Atrapat en el temps, dirigida per Harold Ramis i protagonitzada per Bill Murray i Andie MacDowell, és una d'aquelles pel·lícules que no em canso de mirar una i altra vegada, com si jo fos un integrant del film que repeteix incansablement el mateix dia.Bill Murray (genial) interpreta un sarcàstic home del temps que ha de desplaçar-se a un petit poble per transmetre un any mes el Dia de la Marmota, la qual cosa no li fa cap mena d'il·lusió. S'allotja a un modest hotel i cada matí comprova com el dia es repeteix una vegada i una altra, metòdicament, sense que pugui fer res per evitar-ho. Ja dic d'entrada que aquesta mena de pel·lícules que juguen amb el pas del temps m'agraden força, però aquesta és una de les millors.
El protagonista passa per diverses fases en la manera d'enfrontar-se amb aquesta situació. La seva visió pessimista inicial es transforma quan s'adona que els seus actes d'avui no tindran cap mena de repercussió l'endemà, ja que aquest no existeix. Això ens planteja molts dubtes morals, tenint en compte que no podrà existir la pena per als nostres pecats. Menja sense mesura i fa tota mena d'excessos, fins que s'adona que això no pot omplir la resta de la seva vida. Llavors decideix aprofitar aquest dia interminable per a causes més nobles. Però tot cansa en aquest interminable dia, sobretot quan comprova que no pot variar el destí de la gent que l'envolta.
Molt emotiva és l'escena en què dia rere dia intenta salvar la vida d'un vell vagabund que, impertorbablement, sempre acaba per morir-se als seus braços.
També resulten infructuosos els seus intents de crear el dia perfecte per a lligar-se a la seva partenaire a la pel·lícula, Andy MacDowell, que nit rere nit acabarà bufetejant-lo.
A la vora de l'abisme i cansat de reviure aquest dia sense finalitat, decideix suïcidar-se de diverses maneres, totes elles inútils, ja que acaben amb l'inoblidable ràdio despertador que sona cada matí.
