"Tiempo, tiempo, ¿qué es el tiempo? Los suizos lo fabrican, los franceses lo atesoran, los italianos lo pierden, los americanos dicen que es oro, los hindúes dicen que no existe, y ya sabéis lo que yo digo, que el tiempo es un canalla". Això és el que diu el gran
Peter Lorre en la pell de Julius O'Hara, un dels gàngsters patètics de
La burla del diablo. La pel·lícula és una autèntica raresa en la filmografia de
John Huston, que va dirigir-la l'any 1953, just entre el seu
Moulin Rouge, amb la que va ser nominat a l'Oscar com a millor director i millor pel·lícula, i la seua memorable adaptació de
Moby Dick. En realitat,
La burla del diablo és un film irregular i molt menor, una coproducció entre els Estats Units, el Regne Unit i Itàlia que barreja la comèdia amb el cinema negre. A la pel·lícula, quatre estafadors esperen a un petit port italià la sortida d'un vaixell cap a l'Àfrica, al costat d'una parella que els serveix de tapadera, el nord-americà Billy (interpretat per
Humphrey Bogart) i la seua dona Maria (
Gina Lollobrigida). La seua intenció és embarcar-se i adquirir a l'Àfrica oriental unes terres amb unes grans reserves d'urani. Durant la seua estada al poble, en què
Huston sembla fer també una aproximació clara al neorralisme i a la comèdia italiana dels anys cinquanta, els estafadors coneixen amb una parella d'anglesos, Gwendolen (
Jennifer Jones) i el seu marit Harry, que en realitat també tenen el seu projecte propi amb els jaciments d'urani.
L'impressionant repartiment de la pel·lícula poc té a veure amb el resultat final, no ens enganyem...
Bogart fa de Bogart al costat del director,
Huston, que més va contribuir a construir el seu arquetip com a actor, en pel·lícules com
El halcón maltés, Cayo Largo, El tesoro de Sierra Madre o
La reina de África, una obra mestra dirigida només tres anys abans que
La burla del diablo. Potser el millor de la pel·lícula siga el duet femení, amb la
Lollobrigida i la
Jones rivalitzant i intercanviant-se els marits d'una forma molt simpàtica. En algun moment, sembla que els personatges de
Maria i
Gwendolen són les que realment mouen els fils del joc per aconseguir el control sobre els jaciments d'urani, però el guió està tan mal acabat i té un final tan precipitat, que la conclusió és que
La burla del diablo és poc més que una comèdia excèntrica, però inconnexa i per tant una mica confusa. Una veritable contrarietat, ja que el guió va ser adaptat ni més ni menys que per
Truman Capote, a partir d'una novel·la de
James Helvick. Fins i tot la fotografia d'
Oswald Morris, que alguns crítics han volgut destacar, però que en alguns moments sembla cremada per la lluminositat de la costa italiana. Sí que està a l'altura la música de
Franco Mannino, amb una enganxosa i divertida peça de música de banda que obre la pel·lícula. Però sembla que l'alcohol i les festes nocturnes van afectar massa el rodatge. D'altra banda, al marge de la sempre inquietant interpretació de
Lorre, també cal destacar el paper de
Robert Morley fent de cap del quartet de criminals, en la pell d'un gàngster temible, cínic, covard i per tant molt divertit.
La burla del diablo sembla un simple entreteniment en la filmografia de
Huston, però la sensació és que hauria pogut ser una gran pel·lícula sobre intrigues i mentides, si el director s'hagués pres aquesta comèdia més seriosament...
