El gran Flamarion és una estranya joia del cinema negre, avui força desconeguda, que
Anthony Mann va dirigir l'any
1945, en la seua primera etapa a
Hollywood. Mann, més conegut pels seus westerns (
Cimarron, El hombre de Laramie, Horizontes Lejanos, Colorado Jim o
Winchester 73), i per les grans superproduccions èpiques en la seua última etapa
(El Cid i
La caída del Imperio Romano), havia arribat a Los Angeles després de fer carrera a Broadway. De fet,
El gran Flamarion és la seua segona pel·lícula com a director, amb un argument construït a partir d'un llarg
flasback que ocupa gairebé tot el film. Aquesta tècnica narrativa ja s'havia conreat en la literatura per la renovació de la novel·la, però encara s'havia explorat molt poc en el cinema. Així, una de les primeres pel·lícules que va utilitzar el
flasback havia estat la versió de
Cumbres borrascosas de
William Wyler de l'any
1939, però potser l'exemple més antic i famós de l'alteració cronològica de la història és el del
Ciutadà Kane d'
Orson Welles, de l'any
1941. Només quatre anys després, a
El gran Flamarion, el director agafa una història menor de l'escriptora austríaca
Vicki Baum (també autora de la novel·la original que va inspirar la pel·lícula
Gran Hotel, amb
Greta Garbo) i construeix un gran artifici cinematogràfic, en què un pobre home recorda i confessa, a punt de morir, els motius que l'han portat a matar una actriu durant una representació teatral.
De fet, el món del teatre i tot allò que passa darrera del teló és fonamental en aquesta pel·lícula de Mann, que també havia treballat com a actor a Broadway. La història comença a la ciutat de Mèxic, en un teatre de varietats, amb l'assassinat d'una actriu en escena. El criminal s'amaga a la part alta de l'escenari, però està malferit i es deixa caure des d'una gran altura quan sembla que ja no queda ningú al teatre. En aquest sentit, només hi ha un pallasso que escolta el cop i que intenta socórrer l'assassí, però que únicament tindrà temps d'escoltar les seues últimes paraules, que esdevenen una confessió dels seus crims com a conseqüència de la seua història desgraciada. En realitat, l'assassí és un artista conegut com El gran Flamarion, un artista de les varietats amb un número espectacular, en què fa punteria disparant amb diverses pistoles. El fred Flamarion està interpretat per un genial Erich von Stroheim, en un dels primers papers de l'actor austríac quan aquest va tornar als Estats Units, com a conseqüència de l'esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa. De fet, Stroheim era una veritable estrella del cinema mut, on s'havia especialitzat en papers d'alemany malcarat i desagradable, sobretot pel seu aspecte físic d'home dur i cruel. A més, també té una important filmografia com a director, ja que va posar-se darrera de la càmera de pel·lícules com Avarícia (1923), considerada una de les obres més importants del cinema mut. Però Stroheim era un tipus molt problemàtic que sempre s'enfrontava amb els estudis (diuen que va ser el primer director acomiadat fulminantment a Hollywood, durant el rodatge de Los amores de un príncipe) i va exiliar-se uns anys a França, fins a la invasió nazi. Billy Wilder va donar-li el paper de Rommel a Cinco tumbas sobre el Cairo (1943), i després el seu germà William (no es deien igual, ja que Billy en realitat es deia Samuel), productor d'El gran Flamarion, va donar-li feina a la pel·lícula de Mann, que havia rebut l'encàrrec de la Republic Pictures. El director va explicar que Stroheim va recomanar-li que, si volia fer una pel·lícula immortal, filmés tota El gran Flamarion a través del monocle del seu personatge, però Mann va contestar-li que només tenia 14 dies i un discret pressupost de 150.000 dòlars per rodar la pel·lícula.
El gran Flamarion és molta semblant a
Perversidad, una pel·lícula dirigida el mateix any
1945 per
Fritz Lang, i que ja vam comentar fa uns dies
en aquest bloc. Hi ha un home madur que es deixa manipular per la falsa il·lusió d'un amor inverossímil, amb una
femme fatalle que aquí interpreta
Mary Beth Hughes. També hi ha una altra semblança encara més evident amb
Perversidad, i és el fet que comparteix un sensacional
Dan Duryea, que a
El gran Flamarion interpreta el marit alcohòlic de la dona que ho embolica tot. No donem més detalls de l'argument perquè revelaríem elements molt importants de la trama, i no us volem estripar la pel·lícula. El millor és que intenteu veure-la en algun moment, i ja veureu com xalareu...
Avui estrenem l'opció de veure pel·lícules clàssiques completes al nostre bloc, i ho fem amb Perversidad, el film que Fritz Lang va dirigir l'any 1945, i que nosaltres ja vam comentar aquí, a Cinema-Classics. A Perversidad, Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. En aquesta pel·lícula, el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson. 
