Paul Newman (1925-2008)

Paul Newman no va morir ahir, perquè ens queden les seues pel·lícules. El seu cos va deixar de respirar, als 83 anys i envoltat de la seua família, a la seua casa de Conneticut, molt lluny del Hollywood en què va triomfar, però la seua ànima i el seu esperit indomable romandrà etern a les pel·lícules, als vídeos, a les fotografies i als llibres de cinema que omplen les prestatgeries de les nostres cases. La seua pèrdua és terrible per al setè art, ja que el cinema no podrà comptar mai més amb una de les últimes i més grans estrelles masculines de l'etapa clàssica. Qui ens queda, ara?, ens preguntàvem ahir. Potser només Robert Redford, amic seu i amb qui Paul Newman va compartir pantalla en pel·lícules com El golpe i Dos hombres y un destino.

Nascut el 26 de gener de 1925 en un poblet d'Ohio molt proper a Cleveland, Paul Leonard Newman era el fill d'un botiguer jueu d'origen alemany i d'una catòlica d'origen hongarès. Newman, que de jove havia estat un brillant esportista, va prendre contacte amb el teatre als 17 anys, quan va actuar per primer cop en una versió de Robin Hood al seu institut. Però l'any 43 va allistar-se a la marina i durant la Segona Guerra Mundial va lluitar a la guerra del Pacífic, fent de metrallador d'un avió bombarder. Newman hauria desitjat ser pilot, però els ulls més blaus de la història del cinema, en realitat, patien de daltonisme. L'actor va caure ferit i per això en tornar a casa no va poder dedicar-se al futbol americà, motiu pel qual es va inscriure a la universitat de Yale i a l'acadèmia d'interpretació Actor's Studio.

Després de diferents papers d'extra i d'aparèixer en algunes sèries de televisió com Suspense (1949) o The web (1952), Paul Newman va provar sort en el cinema. La seua primera pel·lícula va ser El cáliz de plata (1954), de Victor Saville, de qui el mateix Newman va dir que va ser el pitjor film de la dècada dels 50. El seu primer èxit internacional va ser Marcado por el odio (1956), de Robert Wise, en què l'actor va interpretar el boxejador Rocky Graziano. Van arribar altres pel·líucules, però només dos anys després es convertiria en tot un mite amb La gata sobre el tejado de zinc, al costat d'una altra immortal del cinema, Elizabeth Taylor. D'aquell mateix any 1958 també és El zurdo, un western d'Arthurn Penn en què es desmitifica la figura de Billy el Nen, i la també memorable El largo y cálido verano, del seu amic Martin Ritt, que com La gata... és una altra adaptació d'una obra de Tennessee Williams, i on va conèixer l'actriu Joanne Woodward, de qui va enamorar-se i amb qui va casar-se i tenir tres filles. Abans del 1958, Newman havia estat casat amb Jacky Witte, amb qui va tenir un fill (el malaguanyat Scott, mort per sobredosi l'any 1978) i dues filles més.

Durant la dècada dels 60 Newman va ser una de les cares més cotitzades de Hollywood, en pel·lícules com Exodo (1960), El buscavidas (1961), Dulce pájaro de juventud (1962), El premio (1963), Cuatro confesiones (1964), Lady L (1965), Cortina rasgada (1966), La leyenda del indomable (1967), Comando secreto (1968) i Dos hombres y un destino (1969). Durant la dècada següent encara va interpretar papers mítics, com El hombre de MacKinstosh (1973), El golpe (1973), El coloso en llamas (1974) i El castañazo (1977). Dins de l'etapa de plena maduresa, Newman va ser més car de veure a partir de la dècada dels 80 i dels 90, tot i que va oferir papers memorables, com els d'El Bronx: Distrito Apache (1981), Harry e hijo (1984), El color del dinero (1986), El escándalo Blaze (1989), El gran salto (1994) i Al caer el sol (1998). Una de les seues últimes interpretacions va ser el gàngster veterà de Camino a la perdición (2002), l'extraordinària pel·lícula de Sam Mendes, mentre que el seu útlim treball a la gran pantalla va ser fa dos anys, quan va ser la veu de Doc Hudson, un dels cotxes de la pel·lícula d'animació Cars (2006). En realitat, això era tot un homenatge, ja que l'altra passió de Paul Newman van ser les curses de cotxes. L'actor s'havia afeccionat a l'automobilisme, esport al qual Newman es va dedicar també com a pilot professional, després del rodatge de la pel·lícula 500 millas (1969), de James Goldstone.

Se n'ha anat un gran del cinema, que va estar nou vegades nominat a l'Oscar. Però també cal dir que l'Acadèmia de Hollywood no el va tractar gairebé bé fins l'any 1985, quan va rebre un guardó de caràcter honorífic per la seua trajectòria. L'any següent va guanyar-ne un altre per la seua interpretació al film El color del dinero, de Martin Scorsese, que en realitat és la seqüela d'El buscavidas, ja que Paul Newman interpretava el mateix jugador de billar.

El canal TCM ha penjat el següent vídeo per homenatjar l'actor, amb motiu del seu traspàs...

"Suddenly, last summer" o les vísceres de l'escriptor

Metàfora sense pietat de la cobdícia humana i de la seva hipocresia sense límits, "Suddenly, last summer" ja era, en el seu format original com a obra teatral, un punyent retrat de fins on pot arribar la iniquitat i la manca de caritat en "la més noble creació de Déu", com l'anomena un altre dels personatges anorreats de Tennessee Williams, el reverend T. Lawrence Shannon, amb qui la protagonista d'aquest conte d'horror psicològic podria tenir, rascant només una miqueta i abans d'arribar a fer sang, molts punts de contacte.
Si el Larry Shannon de la magnífica glorificació de la vida i la maduressa que és "The night of the Iguana" pateix el setge d'un grup de beates d'un col·legi presbiterià que demanen el seu cap en una safata de plata per haver transgredit les seves noucentistes lleis al voltant del sexe i de l'amor, i per la qual cosa té que lluitar per demostrar que no és or tot el que brilla, la Catherine Holly de "Suddenly, last summer" té que patir el martiri de sotmetre's a un cruel joc disfressat de teràpia clínica per convèncer al món que no és boja, expiant els seus pecats en un llarg i revelador monòleg sota la influència del suero de la veritat, igual que Shannon ho fa lligat a una hamaca i sota la influència de l'alcohol sobre els verds turons de Puerto Vallarta.

És, doncs, molt evident la necessitat de Williams de repetir l'arquetip de l'ésser humà enfrontat violentament a un món que li és hostil, de la mateixa manera en que Blanche DuBois és sacsejada per la manca de sensibilitat d'un món que crèia conèixer i en el que se sentia segura i recomfortada i que ara veu desaparèixer sota les petjades brutals d'animals farcits de testosterona com l'Stanley Kowalsky de "A Streetcar named Desire". En la literatura de Tennessee Williams apareixen constantment referències a aquests outsiders de complicada psique. Així, de la furiosa italiana vídua d'un home que portava una rosa tatuada al pit fins al jugador de rugby que es manté en un constant estat d'hipnosi alcohòlica per oblidar el rebuig que li provoca la seva dona -gata calenta de terrat- els personatges de Williams arroseguen una càrrega de dolor i de martiri autoinfringit que no és res més, en realitat, que el vòmit del propi escriptor atrapat en una societat que no el comprenia i el rebutjava i que, al mateix temps, l'elevava a la glòria buida i decebedora de la fama cada vegada que estrenava una nova obra: Tennessee Williams, gai middle of the century amb tota la visió apocalíptica i desencisadora del món que només pot donar saber-se pertanyent a un col·lectiu estigmatitzat; Tennessee Williams, eternament en visceral lluita entre el pes d'una educació episcopaliana i els seus desitjos i sentiments purament terrenals.

Potser és a "Suddenly, last summer" on l'escriptor més famós del Old South aglomera tota la seva particular mitologia fantasmagòrica: des d'una homosexualitat ofegada i amb una sòrdida vàlvula despressuritzadora a bars foscos dels downtowns i a malecons portuaris de perillosa travessia fins a la sublimació i l'expiació d'aquesta mateixa condició amb una passió natural i elegantment cultivada dia a dia per les arts, la pintura, l'escultura i les antiques, així com la percepció del propi jo a través de la creació poètica. D'aquesta manera, el Sebastian Venable de Williams -a qui es compara, en una picada d'ullet als connoisseurs, amb Sant Sebastià- no serà tan un complexe personatge més del seu particular univers literari com el veritable monstre de Frankenstein en el qual l'autor es veu reflectit, espantós i cruel espill dels seus malsons més angoixants.

Per una altra banda, les constants referències a una natura fagocitant i perversa, exemplaritzada en la història de les tortugues galàpags narrada per Violet Venable, la mare del desaparegut Sebastian, al doctor Cukrowicz -encarregat de lobotomitzar a la "perillosa" neboda d'aquesta- suggereix un evident paral·lelisme entre la societat humana que hem construit i la cruel i devoradora piràmide de la cadena alimentícia animal. El jardí dels Venable, una recreació monstruosa dels boscos de la prehistòria en el que no hi falten ni les plantes carnívores que són nodrides amb mosques d'importació, ens situa metafòricament en el context d'una família desestructurada a partir de la mort del membre que, d'alguna manera, la cohesionava i li donava sentit, i que ara veu com els seus integrants tracten de destruir-se els uns als altres en un joc d'egoismes suprems que pugnen per tapar la veritat desfermada, una veritat que podria ser aniquiladora si arribés a fer-se pública.

"Suddenly, last summer" és una de les millors versions fílmiques de les obres de Williams, rodada en un excepcional blanc i negre i amb un tractament gairebé quirúrgic -i mai més ben dit- de la temàtica de les malalties mentals. El magnífic treball interpretatiu encapçalat per Katharine Hepburn, Montgomery Clift i Elizabeth Taylor s'estructura al voltant de la posada en escena d'un mestre com Joseph Leo Mankiewicz, lluny ja dels temps en els que va dirigir "All about Eve" i molt a prop de la seva nèmesis professional: la "Cleopatra" que va enfonsar la 20th Century-Fox i va acabar amb un gènere, el cinema històric concebut com a gran espectacle.