30 de setembre 2008

'La marca del vampiro', una autoparòdia de Tod Browning

La pel·lícula La marca del vampiro, que Tod Browning va dirigir el 1935, és en realitat un remake del film La casa del horror, que el director de Drácula havia fet l'any 1927. La base era una història del mateix Browning, titulada The Hypnotist, i és una barreja d'història de vampirs i cinema negre. La casa del horror estava protagonitzada per Lon Chaney senior, però aquesta pel·lícula és avui irrecuperable, ja que un incendi va destruir-la quaranta anys després. Només ens queda La marca del vampiro, la nova versió de la història que Browning va dirigir per aprofitar l'enorme èxit que havia aconseguit amb el seu Dracula (1931). Com era inevitable, el gran Bela Lugosi repetia fent de vampir, però va fer un personatge idèntic al comte Dràcula, tot i que a La marca del vampiro el seu nom és comte Mora. La seua interpretació contundent, però sense matisos, ens fa pensar que Lugosi devia pensar-se que era un vampir, és a dir, que ja havia assumit interiorment que no era un actor, sinó Dràcula en persona. L'únic que diferencia el comte Dràcula i el comte Mora és una ferida de bala a la part dreta de la cara, d'on raja una miqueta de sang seca, però poca cosa més...

En aquesta ocasió, Browning i Lugosi no treballen per a la Universal, sinó per a la Metro Goldwyn Mayer, que desitjava fer una pel·lícula d'horror com les que feia l'estudi de la competència. No val la pena retratar aquí l'estrany equip de guionistes que van perpetrar La marca del vampiro, ja que la pel·lícula és un veritable despropòsit, indigne del talent de Browning. De fet, l'únic que salva aquesta producció mediocre i autoparòdica és l'estil que imprimeix Browning al darrera de les càmeres, així com la qualitat dels decorats del castell i del cementiri, i la fotografia esplèndida en blanc i negre de James Wong Howe, de qui ja vam parlar fa uns dies amb motiu de l'article sobre Argel, de John Cronwell. Ni tan sols el veterà Lionel Barrymore se salva de la crema, per no parlar de la ridícula interpretació de Carrol Borland, en la pell de Luna Mora, la filla del vampir. L'única escena seua que val la pena i que no ens fa sentir vergonya aliena és quan la jove vampiressa arriba volant a la cripta, tot desplegant les mànigues de la seua camisa de dormir com si fos una rata-penada. No explicarem més detalls de l'argument perquè seria destripar-vos la pel·lícula, amb la qual us divertireu, això sí, si la mireu com una autoparòdia del cinema de Tod Browning. El guió us semblarà inverossímil i absurd, però també heu de tenir en compte que la pel·lícula va ser mutilada després de la seua estrena, ja que les còpies que han perdurat només tenen una durada de 58 minuts, mentre que originàriament en tenia 80. De fet, es nota molt que a la pel·lícula li falten escenes, tot i que difícilment les trobareu a faltar... D'altra banda, també podeu veure La marca del vampiro com una broma de mal gust del mateix Browning, que havia rebut tot tipus d'atacs després de l'estrena de la incompresa i ara idolatrada La parada de los monstruos (Freaks). Com a mínim, La marca del vampiro és una raresa que cal tenir en compte, però tampoc us espereu una obra mestra.