Moltes vegades, la única pretensió amb que es fa cinema és per entretindre el públic (i que el negoci siga rendible, no ens enganyem). En altres ocasions, però, guionistes, directors i/o productors hi afegeixen un toc moralitzant, que busca canviar hàbits o simplement fer pensar l’espectador sobre les qüestions més punyents. En aquest segon àmbit hi podríem incloure Adivina quién viene a cenar (1967), de Stanley Kramer, i amb una terna d’actors molt coneguts (Katharine Hepburn, Spencer Tracy i Sidney Poitier), que vaig tindre ocasió de veure per primera vegada el cap de setmana passat.
La pel·lícula parteix de les complicacions ideològiques que provoca en una família americana acomodada el fet que la seua filla prentenga casar-se amb un home negre (a sobre, amb una diferència d’edat evident), en un temps, la dècada dels 60, on les relacions interracials devien ser qualsevol cosa menys normals (entès aquest concepte com a pràctica habitual). Tot i que crec que era un bon punt d’arrancada, l’evolució de l’acció resta força al resultat, sobretot quan s’aproxima al final de la pel·lícula i el guionista ens obsequia amb un speech del personatge de Tracy que condensa una bona dosi de buenismo, combinada amb la recerca de la llagrimeta (objectiu, aquest, al qual col·laboren diversos primers plans de Hepburn amb els ulls entel·lats per l’emoció).
L’època en la qual va ser rodada la pel·lícula m’agafa una mica lluny, i tampoc no sóc un expert en la societat americana, però que durant molt temps hi ha hagut problemes racials és una evidència. És per això que la facilitat amb la qual s’esfumen els dubtes morals de la parella de progenitors gràcies a una intervenció divina (la del capellà amic de la família) i un currículum envejable del nuvi (què hauria passat si fos escombriaire?) és, si més no, sorprenent.
La de la dècada dels 60 sembla que va ser una època en la qual Hollywood va voler plasmar la convulsió social que es vivia al carrer (només cal recordar que el 4 d’abril de 1968 va morir d’un tret el líder de la comunitat afroamericana, i premi Nobel de la Pau, Martin Luther King). Gairebé de forma simultània a Adivina quién viene a cenar també es va estrenar una pel·lícula de temàtica similar: Matar a un ruiseñor (1962). Allà, Gregory Peck és un advocat que accepta defensar un home negre acusat d’una presumpta violació d’una noia blanca. Per fer-ho ha de superar la por a les conseqüències que tindrà la seua decisió, havent-se d’enfrontar a una gran part del veïnat en una acció que fins i tot posa en perill la seguretat dels seus fills i la seua pròpia integritat.
Ni en una ni en altra pel·lícula no sembla que Hollywood hagués fet un retrat fidedigne de la situació vista la realitat, malgrat que hi va posar bones intencions.
