'El extraño', pel·lícula completa d'Orson Welles

Avui us portem una altra pel·lícula completa, gentilesa del portal ADNStream. Es tracta de The Stranger, la pel·lícula d'Orson Welles de l'any 1946, que al nostre país es coneix amb diferents títols, com El extraño o El extranjero. Tot i que se li poden trobar desenes de defectes, és una de les nostres pel·lícules favorites de sempre, i no només de la filmografia de Welles, sinó de tota la història del cinema. Feta només cinc anys després de Ciutadà Kane, és el tercer llargmetratge dirigit per Welles, just després de la pel·lícula maleïda El cuarto mandamiento (1942). Igual que amb el seu segon film, Welles va haver de patir que els productors de la pel·lícula també alteressen el muntatge final d'El extraño. La pel·lícula, que d'alguna manera alerta del perill que criminals de guerra nazis s'estiguen amagant als països aliats amb altres identitats (només feia un any que s'havia acabat la Segona Guerra Mundial), va ser prohibida a l'Estat espanyol per la censura franquista, i no va ser fins molts anys després que va estrenar-se a Espanya, directament a la televisió. En qualsevol cas, El extraño és una de les pel·lícules menys personals de Welles, un encàrrec que li va servir per demostrar a Hollywood que també podia ser un director dels anomenats artesans. Welles es va reservar el paper de Franz Kindler, un antic oficial nazi acusat de ser un dels màxims responsables de l'holocaust dels jueus, que aconsegueix fugir d'Alemanya i refugiar-se en un petit poble de Connecticut. L'única pista que la comissió de crims de guerra té per identificar-lo és la fascinació del refugiat nazi pels rellotges antics, i per això l'agent Wilson (interpretat per un sempre efectiu Edward G. Robinson) es desplaça fins al cor de l'Amèrica més idíl·lica per intentar localitzar el monstre. Per fer-ho, Wilson segueix un antic camarada de Kindler anomenat Meinike, que poc després d'arribar al poble és assassinat. El que ningú sap al poble és que ara Franz Kindler es fa passar per un agradable mestre d'institut, que està a punt de casar-se amb la jove Mary Longstreet (Loretta Young), la filla d'un jutge de la Cort Suprema dels Estats Units. El extraño és una intensa mostra de cinema negre barrejat amb suspens i intriga política, amb moments memorables com l'escena de la persecució final. Si no l'heu vist mai, tot seguit podeu veure la pel·lícula completa.

'Perversidad', pel·lícula completa

Avui estrenem l'opció de veure pel·lícules clàssiques completes al nostre bloc, i ho fem amb Perversidad, el film que Fritz Lang va dirigir l'any 1945, i que nosaltres ja vam comentar aquí, a Cinema-Classics. A Perversidad, Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. En aquesta pel·lícula, el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson.

Llegiu la resta de l'apunt sobre Perversidad.

'Perdición', bon cinema negre de la mà de Billy Wilder

Si fa us dies us parlàvem d'una joia del flasback i del cinema negre, El gran flamarion d'Anthony Mann, avui us proposem una altra pel·lícula retrospectiva, amb un crim perfecte i amb femme fatalle: Perdición, del gran Billy Wilder. La pel·lícula és una producció del 1944 per a la Paramount Pictures, i va suposar el quart llargmetratge de Wilder com a director, situat entre Cinco tumbas al Cairo (1943) i Días sin huella (1945). En aquest sentit, Perdición (també titulada Pacto de sangre als països sudamericans) és una de les més importants del cinema negre, en què Wilder va tenir la col·laboració de l'escriptor Raymond Chandler per escriure el guió i adaptar una novel·la d'un altre dels autors més importants del gènere, James M. Cain. De fet, Wilder va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a director, i tant el realitzador com Chandler van ser nominats també en la categoria de millor guió adaptat. La pel·lícula explica la història d'un venedor d'assegurances, interpretat per Fred McMurray, que s'enamora d'una dona (immensa Barbara Stanwych) i decideix pactar i executar l'assassinat del marit d'ella fent que semble un accident, tot cobrant una indemnització milionària gràcies a una assegurança falsificada. La gran força de la història recau en la descomunal interpretació de la parella protagonista, amb un magnetisme de McMurray i una sensualitat perversa d'Stanwych fora de qualsevol dubte, però també cal destacar la qualitat dels diàlegs, la fotografia en un esplèndid blanc i negre, a càrrec de John F. Seitz, i la capacitat de Billy Wilder per construir i filmar una història rodona mitjançant un flasback antològic. En la mateixa línia, també cal destacar el paper memorable d'un habitual del gènere i ja també d'aquest bloc, Edward G. Robinson, que interpreta l'inspector de reclamacions de l'empresa asseguradora, i que gràcies a la seua gran intuïció professional començarà a sospitar de les circumstàncies que envolten la mort del marit accidentat.

Perdición (Double Indemnity en el títol original, per la doble indemnització que rebrà la vídua gràcies a l'assegurança de vida falsificada) està considerada per molts com la millor pel·lícula de Billy Wilder. La realitat és que Perdición és una obra mestra indiscutible, que ens avança la famosa intel·ligència que impregnarà la filmografia de Wilder durant les properes dècades, però també una veritable perfecció tècnica i una encertada aposta per la perfecció estètica. El tractament de la llum a Perdición té una clara intencionalitat evocadora, tot recollint la forta influència de l'expressionisme alemany que Wilder coneixia de primera mà després d'haver treballat a la UFA de l'Alemanya anterior a l'ascens nazi. Si la cara és l'espill de l'ànima de cada persona, i aquesta és en realitat un laberint imprevisible, la llum no ha d'il·luminar les cares, sinó fugir dels personatges. En aquest sentit, si el clima de la pel·lícula arriba gràcies a les parts fosques, no cal oblidar que el tema de Perdición és la impossibilitat d'executar un crim perfecte. I la manera de resoldre aquests crims imperfectes és la intuïció professional guanyada amb l'experiència, com demostra el personatge interpretat per Edward G. Robinson, i no la tècnica observadora i deductiva que hauria utilitzat un investigador britànic, a l'estil de Sherlock Holmes. També és clara la influència judeocristiana de Wilder, ja que aquí no hi ha crim sense càstig. Així, la idea de la dona fatal no és més que el desenvolupament de l'arquetip de la serp que va temptar Adam i Eva al Paradís. De fet, Wilder i Chandler van escriure dos finals, i en el que finalment no va rodar-se, el personatge interpretat per McMurray sobreviu al tret mortal d'una pistola, però és capturat per la policia i més endavant és condemnat a la càmera de gas. Però la confessió del protagonista permet el seu perdó i també l'estructura circular de la pel·lícula, en què (insistim) veureu una de les dolentes més dolentes que ens ha donat el setè art.

'Perversidad', de Fritz Lang, crònica d'una humiliació i de la psicologia del mal

Christopher Cross (Edward G. Robinson) és un gris oficinista, afeccionat a la pintura, que treballa de caixer en un banc, i que està casat amb una dona desagradable que a més no el suporta. Després d'un sopar amb els seus companys de feina, en què potser ha begut més del compte, Cross socorre una dona molt bonica que està sent agredida al mig del carrer, i amb qui acabarà tenint una patètica aventura. Aquest és el punt d'inici de la història que Fritz Lang ens va explicar a Perversidad (Scarlett Street), una pel·lícula de l'any 1945 en què el director alemany repetia el trio de La mujer del cuadro, film que havia realitzat l'any anterior. Així, a  més d'un extraordinari Edward G. Robinson, també va tornar a comtpar amb l'actriu Joan Bennett i amb Dan Duryea, cosa que ha fet que no es puga entendre La mujer del cuadro sense la posterior Perversidad. En totes dues, el personate interpretat per Robinson és un home gris i amb talent artístic, però ingenu i molt vulnerable, que es deixa emportar per una femme fatalle, interpretada en els dos casos per Joan Bennett. Com que ignora el veritable amor, l'infeliç Christopher Cross creu que l'ha trobat en la figura de la bonica i sensual Kitty March, qui al costat del seu violent i ambiciós company (brillant Dan Duryea) decidirà estafar i aprofitar-se del personatge ingenu que interpreta Edward G. Robinson.

Perversidad és la crònica d'una humiliació terrible, així com dels processos psicològics que fan que les persones ens deixem autosuggestionar pels nostres desitjos. Cross no veu que la noia s'està aprofitant descaradament de la seua bondat, de la mateixa manera que és incapaç de deixar la seua dona perquè ja s'ha acostumat a no viure sol. Per tant, Edward G. Robinson es desmarcava del tipus de papers que l'havien fet popular com a gàngster i malfactor en pel·lícules com Hampa dorada (1931), tot i que tres anys després de Perversidad encara havia d'interpretar el mític Johnny Rocco de la pel·lícuna Cayo Largo, de John Huston. Per tant, el seu paper a Scarlett Street trenca amb la imatge dura i implacable que tots tenim d'Edward G. Robinson. Potser l'escena més humiliant, en què més ens compadim del seu destí, és quan Christopher Cross discuteix amb Kitty i per calmar-la s'ofereix a pintar-li les ungles dels peus. Un pintor de quadres del seu talent, pintant les ungles d'una dona dolenta, que somriu sota el nas quan aconsegueix que Cross es posi de genolls, totalment rendit als seus peus. En aquest moment, ja sabem que Cross és un pintor amb moltes aptituds, que triomfaria a les galeries d'art si tingués més determinació (tot i que ell opina que no podria fer res de profit, pel seu aspecte físic). Kitty s'ha fet passar per ell i es converteix en una pintura coneguda en els cercles artístics de la ciutat. Fins i tot la dona de Christopher Cross, que ha vist els quadres a l'aparador d'una famosa galeria, acusa el seu marit d'haver-se copiat els quadres d'aquesta pintora tan famosa, perquè no el creu capaç de fer res amb talent. De fet, durant tota la pel·lícula ens pensem que si hi ha una morta aquesta serà la dona del personatge d'Edward G. Robinson, ja que hem vist que Cross necessita "que li passi alguna cosa" a la seua dona, per quedar lliure i poder casar-se amb Kitty. Quan queda descobert l'engany, Cross no s'enfada amb Kitty, sinó que li proposa continuar pintant i que ell es face passar per l'autora dels quadres, ja que així tenen l'èxit garantit. És en aquest moment quan Kitty fa de model i Cross pinta un retrat que, com no podia ser d'una altra manera, titula Autorretrat. Fins aquí, tot sembla que ha d'anar bé, però un dia Cross descobreix que Kitty l'ha estat enganyant, i que el personatge de Dan Duryea no és el seu amic, sinó el seu amant.

La pel·lícula és un clàssic del cinema negre, que anteriorment havia de fer Ernst Lubitsch. En realitat, Perversidad és un remake de la segona pel·lícula sonora de Jean Renoir, titulada La golfa (1931). La història és d'entrada perfecta per al tipus de cinema de Lang, amb personatges torturadors i d'altres torturats, dominadors i dominats que en algun moment també saben rebel·lar-se. A més, el particular descens a l'infern que experimenta el personatge d'Edward G. Robinson permet Fritz Lang jugar novament amb les tècniques expressionistes del director alemany, que sabia com agradar els productors i el públic nord-americà amb històries plenes de psicologia i d'introspecció. Per tot plegat, Perversidad és una pel·lícula a tenir molt en compte dintre de la filmografia del director de Metropolis (1927), Furia (1936), Encubridora (1952), Los sobornados (1953) i sobretot la gran Mientras Nueva York duerme (1956).