Cicle de pel·lícules sobre la Segona Guerra Mundial a TCM Clásico

La guerra i les seues conseqüències han estat sempre una font d'inspiració per al cinema. Avui, tot coincidint amb els 70 anys de l'inici oficial de la Segona Guerra Mundial, el canal de pagament TCM Clásico inicia un cicle de pel·lícules dedicat a recordar un fet que va impactar Hollywood, fins al punt que els estudis, els directors i les estrelles s'hi van implicar directament. De fet, el cicle s'obre aquesta nit (21.30 hores) amb el documental La última gran guerra, un treball narrat per Steven Spielberg sobre els efectes col.laterals que el bombardeig de Pearl Harbour i la posterior intervenció nord-americana va produir en els grans estudis. Després del documental, TCM Clásico ha programat la pel·lícula El puente sobre el río Kwai, l'epopeia dirigida per David Lean sobre un grup de presoners que estan obligats a construir un pont estratègic per als japonesos. Les altres pel·lícules del cicle seran Destino Tokio (8 de setembre), La colina (15 de setembre), La fortaleza (22 de setembre) i Escala en Hawai (29 de setembre).

[BSO] 'Inteligencia Artificial', de John Williams

Un dels aspectes de la pel·lícula Inteligencia Artificial (A.I.) que va provocar menys controvèrsia va ser l'excel·lent partitura de John Williams. Amb tot, la banda sonora que va escriure el músic habitual d'Steven Spielberg no és de les més conegudes de la seua discografia, i és per això que des d'aquí tractarem de reivindicar-la avui com una de les més interessants que ha composat en els últims anys. De fet, la música d'A.I. va suposar la seua 41a candidatura als premis Oscar com a millor banda sonora del 2001, guardó que Williams no guanya des del 1993 amb La lista de Schindler, quan va anunciar que es retiraria i que no composaria més música per a cinema. Per sort, no va ser així, i aquell mateix 2001, Williams també va composar la música d'una altra pel·lícula fantàstica, Harry Potter y la Piedra Filosofal (per la qual també va obtenir la nominació a l'Oscar), i des del 1993 encara ha escrit unes altres 25 bandes sonores més, tot obtenint quatre nominacions més per Atrápame si puedes (2002), Harry Potter y el prisionero de Azkaban (2004), i Múnich i Memorias de una Geisha (2005).

A la banda sonora d'Inteligencia Artificial, revisió del conte de Pinotxo en què Spielberg va aprofitar un guió del desaparegut Stanley Kubrick a partir d'un relat de Brian Aldiss, el músic nord-americà torna a donar una lliçó de com una partitura cinematogràfica ha de captar l'essència i tota l'emoció d'una pel·lícula, sense deixar de descriure tots els detalls. Com ja sabeu, la música de John Williams suposa fonamentalment la recuperació del so simfònic de les grans orquestres per al cinema, però també té una forta influència jazzística, sons intimistes i alguns tocs folklòrics. Però a Inteligencia Artificial, el músic s'allunya de la seua estructura habitual (que desenvolupa un main theme principal), i a més d'un leitmotiv evocador i memorable (base de la cançó For Always, que als crèdits canten Lara Fabien i Josh Groban) i dels passatges més tendres i dramàtics de l'obra, a la banda sonora d'A.I. també podem trobar exemples molt sòlids de la versatilitat i del bon ofici de Williams, amb temes com The Mecha World, que inclou una descripció angoixant del món mecanitzat dels robots. També són brillants els temes musicals que acompanyen la visita a les ciutats dels dos protagonistes, el nen-robot David i el robot-gigoló Joe. En aquest sentit, la barreja de ritmes i d'estils fa que la música d'Inteligencia Artificial siga una de les més modernes de Williams, amb moments d'un lirisme tràgic (Abandoned in the woods, quan el xiquet és abandonat al bosc, recorda alguns moments d'E.T.) i intents de fragments techno (The Moon Rising). Però especialment estremidor és Where Dreams are born, un tema vocal que és una veritable meravella, a càrrec de la soprano Barbara Booney. En definitiva, una altra gran banda sonora de Williams, que no es troba entre les més conegudes de l'autor. A.I. és molt descriptiva però també es pot gaudir sense les imatges de la pel·lícula o llegint un llibre, i ara podeu trobar-la a molt bon preu en moltes botigues de discos.

'Poltergeist', de Tobe Hooper

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.

LA LLISTA DE SCHLINDER

Aquests Nadals, com n'ha passat en d'altres, ens arriben males notícies de la terra on se'ns diu va nàixer Jesucrist. L'exércit israelí ha engegat un fort atac militar al territori palestí de la franja de Gaza amb un resultat de més de tres cents morts i més de mil ferits.

Els israelis acaben d'ordenar als periodistes que abandonen la zona ja que la consideren zona militar tancada. Què no passarà allí si ningú aliè al conflicte ens ho conta?

Per casualitat m'ha caigut a les mans la pel.lícula La Llista de Sclinder i l'he tornat a veure després d'haver-la disfrutat a la pantalla del cinema quan es va estrenar.

El conflicte palestí-israelí sembla irresoluble amb tots dos bàndols creuant acusacions de ser els culpables del seu perllongament, però si una cosa tinc ben clara és quina és la part més feble: el poble palestí. Faríen bé els israelís d'aprendre d'Oskar Sclindler quan en una escena de la pel.lícula dialoga amb l'oficial nazi sobre quin és el sentit del poder veritable i que no és altre que la capacitat de perdonar.

Oskar Schindler va nàixer en un poble de l'actual República Txeca i va morir a la ciutat de Hildesheim, a la Baixa Saxonia d'Alemanya l'any 1974, en mig de la més absoluta indigència després d'haver rebutjat pocs anys abans de morir l'ajut econòmic del govern d'Israel. Actualment està enterrat en un cementiri catòlic de la ciutat de Jerusalem.

Steven Spielberg va dirigir l'any 1993 (ja fa quinze anys, com passa el temps!) aquest drama bassat en l'evolució personal d'aquest personatge, ambiciós i astut i que ens retraten amb una elevada capacitat per a les relacions públiques.

Oskar Sclinder, interpretat per Liam Neeson, gràcies a les bones relacions que ha aconseguit amb els militars del règim nazi facilitant-los els desitjos i vicis més mundans (bon menjar, bona beguda, dones, música i festes) més la confiança forçosa d'un grup de jueus capitalistes que viuen al ghetto de Cracòvia i que s'han vist despullats dels seus béns, posarà de nou en funcionamet una antiga fàbrica metal.lúrgica per a produir subministraments per a l'exércit alemany.

L'arribada d'un nou oficial alterarà els plans d'Sclinder. L'oficial, interpretat magistralment per Ralph Phiennes, amb una mirada glacial que impressiona i genera terror és la reflex de la crueltat, de l'arbitrarietat i les contradiccions humanes (viu en un dilema constant entre complir amb els seus ideals de puresa de la raça i l'atracció que li desperta una dona jueua que li fa de criada).

Oskar anirà transformant el seu esperit, des de l'ambició i el lucre personal cap a la solidaritat i l'altruïsme amb què va aconseguir salvar de la mort segura a més de mil persones jueues.

Un altre paper destacat és el del comptable jueu interpretat per Ben Kingsley que amb la seva màquina d'escriure, full, rera full escriurà el llistat de persones que dona títol a la pel.lícula.

Amb una durada de més de tres hores (185 minuts) Spielberg va fer el més difícil que és aconseguir reunir d l'hora el reconeixement de la crítica, el públic i els premis cinematogràfics (va aconseguir 7 Oscars en les categories de pel.lícula, director, guió adaptat, montatge, banda sonora, direcció artística, banda sonora, direccó artística i fotografia).

La fotografia està realitzada en un blanc i negre perfecte, amb unes poques notes d'acoloriment com són les flames d'unes espelmes o l'abric roig d'una nena jueua i fins i tot les escenes finals a tot color del póstum homenatge dels supervivens davant la seva tomba.

Una obra perfecta en la ètica i la estètica, en el fons i la forma.

Obra mestra (*****)

'La mujer y el monstruo', de Jack Arnold

Molts anys abans dels monstres alienígenes de pel·lícules com Alien o Predator, la criatura més terrible del cinema va ser el monstre de la Llacuna Negra. La pel·lícula La mujer y el monstruo (Creature from the Black Lagoon), que Jack Arnold va dirigir l'any 1954, va establir i dignificar l'arquetip del nou monstre dels films de sèrie B de la ciència ficció dels anys 50. La història d'aquesta monster-movie comença quan uns científics descobreixen, a la capçalera de l'Amaçones, un jaciment amb les restes d'una estranya criatura prehistòrica, que confirmaria l'evolució de les espècies aquàtiques cap als animals terrestres. Si els científics aconsegueixen saber com va adaptar-se la criatura amfíbia al nou mitjà terrestre, podran utilitzar els coneixements per preparar l'adaptació dels humans a d'altres planetes, quan comenci la colonització de l'espai... És en aquest moment quan es forma una expedició científica que recorre la selva en un vaixell, i que suposa un pas endavant en la ciència ficció cinematogràfica, ja que els científics són els protagonistes de la pel·lícula, i no professors bojos o doctors amb conspiracions per dominar el món. Els protagonistes principals són Richard Carlson, que interpreta el doctor David Reed, i Julie Adams, una exsecretària reciclada a actriu (la seua última aparició coneguda és a la sèrie Perdidos), i que encarna la científica Kay Lawrence. Carlson ja havia treballat l'any anterior amb Arnold a la pel·lícula Vinieron del espacio (It came from outher space, 1953), un altre dels clàssics del gènere. L'actor donava la credibilitat que necessitava una història de ciència-ficció per garantir que fos un èxit entre el gran públic, i no només entre els espectadors adolescents. A més, el to expressament científic del guió també feia que fos més verossímil l'existència d'un monstre subaquàtic en el cor de la selva.

En aquest sentit, l'amenaça per als humans no ve de l'espai exterior, com en la gran majoria de les pel·lícules de ciència ficció dels anys 40, 50 i 60, sinó d'un dels llocs més recòndits i inexplorats del planeta Terra. Aquest és un element realment interessant, que enllaça La mujer y el monstruo amb la literatura d'autors com H.P. Lovecraft, i més encara tenint en compte el caràcter amfibi de la criatura. El disseny del monstre va ser molt laboriós, i en realitat està interpretat per dos actors (Ben Chapman i Ricou Browning), per poder filmar a la vegada les escenes d'estudi i les enregistrades en exteriors. Curiosament, les famoses escenes subaquàtiques van ser filmades en un dels estudis de la Universal, que amb La mujer y el monstruo volia reprendre la seua tradició de pel·lícules de terror. A més, per poder competir amb la gran acceptació que tenia la televisió, Creature from the Black Lagoon va ser filmada amb la tècnica 3D, que feia que la gent necessités unes ulleres especials per poder veure la pel·lícula als cinemes. Així, cal tenir en compte que la impressionant escena de Julie Adams nedant plàcidament a la llacuna amaçònica, mentre el monstre buceja de forma tant amenaçadora com captivadora a pocs metres de distància, estava pensada perquè el públic dels cines veigués un gran cub d'aigua suspès a la sala, amb un monstre que semblava que havia de sortir de la pantalla.

En qualsevol cas, un dels aspectes més recordats de la pel·lícula és el banyador blanc que lluïa l'actriu, i que per primer cop des de la implantació del codi moral a Hollywood (el famós codi Hays) ensenyava les cames senceres. Molt s'ha dit i s'ha escrit sobre el simbolisme sexual de la capbussada-dansa entre la dona i el monstre, així com de la intenció del director de El increíble hombre menguante de revisitar el mite de la Bella i la Bèstia. D'alguna manera, el monstre de la Llacuna Negra també recorda l'altre monstre mític de la Universal, el creat pel doctor Frankenstein i interpretat per Boris Karloff, ja que tant l'amfibi com el monstre de Frankenstein simbolitzen els riscos del mal ús de la ciència i la solitud tràgica que pateixen els éssers que són diferents. Però personalment, el que més ens interessa és la gran tècnica narrativa que Arnold demostra al llarg de la pel·lícula i en especial a les escenes en què el monstre assetja la tripulació del vaixell, amb un desenvolupament de la intriga i sobretot de la música que després havia de servir Steven Spielberg per a la pel·lícula Tiburón. Per cert, sobre la música, una curiositat a tenir en compte és que un dels tres compositors que va escriure la banda sonora per a La mujer y el monstruo va ser Henry Mancini, que tot i la seua joventut ja s'havia especialitzat en la creació de música romàntica i lleugera, i que es va encarregar dels passatges més jovials. Per la seua banda, Hans J. Salter era un col·laborador habitual de Jack Arnold, que també va composar la música de El increíble hombre menguante i d'altres cintes de terror, com El hombre lobo de 1941. El tercer músic va ser Herman Stein, un veritable especialista en la composició de la  música dels crèdits dels films, i també col·laborador d'Arnold en pel·lícules com Tarántula, Vinieron del espacio o el mateix El increíble hombre menguante.

'Encuentros en la tercera fase', d'Steven Spielberg

Encuentros en la tercera fase (1977) va ser la confirmació definitiva del talent d'Steven Spielberg després de El diablo sobre ruedas (1971) i Tiburón (1975), fins al punt que va ser per Close Encounters que va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a millor director. Però sobretot, suposa l'aportació més notable d'Spielberg al gènere de ciència-ficció, que va innovar totalment tot presentant els alienígenes com a éssers amistosos. Fins aquell moment, els extraterrestres de les pel·lícules havien estat personatges hostils, caracteritzats per un comportament agressiu i violent contra els humans, com a conseqüència de la paranoia col·lectiva que impregnava la societat nord-americana durant la Guerra Freda, i que evidentment també va arribar a Hollywood. Fins i tot l'alienígena d'Ultimátum a la Tierra (1951), de Robert Wise, que inicialment es presenta com un ésser amistós, recorre a la violència quan els humans no obeeixen el seu ultimàtum per acabar amb les guerres. Però a Encuentros en la tercera fase els alienígenes no són hostils, sinó que porten un missatge de pau i d'amistat intergalàctica que més endavant Spielberg aprofundiria en la seua pel·lícula més exitosa, E.T., el extraterrestre.
De fet, el principal tema de Encuentros en la tercera fase és que, efectivament, hi ha alguna cosa allà fora, i que no només és possible contactar amb els extraterrestres, sinó també interactuar amb ells. El més curiós és que, paradoxalment, una de les persones contactades és Rory Neary (Richard Dreyfuss), un operari senzill que té molts problemes de comunicació a casa seua. Una nit, Roy presencia uns misteriosos objectes voladors al cel, prop de casa seua. A més, obsessionat per entendre què li està passant, el personatge interpretat per Dreyfuss comença a distanciar-se encara més de la seua dona Ronnie (Teri Garr) i de la realitat que l'envolta. Roy només troba la comprensió que necessita en Jillian Guiler (Melinda Dillon), que també va tenir un episodi nocturn quan unes llums misterioses van endur-se el seu fill. La cosa encara es complica més quan Roy queda desconcertat per l'obstruccionisme del govern nord-americà i pel que sembla una conspiració (el país encara no s'havia recuperat després del xoc per l'escàndol del Watergate), en el que és un precedent clar del personatge de Mulder i la seua lluita a la sèrie Expediente X. Al mateix temps, un grup de científics internacionals, sota la direcció de Claude Lacombe (inoblidable François Truffaut), comença a investigar també els avistaments d'OVNIs i la seua possible relació amb tota una sèrie d'esdeveniments en diferents punts del planeta.
Spielberg va rebre assessorament d'experts en el fenomen OVNI i va estudiar tot tipus d'avistaments i d'abduccions, i gràcies a Encuentros a la tercera fase va popularitzar la tipologia d'extraterrestres coneguts com a grisos, també vinculats als fets de Rosewell, que després també veuríem a Expediente X. El que fa la pel·lícula és explicar com afecta el contacte amb els extraterrestres a tres personatges molt diferents (un operari d'una companyia elèctrica, una mare amb un fill abduït i un científic apassionat pel tema), i per tant com un fet extraordinari pot alterar la normalitat quotidiana. Així, són tan memorables les escenes més familiars i intimistes, pròpies del cinema d'Spielberg, com el moment en què Roy intenta fer a casa una escultura amb la misteriosa muntanya que veu a les seues visions, com l'arribada de la Nau Mare, tota envoltada de llums i amb espectaculars efectes especials. La primera vegada que vam veure la Nau obrint-se i deixant sortir totes les persones desaparegudes i abduïdes durant més de 40 anys, no vam poder evitar emocionar-nos. De la mateixa manera, cal destacar la sensacional banda sonora de John Williams, amb la coneguda melodia de cinc notes que els humans van utilitzar per comunicar-se amb els extraterrestres. Encuentros en la tercera fase és una pel·lícula que ha envellit molt bé, i no únicament per l'alta qualitat dels seus efectes especials, sinó perquè Spielberg va revestir la pel·lícula amb una pàtina de classicisme, i no ha perdut gens ni mica el seu poder d'atracció.