La gènesi del mite d'Aurora Bautista: "Locura de Amor"

No crec equivocar-me al assegurar que la producció més famosa, èpica, romàntica i taquillera del període clàssic del cinema espanyol ha estat "Locura de Amor". Coneguda per generacions rere generacions que la descobreixen per vies molts diferents (i, tal com està la cosa de l'audiovisual avui en dia, algunes bastant rocambolesques), "Locura de Amor" continua encisant a l'espectador amb la seva barreja d'exaltació romàntica, follia lírica i meravellosos i delirants decorats (creació del gran Sigfrido Burmann) que no fan esforços en cap moment per amagar la seva naturalessa de cartró-pedra, mostrant orgullosos la seva pertanyença a un període del cinema en el qual aquest es movia dins d'uns paràmetres ètics i estètics que posaven sempre per davant textos i intèrprets. "Locura de Amor" és, al mateix temps, la pedra angular del cinema de tall historicista espanyol, que va tenir en el seu realitzador, Juan de Orduña, el seu referent més important. Orduña va ser un artesà de les imatges, un creador de màgia fílmica extreta, molt sovint, del no res, feta amb retalls de treball manierista amb l'ajuda del seu imprescindible equip habitual de col·laboradors: el seu ajudant de direcció, Fortunato Bernal; el magnífic guionista Carlos Blanco (el qual es va exiliar anys més tard, fent una discreta però interessant carrera a Amèrica); el director de fotografia José Aguayo i el compositor musical Juan Quintero, tots ells sota el poderós aixopluc de la que seria la més important productora cinematográfica espanyola de la història, la valenciana Cifesa propietat de l'empresari Vicente Casanova (anys més tard, Casanova abandonaria la producció de pel·lícules passant el lideratge al gallec Cesáreo González, propietari de Suevia Films).

Però "Locura de Amor", a banda de representar aquesta referència ineludible a un concepte abstractre i intemporal del cinema d'aquest pais de la mateixa manera en que "Gone with the Wind" -a pesar de la opinió dels puristes- ho és per al cinema americà, va representar també el naixement d'una de les més grans estrelles del panorama nacional dels anys cinquanta i seixanta, i una de les actrius més personals, sensibles i versàtils de la pantalla i els escenaris espanyols: Aurora Bautista.

Recordo com, el 12 d'octubre de tots els anys, "Día de la Raza", els pares escolapis ens regalaven (tan si queia en dilluns com si en diumenge), la projecció a la sala d'actes de l'enorme col·legi barcelonès on vaig passar la infantesa d'alguna pel·lícula que exaltés l'ideal del pensament de sa Excel·lència, home -tot s'ha de dir- fervorós amant del bon cinema i molt interessat en visionar bones pel·lícules abans que els seus acòlits les fesin malbé a cop de tisora. Bé, així doncs, dos ensotanats cavallers retiraven -amb solemnitat gairebé litúrgica- l'enorme retrat del dictador que presidia la sala deixant lliure la grogosa blancor de la paret per a servir d'improvisada pantalla en la qual projectar "Alba de América", "Franco, ese hombre", "Agustina de Aragón" o "Locura de Amor", aquestes dos últimes el meu primer contacte amb la Bautista a una tendra edat en la qual els mites que fabriquem acostumen a ser-ho per a tota la vida. I, en descàrrec dels pobrets pares escolapis, haig de dir que també ens projectaven, de tan en tan, pel·lícules de "Tarzan" (qualsevol, des de Weissmuller fins a Gordon Scott) amb les quals anava descobrint, bocabadat, racons que mai havia vist de la gloriosa anatomia masculina.

Aurora Bautista -amb qui, ja de ben gran, he mantingut divertits i estimulants contactes personals tan professionals com lúdics- ha representat per al cinema espanyol una de les seves màximes figures a nivell internacional, de la mateixa manera en que anteriorment ho havien estat Imperio Argentina o Conchita Montenegro o, més tard, ho seria Sara Montiel. La carrera cinematográfica de Bautista, si bé no molt extensa (poc més de 20 pel·lícules fins a dia d'avui), és un magnífic reflexe de la trajectòria del cinema espanyol de la segona meitat del segle XX, representada en la seva participació en films que van aportar diferents punts d'inflexió en la, molt sovint, encarcarada producció nacional, com ho van ser "La Gata" (la primera pel·lícula espanyola en Cinemascope i Technicolor) i, sobre tot, "La Tía Tula", obra mestra de Miguel Picazo que encara avui se'ns presenta tan captivadora, desoladora i genial com en la seva estrena l'any 1964.

Aurora Bautista, jove actriu que venia dels escenaris de la Compañía Nacional de Luca de Tena i que havia estat alumna, a l'Institut del Teatre de Barcelona, de la gran Marta Grau, va estar triada per Orduña per posar-se a la pell de la desafortunada reina Joana de Castella, Juana la Loca, amb un guió basat en l'obra de Tamayo y Baus del mateix títol. Cifesa, que es trobava en un moment d'expansió, volia reafirmar la seva supremacia tirant la casa per la finestra realitzant la més cara i espectacular producció de la història del cinema espanyol, per la qual es comptava amb intèrprets ja consagrats com Fernando Rey, Jorge Mistral o una ascendent Sarita Montiel, ja abandonat el seu primer nom artístic de "María Alejandra" i a punt d'anar-se'n a fer carrera a Hollywood via Mèxic. La producció comptava també amb un seguit d'excel·lents actors i actrius de repartiment com Juan Espantaleon, Manuel Luna, María Cañete o l'immens Jesús Tordesillas, tots ells habituals en els treballs de Juan de Orduña i una de les característiques principals que distingien les seves produccions.

Aurora Bautista, com ja he dit provinent del teatre clàssic i dirigida amb certa vehemència per Juan de Orduña, va oferir una actuació un tant exagerada, carregada de visceralitat, que més tenia de tragèdia grega que d'assumpte renaixentista castellà. Aquests matissos histriònics aportats per la intèrpret no van ser captats pel públic negativament, sinó que van ser descodificats com part de la genialitat i l'aplastant personalitat d'una nova estrella. Així, les platees de tot el país van elevar a l'actriu a la glòria, la fama i la fortuna de la nit al dia com poques vegades s'havia conegut a Espanya, convertint a la jove promesa del teatre en part de l'Olimp fílmic celtibèric en el qual brillaven intensament els noms d'Amparo Rivelles, Alfredo Mayo, María Félix (la superestrella mexicana sota contracte amb Suevia Films) o el ja citat Jorge Mistral.

La pel·lícula va resultar un triomf de tal magnitud que es va convertir en quelcom molt difícil de digerir per l'equip que l'havia produït i, sobretot, pels principals intèrprets, els quals gairebé no podian ni sortir al carrer. Cues quilomètriques es formaven davant de les sales on es projectava "Locura de Amor", i les fotografies promocionals d'Aurora Bautista amb les toques de la reina de Castella omplien portades i més portades a tota la premsa del país. Juan de Orduña, així, va consolidar-se com el més prestigiós realitzador del moment, seguint sota contracte amb la productora de Vicente Casanova i portant a terme altres assumptes historicistes com "La Leona de Castilla", "Pequeñeces" o "Agustina de Aragón", aquests últims dos altres èxits èpics de la Bautista i en els que Orduña va tornar a demostrar la seva válua com a gran director, un mestre del delicat tempo cinematogràfic i un habilidós matricer capaç de pulir les arestes del, molt sovint, bast material que li posaven a les mans.