'El sargento York', de Howard Hawks

Aquest cap de setmana hem vist la pel·lícula "El sargento York", que Howard Hawks va dirigir l'any 1941 amb Gary Cooper com a protagonista. Un film que comença com un western, que continua com un drama rural, i que acaba com un legat antibel·licista, tot i que justifica la participació dels Estats Units en la Gran Guerra. De fet, és el tipus de pel·lícula ambientada en la Primera Guerra Mundial amb què, abans de l'atac japonès a Pearl Harbour (en realitat, es va estrenar només dos mesos abans del bombardeig), Hollywood mirava d'influir en l'opinió pública nord-americana, per donar suport a l'entrada dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Les altres van ser les pel·lícules sobre el patiment de la població civil a França i Gran Bretanya (potser el cas més destacat en aquesta categoria siga "La señora Miniver", de William Wyler). "El sargento York" es considera sovint com un Howard Hawks menor, però és una mostra magistral del classicisme narratiu del cinema de Hollywood, amb un guió ben construït, perfectament estructurat i definit, i uns personatges per al record, en què sobresurten els interpretats per Gary Cooper i per Walter Brennan. També són molt remarcables les escenes bèl·liques i l'ambient de les trinxeres, que us recordaran Senderos de gloria, d'Stanley Kubrick.

És l'any 1916 i, en un poble de Tennessee, Alvin C. York (Gary Cooper) és un jove i humil granger que només té un defecte: li agrada massa l'alcohol i dedica bona part del seu temps lliure i els seus diners a beure amb els seus amics i a fer malifetes, sense cap respecte per res, ni tan sols per l'hora de la missa. Només l'amor per una noia (adorable Joan Leslie, que durant el rodatge només tenia 16 anys) fa que Alvin es decideixi a anar a poc a poc pel bon camí, i és en aquesta part de la història quan el protagonista redescobreix la religió, i l'espectador, que el personatge interpretat per Gary Cooper té una punteria excel·lent com a tirador. Fins ara, en aquesta vall aïllada de Tennesse, la guerra d'Europa semblava una cosa molt llunyana, però el president declara la guerra a Alemanya i un error de càlcul provoca que Alvin York siga cridat a files. A partir d'aquest moment, Alvin -que és contrari a matar per conviccions religioses, tot i que la pel·lícula desenvolupa poc la seua conversió a la fe- té un dilema moral. Haurà d'anar a la guerra com a caporal i ensenyar els seus companys a disparar per matar enemics, per protegir la llibertat al seu país i evitar la mort de més persones innocents.



Alguns rebutjaran el to excessivament patriòtic de la cinta de Hawks. Però cal entendre-la en el context de la Segona Guerra Mundial, amb el nazisme avançant per Europa i els japonesos pel Pacífic, i amb la societat nord-americana dividida sobre la intervenció en el conflicte. Siga com siga, el film està basat en la història real d'Alvin York, que va imposar Gary Cooper per al paper. Els altres candidats eren Ronald Reagan (sí, l'actor que més endavant seria president dels Estats Units) i James Stewart. En aquest sentit, el seu paper com a sergent York va representar el primer Oscar per a Gary Cooper, que no el tornaria a guanyar fins al 1952 amb "Sólo ante el peligro", de Fred Zinnemann, tot i que els anys següents també va estar nominat per "El orgullo de los yankis" (1942) i "Por quién doblan las campanas" (1943), totes dues de Sam Wood. La veritat és que Cooper fa una interpretació memorable, amb moments plens de dramatisme però també d'humor, de tendresa i de dignitat humana, que fan encara més notable la pel·lícula de Hawks. El director va estar nominat a l'Oscar com a millor director, però no el va guanyar (se'l va emportar John Ford per l'extraordinària "Qué verde era mi valle") i l'Acadèmia només el va reconèixer amb un Oscar honorífic a tota la seua carrera, el 1975. De fet, "El sargento York" només va aconseguir el premi al millor actor i al millor muntatge, de les onze nominacions que defensava. El 1941 va ser un any molt disputat, amb pel·lícules com les esmentades i amb "Citizen Kane", "Sospecha", "El difunto protesta" o "Dumbo".

Tot seguit, podeu veure un resum de la pel·lícula que hi ha a You Tube...

'Johnny cogió su fusil', de Dalton Trumbo

El novel·lista i guionista Dalton Trumbo és un dels autors que millor simbolitza les víctimes de la cèlebre cacera de bruixes a Hollywood durant el macarthisme. Perseguit per les seues idees polítiques, Trumbo va haver de treballar sovint sota pseudònim, com a la pel·lícula The brave one (El bravo o El niño y el toro, d'Irving Rapper, 1956), que va signar amb el nom de Robert Rich, i per la qual va aconseguir l'Oscar al millor guió l'any 1957. Però com que el seu nom estava vetat a Hollywood, Trumbo no va poder recollir el premi, un greuge que no va ser reparat fins molts anys després, el 1975. També van haver de passar molts anys perquè la seua novel·la Johnny got his gun (1939) fos portada al cinema, i després de diferents projectes infructuosos, el mateix Trumbo va optar per dirigir-la l'any 1971. De fet, el guionista havia intentat que la dirigís Luis Buñuel, cineasta que al llarg de la seua filmografia havia rebutjat els convencionalismes burgesos i havia manifestat una especial predilecció pels personatges amputats i discapacitats. En aquest sentit, Buñuel fins i tot va col·laborar en un possible guió amb Trumbo, l'any 1962, però el projecte no va reeixir i forma part de les pel·lícules frustrades del geni de Calanda. A més, Buñuel va arribar a declarar que la versió que el mateix Trumbo va filmar el 1971 no li havia agradat gaire. En qualsevol cas, hi ha una escena totalment buñueliana: quan un Jesucrist interpretat per Donald Sutherland juga a cartes (un altre element habitual del cine de Buñuel) amb els soldats que han de pujar al tren que els portarà fins al front, on han de morir tots menys Johnny.

Johnny cogió su fusil és una pel·lícula clarament antibel·licista, però sobretot conté una forta defensa de l'eutanàsia. En aquest cas, el guionista de l'Espartaco d'Stanley Kubrick explica la història de Johnny Bonham, un jove nord-americà (interpretat per Timothy Bottoms) que després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial decideix anar de voluntari a lluitar contra els alemanys. Però després de l'esclat d'una bomba, Johnny queda horriblement mutilat de cames i braços, en coma però amb el cervell plenament conscient, i els metges decideixen mantenir-lo en vida per poder experimentar i poder millorar en el futur l'atenció d'altres pacients. De fet, cal recordar que la majoria de novel·les pacifistes van ser escrites després de veure les conseqüències de la Gran Guerra, en què les batalles eternes a les trinxeres, l'ús d'una artilleria més sofisticada i l'armament químic provocaven milers de morts, però sobretot ferits de molta gravetat, les ferides dels quals s'infectaven per l'aigua estacanda de les trinxeres, els cadàvers en descomposició als filferros i la brutícia dels uniformes. Per tant, no és casualitat que la novel·la estiga ambientada a la Primera Guerra Mundial, i menys quan el 1939 el món es trobava just al límit de començar una altra guerra mundial, potser encara més terrible. En qualsevol cas, l'estrena de la pel·lícula l'any 1971 també va ser molt celebrada pels contraris a la guerra del Vietnam, en considerar-se una metàfora contra totes les guerres.

Per culpa de l'explosió i de la intervenció prematura dels metges, que encara no tenien els antibiòtics posteriors al descobriment de la penicil·lina, Johnny perd totes les extremitats, així com els sentits de la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Reduït a un tronc vivent i pràcticament aïllat de la realiat, rememora els seus records més feliços i importants, fins que és incapaç de distingir la realitat i la ficció, per culpa de terribles malsons i de les al·lucinacions que pateix com a conseqüència de la medicació contra el dolor. Amb tot, després d'anys de tractaments i d'incomunicació, aconsegueix contactar amb els metges gràcies al codi Morse, tot movent el cap espasmòdicament. Així és com Johnny demana als metges que acaben d'una vegada amb la seua vida, però la seua petició és ignorada, i el seu cos inútil i immòbil és finalment abandonat en un magatzem, perquè els investigadors puguen continuar estudiant el seu comportament i fent avançar la medicina. En aquest sentit, Johnny cogió su fusil és una pel·lícula corprenedora i no gens còmoda de veure, que ens farà reflexionar sobre les guerres i sobre els límits de la medicina, però sobretot sobre el dret a morir dignament. De fet, és un dels primers films que va plantejar obertament el tema de l'eutanàsia. D'altra banda, des del punt de vista formal, és molt característica de Johnny cogió su fusil l'ús de la veu en off (que ens descobreix els pensaments i els sentiments del ferit) i la doble utilització del color i del blanc i negre, però amb un ús que no té res a veure amb el que és habitual al cinema. Així, el blanc i negre s'utiliza per al temps present, després de l'explosió i a les escenes mèdiques, amb una fotografia plena de contrallums en què Jules Brennen va homenatjar l'expressionisme alemany. En canvi, les escenes a color són per recordar els temps passat, com la relació frustrada amb la seua nòvia (Kathy Fields) i la infentesa idíl·lica de Johnny amb el seu pare (sensacional Jason Robards). Però després de les evocacions i de les escenes oníriques a tot color, Johnny sempre torna a la dura realitat en blanc i negre.

Tot seguit, podeu veure la pel·lícula íntegra en dues parts que hem pogut trobar al portal de vídeos de Google. Si el visualitzador no funciona, cliqueu aquí per veure la primera part i la segona. Amb tots vosaltres, Johnny cogió su fusil...

[BSO] 'Inteligencia Artificial', de John Williams

Un dels aspectes de la pel·lícula Inteligencia Artificial (A.I.) que va provocar menys controvèrsia va ser l'excel·lent partitura de John Williams. Amb tot, la banda sonora que va escriure el músic habitual d'Steven Spielberg no és de les més conegudes de la seua discografia, i és per això que des d'aquí tractarem de reivindicar-la avui com una de les més interessants que ha composat en els últims anys. De fet, la música d'A.I. va suposar la seua 41a candidatura als premis Oscar com a millor banda sonora del 2001, guardó que Williams no guanya des del 1993 amb La lista de Schindler, quan va anunciar que es retiraria i que no composaria més música per a cinema. Per sort, no va ser així, i aquell mateix 2001, Williams també va composar la música d'una altra pel·lícula fantàstica, Harry Potter y la Piedra Filosofal (per la qual també va obtenir la nominació a l'Oscar), i des del 1993 encara ha escrit unes altres 25 bandes sonores més, tot obtenint quatre nominacions més per Atrápame si puedes (2002), Harry Potter y el prisionero de Azkaban (2004), i Múnich i Memorias de una Geisha (2005).

A la banda sonora d'Inteligencia Artificial, revisió del conte de Pinotxo en què Spielberg va aprofitar un guió del desaparegut Stanley Kubrick a partir d'un relat de Brian Aldiss, el músic nord-americà torna a donar una lliçó de com una partitura cinematogràfica ha de captar l'essència i tota l'emoció d'una pel·lícula, sense deixar de descriure tots els detalls. Com ja sabeu, la música de John Williams suposa fonamentalment la recuperació del so simfònic de les grans orquestres per al cinema, però també té una forta influència jazzística, sons intimistes i alguns tocs folklòrics. Però a Inteligencia Artificial, el músic s'allunya de la seua estructura habitual (que desenvolupa un main theme principal), i a més d'un leitmotiv evocador i memorable (base de la cançó For Always, que als crèdits canten Lara Fabien i Josh Groban) i dels passatges més tendres i dramàtics de l'obra, a la banda sonora d'A.I. també podem trobar exemples molt sòlids de la versatilitat i del bon ofici de Williams, amb temes com The Mecha World, que inclou una descripció angoixant del món mecanitzat dels robots. També són brillants els temes musicals que acompanyen la visita a les ciutats dels dos protagonistes, el nen-robot David i el robot-gigoló Joe. En aquest sentit, la barreja de ritmes i d'estils fa que la música d'Inteligencia Artificial siga una de les més modernes de Williams, amb moments d'un lirisme tràgic (Abandoned in the woods, quan el xiquet és abandonat al bosc, recorda alguns moments d'E.T.) i intents de fragments techno (The Moon Rising). Però especialment estremidor és Where Dreams are born, un tema vocal que és una veritable meravella, a càrrec de la soprano Barbara Booney. En definitiva, una altra gran banda sonora de Williams, que no es troba entre les més conegudes de l'autor. A.I. és molt descriptiva però també es pot gaudir sense les imatges de la pel·lícula o llegint un llibre, i ara podeu trobar-la a molt bon preu en moltes botigues de discos.