
La máscara de Fu Manchú havia de ser la segona pel·lícula de Charles Vidor, però el director va ser acomiadat i subtituït per Brabin. Abans havien arribat a les pantalles dues produccions britàniques, The mistery of Fu Manchu (1923) i The Further Misteries of Fu Manchu (1924), protagonitzades per l'eficaç Harry Agar Lyons, que més endavant va cedir el paper a Warner Oland, quan la Paramount va produir The Misterious Dr. Fu Manchu (1929). Després van arribar La expiación de Fu-Manchú (1930) y La hija del Dragón (1931), també protagonitzades per Oland, però no va ser fins a La máscara de Fu Manchú que el personatge creat per Rohmer va consagrar-se al cinema. La realitat és que és una pel·lícula curta (68 minuts) i molt irregular, en què únicament sobresurten la interpretació de Karloff (tot i que alguns també l'han titllat de ridícula) i la presència de Myrna Loy caracteritzada com a xinesa, ja que encarna la també dolentíssima filla de Fu Manchú. La pel·lícula acumula alguns dels defectes de les primeres cintes sonores, com els diàlegs excessius i alguna situació absurda, sobretot aquelles en les que els personatges anglesos són els protagonistes. Des del punt de vista narratiu, hi ha plànols massa llargs i es troben a faltar alguns primers plànols, per reconèixer més ràpidament els personatges. Però les escenes al castell de Fu Manchú tenen un aire màgic i reflecteixen perfectament les ànsies pan-orientals del xinès, ja que en la decoració del palau s'hi troben mostres de les cultures hindú, àrab, japonesa... També són memorables les escenes en què Fu Manchú practica les seues cèlebres i sàdiques tortures al seus presoners, per aconseguir la màscara i la cimitarra de Gengis Khan. D'alguna manera, aquests són els millors i més terrorífics moments de la pel·lícula. La máscara de Fu Manchú és una preciosa mostra del cinema de terror i de ciència-ficció més primitiu, que cal veure obligatòriament si esteu interessant en l'arqueologia d'aquest gènere.
Tot seguit podeu veure un dels millors fragments de la pel·lícula...
3 comentaris:
Amb tots els respectes cap a Christopher Lee i Jess/Jesús Franco, no hi ha color. Només cal recordar la localització que va servir (de manera descarada) per ambientar "El Castillo de Fu-manchú" en la cinta de Franco del mateix nom: el Parc Güell de Barcelona, en unes grinyolants escenes (per més inri, rodades en nit americana) aprofitant les estones en que el parc es trobava fora d'hores de visita de turistes. Particularment, per a mi no hi ha ningú que es pugui posar per davant de Karloff en la història del cinema de terror, amb permís, això sí, de Lon Chaney Sr.
Pandora
Les pel·lícules de Jess Franco sobre Fu Manchú també tenen la seua gràcia. Però penso que encara falta la pel·lícula definitiva de Fu Manchú. A veure si Álex de la Iglesia recupera el seu antic projecte i ens regala el primer Fu Manchú del segle XXI.
Completament d'acord. És aquest un dels meus mites infantils, amb "xinos" dolents, castells plens de trampes mortals i molta fanfarria oriental.Quan Alex de la Iglesia baixi del núvol es podria posar les piles i, com molt bé dius, reprendre un tema que ell podria, senzillament, brodar.
Pandora
Publica un comentari a l'entrada