ADIVINA QUI VE AQUESTA NIT

El proper mes de gener, amb alta probabilitat, el demòcrata Barak Obama serà investit com a president dels Estats Units. Serà el primer president d'aquest país que pertany al grup que ells denominen afroamericà.

Ningú que hagués vist l'estrena en la gran pantalla de la pel.lícula "Adivina qui ve aquesta nit" a l'any 1967, hagués pogut pensar que quaranta anys més tard, un negre pogués arribar a governar als estadounidencs.

Dirigida per Stanley Kramer i interpretada per Spencer Tracy (en la seva última interpretació en una pel.lícula doncs va morir pocs mesos després), Katherine Hepburn, Sidney Potier i Katherine Houghton va obtenir dos oscars, un a la millor actriu per a la Hepburn i l'altre al millor guió original per William Rose, i vuit nominacions més a la millor pel.lícula, millor director, millor actor, millor actor de repartiment, millor actriu de repartimen, millor direccio artística, millor música i millor muntatge.

Joey és una jove de raça blanca, filla del director d'un diari, que porta a casa dels seus pares Matt i Christina Drayton (Spencer Tracy i Katherin Hepburn) al Doctor John Prentice (Sidney Poitier) a qui ha conegut fa pocs dies en un congrés a Hawai.

La parella vol comunicar als pares de la jove la seva decisió de contreure matrimoni. Els pares de la jove, lliberals i tolerants segons ella, no han de tenir cap problema en acceptar aquest matrimoni mixt. A més a més, els pares del Doctor Prentice, de raça negra, viatgen en avió des de Los Angeles a San Francisco per veure al seu fill, en trànsit des del congrés de Hawai fins a Ginebra on ha d'anar a treballar per la OMS. El lloc de trobada serà un sopar a casa de Matt i Christina.

Els recels i la confusió dels pares blancs cap el gendre negre, també es repetiran en el matrimoni negre cap a la nora blanca.La pel.lícula, en clau de melodrama, es desenvolupa majoritàriament a casa del matrimoni Drayton, i d'una forma teatralitzada, ens mostra a traves d'uns diàlegs bens elaborats els conflictes interracials als Estats Units dels anys 60 (on en gairebé 18 estats no era posible el matrimoni entre persones de diferent raça i on la persona més resistent a la unió no és altra que l'empleada negra de la llar qui considera que el doctor Prentice no ocupa el lloc social que li correspón a un home d'aquesta raça), els conflictes intergeneracionals entre pares i fills i el divorci sovint que es produeix entre les nostres idees i les nostres accions.

Respecte les interpretacions destaca principalment el duet format per Spencer Tracy i Katherin Hepburn, matrimoni a la pel.lícula i també a la vida real.

En alguns moments, especialment al principi, pot semblar ridícula i fora de contexte la situació que es planteja, però si tenim en compte el reconeixement del públic i de l'acadèmia de Hollywood, podem veure-la com un retrat del fort debat que existia a la societats estadounidencia respecte la integració racial.

Una frase memorable la trobarem enmig d'una tensa discusió entre el doctor Prentice i el seu pare, quan el primer li diu al pare que mentre ell vol viure com un home negre, ell vol viure simplement com un home. Si tenim en compte, l'escassa apel.lació al vot racial en la campanya de les presidencials nordamericanas, podem creure que Barak Obama és, en part, fill intel.lectual d'aquesta pel.lícula. La seva prioritat passa per ser president dels Estats Units, més que ser el primer president negre dels Estats Units.

També pots llegir un article sobre aquesta pel·lícula a
'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

'Adivina quién viene': bones intencions; resultat lacrimogen

Moltes vegades, la única pretensió amb que es fa cinema és per entretindre el públic (i que el negoci siga rendible, no ens enganyem). En altres ocasions, però, guionistes, directors i/o productors hi afegeixen un toc moralitzant, que busca canviar hàbits o simplement fer pensar l’espectador sobre les qüestions més punyents. En aquest segon àmbit hi podríem incloure Adivina quién viene a cenar (1967), de Stanley Kramer, i amb una terna d’actors molt coneguts (Katharine Hepburn, Spencer Tracy i Sidney Poitier), que vaig tindre ocasió de veure per primera vegada el cap de setmana passat.

La pel·lícula parteix de les complicacions ideològiques que provoca en una família americana acomodada el fet que la seua filla prentenga casar-se amb un home negre (a sobre, amb una diferència d’edat evident), en un temps, la dècada dels 60, on les relacions interracials devien ser qualsevol cosa menys normals (entès aquest concepte com a pràctica habitual). Tot i que crec que era un bon punt d’arrancada, l’evolució de l’acció resta força al resultat, sobretot quan s’aproxima al final de la pel·lícula i el guionista ens obsequia amb un speech del personatge de Tracy que condensa una bona dosi de buenismo, combinada amb la recerca de la llagrimeta (objectiu, aquest, al qual col·laboren diversos primers plans de Hepburn amb els ulls entel·lats per l’emoció).

L’època en la qual va ser rodada la pel·lícula m’agafa una mica lluny, i tampoc no sóc un expert en la societat americana, però que durant molt temps hi ha hagut problemes racials és una evidència. És per això que la facilitat amb la qual s’esfumen els dubtes morals de la parella de progenitors gràcies a una intervenció divina (la del capellà amic de la família) i un currículum envejable del nuvi (què hauria passat si fos escombriaire?) és, si més no, sorprenent.

La de la dècada dels 60 sembla que va ser una època en la qual Hollywood va voler plasmar la convulsió social que es vivia al carrer (només cal recordar que el 4 d’abril de 1968 va morir d’un tret el líder de la comunitat afroamericana, i premi Nobel de la Pau, Martin Luther King). Gairebé de forma simultània a Adivina quién viene a cenar també es va estrenar una pel·lícula de temàtica similar: Matar a un ruiseñor (1962). Allà, Gregory Peck és un advocat que accepta defensar un home negre acusat d’una presumpta violació d’una noia blanca. Per fer-ho ha de superar la por a les conseqüències que tindrà la seua decisió, havent-se d’enfrontar a una gran part del veïnat en una acció que fins i tot posa en perill la seguretat dels seus fills i la seua pròpia integritat.

Ni en una ni en altra pel·lícula no sembla que Hollywood hagués fet un retrat fidedigne de la situació vista la realitat, malgrat que hi va posar bones intencions.