En la mort de Jennifer Jones

M'ha sorprès el poc ressò que ha tingut la mort de Jennifer Jones, una de les últimes actrius que quedava del Hollywood clàssic. Personalment, sempre la recordaré pel seu paper a un dels meus westerns favorits, Duelo al sol, la pel·lícula que King Vidor va dirigir l'any 1946 amb un sensacional Gregory Peck. Aquesta història d'amor boig i autodestructiu, que només podia acabar amb un petó apassionat entre dues persones que s'han fet mal des del punt de vista físic i psicològic, reflecteix com cap altra que de vegades les relacions amoroses són un camí pedregós ple de sang, suor i llàgrimes. Amb una bellesa felina i ensalvatgida, Jones hi interpreta Perla Chávez, una mestissa meitat índia, meitat mexicana, que provoca l'enfrontament de dos germans, un encarnat per Gregory Peck i l'altre per Joseph Cotten, que rivalitzaran per l'amor de la jove. El paper de Perla va fer que Jones fos nominada a l'Oscar com a millor actriu, premi que ja havia aconseguit l'any 1943 per La canción de Bernardette, també de Vidor. Els dos anys següents, Jones també va ser nominada a l'Oscar pels seus papers a Desde que te fuiste i Cartas a mi amada. Però l'any 1949 va casar-se amb el productor David O. Selznick, el conegut magnat de Hollywood, i això va afectar la seua carrera. La vam poder veure, per exemple, a La burla del diablo (1953), possiblement la pitjor pel·lícula de John Huston, i també a La colina del adiós (1955), amb la que va aconseguir la seua última nominació a l'Oscar. El seu últim paper va ser al film El coloso en llamas, que John Guillermin i Irvin Allen van codirigir l'any 1974. Jennifer Jones va morir el passat 17 de desembre a la seua casa de Malibú, quan tenia 90 anys, segons va informar Hollywood Reporter.

Tràiler i concurs de Cinema-Classics

El naixement del bloc Cinema-Classics ha estat prometedor, i per celebrar-ho hem pensat que estaria bé organitzar un petit concurs entre els lectors. Per fer-ho, hem preparat un vídeo promocional del bloc, com si fos una espècie de tràiler de Cinema-Clàssics. Es tracta que endevineu a quina banda sonora pertany la música del vídeo (nom de la pel·lícula i autor), així com cadascuna de les pel·lícules que aparaixen homenatjades durant el tràiler. Podeu deixar les vostres respostes als comentaris d'aquesta mateixa entrada, tot adjuntant una adreça de correu per posar-nos en contacte amb vosaltres. La persona que aporti més respostes encertades guanyarà la que molts consideren la millor pel·lícula de la història del cinema: Ciutadà Kane. Es tracta de la versió restaurada en DVD, amb interessants extres: un documental sobre la figura d'Orson Welles, petites biofilmografies de Welles i de Joseph Cotten, un reportatge sobre el procés de restauració de la pel·lícula, i el tràiler del film RKO 281. Per participar en el concurs teniu temps fins el proper dissabte, 27 de setembre, a les 12.00 hores del migdia. En cas que hi hagi més d'un guanyador, el destinari del premi s'elegirà per sorteig.

'Atormentada', d'Alfred Hitchcock

Atormentada és, encara actualment, una de les pel·lícules de la llarga filmografia d'Alfred Hitchcock que menys tenen en compte les antologies i col·leccions del mestre del suspens. Estrenada l'any 1949 amb el títol original d'Under capricorn, la pel·lícula està basada en una novel·la de Helen Simpson i va ser produïda pel mateix Hitchcock amb la seua productora Transatlantic Pictures, tot i que Warner va fer-ne la distribució. Atormentada és una estranya pel·lícula d'època de Hitchcock, que en alguns moments sembla un western i en altres una cinta de terror gòtic, i que ens transporta fins a l'Austràlia de la primera meitat del segle XIX. El protagonista és un jove irlandès, Charles Adare (interpretat per Michael Wilding) que arriba a Sidney per fer fortuna, tot coincidint amb el nomenament del seu cosí com a governador. Amb tot, el gran pes interpretatiu recau sobre l'excepcional parella formada per Joseph Cotten (tot i que Hitchcock va dir en la famosa entrevista de François Truffaut que hauria preferit a Burt Lancaster) i Ingrid Bergman, actors que ja havien treballat amb Hitchcock en pel·lícules com La sombra de una duda (1943), Recuerda (1945) i Encadenados (1946). De fet, aquesta seria la última pel·lícula que Hitchcock faria amb Bergman, ja que el mateix 1949 l'actriu sueca va viatjar a Itàlia per rodar Stromboli amb Roberto Rossellini, amb qui va mantenir una relació extramatrimonial i va tenir un fill. Aquest episodi, considerat tot un escàndol als Estats Units, va ser un dels factors que va perjudicar la pel·lícula, fins al punt que Hithcock va haver de dissoldre la productora Transatlantic Pictures. La pel·lícula va costar uns 2,5 milions de dòlars, un gran pressupost en aquella època, i Atormentada va funcionar tan malament que els bancs que havien finançat el projecte van quedar-se amb els seus drets d'exhibició. La pel·lícula no es va poder veure a la televisió fins el 1968, un fet que va contribuir a fer més gran la seua legió de defensors i de detractors... D'una banda, alguns crítics consideren que Atormentada és la pitjor pel·lícula del director anglès, mentre que altres afirmen que en realitat és la cinta més reeixida de Hitchcock. Ni una cosa ni l'altra, tot i que el mateix director també va repudiar-la sense gaire pietat en la citada conversa amb Truffaut...
La pel·lícula explica la història d'un home ric, seriós i feréstec, Sam Flusky, que està casat amb una dama anomenada Henrietta, depressiva i addicta a l'alcohol. La tradicional intriga hitchcockiana no recau aquí en cap crim, sinó que el suspens es construeix al voltant de l'esforç que haurà de fer Charles Adare per esbrinar què ha convertit lady Henrietta en una persona tan fràgil, ja que el jove irlandès s'ha proposat ajudar-la a curar-se i refer-se. Sí que hi ha, com en altres moltes pel·lícules de Hitchcock, el tema del fals culpable, ja que Flusky va passar set anys a la presó per un homicidi involuntari (que en realitat no havia comès ell). De fet, el personatge de Joseph Cotten és un emancipat, és a dir, un dels condemnats a presó que la Gran Bretanya va enviar a Austràlia per colonitzar el continent oceànic. És cert que el guió no és brillant (cosa que el mateix Hitchcock reconeixia) i que els diàlegs són de vegades massa llargs i reiteratius (tot i que hi ha un gran monòleg d'Ingrid Bergman). Hitchcock va explicar que amb motiu del seu retorn a Anglaterra i amb una productora pròpia, va buscar una gran història per a Bergman, que en aquella època era l'actriu més important del món. A més, Atormentada era una nova incursió del director anglès en el melodrama psicològic que tant agradava els nord-americans, però sobretot un nou experiment formal de Hitchcock, amb nombrosos pla seqüència com els que ja havia practicat l'any abans amb La soga (1948). En aquest sentit, Atormentada és d'una bellesa impressionant, amb espectaculars moviments de càmera, grues que serveixen per passar d'un pla narratiu a un altre, i enquadraments que fan que els personatges es moguin com en una coreografia. També cal destacar la fotografia de Jack Cardiff en technicolor, en alguns moments aspra i en altres gairebé pictòrica, que encara fa més inquietant la història sobre l'enverinament progressiu i depressió de lady Henrietta. De fet, també caldria recordar la criada Milly (Margaret Leighton), que evoca claríssimament una altra criada hitchcockiana, la sinistra senyora Danvers que l'actriu Judith Anderson va interpretar a Rebecca (1940). Atormentada no és la millor pel·lícula de Hitchcock, però tampoc la pitjor, i caldria tenir-la més en compte a l'hora de valorar l'obra del geni anglès.