'Papillon', de Franklin J. Shaffner

Una de les millors pel·lícules del subgènere de presons és Papillon, film que Franklin J. Shaffner va dirigir l'any 1973, a partir d'una novel·la autobiogràfica de Henri Charrière, que també va participar en el guió. La cinta, protagonitzada per uns memorables Steve McQueen i Dustin Hoffman, explica la història de Charrière, també conegut com Papillon per la papallona que porta tatuada al pit, que és condemnat a cadena perpètua en una presó de la Guyana Francesa per un crim del que afirma que és innocent. Al vaixell que porta els condemnats a les colònies, el personatge interpretat per McQueen coneix Louis Degà, un delinqüent molt famós per haver falsificat abonaments de la defensa nacional i haver estafat molta gent. Papillon accepta protegir aquest home miop i dèbil, encarnat per Dustin Hoffman, a canvi que li proporcione diners per poder escapar-se de la presó. Després del primer intent de fuga, Papillon rep un dur càstig i es troba incomunicat durant períodes molt llargs, amb tortures físiques i psicològiques molt severes, que el duran molt a prop de la mort i de la delació, però el protagonista no defallirà gràcies a la seua lleialtat i sobretot al seu anhel de llibertat.
La pel·lícula és una crítica ferotge al sistema penitenciari de les colònies franceses, ja que ens ensenya sense escarafalls la corrupció dels funcionaris i la tortura que pateixen els presoners. Però sobretot, és un cant contundent a la llibertat individual, segurament reforçat per la participació en el guió de Dalton Trumbo, un dels escriptors de Hollywood represaliats durant la fosca Cacera de Bruixes del maccarthisme. El més interessant de la posada en escena, al marge de la recreació de la vida en una presó colonial i de la duresa de la selva pantanosa, és el contrapunt entre la civilització exportada per França a la Guyana (que teòricament hauria de representar l'arribada de la llibertat per a les persones) i l'infern d'humiliacions i maltractaments que han de patir els presoners. Després de veure com els responsables de la presó van a missa amb la família o escolten concerts de música clàssica, comprenem que hi ha més dignitat humana en els que no defalleixen per aconseguir la llibertat, en la tribu de salvatges que curen Papillon, o en la colònia de leprosos que l'ajuden a aconseguir una embarcació. En aquest sentit, un de les meues escenes favorites és quan el personatge d'Steve McQueen es fuma un cigar que li ofereix el cap dels leprosos contrabandistes, sense saber que la seua lepra no és contagiosa. El més important és la llibertat, i cal arriscar-ho tot per aconseguir-la. Evidentment, una escena així no tindria la mateixa tensió i sensibilitat sense un actor com McQueen, que a Papillon ofereix una de les seues interpretacions més grans. Especialment valuosa és la seqüència en què Papillon es troba incomunicat, amb només mitja ració de menjar i a les fosques, mossegat pels ratpenats i alimentant-se dels insectes, a punt d'embogir. La interpretació de McQueen és tan estremidora que en algun moment ens sembla estar mirant l'embogit Renfield d'alguna versió de Drácula, i més després de recordar l'escena del ratpenat. Tot un expert en fugues, ja que en aquella època ja havia protagonitzat La gran evasión y La huída, l'actor anomenat The King of Cool també demostra una química espectacular amb Dustin Hoffman, que també ja era una gran estrella, després de l'èxit d'El graduado, Perros de paja, Cowboy de medianoche o Pequeño gran hombre. També cal destacar l'emocionant i commovedora banda sonora de Jerry Goldsmith, així com la fotografia de Fred J. Koenekamp, que fan de Papillon una indiscutible obra mestra del cinema, amb moments inoblidables.