02 de novembre 2008

Atrapat en el temps

Atrapat en el temps, dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, és una d'aquelles pel·lícules que no em canso de mirar una i altra vegada, com si jo fos un integrant del film que repeteix incansablement el mateix dia.
Bill Murray (genial) interpreta un sarcàstic home del temps que ha de desplaçar-se a un petit poble per transmetre un any mes el Dia de la Marmota, la qual cosa no li fa cap mena d'il·lusió. S'allotja a un modest hotel i cada matí comprova com el dia es repeteix una vegada i una altra, metòdicament, sense que pugui fer res per evitar-ho. Ja dic d'entrada que aquesta mena de pel·lícules que juguen amb el pas del temps m'agraden força, però aquesta és una de les millors.
El protagonista passa per diverses fases en la manera d'enfrontar-se amb aquesta situació. La seva visió pessimista inicial es transforma quan s'adona que els seus actes d'avui no tindran cap mena de repercussió l'endemà, ja que aquest no existeix. Això ens planteja molts dubtes morals, tenint en compte que no podrà existir la pena per als nostres pecats. Menja sense mesura i fa tota mena d'excessos, fins que s'adona que això no pot omplir la resta de la seva vida. Llavors decideix aprofitar aquest dia interminable per a causes més nobles. Però tot cansa en aquest interminable dia, sobretot quan comprova que no pot variar el destí de la gent que l'envolta.
Molt emotiva és l'escena en què dia rere dia intenta salvar la vida d'un vell vagabund que, impertorbablement, sempre acaba per morir-se als seus braços.
També resulten infructuosos els seus intents de crear el dia perfecte per a lligar-se a la seva partenaire a la pel·lícula, Andy MacDowell, que nit rere nit acabarà bufetejant-lo.
A la vora de l'abisme i cansat de reviure aquest dia sense finalitat, decideix suïcidar-se de diverses maneres, totes elles inútils, ja que acaben amb l'inoblidable ràdio despertador que sona cada matí.

5 comentaris:

emili nieto ha dit...

No acostumo a veure una pel.lícula més d'una vegada, tret d'excepcions i "Atrapaten el temps" n'és una.

És una pel.lícula que t'hipnotitza i com diu Jesús, t'atrapa i repeteixes el seu visionat com el protagonista repeteix a l'infinit un dia de la seva vida.

Una interpretació del Bill Muray absolutament còmica i delirant.

Brian ha dit...

També ho he vist 4 o 5 cops. Teniu tota la rao ...... per a mi, les pelis que trobo temps per repetir normalment son comedies, pero poques vegades arribo a les 5 visions!

Gustau Moreno ha dit...

És una pel·lícula mítica, que jo també he vist infinitat de vegades. Una anècdota curiosa és que va ser acusada de plagi per part de l'escriptor català Miquel de Palol. Tot seguit us apego un article en què ell mateix ho explica...

ELS PLANETES
El plagi considerat com una de les belles arts (2)

MIQUEL DE PALOL

LA SETMANA PASSADA els vaig parlar de les dificultats de distingir el plagi del que són les formes de transmissió de les conquestes expressives de l art. I això no obstant, quan passa alguna cosa que t afecta personalment, és difícil sostreure s a les impressions sentimentals.
Fa uns anys, un amic que vivia als Estats Units em va telefonar, força alterat, per dir-me que m acabava de tocar la loteria. Havia anat al cine amb la seva filla, i els havien passat el tast d una pel·lícula que era la còpia exacta d un conte meu. Davant del meu escepticisme, va insistir que no m ho agafés a la lleugera, perquè a Amèrica la protecció dels drets d autor és molt estricta, i si es demostrava que hi havia hagut plagi, em cauria una pasta considerable.

Amb totes les reserves del món, a través dels contactes oportuns vaig assistir a un projecció prèvia per la premsa. La pel·lícula es titulava Grounhog Day, i aquí li van posar Atrapado en el tiempo (en versió catalana, TV3 la passa cada mig any, amb grans elogis a la brillantor de l argument). El meu text, segons l amic d Amèrica plagiat, pertany a la tercera part d El Jardí dels Set Crepuscles, i duu per títol Història del Sopar a ca la Virgínia Guasch. En què s assemblen el conte i la pel·lícula? En tot: argument, tractament, evolució, anècdotes i infinitat de detalls; fins i tot l època de l any en què es situa. El llibre s havia publicat el 1989, i el film és del 1993.

A través de la meva agent literària, vaig iniciar gestions per fer una reclamació. L advocat es va posar en contacte amb la Columbia Pictures, i li van comunicar que era molt possible que, efectivament, el guió de la pel·lícula procedís de la meva història, però que la seva assessoria jurídica deia que una demanda tenia poques possibilitats, així que endavant, podíem fer el que volguéssim, i ells no hi tenien res més a dir. La meva agent em va demanar -irònicament, és clar- si jo disposava de mig milió de dòlars per afrontar el procés judicial. La meva resposta va ser la que el lector es pot imaginar, la cosa va quedar aquí.

Entretant, el connat de litigi havia trascendit a la premsa, i els titulars deien el que, precisament, jo m havia guardat bé prou de dir: que jo acusava el guionista i el director de la pel·lícula d haver-me copiat. Perquè, deliris de la vanitat al marge, tan ociós resulta pensar que ho podien haver fet, com decretar que era impossible. El director ha estiuejat a Sitges, i a la indústria de Hollywood hi treballa, en diferents oficis i categories, molta gent relacionada d una o altra manera amb Barcelona.

Sempre he tingut present que en aquestes coses val més no donar arguments als qui són feliços quan et veuen mossegar la pols. Però d altra banda, tampoc s ajusta a la realitat considerar-se del tot insignificant. En la consideració de la pròpia mesura, tant per excés com per defecte, fins que no es demostri res, el millor és ser prudent.

ury6 ha dit...

No soc un gran fan d'aquest film però l'he vist com 4 cops sencera o a trossos. És la mítica pelicula de dissabte a la tarda que repeteixen a tv3 cada 3 mesos!
A pesar d'això he de dir que és una pel.lícula molt digne i que no m'aborreix mai!

felicitats pel blog, feia temps que buscava un lloc on llegir sobre cinema clàssic i sembla que finalment l'he trobat!

Núria Mora ha dit...

Estic totalment d'acord amb Jesús. És una pel.lícula que t'atrapa i que mai em canso de veure. També la música és molt enganxosa.
El que no sabia és això de Miquel de Palol. Buscaré el conte i me'l llegiré, a veure si s'assemblen tant, com diu l'autor.