'Frenesí', d'Alfred Hitchcock

Frenesí no és millor pel·lícula de la seua filmografia, però el thriller que Alfred Hitchcock va dirigir l'any 1972, sobre un psicokiller que assassina dones tot escanyant-les amb una corbata, és un d'aquells films imprescindibles, d'aquells que fan vessar rius de tinta i que són objecte d'espessos estudis semiòtics. La història comença quan Richard Blaney es converteix en el principal sospitós per a la policia, després del brutal assassinat de la seua ex-dona, amb qui mantenia una relació molt tensa. Així, tenint en compte la tradició d'altres assassins en sèrie britànics, la ciutat de Londres viu completament atemorida, i Blaney decideix provar la seua innocència tot localitzant el veritable culpable. En aquest sentit, a Frenesí hi ha alguna de les obsessions del cinema de Hitchcok, com el tema del fals culpable, però també temes nous, com la presència d'un assassí en sèrie. De fet, Frenesí va ser la penúltima pel·lícula de Hitchock, i la primera que rodava al Regne Unit després de 30 anys de treball a Hollywood. Per això no és gens estrany que siga la seua pel·lícula amb més violència i sexe explícits, i també un dels seus films amb més humor negre. En aquesta línia, cal recordar l'escena memorable en què l'assassí (que l'espectador coneixerà molt aviat, sense que això reste suspens a la pel·lícula), intenta recuperar un objecte que podria servir perquè la policia l'identifiqués, dins d'un camió ple de patates i amb el cadàver d'una de les seues víctimes al costat, posant-li les coses encara mes difícils. Frenesí està basada en una novel·la del britànic Arthur La Bern, tot i que el guió cinematogràfic és d'Anthony Shaffer (La huella), i la simpatia amb què Hitchcock tracta l'assassí protagonista, interpretat per un magistral Jon Finch, va incrementar la seua llegenda de director misògin.
Tot seguit teniu el mític fals pla seqüència dels crèdits inicials de Frenesí, en què Hitchcock ens avisa del seu retorn a Londres, filmant des d'un helicòpter i fent passar la càmera per sota del pont del Tower Bridge, tot i que es tracta d'un truc, un efecte visual fet amb el teleobjectiu.

'La máscara de la Muerte Roja', un conte de Poe segons Roger Corman

Avui es compleixen 200 anys del naixement de l'escriptor Edgar Allan Poe, però gairebé 80 anys després de la seua mort a Baltimore, a Michigan va nàixer el cineasta Roger Corman, responsable d'un bon grapat de les adaptacions cinematogràfiques més conegudes de l'obra literària del poeta de Boston. L'any 1960, Corman havia dirigit (en només tres dies!) la que és encara la seua pel·lícula més coneguda, La pequeña tienda de los horrores, i just en aquella època la productora American International Pictures volia competir amb l'èxit in crescendo de la britànica Hammer Films. Per tant, va contractar Corman per dirigir una pel·lícula basada en un relat d'Edgar Allan Poe. El cineasta havia d'adaptar a la pantalla el conte La caída de la casa Usher tot seguint el seu estil, en blanc i negre, amb poc pressupost i també amb poc temps, ja que el rodatge no havia de superar els 10 dies. Finalment, Corman els va convèncer i va aconseguir un marge de maniobra més gran. Així, tractant-se d'un relat de Poe, la pel·lícula havia de poder costar una mica més, filmar-se en color i poder fer-se en almenys... 15 dies! Demencial però cert...

La caída de la casa Usher va obrir una etapa de pel·lícules de Corman basades en l'obra literària de Poe, amb històries que sempre tenien com a escenari les mansions antigues, els castells tenebrosos i els calabossos amb tètrics i rovellats instruments de tortura. L'altre element en comú era el protagonsime absolut de l'actor Vicent Price, actor característic del cinema de Corman, de les adaptacions de Poe al cinema, i també de les pel·lícules de terror de sèrie B. En aquest sentit, potser la pel·lícula més coneguda d'aquesta etapa és El cuervo (1963), amb Price i els també soberbis Peter Lorre i Boris Karloff. Però avui tractarem La máscara de la Muerte Roja (1964), en què Vincent Price interpreta el príncep Próspero, un sobirà malèvol i seguidor de Satan que s'amaga al seu castell amb els seus acòlits per intentar fugir de la Mort Roja, una terrible epidèmia medieval que castiga Europa.



Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és la fotografia del director de culte Nicolas Roeg, però també cal remarcar el gran ofici de Corman com a guionista, ja que va saber fusionar dos relats diferents, La máscara de la Muerte Roja i Hop-Frog, sense que es note gaire, per no dir gens. En el tractament del personatge principal, alguns han volgut veure la inspiració de Corman en El Séptimo Sello, l'obra d'Ingmar Bergman, per la seua reflexió sobre els sentiments religiosos i les pors del poder, així com de la ridiculesa de la mort i de l'existència humana; però també caldria preguntar-se si el director suec va llegir abans l'obra de Poe. La interpretació de Vincent Price és estremidora, però també és atractiva l'aparició de Jane Asher, que en aquell moment mantenia una relació sentimental amb Paul McCartney, i de Hazel Court, una de les muses del terror britànic. En aquest sentit, La máscara de la Muerte Roja és un clàssic del terror gòtic de sèrie B, que tot bon afeccionat al cinema fantàstic i a l'obra de Poe no pot deixar de revisar...

'Poltergeist', de Tobe Hooper

La primera pel·lícula que hem remirat en aquest 2009, per aquelles coses d'haver de canviar panyals de matinada, ha estat Poltergeist, que el canal TCM ha posat a les 7.20 hores del matí. El film va ser el primer èxit d'Steven Spielberg com a productor, ja que en realitat Poltergeist va ser dirigida per Tobe Hooper, un director especialitzat en el cinema de terror després d'haver realitzat la mítica La matanza de Texas (1974) i una primera adaptació de Salem's Lot (1979), l'obra vampírica d'Stephen King. De fet, no seria l'última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de Poltergeist també havia de firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie Abducidos (Taken). Així, Poltergeist va estrenar-se l'any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.

Poltergeist es basava en un episodi de la sèrie televisiva La dimensió desconeguda, i en realitat està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de Poltergeist és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L'àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d'Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O'Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s'acaba la programació. De fet, quan una força maligna s'emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.

La televisió és un personatge més a la casa de Poltergeist, ja que hi ha aparells en gairebé totes les habitacions. A més, l'espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l'esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar Poltergeist en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de Tiburón) i del seu amic George Lucas, ja que l'habitació dels xiquets està plena d'articles de merchandising de La Guerra de las Galaxias, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l'aparell de televisió al carrer.

'¿Quién puede matar a un niño'?, bona nit de Halloween

Tom i Evelyn són una parella de turistes -ella està embarassada-, que arriben a Almanzora, una població fictícia de la costa espanyola. És la típica parella de turistes britànics que busquen fugir del soroll i de l'estrés de la gran ciutat, i creuen que han trobat un lloc molt tranquil, ideal per passar la lluna de mel que han hagut d'ajornar. Amb tot, la idíl·lica Almanzora és en realitat un lloc massa turístic i bulliciós, i és per això que decideixen llogar una barca i marxar fins a una petita illa que Tom havia visitat quan era més jove. Quan arriben, descobreixen que la illa està únicament habitada per uns xiquets que, posseïts per una violència misteriosa, es rebel·len i ataquen els adults sense pietat...

Aquesta és la inquietant arrancada de la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?, sens dubte una de les joies del cinema de terror espanyol dels anys setanta. El responsable del film Island of the Damned o Death Is Child's Play [així es va titular la pel·lícula per a la seua distribució a l'estranger, segurament per aprofitar l'enorme tirada comercial que tenia la nissaga d'El pueblo de los malditos], és ni més ni menys que Narciso Ibáñez Serrador, que ja era molt conegut a Espanya pel mític programa de televisió Un, dos, tres... responda otra vez. De fet, ¿Quién puede matar a un niño? és del 1976, només quatre anys després que Chicho posés en marxa el seu popular concurs. Amb tot, Ibáñez Serrador ja portava una prolífica carrera a la televisió, on havia debutat l'any 1963 com a director i intèrpret del programa Muerte bajo el sol. I tres anys més tard, el 1966, va debutar al gènere de terror amb els seus episodis a la sèrie Historias para no dormir, en què va dirigir títols memorables com El cumpleaños, La bodega o El asfalto. De fet, després d'aquests èxits televisius, Chicho va dirigir el seu primer llargmetratge, La residencia (1969), un altre film de terror amb què va aconseguir un gran èxit comercial i de crítica.

¿Quién puede matar a un niño? té un guió del mateix Ibáñez Serrador (tot i que va signar amb el pseudònim de Luis Peñafiel, que ja havia utilitzat a Muerte bajo el sol). Chicho s'havia inspirat en una novel·la de Juan José Plans, un dels escriptors habituals del mitjà ràdio, titulada El juego de los niños. La base de l'argument és que fins i tot les ànimes més innocents poden amagar la maldat més absoluta. És inevitable pensar, per tant, en la novel·la El señor de las moscas, de William Golding, que també ha tingut diverses adaptacions cinematogràfiques, o també en la citada El pueblo de los malditos. En aquest cas, sembla que la rebel·lia dels xiquets no és perquè hagin estat posseïts per ents extraterrestres, sinó com a reacció al tractament que reben els infants per part dels adults, en diferents llocs del món. De fet, el pròleg de la pel·lícula és una successió d'imatges reals de xiquets que pateixen a les guerres, als camps d'extermini o al Tercer Món. Per tant, que els xiquets es rebel·lin contra els adults és qüestió de temps...

La pel·lícula té una música memorable de Waldo de los Ríos i una lluminosa fotografia de José Luis Alcaine, ideal per mostrar el clima càlid i asfixiant d'aquesta illa maleïda, amb unes cases de parets molt blanques que són tota una metàfora de la crueltat infantil. El protagonista masculí és Lewis Fiander, un actor que potser recordareu del film El retorno del doctor Phibes, un altre dels clàssics del gènere de terror de sèrie B. La noia és la rossa Prunella Ransome, amb un paper sublim, ja que és la que més patirà quan pense que potser també porta un monstre al seu interior. ¿Quién puede matar un niño? té escenes memorables, però en una nit com la d'avui, potser la que us impactarà més és la de la pinyata. Però no us dic més. Bona nit i bon Halloween...

'La máscara de Fu Manchú'

La máscara de Fu Manchú encara està considerada, avui en dia, com la millor pel·lícula sobre aquest personatge de les que van fer-se a la dècada dels anys 30, potser per no ofendre els seguidors del Fu Manchú interpretat per Christopher Lee. En aquesta pel·lícula, dirigida per Charles Brabin l'any 1932, el malèfic doctor oriental està encarnat pel gran Boris Karloff, un any després d'aconseguir la fama absoluta amb la seua recreació del monstre de Frankenstein, a la pel·lícula de James Whale, i el mateix any en què va repetir triomf amb La mòmia de Karl Freund. La història de La máscara de Fu Manchú comença quan els serveis secrets britànics descobreixen que el doctor Fu Manchú està obsessionat per localitzar la tomba de Gengis Khan, amb l'objectiu d'aconseguir una màscara i una espasa que li han de permetre unificar tots els pobles i nacions d'Àsia, per aixecar-los en contra del domini colonial. Fu Manchú, personatge que va nàixer a partir de la ploma de l'escriptor Sax Rohmer, és un dels dolents més terrorífics de la història del cinema, ja que el doctor xinès posa tot el seu talent i intel·ligència en fer el Mal i exterminar la raça blanca, perquè odia la civilització occidental. Fu Manchú és el mal absolult, sense matisos, i tant aquest personatge com el rei Ming de Flash Gordon van ser utilitzats per la propaganda de Hollywood per fomentar la por al perill groc, a les portes de la Segona Guerra Mundial.
La máscara de Fu Manchú havia de ser la segona pel·lícula de Charles Vidor, però el director va ser acomiadat i subtituït per Brabin. Abans havien arribat a les pantalles dues produccions britàniques, The mistery of Fu Manchu (1923) i The Further Misteries of Fu Manchu (1924), protagonitzades per l'eficaç Harry Agar Lyons, que més endavant va cedir el paper a Warner Oland, quan la Paramount va produir The Misterious Dr. Fu Manchu (1929). Després van arribar La expiación de Fu-Manchú (1930) y La hija del Dragón (1931), també protagonitzades per Oland, però no va ser fins a La máscara de Fu Manchú que el personatge creat per Rohmer va consagrar-se al cinema. La realitat és que és una pel·lícula curta (68 minuts) i molt irregular, en què únicament sobresurten la interpretació de Karloff (tot i que alguns també l'han titllat de ridícula) i la presència de Myrna Loy caracteritzada com a xinesa, ja que encarna la també dolentíssima filla de Fu Manchú. La pel·lícula acumula alguns dels defectes de les primeres cintes sonores, com els diàlegs excessius i alguna situació absurda, sobretot aquelles en les que els personatges anglesos són els protagonistes. Des del punt de vista narratiu, hi ha plànols massa llargs i es troben a faltar alguns primers plànols, per reconèixer més ràpidament els personatges. Però les escenes al castell de Fu Manchú tenen un aire màgic i reflecteixen perfectament les ànsies pan-orientals del xinès, ja que en la decoració del palau s'hi troben mostres de les cultures hindú, àrab, japonesa... També són memorables les escenes en què Fu Manchú practica les seues cèlebres i sàdiques tortures al seus presoners, per aconseguir la màscara i la cimitarra de Gengis Khan. D'alguna manera, aquests són els millors i més terrorífics moments de la pel·lícula. La máscara de Fu Manchú és una preciosa mostra del cinema de terror i de ciència-ficció més primitiu, que cal veure obligatòriament si esteu interessant en l'arqueologia d'aquest gènere.


Tot seguit podeu veure un dels millors fragments de la pel·lícula...