"Carta de una desconocida", l’elegància d’un amor no correspost

La història del cinema està plena de pel·lícules sobre relacions amoroses. Però poques són tan tristes com la de Carta de una desconocida (1948). Basada en un relat d’Stefan Zweig, ens explica la història d’una dona que passa la major part de la seua vida estimant un home que, malgrat que es troba amb ella diverses vegades al llarg dels anys, no és capaç de recordar-la.

Tot el pes interpretatiu de la pel·lícula recau en la parella protagonista: Joan Fontaine i Louis Jourdan. Joan Fontaine és Lisa Berndle, la noieta que un dia s’enamora del seu veí, un pianista més gran que ella que acaba de traslladar-se al pis del costat. Jourdan és Stefan Brand, aquest artista de reconegut talent que sembla estar a la vida com de passada, com si no tingués interès per gaire cosa, ni tan sols per la seua música.
La pel·lícula arrenca a la Viena de principis del segle XX, amb l’arribada del pianista a casa seva, on el majordom li entrega una carta on una desconeguda li relata la seua història. “Veuràs que vaig ser teva sense que tu ni tan sols sabessis que un dia vaig existir”, llegeix desconcertat. “Però quan llegeixis aquesta carta potser ja sigui morta”, apunta la desconeguda. La possibilitat d’un final feliç se’ns desfà d’inmediat i com a espectadors, per tant, sabem des d’un primer moment que aquesta insòlita declaració d’amor no té final feliç i que ens estan abocant a una història de destí fatalista.
A partir d’aquí, amb un llarg flash-back relatat en primera persona per Lisa, comencem a conèixer la història d’aquest amor incondicional i obsessiu. Veiem com aquest amor naix en forma de fascinació infantil pel propietari dels llibres i el piano que la Lisa encara nena descobreix per les escales de casa seva. I veiem com aquesta fascinació deriva en un amor que la protagonista no sap –o no vol- ignorar encara que li està desfent la vida.
Stefan es troba amb Lisa diverses vegades al llarg dels anys, però és incapaç de recordar la desconeguda, encara que fins i tot ha tingut un fill amb ella. Un fill l’existència del qual ella no li ha explicat. “T’he vist abans, però no sé on”, li diu ell en un moment determinat. Sembla que ell és a punt de reconèixer-la, però n’és incapaç.
Carta de una desconocida té la sort d’haver comptat amb l’elegant gust de Max Ophüls per als decorats i les ambientacions. Tot en aquesta pel·lícula és melangiosament elegant. Des dels moviments de càmera, passant per la boira suau que és present en la major part de les escenes d’exteriors, el vestuari o els objectes dels decorats. Fins i tot els actors protagonistes són extremadament elegant en les seues interpretacions.
Joan Fontaine ja era ben coneguda quan va rodar amb Ophüls Carta de una desconocida. Ja feia uns quants anys que Hitchcock l’havia fet mundialment famosa amb Rebeca (1940) i Sospecha (1941). Com en aquelles dues ocasions, a Carta de una desconocida Fontaine torna a fer una sublim interpretació d’un personatge femení de fons fràgil que s’ha d’enfrontar a un entorn hostil.
Louis Jourdan crea un Stefan indiscutiblement atractiu, però desesperadament distant. Actor d’origen francès, Jourdan va participar un any abans de Carta de una desconocida a El proceso Paradine (1947). Va ser, però, als anys 50 quan va rodar dues de les pel·lícules més recordades de la seua filmografia: El cisne (1956) i Gigi (1958). El cisne ha passat a la història del cinema per ser, juntament amb Alta societat, la darrera pel·lícula que va rodar Grace Kelly abans de convertir-se en princesa de Mònaco. I Gigi és encara avui una de les pel·lícules més guardonades de la història dels Oscar.
Sigui com sigui, Carta de una desconocida és una obra mestra del romanticisme. Una pel·lícula delicada que explica una història d’un amor tristament no correspost. Fa ben poc que l’actriu catalana Emma Vilarasau va protagonitzar una versió teatral de Carta de una desconocida. I, en el seu monòleg inicial, deia una frase que crec que recull tota l’essència de la tragèdia de Lisa: “A tu, amor meu, que mai m’has conegut”.