava i li donava sentit, i que ara veu com els seus integrants tracten de destruir-se els uns als altres en un joc d'egoismes suprems que pugnen per tapar la veritat desfermada, una veritat que podria ser aniquiladora si arribés a fer-se pública.

"Suddenly, last summer" és una de les millors versions fílmiques de les obres de Williams, rodada en un excepcional blanc i negre i amb un tractament gairebé quirúrgic -i mai més ben dit- de la temàtica de les malalties mentals. El magnífic treball interpretatiu encapçalat per Katharine Hepburn, Montgomery Clift i Elizabeth Taylor s'estructura al voltant de la posada en escena d'un mestre com Joseph Leo Mankiewicz, lluny ja dels temps en els que va dirigir "All about Eve" i molt a prop de la seva nèmesis professional: la "Cleopatra" que va enfonsar la 20th Century-Fox i va acabar amb un gènere, el cinema històric concebut com a gran espectacle.