Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. Aquest és el punt d'inici de la història que Fritz Lang ens va explicar a Perversidad (Scarlett Street), una pel·lícula de l'any 1945 en què el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson. 
Perversidad és la crònica d'una humiliació terrible, així com dels processos psicològics que fan que les persones ens deixem autosuggestionar pels nostres desitjos. Cross no veu que la noia s'està aprofitant descaradament de la seua bondat, de la mateixa manera que és incapaç de deixar la seua dona perquè ja s'ha acostumat a no viure sol. Per tant, Edward G. Robinson es desmarcava del tipus de papers que l'havien fet popular com a gàngster i malfactor en pel·lícules com Hampa dorada (1931), tot i que tres anys després de Perversidad encara havia d'interpretar el mític Johnny Rocco de la pel·lícuna Cayo Largo, de John Huston. Per tant, el seu paper a Scarlett Street trenca amb la imatge dura i implacable que tots tenim d'Edward G. Robinson. Potser l'escena més humiliant, en què més ens compadim del seu destí, és quan Christopher Cross discuteix amb Kitty i per calmar-la s'ofereix a pintar-li les ungles dels peus. Un pintor de quadres del seu talent, pintant les ungles d'una dona dolenta, que somriu sota el nas quan aconsegueix que Cross es posi de genolls, totalment rendit als seus peus. En aquest moment, ja sabem que Cross és un pintor amb moltes aptituds, que triomfaria a les galeries d'art si tingués més determinació (tot i que ell opina que no podria fer res de profit, pel seu aspecte físic). Kitty s'ha fet passar per ell i es converteix en una pintura coneguda en els cercles artístics de la ciutat. Fins i tot la dona de Christopher Cross, que ha vist els quadres a l'aparador d'una famosa galeria, acusa el seu marit d'haver-se copiat els quadres d'aquesta pintora tan famosa, perquè no el creu capaç de fer res amb talent. De fet, durant tota la pel·lícula ens pensem que si hi ha una morta aquesta serà la dona del personatge d'Edward G. Robinson, ja que hem vist que Cross necessita "que li passi alguna cosa" a la seua dona, per quedar lliure i poder casar-se amb Kitty. Quan queda descobert l'engany, Cross no s'enfada amb Kitty, sinó que li proposa continuar pintant i que ell es face passar per l'autora dels quadres, ja que així tenen l'èxit garantit. És en aquest moment quan Kitty fa de model i Cross pinta un retrat que, com no podia ser d'una altra manera, titula Autorretrat. Fins aquí, tot sembla que ha d'anar bé, però un dia Cross descobreix que Kitty l'ha estat enganyant, i que el personatge de Dan Duryea no és el seu amic, sinó el seu amant.
La pel·lícula és un clàssic del cinema negre, que anteriorment havia de fer Ernst Lubitsch. En realitat, Perversidad és un remake de la segona pel·lícula sonora de Jean Renoir, titulada La golfa (1931). La història és d'entrada perfecta per al tipus de cinema de Lang, amb personatges torturadors i d'altres torturats, dominadors i dominats que en algun moment també saben rebel·lar-se. A més, el particular descens a l'infern que experimenta el personatge d'Edward G. Robinson permet Fritz Lang jugar novament amb les tècniques expressionistes del director alemany, que sabia com agradar els productors i el públic nord-americà amb històries plenes de psicologia i d'introspecció. Per tot plegat, Perversidad és una pel·lícula a tenir molt en compte dintre de la filmografia del director de Metropolis (1927), Furia (1936), Encubridora (1952), Los sobornados (1953) i sobretot la gran Mientras Nueva York duerme (1956).
2 comentaris:
suposo que no volies xafar el final (bé: he llegit molt ràpidament, igual se m'ha passat), però a mi és el que més em va impactar: el gir que té lloc en un moment determinat i que, més que retratar el personatge, retrata la seua societat.
Crec que no he explicat el final. He parat molt de compte! En aquesta pel·lícula, el gir argumental del desenllanç és determinant.
Publica un comentari a l'entrada