'¿Quién puede matar a un niño'?, bona nit de Halloween

Tom i Evelyn són una parella de turistes -ella està embarassada-, que arriben a Almanzora, una població fictícia de la costa espanyola. És la típica parella de turistes britànics que busquen fugir del soroll i de l'estrés de la gran ciutat, i creuen que han trobat un lloc molt tranquil, ideal per passar la lluna de mel que han hagut d'ajornar. Amb tot, la idíl·lica Almanzora és en realitat un lloc massa turístic i bulliciós, i és per això que decideixen llogar una barca i marxar fins a una petita illa que Tom havia visitat quan era més jove. Quan arriben, descobreixen que la illa està únicament habitada per uns xiquets que, posseïts per una violència misteriosa, es rebel·len i ataquen els adults sense pietat...

Aquesta és la inquietant arrancada de la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?, sens dubte una de les joies del cinema de terror espanyol dels anys setanta. El responsable del film Island of the Damned o Death Is Child's Play [així es va titular la pel·lícula per a la seua distribució a l'estranger, segurament per aprofitar l'enorme tirada comercial que tenia la nissaga d'El pueblo de los malditos], és ni més ni menys que Narciso Ibáñez Serrador, que ja era molt conegut a Espanya pel mític programa de televisió Un, dos, tres... responda otra vez. De fet, ¿Quién puede matar a un niño? és del 1976, només quatre anys després que Chicho posés en marxa el seu popular concurs. Amb tot, Ibáñez Serrador ja portava una prolífica carrera a la televisió, on havia debutat l'any 1963 com a director i intèrpret del programa Muerte bajo el sol. I tres anys més tard, el 1966, va debutar al gènere de terror amb els seus episodis a la sèrie Historias para no dormir, en què va dirigir títols memorables com El cumpleaños, La bodega o El asfalto. De fet, després d'aquests èxits televisius, Chicho va dirigir el seu primer llargmetratge, La residencia (1969), un altre film de terror amb què va aconseguir un gran èxit comercial i de crítica.

¿Quién puede matar a un niño? té un guió del mateix Ibáñez Serrador (tot i que va signar amb el pseudònim de Luis Peñafiel, que ja havia utilitzat a Muerte bajo el sol). Chicho s'havia inspirat en una novel·la de Juan José Plans, un dels escriptors habituals del mitjà ràdio, titulada El juego de los niños. La base de l'argument és que fins i tot les ànimes més innocents poden amagar la maldat més absoluta. És inevitable pensar, per tant, en la novel·la El señor de las moscas, de William Golding, que també ha tingut diverses adaptacions cinematogràfiques, o també en la citada El pueblo de los malditos. En aquest cas, sembla que la rebel·lia dels xiquets no és perquè hagin estat posseïts per ents extraterrestres, sinó com a reacció al tractament que reben els infants per part dels adults, en diferents llocs del món. De fet, el pròleg de la pel·lícula és una successió d'imatges reals de xiquets que pateixen a les guerres, als camps d'extermini o al Tercer Món. Per tant, que els xiquets es rebel·lin contra els adults és qüestió de temps...

La pel·lícula té una música memorable de Waldo de los Ríos i una lluminosa fotografia de José Luis Alcaine, ideal per mostrar el clima càlid i asfixiant d'aquesta illa maleïda, amb unes cases de parets molt blanques que són tota una metàfora de la crueltat infantil. El protagonista masculí és Lewis Fiander, un actor que potser recordareu del film El retorno del doctor Phibes, un altre dels clàssics del gènere de terror de sèrie B. La noia és la rossa Prunella Ransome, amb un paper sublim, ja que és la que més patirà quan pense que potser també porta un monstre al seu interior. ¿Quién puede matar un niño? té escenes memorables, però en una nit com la d'avui, potser la que us impactarà més és la de la pinyata. Però no us dic més. Bona nit i bon Halloween...