'La marca del vampiro', una autoparòdia de Tod Browning

La pel·lícula La marca del vampiro, que Tod Browning va dirigir el 1935, és en realitat un remake del film La casa del horror, que el director de Drácula havia fet l'any 1927. La base era una història del mateix Browning, titulada The Hypnotist, i és una barreja d'història de vampirs i cinema negre. La casa del horror estava protagonitzada per Lon Chaney senior, però aquesta pel·lícula és avui irrecuperable, ja que un incendi va destruir-la quaranta anys després. Només ens queda La marca del vampiro, la nova versió de la història que Browning va dirigir per aprofitar l'enorme èxit que havia aconseguit amb el seu Dracula (1931). Com era inevitable, el gran Bela Lugosi repetia fent de vampir, però va fer un personatge idèntic al comte Dràcula, tot i que a La marca del vampiro el seu nom és comte Mora. La seua interpretació contundent, però sense matisos, ens fa pensar que Lugosi devia pensar-se que era un vampir, és a dir, que ja havia assumit interiorment que no era un actor, sinó Dràcula en persona. L'únic que diferencia el comte Dràcula i el comte Mora és una ferida de bala a la part dreta de la cara, d'on raja una miqueta de sang seca, però poca cosa més...

En aquesta ocasió, Browning i Lugosi no treballen per a la Universal, sinó per a la Metro Goldwyn Mayer, que desitjava fer una pel·lícula d'horror com les que feia l'estudi de la competència. No val la pena retratar aquí l'estrany equip de guionistes que van perpetrar La marca del vampiro, ja que la pel·lícula és un veritable despropòsit, indigne del talent de Browning. De fet, l'únic que salva aquesta producció mediocre i autoparòdica és l'estil que imprimeix Browning al darrera de les càmeres, així com la qualitat dels decorats del castell i del cementiri, i la fotografia esplèndida en blanc i negre de James Wong Howe, de qui ja vam parlar fa uns dies amb motiu de l'article sobre Argel, de John Cronwell. Ni tan sols el veterà Lionel Barrymore se salva de la crema, per no parlar de la ridícula interpretació de Carrol Borland, en la pell de Luna Mora, la filla del vampir. L'única escena seua que val la pena i que no ens fa sentir vergonya aliena és quan la jove vampiressa arriba volant a la cripta, tot desplegant les mànigues de la seua camisa de dormir com si fos una rata-penada. No explicarem més detalls de l'argument perquè seria destripar-vos la pel·lícula, amb la qual us divertireu, això sí, si la mireu com una autoparòdia del cinema de Tod Browning. El guió us semblarà inverossímil i absurd, però també heu de tenir en compte que la pel·lícula va ser mutilada després de la seua estrena, ja que les còpies que han perdurat només tenen una durada de 58 minuts, mentre que originàriament en tenia 80. De fet, es nota molt que a la pel·lícula li falten escenes, tot i que difícilment les trobareu a faltar... D'altra banda, també podeu veure La marca del vampiro com una broma de mal gust del mateix Browning, que havia rebut tot tipus d'atacs després de l'estrena de la incompresa i ara idolatrada La parada de los monstruos (Freaks). Com a mínim, La marca del vampiro és una raresa que cal tenir en compte, però tampoc us espereu una obra mestra.

'Argel', de John Cronwell, un precedent de 'Casablanca'

John Cronwell va dirigir Argel (Algiers) l'any 1938, a partir d'una pel·lícula francesa, Pépé-le-Moko, que havia aconseguit un gran èxit internacional l'any anterior. En la versió nord-americana, el paper del gàngster interpretat per Jean Gabin a la pel·lícula de Julien Duvivier va recaure en l'actor Charles Boyer, que no ha acabat de posar d'acord ningú a l'hora de considerar-lo com un dels encerts o un dels errors d'Algiers. Siga com siga, la bona química i la sensualitat que s'estableix entre Boyer i l'actriu Hedy Lamarr és inegable, tot i que encara era una actriu en construcció, en el sentit més literal per la manera com Hollywood fabricava les seues estrelles als anys 30. L'actriu austríaca era un veritable sex-symbol després de l'escàndol que va provocar amb la seua actuació a Extasi, una cinta txeca de 1933 en què Lamarr va protagonitzar el primer nu integral d'una pel·lícula comercial, amb una escena de 10 minuts. Lamarr, que va establir un nou cànon de bellesa a Hollywood, no va tenir gaire sort a l'hora de triar els guions que li oferien, tot i que a banda de l'èxit aconseguit amb Argel també va aparèixer a Sansón y Dalila. Però va rebutjar papers amb què van triomfar altres actrius, com Luz que agoniza, Laura o Casablanca, pel·lícula que precisament està inspirada en Argel.

Argel explica la història de Pepe le Moko, un espavilat lladre francès que s'amaga als carrers laberíntics de la Casbah argelina, tot fugint de la policia després d'un important robatori de joies. El personatge interpretat per Charles Boyer és el cap d'una banda de malfactors, però el seu amic més perillós és el policia Silmane (interpretat per Joseph Calleia), que espera pacientment el moment en què Pepe sortirà del seu cau per poder detenir-lo i entregar-lo a les autoritats colonials. És en aquest moment quan apareix una bonica turista francesa, Gaby (Hedy Lamarr), que no té por de visitar el costat més fosc de la Casbah i conèixer el temut Pepe le Moko, que s'enamora d'ella. Cansat de la seua amant Inès (atractiva i infravalorada Sigrid Gurie), que li recorda la barbàrie i la brutícia de la Casbah argelina, el lladre somnia amb el fet de tornar a la civilitzada París, que personifica en Gaby. És així com el policia Silmane utilitzarà la noia d'esquer humà, per poder atrapar Pepe le Moko. Aquest guió tan senzill està basat en la novel·la original Pepe-le-Mokó, de Detective Ashelbé (Henri La Barthe), que van adaptar John Howard Lawson i el conegut escriptor de novel·la negra James M. Cain (El cartero siempre llama dos veces), que va escriure am brillantor alguns dels diàlegs.

Abans de començar el rodatge, el productor Walter Wanger (que tenia els drets per adaptar la novel·la a Hollywood) va retirar el mercat totes les còpies de la versió francesa. Convençut per Charles Boyer, que havia conegut l'actriu en una festa, va arribar a un acord amb Louis B. Mayer perquè Hedy Lamarr pogués treballar per a la United Artists, i a canvi va cedir l'actor a la Metro. Boyer va rebre una nominació a l'Oscar pel seu treball, així com el director de fotografia, James Wong Howe, que va fer una excel·lent fotografia en blanc i negre. Per exemple, la il·luminació especial de l'escena d'amor entre Boyer i Lamarr va necessitar tres dies de rodatge. Aquesta escena és tot un clàssic del cinema, tot i que el diàleg ens puga semblar ridícul a principis del segle XXI ("Me recuerdas al sonido de los trenes, ¿no tiene gracia? Me recuerdas a los cafés de los bulevares", li diu Boyer a Lamarr per festejar-la). A més, el fotògraf va tenir la genial idea de cremar resina durant les escenes filmades als carrers de la Casbah, per recrear una atmosfera inquietant i màgica.

Per a la seua banda, el treball de Cronwell té poc mèrit. L'actor i director, que en aquella època ja tenia una filmografia extensa, amb pel·lícules com El pequeño lord Fauntleroy o El prisionero de Zenda, va limitar-se a repetir escena per escena la versió francesa de la pel·lícula, ja que el productor Walter Wanger va resignar-se amb el fet de no comptar ni amb el realitzador Julien Duvivier, el realitzador de Pépé-le-Moko, ni amb l'actriu d'aquella pel·lícula, Mireille Ballin. Quan els dos van rebutjar la seua oferta, va intentar contractar Dolores del Río i Sylvia Sidney per al paper de Gaby, però va haver de conformar-se amb la desconeguda Hedy Lamarr. Paradoxalment, l'austríaca va ser el gran atractiu de la pel·lícula, i després del seu èxit es van comercialitzar les còpies del collaret i de les arracades que Lamarr lluïa en una escena que avui ens sembla absurda, per la seua durada i per les estranyes cares somrients que posa l'actriu mentre intercanvia miradetes amb Boyer (de fet, ella mateixa va dir que qualsevol noia pot ser glamourosa, tot limitant-se a "quedar-se quieta i semblar estúpida"). També es van llançar al mercat la rèplica d'un turbant dissenyat per la mateixa actriu, així com un tint per als cabells amb un curiós eslogan que marcava el final de l'imperi de les rosses a Hollywood i el nou cànon de bellesa que inaugurava Lamarr: Les rosses estan bé, però les morenes són divines. Una altra curiositat, aquesta relacionada amb Le-Moko, és que l'animador Chuck Jones va inspirar-se paròdicament en Charles Boyer per crear la divertida mofeta Pepe Le Pew, que en l'episodi The Cat's Bah (fonèticament recorda la paraula Casbah) coneix una gateta trista, l'amor de la seua vida, i la porta a un bar en què interpreta la cançó de Casablanca. De fet, la mítica pel·lícula de Michael Curtiz va intentar imitar l'èxit d'Argel, i la cinta de Cronwell va ser un dels referents més importants que van tenir en compte l'equip de guionistes quan quatre anys més tard van immortalitzar el cafè de Rick, en què dos personatges enamorats, atrapats i assetjats al nord d'Àfrica també recordaven els temps millors a París.

NOTA: Alger, en la seua versió catalana, es pot veure aquesta mitjanit al canal 300 de la TDT, a partir de les 02.34 hores. També la matinada de diumenge a dilluns, a partir de les 03.35 hores, dins del bloc de programació Clàssics en blanc i negre.