'El precio de la verdad', de Billy Ray

A la pel·lícula El precio de la verdad (Shattered Glass), un film de Billy Ray produït l'any 2003 per Tom Cruise, el jove Stephen Glass és un redactor de plantilla de la pretigiosa revista d'actualitat i política The New Republic, l'única que pot presumir del fet de trobar-se a l'avió del president dels Estats Units, l'Air Force One. Grass està interpretat per l'actor Hayden Christensen, que recordareu pel seu paper del jove Anakin Skywalker a la nissaga d'Star Wars. La pel·lícula, que està basada en fets reals, explica la història d'aquesta promesa del periodisme polític de Washington, que l'any 1998 va caure en desgràcia quan va descobrir-se que en realitat s'inventava la majoria dels seus articles i reportatges. En aquest sentit, el film retrata com les rutines de producció periodístiques van facilitar que Glass s'inventés durant anys no només les històries que explicava, sinó les fonts que havia consultat per redactar els articles.




El clímax de la pel·lícula és quan Charles Lane (Peter Sarsgaard), que acaba de ser nomenat director de la revista, es veu obligat a acomiadar el més jove i prometedor dels seus reporters. Tot es destapa quan una publicació de la competència descobreix que Glass hauria pogut inventar-se un article de rabiosa actualitat empresarial, sobre un hacker menor d'edat que aconsegueix un contracte milionari amb una companyia de software que havia estat víctima del pirata informàtic. De mica en mica, Lane i els espectadors anem descobrint la veritat sobre Glass, i com anava teixint les seues invencions i evitant els controls dels seus caps. De fet, hem de tenir en compte que els mitjans de comunicació nord-americans tenen, en principi, un exhaustiu sistema de verificació de les fonts, en què els caps de redacció s'encarreguen de confirmar allò que escriuen els seus redactors, si és necesari tornant a trucar i entrevistant les persones amb què han parlat. Però Glass, amb la seua simpatia personal, la seua capacitat per explicar històries i coneixedor, també, de com funcionava aquesta rutina de control de les fonts, va aconseguir inventar-se molts dels seus reportatges durant anys.

El precio de la verdad tracta de l'ètica del periodisme, però també de l'equilibri de forces que es produeix en moltes redaccions, i de la dinàmica psicològica a les oficines. La pel·lícula esbossa com són els consells de redacció d'una revista als Estats Units, però encara és més interessant veure com un director amb pocs suports dins del seu equip ha de defensar primer el redactor acusat de mentir, però després ser prou valent com per voler descobrir la veritat i fer-la pública, amb totes les conseqüències. En aquest sentit, tant important és l'evolució del personatge de Glass (aquí Cristensen està sensacional) com el dilema personal i professional que ha d'afrontar Lane (també un Sarsgaard impecable, que per aquest paper va ser nominat al millor actor de repartiment als Globus d'Or de l'any 2004). D'altra banda, un dels aspectes més importants del guió i de la direcció de Billy Ray és la distància i l'objectivitat amb què ens explica els fets, com si El precio de la verdad fos també un exercici periodístic per reconstruir tot el que va passar perquè Glass pogués inventar-se almenys 27 dels seus 41 articles en una revista de prestigi.

'Poltergeist', de Tobe Hooper

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.