'Sinfonia de la vida', pel·lícula completa de Sam Wood

Avui us oferim la possibilitat de veure en línia la pel·lícula Sinfonía de la vida (Our Town), un drama que el director nord-americà Sam Wood va dirigir l'any 1940, amb William Holden i Martha Scott en els papers protagonistes. Wood només feia tres anys que havia dirigit els germans Marx en la inoblidable Un día en las carreras (1937), ja que encara no l'havien fet embogir prou amb el rodatge de Una noche en la ópera (1935). L'any abans, havia fet la mítica Adiós, Mr. Chips (1939), i Woods també havia participat en el complicat rodatge de Lo que el viento se llevó. Però el 1940, a més de Sinfonía de la vida, també va dirigir tres pel·lícules més.

En aquest entranyable (però gens carrincló) relat de l'Amèrica rural, el senyor Morgan explica com ha estat la vida a Grovers Corners, una petita ciutat de New Hampshire, en una història ambientada entre els anys 1901 i 1913. George Gibbs, el fill del metge, i Emily Webb, la filla del director del diari del poble, comencen a interessar-se l'un per l'altre. L'inici d'aquesta història d'amor coincideix amb l'arribada dels primers símptomes de progrés urbà al poble, i amb la incertesa del canvi de segle en un lloc en què la gent només creix, es casa, viu i mor. La llet i el diari són repartits cada matí, i ningú deixa la porta de casa tancada amb clau. Però la vida té molts secrets que dificulten cada pas en l'amor entre George i Emily. Així, descobriran que la simfonia de la vida sona amarga de vegades, i que saber estimar és l'únic que necessiten per viure. Sinfonia de la vida està basada en una obra de Thornton Wilder que va aconseguir el premi Pulitzer. Per la seua banda, la pel·lícula va obtenir dues nominacions als premis Oscar, millor pel·lícula i millor actriu per a Martha Scott.

'La princesa Mononoke', de Hayao Miyazaki

La princesa Mononoke és la pel·lícula d'animació que va presentar Hayao Miyazaki en l'escena cinematogràfica internacional com un realitzador a tenir en compte. Cinc anys abans, l'interessant film Porco Rosso (1992) ja havia tingut un cert ressò fora del Japó, tot i que Miyazaki ja era força conegut en l'escena internacional per haver estat el creador o haver participat (en molts casos, al costat de l'altre mestre de l'anime, Isao Takahata) en sèries de dibuixos animats tan famoses com Heidi, Marco, Anna de les Teules Verdes, Sherlock Holmes, Lupin III o Conan, el nen del futur. Però va ser el 1997, amb La princesa Mononoke, quan Miyazaki va aconseguir un ressò internacional que després es va veure confirmat amb la premiada El viatge de Chihiro, que va aconseguir l'Ós d'Or al festival de Berlin i l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació del 2002. Tots i els atacs rebuts pel simple fet de tractar-se d'una cinta de dibuixos animats i per ser una pel·lícula anterior a El viatge de Chihiro, a partir de l'èxit de la qual sempre és més fàcil afegir-se al carro de seguidors de Miyazaki, cal dir que La princesa Mononoke és una veritable joia de l'animació i una pel·lícula excel·lent, que segurament ha guanyat en profunditat amb el pas del temps. En aquest sentit, també cal destacar la magnífica banda sonora del músic Joe Hisaishi. Per fer La princesa Mononoke amb el seu mític Estudi Ghibli, el director va aprofitar una plantilla de 40 animadors amb molta experiència, però el mateix Miyazaki va acabar amb la mà embenada com el protagonista de la pel·lícula, després de sessions intensives de dibuix.

La princesa Mononoke explica una història ambientada en el Japó medieval, just quan el país nipó fa els primers passos cap a la industrialització. El tema de fons és habitual en el cinema de Miyazaki: les contradiccions entre el nou i el vell, les tensions que provoca el fet d'evolucionar i la destrucció del medi ambient. Així, la tranquil·litat d'un poble aïllat es veu alterada per la presència d'un senglar demoníac, que fereix al braç el príncep Ashitaka. El príncep salva la seua aldea de l'atac del senglar, però la ferida li provoca una maledicció que l'acabarà matant si no viatja cap a l'oest per esbrinar l'origen de la possessió de l'animal. Dalt del seu ren roig, Ashitaka emprèn un viatge que també és un viatge per descobrir-se a ell mateix, ja que cada vegada que deixa que el seu cor siga dominat per l'odi, aconsegueix una força sobrehumana que li permet derrotar els enemics, però també que la maledicció es puga estendre més ràpidament pel seu cos. Durant la seua aventura, Ashitaka ha d'enfrontar-se a uns samurais que estan arrasant un poble de pagesos, però també ha de prendre part en la guerra entre els habitants de la Ciutat del Ferro i els esperits protectors d'un bosc verge.




En aquest sentit, Miyazaki va voler fugir de la recreació idíl·licia del Japó medieval de samurais i camperols que s'ha implantat en l'imaginari col·lectiu a partir de les pel·lícules de directors com Akira Kurosawa, i va donar més protagonisme a les divinitats amb formes d'animals i especialment a la Ciutat del Ferro, ja que eren molts els poblats que es dedicaven exclusivament a l'explotació de mines i a la producció de ferro. La Ciutat del Ferro està governada per Lady Eboshi, que ha creat una fundició en què sobretot treballen antigues prostitutes i leprosos, i que ha iniciat una guerra amb els senglars per talar els boscos i poder explotar les mines de les muntanyes. A la Ciutat del Ferro, el príncep Ashitaka descobreix que Lady Eboshi ha estat la causant de la seua maledicció, ja que en una batalla va ferir el senglar Nago amb una bala de ferro que va fer-lo embogir. A banda, un altre fet que portarà Ashitaka a propiciar la pau entre humans i animals és la presència de San, una jove mig salvatge que va crèixer amb els llops, i que és la princesa Mononoke del títol de la pel·lícula. El príncep Ashitaka intenta fer de mediador entre Eboshi i San, ja que a més simpatitza amb els humans però també amb els animals. Però San i Eboshi estan encegades per l'odi, i Ashitaka no pot evitar que finalment esclate la guerra. Paral·lelament, un poderós samurai ha ordenat les seues tropes que ataquen la ciutat per prendre-li el ferro, i els agents de l'emperador s'alien amb Lady Eboshi, ja que consideren que el cap del gran Esperit del Bosc li atorgarà la immortalitat.

La princesa Mononoke va aconseguir desbancar Titanic com a pel·lícula més taquillera al Japó, però la seua projecció internacional es va veure afectada per una mala política de distribució per part de Disney i Miramax. De fet, hi ha una anècdota que explica que Miramax va intentar retallar la pel·lícula per fer-la més atractiva al mercat nord-americà, però que un dels productors de l'Estudi Ghibli va evitar-ho enviant-los una katana autèntica amb una nota en què es llegia: Sense talls.


Tot seguit, podeu veure els primers cinc minuts de la pel·lícula...

Watch La princesa Mononoke in Lifestyle View More Free Videos Online at Veoh.com
... o bé veure la pel·lícula completa que hem trobat penjada a You Tube...

'Johnny cogió su fusil', de Dalton Trumbo

El novel·lista i guionista Dalton Trumbo és un dels autors que millor simbolitza les víctimes de la cèlebre cacera de bruixes a Hollywood durant el macarthisme. Perseguit per les seues idees polítiques, Trumbo va haver de treballar sovint sota pseudònim, com a la pel·lícula The brave one (El bravo o El niño y el toro, d'Irving Rapper, 1956), que va signar amb el nom de Robert Rich, i per la qual va aconseguir l'Oscar al millor guió l'any 1957. Però com que el seu nom estava vetat a Hollywood, Trumbo no va poder recollir el premi, un greuge que no va ser reparat fins molts anys després, el 1975. També van haver de passar molts anys perquè la seua novel·la Johnny got his gun (1939) fos portada al cinema, i després de diferents projectes infructuosos, el mateix Trumbo va optar per dirigir-la l'any 1971. De fet, el guionista havia intentat que la dirigís Luis Buñuel, cineasta que al llarg de la seua filmografia havia rebutjat els convencionalismes burgesos i havia manifestat una especial predilecció pels personatges amputats i discapacitats. En aquest sentit, Buñuel fins i tot va col·laborar en un possible guió amb Trumbo, l'any 1962, però el projecte no va reeixir i forma part de les pel·lícules frustrades del geni de Calanda. A més, Buñuel va arribar a declarar que la versió que el mateix Trumbo va filmar el 1971 no li havia agradat gaire. En qualsevol cas, hi ha una escena totalment buñueliana: quan un Jesucrist interpretat per Donald Sutherland juga a cartes (un altre element habitual del cine de Buñuel) amb els soldats que han de pujar al tren que els portarà fins al front, on han de morir tots menys Johnny.

Johnny cogió su fusil és una pel·lícula clarament antibel·licista, però sobretot conté una forta defensa de l'eutanàsia. En aquest cas, el guionista de l'Espartaco d'Stanley Kubrick explica la història de Johnny Bonham, un jove nord-americà (interpretat per Timothy Bottoms) que després de l'entrada dels Estats Units a la Primera Guerra Mundial decideix anar de voluntari a lluitar contra els alemanys. Però després de l'esclat d'una bomba, Johnny queda horriblement mutilat de cames i braços, en coma però amb el cervell plenament conscient, i els metges decideixen mantenir-lo en vida per poder experimentar i poder millorar en el futur l'atenció d'altres pacients. De fet, cal recordar que la majoria de novel·les pacifistes van ser escrites després de veure les conseqüències de la Gran Guerra, en què les batalles eternes a les trinxeres, l'ús d'una artilleria més sofisticada i l'armament químic provocaven milers de morts, però sobretot ferits de molta gravetat, les ferides dels quals s'infectaven per l'aigua estacanda de les trinxeres, els cadàvers en descomposició als filferros i la brutícia dels uniformes. Per tant, no és casualitat que la novel·la estiga ambientada a la Primera Guerra Mundial, i menys quan el 1939 el món es trobava just al límit de començar una altra guerra mundial, potser encara més terrible. En qualsevol cas, l'estrena de la pel·lícula l'any 1971 també va ser molt celebrada pels contraris a la guerra del Vietnam, en considerar-se una metàfora contra totes les guerres.

Per culpa de l'explosió i de la intervenció prematura dels metges, que encara no tenien els antibiòtics posteriors al descobriment de la penicil·lina, Johnny perd totes les extremitats, així com els sentits de la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Reduït a un tronc vivent i pràcticament aïllat de la realiat, rememora els seus records més feliços i importants, fins que és incapaç de distingir la realitat i la ficció, per culpa de terribles malsons i de les al·lucinacions que pateix com a conseqüència de la medicació contra el dolor. Amb tot, després d'anys de tractaments i d'incomunicació, aconsegueix contactar amb els metges gràcies al codi Morse, tot movent el cap espasmòdicament. Així és com Johnny demana als metges que acaben d'una vegada amb la seua vida, però la seua petició és ignorada, i el seu cos inútil i immòbil és finalment abandonat en un magatzem, perquè els investigadors puguen continuar estudiant el seu comportament i fent avançar la medicina. En aquest sentit, Johnny cogió su fusil és una pel·lícula corprenedora i no gens còmoda de veure, que ens farà reflexionar sobre les guerres i sobre els límits de la medicina, però sobretot sobre el dret a morir dignament. De fet, és un dels primers films que va plantejar obertament el tema de l'eutanàsia. D'altra banda, des del punt de vista formal, és molt característica de Johnny cogió su fusil l'ús de la veu en off (que ens descobreix els pensaments i els sentiments del ferit) i la doble utilització del color i del blanc i negre, però amb un ús que no té res a veure amb el que és habitual al cinema. Així, el blanc i negre s'utiliza per al temps present, després de l'explosió i a les escenes mèdiques, amb una fotografia plena de contrallums en què Jules Brennen va homenatjar l'expressionisme alemany. En canvi, les escenes a color són per recordar els temps passat, com la relació frustrada amb la seua nòvia (Kathy Fields) i la infentesa idíl·lica de Johnny amb el seu pare (sensacional Jason Robards). Però després de les evocacions i de les escenes oníriques a tot color, Johnny sempre torna a la dura realitat en blanc i negre.

Tot seguit, podeu veure la pel·lícula íntegra en dues parts que hem pogut trobar al portal de vídeos de Google. Si el visualitzador no funciona, cliqueu aquí per veure la primera part i la segona. Amb tots vosaltres, Johnny cogió su fusil...

AMERICAN BEAUTY

Hi ha tanta bellesa en el món...

El director Sam Mendes va dirigir l'any 1999 aquest àcid retrat d'una família de classe mitjana, matrimoni amb filla adolescent, que viu en un típic i tranquil barri residencial de grandioses unifamiliars construïdes en amples parcel.les ajardinades.

Una veu en off, la de Lester, interpretat per Kevin Spacey, ens indica al principi de la pel.lícula que en menys d'un any estarà mort, malgrat en aquell moment encara no ho sapigue i que en certa manera ja està mort.

Perquè? La seva mort és interior. La seva estructurada vida mostra uns perfectes signes exteriors de perfecció (bon barri, bona casa, bon jardí, bons cotxes, bones feines, éxit econòmic en definitiva). Però en la intimitat la ronya de la infelicitat, com si d'una plaga es tractés, s'ho està menjant tot. La parella no gaudeix d'una bona comunicació, no tenen relacions sexuals, i viuen en una frustració interna pels límits al desenvolupament de la pròpia personalitat que sovint s'autoimposen els membres d'una parella. La relació amb la seva filla adolescent, Jane (Thora Birch) tampoc és per tirar-hi cohets. Sense l'existència d'una comunicació real, una família no és una entitat pròpia sinó la suma de tres individus.

La bonica amiga de Jane, Angela, desvergonyida i en aparença alliberada sexualment provocarà en Lester l'aparició de la famosa crisi dels quaranta. Però Angela tampoc és en realitat com aparenta ser.

Els nous veïns que arriben al barri, un matrimoni amb un altre fill a les acaballes de l'adolescència també tenen fosca ronya per tapar. El pare exmilitar és un homòfob radical. Tindrà alguna cosa que amagar?

Premiada amb cinc Oscar l'any 1999 (Pel.lícula, Director, Actor principal, Guió original i fotografia) i sis premis BAFTA va ser una pel.lícula que va conciliar de forma favorable tant a la crítica com el públic.

Una excel.lent fotografia satura en diferents escenes d'un roig intens les roses que cultiva Carolyn (Annete Bening) en el seu jardí. Roses que Lester desfulla en centenars de pétals perfectes en les seves oníriques i calentoses visions. Roses roges perfectes i artificials, en un exacte símil dels personatges.

Hi ha tanta bellesa en el món...o potser no tanta. No us en refieu de les aparences.

'Atormentada', d'Alfred Hitchcock

Atormentada és, encara actualment, una de les pel·lícules de la llarga filmografia d'Alfred Hitchcock que menys tenen en compte les antologies i col·leccions del mestre del suspens. Estrenada l'any 1949 amb el títol original d'Under capricorn, la pel·lícula està basada en una novel·la de Helen Simpson i va ser produïda pel mateix Hitchcock amb la seua productora Transatlantic Pictures, tot i que Warner va fer-ne la distribució. Atormentada és una estranya pel·lícula d'època de Hitchcock, que en alguns moments sembla un western i en altres una cinta de terror gòtic, i que ens transporta fins a l'Austràlia de la primera meitat del segle XIX. El protagonista és un jove irlandès, Charles Adare (interpretat per Michael Wilding) que arriba a Sidney per fer fortuna, tot coincidint amb el nomenament del seu cosí com a governador. Amb tot, el gran pes interpretatiu recau sobre l'excepcional parella formada per Joseph Cotten (tot i que Hitchcock va dir en la famosa entrevista de François Truffaut que hauria preferit a Burt Lancaster) i Ingrid Bergman, actors que ja havien treballat amb Hitchcock en pel·lícules com La sombra de una duda (1943), Recuerda (1945) i Encadenados (1946). De fet, aquesta seria la última pel·lícula que Hitchcock faria amb Bergman, ja que el mateix 1949 l'actriu sueca va viatjar a Itàlia per rodar Stromboli amb Roberto Rossellini, amb qui va mantenir una relació extramatrimonial i va tenir un fill. Aquest episodi, considerat tot un escàndol als Estats Units, va ser un dels factors que va perjudicar la pel·lícula, fins al punt que Hithcock va haver de dissoldre la productora Transatlantic Pictures. La pel·lícula va costar uns 2,5 milions de dòlars, un gran pressupost en aquella època, i Atormentada va funcionar tan malament que els bancs que havien finançat el projecte van quedar-se amb els seus drets d'exhibició. La pel·lícula no es va poder veure a la televisió fins el 1968, un fet que va contribuir a fer més gran la seua legió de defensors i de detractors... D'una banda, alguns crítics consideren que Atormentada és la pitjor pel·lícula del director anglès, mentre que altres afirmen que en realitat és la cinta més reeixida de Hitchcock. Ni una cosa ni l'altra, tot i que el mateix director també va repudiar-la sense gaire pietat en la citada conversa amb Truffaut...
La pel·lícula explica la història d'un home ric, seriós i feréstec, Sam Flusky, que està casat amb una dama anomenada Henrietta, depressiva i addicta a l'alcohol. La tradicional intriga hitchcockiana no recau aquí en cap crim, sinó que el suspens es construeix al voltant de l'esforç que haurà de fer Charles Adare per esbrinar què ha convertit lady Henrietta en una persona tan fràgil, ja que el jove irlandès s'ha proposat ajudar-la a curar-se i refer-se. Sí que hi ha, com en altres moltes pel·lícules de Hitchcock, el tema del fals culpable, ja que Flusky va passar set anys a la presó per un homicidi involuntari (que en realitat no havia comès ell). De fet, el personatge de Joseph Cotten és un emancipat, és a dir, un dels condemnats a presó que la Gran Bretanya va enviar a Austràlia per colonitzar el continent oceànic. És cert que el guió no és brillant (cosa que el mateix Hitchcock reconeixia) i que els diàlegs són de vegades massa llargs i reiteratius (tot i que hi ha un gran monòleg d'Ingrid Bergman). Hitchcock va explicar que amb motiu del seu retorn a Anglaterra i amb una productora pròpia, va buscar una gran història per a Bergman, que en aquella època era l'actriu més important del món. A més, Atormentada era una nova incursió del director anglès en el melodrama psicològic que tant agradava els nord-americans, però sobretot un nou experiment formal de Hitchcock, amb nombrosos pla seqüència com els que ja havia practicat l'any abans amb La soga (1948). En aquest sentit, Atormentada és d'una bellesa impressionant, amb espectaculars moviments de càmera, grues que serveixen per passar d'un pla narratiu a un altre, i enquadraments que fan que els personatges es moguin com en una coreografia. També cal destacar la fotografia de Jack Cardiff en technicolor, en alguns moments aspra i en altres gairebé pictòrica, que encara fa més inquietant la història sobre l'enverinament progressiu i depressió de lady Henrietta. De fet, també caldria recordar la criada Milly (Margaret Leighton), que evoca claríssimament una altra criada hitchcockiana, la sinistra senyora Danvers que l'actriu Judith Anderson va interpretar a Rebecca (1940). Atormentada no és la millor pel·lícula de Hitchcock, però tampoc la pitjor, i caldria tenir-la més en compte a l'hora de valorar l'obra del geni anglès.

'Papillon', de Franklin J. Shaffner

Una de les millors pel·lícules del subgènere de presons és Papillon, film que Franklin J. Shaffner va dirigir l'any 1973, a partir d'una novel·la autobiogràfica de Henri Charrière, que també va participar en el guió. La cinta, protagonitzada per uns memorables Steve McQueen i Dustin Hoffman, explica la història de Charrière, també conegut com Papillon per la papallona que porta tatuada al pit, que és condemnat a cadena perpètua en una presó de la Guyana Francesa per un crim del que afirma que és innocent. Al vaixell que porta els condemnats a les colònies, el personatge interpretat per McQueen coneix Louis Degà, un delinqüent molt famós per haver falsificat abonaments de la defensa nacional i haver estafat molta gent. Papillon accepta protegir aquest home miop i dèbil, encarnat per Dustin Hoffman, a canvi que li proporcione diners per poder escapar-se de la presó. Després del primer intent de fuga, Papillon rep un dur càstig i es troba incomunicat durant períodes molt llargs, amb tortures físiques i psicològiques molt severes, que el duran molt a prop de la mort i de la delació, però el protagonista no defallirà gràcies a la seua lleialtat i sobretot al seu anhel de llibertat.
La pel·lícula és una crítica ferotge al sistema penitenciari de les colònies franceses, ja que ens ensenya sense escarafalls la corrupció dels funcionaris i la tortura que pateixen els presoners. Però sobretot, és un cant contundent a la llibertat individual, segurament reforçat per la participació en el guió de Dalton Trumbo, un dels escriptors de Hollywood represaliats durant la fosca Cacera de Bruixes del maccarthisme. El més interessant de la posada en escena, al marge de la recreació de la vida en una presó colonial i de la duresa de la selva pantanosa, és el contrapunt entre la civilització exportada per França a la Guyana (que teòricament hauria de representar l'arribada de la llibertat per a les persones) i l'infern d'humiliacions i maltractaments que han de patir els presoners. Després de veure com els responsables de la presó van a missa amb la família o escolten concerts de música clàssica, comprenem que hi ha més dignitat humana en els que no defalleixen per aconseguir la llibertat, en la tribu de salvatges que curen Papillon, o en la colònia de leprosos que l'ajuden a aconseguir una embarcació. En aquest sentit, un de les meues escenes favorites és quan el personatge d'Steve McQueen es fuma un cigar que li ofereix el cap dels leprosos contrabandistes, sense saber que la seua lepra no és contagiosa. El més important és la llibertat, i cal arriscar-ho tot per aconseguir-la. Evidentment, una escena així no tindria la mateixa tensió i sensibilitat sense un actor com McQueen, que a Papillon ofereix una de les seues interpretacions més grans. Especialment valuosa és la seqüència en què Papillon es troba incomunicat, amb només mitja ració de menjar i a les fosques, mossegat pels ratpenats i alimentant-se dels insectes, a punt d'embogir. La interpretació de McQueen és tan estremidora que en algun moment ens sembla estar mirant l'embogit Renfield d'alguna versió de Drácula, i més després de recordar l'escena del ratpenat. Tot un expert en fugues, ja que en aquella època ja havia protagonitzat La gran evasión y La huída, l'actor anomenat The King of Cool també demostra una química espectacular amb Dustin Hoffman, que també ja era una gran estrella, després de l'èxit d'El graduado, Perros de paja, Cowboy de medianoche o Pequeño gran hombre. També cal destacar l'emocionant i commovedora banda sonora de Jerry Goldsmith, així com la fotografia de Fred J. Koenekamp, que fan de Papillon una indiscutible obra mestra del cinema, amb moments inoblidables.