01 de gener 2009

'Poltergeist', de Tobe Hooper

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.

2 comentaris:

Javier ha dit...

Esta película me generó una gran cantidad de pesadillas. Imagino que uno se convierte en las cosas que observa, en los libros que lee, en los lugares que huele, o en la gente que conoce... Imagino que somos todo, en parte, y que vamos por la vida pegándonos mundos, haciéndonos diferentes, y convirtiéndonos en poltergeists, por supuesto...

Feliz año,

lluís ha dit...

"Poltergeist" té molts valors per a esdevenir un clàssic, tot i que a mi aquesta mena de cinema no em fa ni fred ni calor. Admiro el fantàsic entès d'una forma més poètica a com ho fan els ianquis. De tota manera, hi ha seqüèncis i imatges difícil d'oblidar. Recuperar el cinema fantàstic "essencial" és necessari, i celebro el teu post. Jo fa poc he vist "La sombra de nadie", peli espanyola que li deu alguna coseta al Poltergeist. Espero anar-te seguint.