'Johnny cogió su fusil', de Dalton Trumbo

El novel·lista i guionista Dalton Trumbo és un dels autors que millor simbolitza les víctimes de la cèlebre cacera de bruixes a Hollywood durant el macarthisme. Perseguit per les seues idees polítiques, Trumbo va haver de treballar sovint sota pseudònim, com a la pel·lícula The brave one (El bravo o El niño y el toro, d'Irving Rapper, 1956), que va signar amb el nom de Robert Rich, i per la qual va aconseguir l'Oscar al millor guió l'any 1957. Però com que el seu nom estava vetat a Hollywood, Trumbo no va poder recollir el premi, un greuge que no va ser reparat fins molts anys després, el 1975. També van haver de passar molts anys perquè la seua novel·la Johnny got his gun (1939) fos portada al cinema, i després de diferents projectes infructuosos, el mateix Trumbo va optar per dirigir-la l'any 1971. De fet, el guionista havia intentat que la dirigís Luis Buñuel, cineasta que al llarg de la seua filmografia havia rebutjat els convencionalismes burgesos i havia manifestat una especial predilecció pels personatges amputats i discapacitats. En aquest sentit, Buñuel fins i tot va col·laborar en un possible guió amb Trumbo, l'any 1962, però el projecte no va reeixir i forma part de les pel·lícules frustrades del geni de Calanda. A més, Buñuel va arribar a declarar que la versió que el mateix Trumbo va filmar el 1971 no li havia agradat gaire. En qualsevol cas, hi ha una escena totalment buñueliana: quan un Jesucrist interpretat per Donald Sutherland juga a cartes (un altre element habitual del cine de Buñuel) amb els soldats que han de pujar al tren que els portarà fins al front, on han de morir tots menys Johnny.

Johnny cogió su fusil és una pel·lícula clarament antibel·licista, però sobretot conté una forta defensa de l'eutanàsia. En aquest cas, el guionista de l'Espartaco d'Stanley Kubrick explica la història de Johnny Bonham, un jove nord-americà (interpretat per Timothy Bottoms) que després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial decideix anar de voluntari a lluitar contra els alemanys. Però després de l'esclat d'una bomba, Johnny queda horriblement mutilat de cames i braços, en coma però amb el cervell plenament conscient, i els metges decideixen mantenir-lo en vida per poder experimentar i poder millorar en el futur l'atenció d'altres pacients. De fet, cal recordar que la majoria de novel·les pacifistes van ser escrites després de veure les conseqüències de la Gran Guerra, en què les batalles eternes a les trinxeres, l'ús d'una artilleria més sofisticada i l'armament químic provocaven milers de morts, però sobretot ferits de molta gravetat, les ferides dels quals s'infectaven per l'aigua estacanda de les trinxeres, els cadàvers en descomposició als filferros i la brutícia dels uniformes. Per tant, no és casualitat que la novel·la estiga ambientada a la Primera Guerra Mundial, i menys quan el 1939 el món es trobava just al límit de començar una altra guerra mundial, potser encara més terrible. En qualsevol cas, l'estrena de la pel·lícula l'any 1971 també va ser molt celebrada pels contraris a la guerra del Vietnam, en considerar-se una metàfora contra totes les guerres.

Per culpa de l'explosió i de la intervenció prematura dels metges, que encara no tenien els antibiòtics posteriors al descobriment de la penicil·lina, Johnny perd totes les extremitats, així com els sentits de la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Reduït a un tronc vivent i pràcticament aïllat de la realiat, rememora els seus records més feliços i importants, fins que és incapaç de distingir la realitat i la ficció, per culpa de terribles malsons i de les al·lucinacions que pateix com a conseqüència de la medicació contra el dolor. Amb tot, després d'anys de tractaments i d'incomunicació, aconsegueix contactar amb els metges gràcies al codi Morse, tot movent el cap espasmòdicament. Així és com Johnny demana als metges que acaben d'una vegada amb la seua vida, però la seua petició és ignorada, i el seu cos inútil i immòbil és finalment abandonat en un magatzem, perquè els investigadors puguen continuar estudiant el seu comportament i fent avançar la medicina. En aquest sentit, Johnny cogió su fusil és una pel·lícula corprenedora i no gens còmoda de veure, que ens farà reflexionar sobre les guerres i sobre els límits de la medicina, però sobretot sobre el dret a morir dignament. De fet, és un dels primers films que va plantejar obertament el tema de l'eutanàsia. D'altra banda, des del punt de vista formal, és molt característica de Johnny cogió su fusil l'ús de la veu en off (que ens descobreix els pensaments i els sentiments del ferit) i la doble utilització del color i del blanc i negre, però amb un ús que no té res a veure amb el que és habitual al cinema. Així, el blanc i negre s'utiliza per al temps present, després de l'explosió i a les escenes mèdiques, amb una fotografia plena de contrallums en què Jules Brennen va homenatjar l'expressionisme alemany. En canvi, les escenes a color són per recordar els temps passat, com la relació frustrada amb la seua nòvia (Kathy Fields) i la infentesa idíl·lica de Johnny amb el seu pare (sensacional Jason Robards). Però després de les evocacions i de les escenes oníriques a tot color, Johnny sempre torna a la dura realitat en blanc i negre.

Tot seguit, podeu veure la pel·lícula íntegra en dues parts que hem pogut trobar al portal de vídeos de Google. Si el visualitzador no funciona, cliqueu aquí per veure la primera part i la segona. Amb tots vosaltres, Johnny cogió su fusil...

'Papillon', de Franklin J. Shaffner

Una de les millors pel·lícules del subgènere de presons és Papillon, film que Franklin J. Shaffner va dirigir l'any 1973, a partir d'una novel·la autobiogràfica de Henri Charrière, que també va participar en el guió. La cinta, protagonitzada per uns memorables Steve McQueen i Dustin Hoffman, explica la història de Charrière, també conegut com Papillon per la papallona que porta tatuada al pit, que és condemnat a cadena perpètua en una presó de la Guyana Francesa per un crim del que afirma que és innocent. Al vaixell que porta els condemnats a les colònies, el personatge interpretat per McQueen coneix Louis Degà, un delinqüent molt famós per haver falsificat abonaments de la defensa nacional i haver estafat molta gent. Papillon accepta protegir aquest home miop i dèbil, encarnat per Dustin Hoffman, a canvi que li proporcione diners per poder escapar-se de la presó. Després del primer intent de fuga, Papillon rep un dur càstig i es troba incomunicat durant períodes molt llargs, amb tortures físiques i psicològiques molt severes, que el duran molt a prop de la mort i de la delació, però el protagonista no defallirà gràcies a la seua lleialtat i sobretot al seu anhel de llibertat.
La pel·lícula és una crítica ferotge al sistema penitenciari de les colònies franceses, ja que ens ensenya sense escarafalls la corrupció dels funcionaris i la tortura que pateixen els presoners. Però sobretot, és un cant contundent a la llibertat individual, segurament reforçat per la participació en el guió de Dalton Trumbo, un dels escriptors de Hollywood represaliats durant la fosca Cacera de Bruixes del maccarthisme. El més interessant de la posada en escena, al marge de la recreació de la vida en una presó colonial i de la duresa de la selva pantanosa, és el contrapunt entre la civilització exportada per França a la Guyana (que teòricament hauria de representar l'arribada de la llibertat per a les persones) i l'infern d'humiliacions i maltractaments que han de patir els presoners. Després de veure com els responsables de la presó van a missa amb la família o escolten concerts de música clàssica, comprenem que hi ha més dignitat humana en els que no defalleixen per aconseguir la llibertat, en la tribu de salvatges que curen Papillon, o en la colònia de leprosos que l'ajuden a aconseguir una embarcació. En aquest sentit, un de les meues escenes favorites és quan el personatge d'Steve McQueen es fuma un cigar que li ofereix el cap dels leprosos contrabandistes, sense saber que la seua lepra no és contagiosa. El més important és la llibertat, i cal arriscar-ho tot per aconseguir-la. Evidentment, una escena així no tindria la mateixa tensió i sensibilitat sense un actor com McQueen, que a Papillon ofereix una de les seues interpretacions més grans. Especialment valuosa és la seqüència en què Papillon es troba incomunicat, amb només mitja ració de menjar i a les fosques, mossegat pels ratpenats i alimentant-se dels insectes, a punt d'embogir. La interpretació de McQueen és tan estremidora que en algun moment ens sembla estar mirant l'embogit Renfield d'alguna versió de Drácula, i més després de recordar l'escena del ratpenat. Tot un expert en fugues, ja que en aquella època ja havia protagonitzat La gran evasión y La huída, l'actor anomenat The King of Cool també demostra una química espectacular amb Dustin Hoffman, que també ja era una gran estrella, després de l'èxit d'El graduado, Perros de paja, Cowboy de medianoche o Pequeño gran hombre. També cal destacar l'emocionant i commovedora banda sonora de Jerry Goldsmith, així com la fotografia de Fred J. Koenekamp, que fan de Papillon una indiscutible obra mestra del cinema, amb moments inoblidables.