'El gran Flamarion', una joia del flasback

El gran Flamarion és una estranya joia del cinema negre, avui força desconeguda, que Anthony Mann va dirigir l'any 1945, en la seua primera etapa a Hollywood. Mann, més conegut pels seus westerns (Cimarron, El hombre de Laramie, Horizontes Lejanos, Colorado Jim o Winchester 73), i per les grans superproduccions èpiques en la seua última etapa (El Cid i La caída del Imperio Romano), havia arribat a Los Angeles després de fer carrera a Broadway. De fet, El gran Flamarion és la seua segona pel·lícula com a director, amb un argument construït a partir d'un llarg flasback que ocupa gairebé tot el film. Aquesta tècnica narrativa ja s'havia conreat en la literatura per la renovació de la novel·la, però encara s'havia explorat molt poc en el cinema. Així, una de les primeres pel·lícules que va utilitzar el flasback havia estat la versió de Cumbres borrascosas de William Wyler de l'any 1939, però potser l'exemple més antic i famós de l'alteració cronològica de la història és el del Ciutadà Kane d'Orson Welles, de l'any 1941. Només quatre anys després, a El gran Flamarion, el director agafa una història menor de l'escriptora austríaca Vicki Baum (també autora de la novel·la original que va inspirar la pel·lícula Gran Hotel, amb Greta Garbo) i construeix un gran artifici cinematogràfic, en què un pobre home recorda i confessa, a punt de morir, els motius que l'han portat a matar una actriu durant una representació teatral.

De fet, el món del teatre i tot allò que passa darrera del teló és fonamental en aquesta pel·lícula de Mann, que també havia treballat com a actor a Broadway. La història comença a la ciutat de Mèxic, en un teatre de varietats, amb l'assassinat d'una actriu en escena. El criminal s'amaga a la part alta de l'escenari, però està malferit i es deixa caure des d'una gran altura quan sembla que ja no queda ningú al teatre. En aquest sentit, només hi ha un pallasso que escolta el cop i que intenta socórrer l'assassí, però que únicament tindrà temps d'escoltar les seues últimes paraules, que esdevenen una confessió dels seus crims com a conseqüència de la seua història desgraciada. En realitat, l'assassí és un artista conegut com El gran Flamarion, un artista de les varietats amb un número espectacular, en què fa punteria disparant amb diverses pistoles. El fred Flamarion està interpretat per un genial Erich von Stroheim, en un dels primers papers de l'actor austríac quan aquest va tornar als Estats Units, com a conseqüència de l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa. De fet, Stroheim era una veritable estrella del cinema mut, on s'havia especialitzat en papers d'alemany malcarat i desagradable, sobretot pel seu aspecte físic d'home dur i cruel. A més, també té una important filmografia com a director, ja que va posar-se darrera de la càmera de pel·lícules com Avarícia (1923), considerada una de les obres més importants del cinema mut. Però Stroheim era un tipus molt problemàtic que sempre s'enfrontava amb els estudis (diuen que va ser el primer director acomiadat fulminantment a Hollywood, durant el rodatge de Los amores de un príncipe) i va exiliar-se uns anys a França, fins a la invasió nazi. Billy Wilder va donar-li el paper de Rommel a Cinco tumbas sobre el Cairo (1943), i després el seu germà William (no es deien igual, ja que Billy en realitat es deia Samuel), productor d'El gran Flamarion, va donar-li feina a la pel·lícula de Mann, que havia rebut l'encàrrec de la Republic Pictures. El director va explicar que Stroheim va recomanar-li que, si volia fer una pel·lícula immortal, filmés tota El gran Flamarion a través del monocle del seu personatge, però Mann va contestar-li que només tenia 14 dies i un discret pressupost de 150.000 dòlars per rodar la pel·lícula.

El gran Flamarion és molta semblant a Perversidad, una pel·lícula dirigida el mateix any 1945 per Fritz Lang, i que ja vam comentar fa uns dies en aquest bloc. Hi ha un home madur que es deixa manipular per la falsa il·lusió d'un amor inverossímil, amb una femme fatalle que aquí interpreta Mary Beth Hughes. També hi ha una altra semblança encara més evident amb Perversidad, i és el fet que comparteix un sensacional Dan Duryea, que a El gran Flamarion interpreta el marit alcohòlic de la dona que ho embolica tot. No donem més detalls de l'argument perquè revelaríem elements molt importants de la trama, i no us volem estripar la pel·lícula. El millor és que intenteu veure-la en algun moment, i ja veureu com xalareu...