JULES ET JIM

La corrent cinematogràfica nominada Nouvelle Vague ens va deixar algunes pel.lícules trencadores en els aspectes formals (avui en canvi semblen absolutament ingenus i totalment superats) i morals com per exemple la titulada Jules et Jim, dirigida l'any 1961 pel director francès François Truffaut.

Jules i Jim són dos amics, bohemis i en aparença benestants, amants de les converses, de la literatura, de les dones i de la bona amistat, lligam indestructible que es veurà sotmès a proves tan fortes com la distància, la guerra en bàndols oposats i l'amor comú a una dona, Catherine, interpretada per Jeanne Moreau.

La història comença l'any 1907 i transcórre fins després d'acabada la Primera Guerra Mundial entre la ciutat de París i la vida tranquil.la de les campinyes franceses i alemanyes.

Catherine és una dona amb un esperit lliure, capritxós, de voluntats canviants i d'alguna manera permanentment insatisfeta que utilitza a Jules, a Jim i altres homes per aconseguir un precari equilibri emocional, amb la connivència i consentiment de la parella d'amics.

Els triangles amorosos es diu tendeixen a ser inestables i malgrat els personatges gaudeixen de moments d'alegria primària, estats de felicitat i ganes rabioses de viure la vida, es complirà la regla d'inestabilitat.

Jules et Jim, rodada en blanc i negre, és una pel.lícula estranya, disparatada, amb una base literària molt marcada i que s'anticipa a la rebeldia del maig del 1968 amb l'exposició oberta d'unes relacions entre dos homes i una dona no sotmesa que trenca amb qualsevol convencionalisme.

'Encuentros en la tercera fase', d'Steven Spielberg

Encuentros en la tercera fase (1977) va ser la confirmació definitiva del talent d'Steven Spielberg després de El diablo sobre ruedas (1971) i Tiburón (1975), fins al punt que va ser per Close Encounters que va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a millor director. Però sobretot, suposa l'aportació més notable d'Spielberg al gènere de ciència-ficció, que va innovar totalment tot presentant els alienígenes com a éssers amistosos. Fins aquell moment, els extraterrestres de les pel·lícules havien estat personatges hostils, caracteritzats per un comportament agressiu i violent contra els humans, com a conseqüència de la paranoia col·lectiva que impregnava la societat nord-americana durant la Guerra Freda, i que evidentment també va arribar a Hollywood. Fins i tot l'alienígena d'Ultimátum a la Tierra (1951), de Robert Wise, que inicialment es presenta com un ésser amistós, recorre a la violència quan els humans no obeeixen el seu ultimàtum per acabar amb les guerres. Però a Encuentros en la tercera fase els alienígenes no són hostils, sinó que porten un missatge de pau i d'amistat intergalàctica que més endavant Spielberg aprofundiria en la seua pel·lícula més exitosa, E.T., el extraterrestre.
De fet, el principal tema de Encuentros en la tercera fase és que, efectivament, hi ha alguna cosa allà fora, i que no només és possible contactar amb els extraterrestres, sinó també interactuar amb ells. El més curiós és que, paradoxalment, una de les persones contactades és Rory Neary (Richard Dreyfuss), un operari senzill que té molts problemes de comunicació a casa seua. Una nit, Roy presencia uns misteriosos objectes voladors al cel, prop de casa seua. A més, obsessionat per entendre què li està passant, el personatge interpretat per Dreyfuss comença a distanciar-se encara més de la seua dona Ronnie (Teri Garr) i de la realitat que l'envolta. Roy només troba la comprensió que necessita en Jillian Guiler (Melinda Dillon), que també va tenir un episodi nocturn quan unes llums misterioses van endur-se el seu fill. La cosa encara es complica més quan Roy queda desconcertat per l'obstruccionisme del govern nord-americà i pel que sembla una conspiració (el país encara no s'havia recuperat després del xoc per l'escàndol del Watergate), en el que és un precedent clar del personatge de Mulder i la seua lluita a la sèrie Expediente X. Al mateix temps, un grup de científics internacionals, sota la direcció de Claude Lacombe (inoblidable François Truffaut), comença a investigar també els avistaments d'OVNIs i la seua possible relació amb tota una sèrie d'esdeveniments en diferents punts del planeta.
Spielberg va rebre assessorament d'experts en el fenomen OVNI i va estudiar tot tipus d'avistaments i d'abduccions, i gràcies a Encuentros a la tercera fase va popularitzar la tipologia d'extraterrestres coneguts com a grisos, també vinculats als fets de Rosewell, que després també veuríem a Expediente X. El que fa la pel·lícula és explicar com afecta el contacte amb els extraterrestres a tres personatges molt diferents (un operari d'una companyia elèctrica, una mare amb un fill abduït i un científic apassionat pel tema), i per tant com un fet extraordinari pot alterar la normalitat quotidiana. Així, són tan memorables les escenes més familiars i intimistes, pròpies del cinema d'Spielberg, com el moment en què Roy intenta fer a casa una escultura amb la misteriosa muntanya que veu a les seues visions, com l'arribada de la Nau Mare, tota envoltada de llums i amb espectaculars efectes especials. La primera vegada que vam veure la Nau obrint-se i deixant sortir totes les persones desaparegudes i abduïdes durant més de 40 anys, no vam poder evitar emocionar-nos. De la mateixa manera, cal destacar la sensacional banda sonora de John Williams, amb la coneguda melodia de cinc notes que els humans van utilitzar per comunicar-se amb els extraterrestres. Encuentros en la tercera fase és una pel·lícula que ha envellit molt bé, i no únicament per l'alta qualitat dels seus efectes especials, sinó perquè Spielberg va revestir la pel·lícula amb una pàtina de classicisme, i no ha perdut gens ni mica el seu poder d'atracció.

'Atormentada', d'Alfred Hitchcock

Atormentada és, encara actualment, una de les pel·lícules de la llarga filmografia d'Alfred Hitchcock que menys tenen en compte les antologies i col·leccions del mestre del suspens. Estrenada l'any 1949 amb el títol original d'Under capricorn, la pel·lícula està basada en una novel·la de Helen Simpson i va ser produïda pel mateix Hitchcock amb la seua productora Transatlantic Pictures, tot i que Warner va fer-ne la distribució. Atormentada és una estranya pel·lícula d'època de Hitchcock, que en alguns moments sembla un western i en altres una cinta de terror gòtic, i que ens transporta fins a l'Austràlia de la primera meitat del segle XIX. El protagonista és un jove irlandès, Charles Adare (interpretat per Michael Wilding) que arriba a Sidney per fer fortuna, tot coincidint amb el nomenament del seu cosí com a governador. Amb tot, el gran pes interpretatiu recau sobre l'excepcional parella formada per Joseph Cotten (tot i que Hitchcock va dir en la famosa entrevista de François Truffaut que hauria preferit a Burt Lancaster) i Ingrid Bergman, actors que ja havien treballat amb Hitchcock en pel·lícules com La sombra de una duda (1943), Recuerda (1945) i Encadenados (1946). De fet, aquesta seria la última pel·lícula que Hitchcock faria amb Bergman, ja que el mateix 1949 l'actriu sueca va viatjar a Itàlia per rodar Stromboli amb Roberto Rossellini, amb qui va mantenir una relació extramatrimonial i va tenir un fill. Aquest episodi, considerat tot un escàndol als Estats Units, va ser un dels factors que va perjudicar la pel·lícula, fins al punt que Hithcock va haver de dissoldre la productora Transatlantic Pictures. La pel·lícula va costar uns 2,5 milions de dòlars, un gran pressupost en aquella època, i Atormentada va funcionar tan malament que els bancs que havien finançat el projecte van quedar-se amb els seus drets d'exhibició. La pel·lícula no es va poder veure a la televisió fins el 1968, un fet que va contribuir a fer més gran la seua legió de defensors i de detractors... D'una banda, alguns crítics consideren que Atormentada és la pitjor pel·lícula del director anglès, mentre que altres afirmen que en realitat és la cinta més reeixida de Hitchcock. Ni una cosa ni l'altra, tot i que el mateix director també va repudiar-la sense gaire pietat en la citada conversa amb Truffaut...
La pel·lícula explica la història d'un home ric, seriós i feréstec, Sam Flusky, que està casat amb una dama anomenada Henrietta, depressiva i addicta a l'alcohol. La tradicional intriga hitchcockiana no recau aquí en cap crim, sinó que el suspens es construeix al voltant de l'esforç que haurà de fer Charles Adare per esbrinar què ha convertit lady Henrietta en una persona tan fràgil, ja que el jove irlandès s'ha proposat ajudar-la a curar-se i refer-se. Sí que hi ha, com en altres moltes pel·lícules de Hitchcock, el tema del fals culpable, ja que Flusky va passar set anys a la presó per un homicidi involuntari (que en realitat no havia comès ell). De fet, el personatge de Joseph Cotten és un emancipat, és a dir, un dels condemnats a presó que la Gran Bretanya va enviar a Austràlia per colonitzar el continent oceànic. És cert que el guió no és brillant (cosa que el mateix Hitchcock reconeixia) i que els diàlegs són de vegades massa llargs i reiteratius (tot i que hi ha un gran monòleg d'Ingrid Bergman). Hitchcock va explicar que amb motiu del seu retorn a Anglaterra i amb una productora pròpia, va buscar una gran història per a Bergman, que en aquella època era l'actriu més important del món. A més, Atormentada era una nova incursió del director anglès en el melodrama psicològic que tant agradava els nord-americans, però sobretot un nou experiment formal de Hitchcock, amb nombrosos pla seqüència com els que ja havia practicat l'any abans amb La soga (1948). En aquest sentit, Atormentada és d'una bellesa impressionant, amb espectaculars moviments de càmera, grues que serveixen per passar d'un pla narratiu a un altre, i enquadraments que fan que els personatges es moguin com en una coreografia. També cal destacar la fotografia de Jack Cardiff en technicolor, en alguns moments aspra i en altres gairebé pictòrica, que encara fa més inquietant la història sobre l'enverinament progressiu i depressió de lady Henrietta. De fet, també caldria recordar la criada Milly (Margaret Leighton), que evoca claríssimament una altra criada hitchcockiana, la sinistra senyora Danvers que l'actriu Judith Anderson va interpretar a Rebecca (1940). Atormentada no és la millor pel·lícula de Hitchcock, però tampoc la pitjor, i caldria tenir-la més en compte a l'hora de valorar l'obra del geni anglès.