ARIZONA BABY

Raising Arizona, batejada a Espanya com Arizona Baby, és la segona pel.lícula dirigida pels germans Coen, a l'any 1987.

H.I (Nicholas Cage) és un lladregot maldestre que entra i surt de la presó com qui va a casa seva. En cada detenció és fotografiat i resenyat per una agent de policia, l'Edwina (Holly Hunter) i al final sorgirà entre ells una història d'amor carcerària.

Uns visitants inesperats acudeixen a la casa de la parella. Són dos presos amics de H.I. que s'han escapolit de la presó, en una imatge de les que permanèixen a la memòria tot sortint amb força dificultat des de la foscor d'un tunel enfangat, enmig d'una nit plujosa, cridant i respirant l'aire de la llibertat, com si d'un part es tractés.

L'altra desgràcia serà que la parella no podrà tenir fills, i per tant veuran frustrats els seus desitjos de formar una família i per això, H.I segrestarà un dels cinc recent nascuts fills del matrimoni format per Nathan Arizona i Florence i un caçarecompenses, naixement múltiple que ha vist a les notícies de la televisió.

Acció trepidant, personatges disparatats propis dels dibuixos animats de la Warner i que són caricatures de personatges de l'Amèrica del Mitjà Oest, somnis delirants, diàlegs brillants, tot plegat l'apunt de l'estil cinematogràfic que més tard utilitzaran en títols com El gran Lebowski o O Brother.

Si hagués de posar un però, és que molts anys després d'haver-la vist durant la seva estrena cinematogràfica, ara, m'ha semblat que acusa lleugerament el pas dels anys.

De totes maneres, tan sols per l'escena que us deixo en el video, tot un exercici de planificació d'una escena d'acció, amb travel.lings a nivell del terra i diferents accions simultànies perfectament engarçades, ja es guanya ocupar un dels millors llocs de la filmografia de Joel i Ehan Coen.

(Entrada de ventetdelsud)

This is Spinal Tap, de Rob Reiner

Si us agrada la música, però sobretot la història de la música, les mil i una anècdotes i llegendes sobre el comportament exagerat i boig dels grans grups i figures de la música rock; doncs, us encantarà aquesta pel·lícula - This is Spinal Tap (de l'any 1984).

En un fals documental, el director segueix el grup fictici Spinal Tap durant una gira dels EEUU a la tardor de 1982. A través d’entrevistes amb els components del grup i flashbacks veiem l’evolució del grup des dels anys 60 fins a l’actualitat. Originalment tenien una certa semblança amb els Beatles o els Stones, per després convertir-se en heavies. La pinta que tenen ara, al 1982, ens recorda als Van Halen o Iron Maiden.

Aquesta és una pel·lícula de culte per als amants de la música rock, ja que retrata a la perfecció l’estil de vida d’aquests grups, però sempre afegint-hi un puntet més – d’alguna manera com els amplificadors que utilitzen, que no paren al 10 sinó que poden pujar el volum fins a l’11! No obstant això, moltes figures del món del rock van explicar, després de veure-la, que no; que no exageraven gens.

La trama, bàsicament, és la gira pels EEUU d’un grup, Spinal Tap, una mica passada la seva millor època, amb tics dels costums del passat i incapaços de ser políticament correctes. No explicarem els millors gags ni acudits, millor que els veieu en directe – el tema de la tapa del LP, la qüestió de com és que tots els rockers estan tan ben dotats sota aquells pantalons tan estrets, els misteris dels bateries bojos (agafant com a models les morts de Keith Moon i John Bonham), són algunes d’aquestes escenes.

El director és Rob Reiner que surt a la pel·lícula com al fictici director del documental, Marty Di Bergi. Després Reiner va fer altres obres com Stand By Me o When Harry Met Sally. Els tres actors principals són Michael McKean, Christopher Guest i Harry Shearer. Tots havien estat al programa de comèdia per excel·lència Saturday Night Live.

Si us agrada saber com vivien els músics dels 70, anant en moto pels corredors dels hotels, seguits per una legió de groupies, drogant-se contínuament però rebutjant els Smarties de segons quin color... Aquesta és una pel·lícula per mirar i tornar a mirar.

Aquí tenim 4 clips.

La festa

Ahir vaig poder gaudir de l'enèssima visió de la pel·lícula de 1968, La festa, dirigida per Blake Edwards i immortalitzada per un Peter Sellers memorable que encarna un actor secundari indi a qui només li passen desgràcies. Els gags se succeixen de forma imparable i converteixen la festa que dóna nom a la pel·lícula en una espiral de d'escenes ridícules, absurdes i caòtiques in crescendo. Els diàlegs són escassos i la veritat és que són del tot superficials, perquè la magnitud i l'interès de la pel·lícula se centra en la interpretació d'un Peter Sellers que, sense dubte, devia inspirar al televisiu Mr. Bean. El desgavell de situacions en què es troba el protagonista no faran altra cosa que despertar-nos, a més de molts somriures, una enorme tendresa. La decoració de la casa, la múscia, els vestits, tot, ens retornarà a l'estètica dels anys seixanta.

Podeu veure'n algun fragment aquí, aquí o aquí

*També pots llegir:

-'El guateque', de Blake Edwards

Atrapat en el temps

Atrapat en el temps, dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, és una d'aquelles pel·lícules que no em canso de mirar una i altra vegada, com si jo fos un integrant del film que repeteix incansablement el mateix dia.

Bill Murray (genial) interpreta un sarcàstic home del temps que ha de desplaçar-se a un petit poble per transmetre un any mes el Dia de la Marmota, la qual cosa no li fa cap mena d'il·lusió. S'allotja a un modest hotel i cada matí comprova com el dia es repeteix una vegada i una altra, metòdicament, sense que pugui fer res per evitar-ho. Ja dic d'entrada que aquesta mena de pel·lícules que juguen amb el pas del temps m'agraden força, però aquesta és una de les millors.

El protagonista passa per diverses fases en la manera d'enfrontar-se amb aquesta situació. La seva visió pessimista inicial es transforma quan s'adona que els seus actes d'avui no tindran cap mena de repercussió l'endemà, ja que aquest no existeix. Això ens planteja molts dubtes morals, tenint en compte que no podrà existir la pena per als nostres pecats. Menja sense mesura i fa tota mena d'excessos, fins que s'adona que això no pot omplir la resta de la seva vida. Llavors decideix aprofitar aquest dia interminable per a causes més nobles. Però tot cansa en aquest interminable dia, sobretot quan comprova que no pot variar el destí de la gent que l'envolta.

Molt emotiva és l'escena en què dia rere dia intenta salvar la vida d'un vell vagabund que, impertorbablement, sempre acaba per morir-se als seus braços.

També resulten infructuosos els seus intents de crear el dia perfecte per a lligar-se a la seva partenaire a la pel·lícula, Andy MacDowell, que nit rere nit acabarà bufetejant-lo.

A la vora de l'abisme i cansat de reviure aquest dia sense finalitat, decideix suïcidar-se de diverses maneres, totes elles inútils, ja que acaben amb l'inoblidable ràdio despertador que sona cada matí.

Diàlegs de pel·lícula: 'El club social de Cheyenne', de Gene Kelly

Divertit i original western amb James Stewart i Henry Fonda com a dos cowboys, on el protagonista rep en herència una propietat inesperada. El millor de tot d'El club social de Cheyenne són els diàlegs i els silencis entre els dos protagonistes.

-Amb tots aquests diners puc, puc… Què en faries tu?

—Amb tots aquests diners i un bon negoci, imagino que em donaria una bona vida tant de temps com durés tot plegat.

—Això no és el que faria un astut home de negocis.

—Tu m’has demanat què faria jo.

—Aquest ha estat el meu error.
—Negocis sòlids i respectables en mans de bons republicans és el que necessita Amèrica, Harry.

—Els meus pares eren demòcrates, John.

—Sí, i mira on has arribat: tota la vida en ranxos o al camp ras, suant a l’estiu i congelant-te a l’hivern i dormint a terra lluitant amb llops i serps. No, no, t’asseguro que no hi ha res millor en tot el món que un home de negocis republicà.

—No és que t’ho vulgui discutir, John, però no havies votat sempre als demòcrates?

—Bé, bé, sí, però això era quan no en sabia més. Vull que em facis un favor: no vull que diguis a ningú, aquí a Cheyenne, que he votat als demòcrates.

—Si m’ho demanes.

—Gràcies.

—John, no et farà res que jo continui votant als demòcrates.

—Mentre no siguis amb mi quan ho facis; seria dolent pel negoci.

Article de Jesús M. Tibau

'Barton Fink', de Joel i Ethan Coen

Els germans Joel i Ethan Coen van dirigir l'any 1991 la pel·lícula Barton Fink, encara considerada per molts de nosaltres com una de les seues millors cintes. Barton Fink és la seua quarta pel·lícula, després de Sangre fácil (1985), Arizona Baby (1987) i el clàssic modern Muerte entre les flores (1990). De fet, sembla que Barton Fink està inspirada en el bloqueig que els Coen va patir durant la redacció del guió de Muerte entre las flores, ja que bàsicament explica la història dels problemes d'un guionista per escriure una pel·lícula en el Hollywood dels anys quaranta. Barton Fink, interpretat per l'actor John Turturro, és un dramaturg jueu que està aconseguint un cert èxit a Nova York amb el seu teatre realista, i que és contractat per un estudi de Hollywood com a guionista. De fet, això va ser cada vegada més habitual amb el pas del cinema mut al cinema sonor, ja que Hollywood necessitava guionistes que sapiguessen escriure diàlegs, i els millors dramaturgs estaven a la costa est, tot i que també van reciclar-se per al cinema molts periodistes, pel seu estil directe a l'hora d'escriure (en part, això també explicaria la gran proliferació de pel·lícules sobre el món de la premsa). Barton Fink va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, així com els premis al millor actor i a la millor direcció. A més, Barton Fink va rebre tres nominacions als premis Oscar, que els Coen no van conquerir fins l'any 1996 amb Fargo.

L'encàrrec de Fink és d'entrada una cosa tan senzilla com escriure el guió d'una pel·lícula de sèrie B de Wallace Beery, un actor molt conegut fins als anys trenta (va interpretar Long John Silver a la versió de La Isla del Tesoro feta per Victor Fleming l'any 1934), però en clara decadència durant la dècada següent. El tema de la pel·lícula serà la lluita lluire, una temàtica totalment desconeguda per part de Barton Fink, que encara se sent més bloquejat i estrany a Hollywood quan es queda sol a la seua habitació, en un hotel fosc i solitari. L'Hotel Earl està regentat per Chet, un personatge també força estrany interpretat per l'inevitable Steve Buscemi, que després de Muerte entre les flores ja havia esdevingut un actor habitual en les pel·lícules dels Coen i en altres produccions independents. Tancat a l'hotel sense saber què escriure, els dies de Barton Fink s'animen quan el guionista coneix Charlie, el seu veí d'habitació. L'encarregat d'interpretar Charlie va ser John Goodman, que aquí encarna brillantment una persona comú que hauria pogut ajudar Fink si ell s'hagués deixat. Però Barton, que teòricament està interessat en les històries de la gent normal per portar-les a la ficció, no sembla gens interessat en escoltar les històries de Charlie, perquè en el fons és un intel·lectual elitista.




En canvi, la seua estada a Hollywood es complica amb altres esdeveniments que l'allunyen del seu objectiu principal, però també per la mala sort. Per exemple, Barton prefereix recórrer a W.P. Mayhew (John Mahoney), un antic novel·lista que s'ha transformat en guionista, però que té problemes d'alcoholisme i pot fer molt poc per ajudar-lo. Aquest personatge estava inspirat en la història real dels escriptors F. Scott Fitzgerald i William Faulkner, que també havien arribat a Hollywood per escriure guions de pel·lícules, moltes vegades sense el finançament necessari i només per lluitar contra la decadència de les seues carreres literàries. De fet, Faulkner fins i tot va treballar com a guionista no acreditat en Flesh, una pel·lícula de lluita lliure de Wallace Beery com la que havia d'escriure Barton Fink a la ficció.

El millor de Barton Fink, a part de la seua fotografia impecable i la seua treballada i opressiva posada en escena (que com el pentinat del personatge de Turturro també ens recorda el film Cabeza Borradora de David Lynch), és que la pel·lícula va de menys a més, mentre els personatges van fent-se cada cop més inquietants i també s'incrementa la fatalitat que acompanya el protagonista. La pel·lícula és una gran paròdia delirant i sinistra del món de Hollywood, i per tant un bon exponent del cinema dintre del cinema. Així, ens retrata la incompetència dels directius dels estudis, la falta d'idees dels cineastes i l'alcoholisme dels guionistes, potser cada vegada més innecessaris, ja que l'únic que importa és vendre entrades amb temes mil vegades repetits i arguments plens de tòpics. El guió, que com totes les pel·lícules dels Coen inclou diàlegs memorables i intensos moments de silenci, aconsegueix fixar l'atenció i l'emoció de l'espectador cap a la segona meitat del film, abans de proposar-nos un extraordinari clímax final, acompanyat d'un sensacional sentit de l'humor. En algun moment ha estat titllada de pretenciosa, però Barton Fink és una obra mestra indiscutible, que incomprensiblement no té ara mateix del reconeixement que es mereix, tot i que els Coen són ja un dels pocs autors independents reconeguts pel gran públic. Al nostre país, només TV3 la reposa de tant en tant, en horaris estranys, i fins fa dos anys no va sortir en DVD (actualment es pot comprar per uns 5,95 euros). El mateix ha passat amb El gran salto (1994), una altra pel·lícula dels Coen que caldria començar a reivindicar...

'La marca del vampiro', una autoparòdia de Tod Browning

La pel·lícula La marca del vampiro, que Tod Browning va dirigir el 1935, és en realitat un remake del film La casa del horror, que el director de Drácula havia fet l'any 1927. La base era una història del mateix Browning, titulada The Hypnotist, i és una barreja d'història de vampirs i cinema negre. La casa del horror estava protagonitzada per Lon Chaney senior, però aquesta pel·lícula és avui irrecuperable, ja que un incendi va destruir-la quaranta anys després. Només ens queda La marca del vampiro, la nova versió de la història que Browning va dirigir per aprofitar l'enorme èxit que havia aconseguit amb el seu Dracula (1931). Com era inevitable, el gran Bela Lugosi repetia fent de vampir, però va fer un personatge idèntic al comte Dràcula, tot i que a La marca del vampiro el seu nom és comte Mora. La seua interpretació contundent, però sense matisos, ens fa pensar que Lugosi devia pensar-se que era un vampir, és a dir, que ja havia assumit interiorment que no era un actor, sinó Dràcula en persona. L'únic que diferencia el comte Dràcula i el comte Mora és una ferida de bala a la part dreta de la cara, d'on raja una miqueta de sang seca, però poca cosa més...

En aquesta ocasió, Browning i Lugosi no treballen per a la Universal, sinó per a la Metro Goldwyn Mayer, que desitjava fer una pel·lícula d'horror com les que feia l'estudi de la competència. No val la pena retratar aquí l'estrany equip de guionistes que van perpetrar La marca del vampiro, ja que la pel·lícula és un veritable despropòsit, indigne del talent de Browning. De fet, l'únic que salva aquesta producció mediocre i autoparòdica és l'estil que imprimeix Browning al darrera de les càmeres, així com la qualitat dels decorats del castell i del cementiri, i la fotografia esplèndida en blanc i negre de James Wong Howe, de qui ja vam parlar fa uns dies amb motiu de l'article sobre Argel, de John Cronwell. Ni tan sols el veterà Lionel Barrymore se salva de la crema, per no parlar de la ridícula interpretació de Carrol Borland, en la pell de Luna Mora, la filla del vampir. L'única escena seua que val la pena i que no ens fa sentir vergonya aliena és quan la jove vampiressa arriba volant a la cripta, tot desplegant les mànigues de la seua camisa de dormir com si fos una rata-penada. No explicarem més detalls de l'argument perquè seria destripar-vos la pel·lícula, amb la qual us divertireu, això sí, si la mireu com una autoparòdia del cinema de Tod Browning. El guió us semblarà inverossímil i absurd, però també heu de tenir en compte que la pel·lícula va ser mutilada després de la seua estrena, ja que les còpies que han perdurat només tenen una durada de 58 minuts, mentre que originàriament en tenia 80. De fet, es nota molt que a la pel·lícula li falten escenes, tot i que difícilment les trobareu a faltar... D'altra banda, també podeu veure La marca del vampiro com una broma de mal gust del mateix Browning, que havia rebut tot tipus d'atacs després de l'estrena de la incompresa i ara idolatrada La parada de los monstruos (Freaks). Com a mínim, La marca del vampiro és una raresa que cal tenir en compte, però tampoc us espereu una obra mestra.

La chicas de la Cruz Roja

El 6 de novembre de 1958 s'estrenava a Madrid «Las Chicas de la Cruz Roja», la pel·lícula més exitosa de la llarga carrera cinematogràfica del director Rafel J. Sàlvia. Nascut a Tortosa, es va distingir com a poeta als anys 1930 quan, encara amb una edat molt jove, dirigia el setmanari catalanista «La Veu Comarcal» (portaveu de la Lliga regionalista) i aconseguia ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Sàlvia aconseguia exemplaritzar la idea de l'Espanya ye-ye, a partir d'un argument molt senzill, típic del cinema estatal de l'època, que va captivar l'audiència i va omplir a vessar les sales de cinema d'arreu de l'estat.

Concha Velasco i Tony Leblanc, dos veritables històrics del cinema estatal, van ser els protagonistes principals d'aquesta comèdia que deixava enrera el característic cinema de postguerra, marcat per l'alta influència ideològica del règim, i s'obria cap a l'Europa del bikini, els texans i els cabells llargs i despentinats.

Ens trobem davant de la ingenuïtat de quatre noies de diferents procedències socials, que s'uneixen com a voluntàries el dia de la Creu Roja, per passejar per Madrid la típica bandereta, i són festejades per uns nois moderns (però innocents) que pretenen seduir-les amb els seus encants. Totes quatre aspiren a tenir una relació sentimental exemplar per poder formar una família. L'humor és sempre present i guia l'argument d'una història quotidiana que va distreure joves i més grans durant dècades.

Aquesta pel·lícula va comptar també amb la col·laboració musical d'Augusto Algueró, un dels compositors estrella del moment. Sàlvia indubtablement pretenia dotar la ciutat de Madrid d'una visió cosmopolita com a via per sortir del jou i donar la benvinguda als aires rebels que arribaven lentament de l'altre costat dels Pirineus. Era un esforç de modernitat que havia de portar al lluïment de la vida urbana, davant d'un món rural encara endarrerit i amb altes cotes d'analfabetisme. És una pel·lícula encara recordada per tots els amants del cinema, ja que apostava per la modernitat i pel desacomplexament ciutadà.

Article d'Emigdi Subirats.

'La burla del diablo', de John Huston

"Tiempo, tiempo, ¿qué es el tiempo? Los suizos lo fabrican, los franceses lo atesoran, los italianos lo pierden, los americanos dicen que es oro, los hindúes dicen que no existe, y ya sabéis lo que yo digo, que el tiempo es un canalla". Això és el que diu el gran Peter Lorre en la pell de Julius O'Hara, un dels gàngsters patètics de La burla del diablo. La pel·lícula és una autèntica raresa en la filmografia de John Huston, que va dirigir-la l'any 1953, just entre el seu Moulin Rouge, amb la que va ser nominat a l'Oscar com a millor director i millor pel·lícula, i la seua memorable adaptació de Moby Dick. En realitat, La burla del diablo és un film irregular i molt menor, una coproducció entre els Estats Units, el Regne Unit i Itàlia que barreja la comèdia amb el cinema negre. A la pel·lícula, quatre estafadors esperen a un petit port italià la sortida d'un vaixell cap a l'Àfrica, al costat d'una parella que els serveix de tapadera, el nord-americà Billy (interpretat per Humphrey Bogart) i la seua dona Maria (Gina Lollobrigida). La seua intenció és embarcar-se i adquirir a l'Àfrica oriental unes terres amb unes grans reserves d'urani. Durant la seua estada al poble, en què Huston sembla fer també una aproximació clara al neorralisme i a la comèdia italiana dels anys cinquanta, els estafadors coneixen amb una parella d'anglesos, Gwendolen (Jennifer Jones) i el seu marit Harry, que en realitat també tenen el seu projecte propi amb els jaciments d'urani.
L'impressionant repartiment de la pel·lícula poc té a veure amb el resultat final, no ens enganyem... Bogart fa de Bogart al costat del director, Huston, que més va contribuir a construir el seu arquetip com a actor, en pel·lícules com El halcón maltés, Cayo Largo, El tesoro de Sierra Madre o La reina de África, una obra mestra dirigida només tres anys abans que La burla del diablo. Potser el millor de la pel·lícula siga el duet femení, amb la Lollobrigida i la Jones rivalitzant i intercanviant-se els marits d'una forma molt simpàtica. En algun moment, sembla que els personatges de Maria i Gwendolen són les que realment mouen els fils del joc per aconseguir el control sobre els jaciments d'urani, però el guió està tan mal acabat i té un final tan precipitat, que la conclusió és que La burla del diablo és poc més que una comèdia excèntrica, però inconnexa i per tant una mica confusa. Una veritable contrarietat, ja que el guió va ser adaptat ni més ni menys que per Truman Capote, a partir d'una novel·la de James Helvick. Fins i tot la fotografia d'Oswald Morris, que alguns crítics han volgut destacar, però que en alguns moments sembla cremada per la lluminositat de la costa italiana. Sí que està a l'altura la música de Franco Mannino, amb una enganxosa i divertida peça de música de banda que obre la pel·lícula. Però sembla que l'alcohol i les festes nocturnes van afectar massa el rodatge. D'altra banda, al marge de la sempre inquietant interpretació de Lorre, també cal destacar el paper de Robert Morley fent de cap del quartet de criminals, en la pell d'un gàngster temible, cínic, covard i per tant molt divertit. La burla del diablo sembla un simple entreteniment en la filmografia de Huston, però la sensació és que hauria pogut ser una gran pel·lícula sobre intrigues i mentides, si el director s'hagués pres aquesta comèdia més seriosament...

'El guateque', de Blake Edwards

La pel·lícula La festa, dirigida per Blake Edwards l'any 1968, és més coneguda al nostre país pel seu títol en castellà, El guateque. En aquesta cinta memorable, que Edwards va dirigir cinc anys després de l'estrena de La Pantera Rosa també amb Peter Sellers com a protagonista, l'actor d'origen indi Hrundi V. Bakshi és acomiadat després d'haver-se carregat el rodatge d'una escena molt important, quan fa saltar pels aires un plató molt car. De fet, aquesta és l'escena amb què comença El guateque, estèticament molt diferent de la festa que veurem tot seguit, ja que Sellers surt vestit de guerriller i corneta indi que es resisteix a morir en una batalla contra els britànics. En realitat, l'escena és una paròdia de la pel·lícula Gunga Din, dirigida per George Stevens l'any 1939, i de la qual Edwards era una gran admirador. Després de ser acomiadat, Hrundi és convidat per error a una festa organitzada en una gran mansió pel productor de la seua última pel·lícula, però l'extra no coneix a ningú i se sentirà com un peix fora de l'aigua, envoltat per l'alta societat de Hollywood. De fet, La festa és un retrat elegant i sarcàstic de la nova classe social formada per productors, directius, actrius i aspirants a estrella de Hollywood, però sobretot un homenatge als gags visuals del cinema mut. Per exemple, l'escena del cambrer borratxo és un tribut memorable a les comèdies anteriors a l'arribada del cinema sonor. Amb tot, El guateque també té intel·ligents i surrealistes diàlegs, amb un Peter Sellers també esplèndid. Un comentari a banda mereix la interpretació de la cançó Nothing to lose per part de la polèmica cantant Claudine Longet (acusada d'haver assassinat un esquiador olímpic), així com la moderna i psicodèlica banda sonora composada per Henry Mancini, que també va escriure la bonica cançó per a la pel·lícula. De fet, Nothing to lose recorda molt Moon river, escrita pel mateix Mancini i Johnny Mercer per a una altra pel·lícula de Blake Edwards, la coneguda Desayuno con diamantes.