Cap al minut noranta-vuit d’aquesta pel·lícula hi ha una escena esgarrifosa que, un cop vista, no es pot oblidar mai més. Sense donar pistes, tothom que l’hagi vist crec que dirà el mateix, que de vegades en 60 segons d’emoció es pot resumir tota una historia i tot un plec de sentiments.
Hi ha pel·lícules que tal com s’estrenen, ja es veu que entraran als annals dels “clàssics”. Per a mi, El Piano (1993, de la directora Jane Campion), és una d’aquestes. La trama, com moltes, és aparentment simple. A meitat del segle XIX, Ada, una dona escocesa, és enviada, amb la seva filla, a Nova Zelanda donada en matrimoni pel seu pare a un granger que viu al “mig del no-res”, a dins dels boscos, on hi ha una petita colònia de britànics. Ada no pot parlar, no s’explica mai el motiu, però la seva obsessió i manera d’expressar-se és tocant un piano que s’ha fet portar en ella. El seu marit no veu el piano com a una necessitat i el ven a un veí, que desprès demana classes de piano a l’Ada, i alguna cosa més, a canvi d’anar-li tornant l’instrument a poc a poc.
El marit és l’estereotip de granger-colon que intenta comprar terrenys als aborígens per anar sumant patrimoni, sense arribar a entendre mai la seva manera de vida. Com tampoc pot entendre a la seva dona ni les seves necessitats. Per a ell, ha comprat una dona igual com compraria un terreny. Aquesta actitud contrasta amb la del veí que està més integrat en la vida d’aquella gent i, fins i tot, parla la seva llengua. S’entén que el seu personatge és més a prop de la natura, de la vida real, i això queda reflectit amb el seu comportament, més rude, però a la vegada menys hipòcrita i més emocional.
Aquesta pel·lícula, per a mi, tracta de les emocions humanes i la comunicació, o la falta d’aquesta. En alguns aspectes sembla un conte de fades, però potser el que em recorda més és a la història de Cims Borrascosos, d’Emily Brönte, una gent vivint aïllats fent front a les emocions i reaccions humanes més bàsiques.
El Piano funciona, i afecta tant a la gent que li agrada, per una sèrie de factors que transformen una pel·lícula simple en una que crea un ambient asfixiant, hipnòtic i transportador. Els actors són de primera; Holly Hunter va guanyar un Oscar pel seu paper com a Ada, igual que Anna Paquin com a la filla (llavors amb només 11 anys). El marit és Sam Neill, i el veí, el majestuós Harvey Keitel.
La fotografia és magnífica, les imatges dins de la selva amb les plantes que també atrapen i ofeguen els personatges. Fins i tot els colors estan triats amb un toc verd-blau-gris buscat per representar el mateix tipus de fotografia d’aquella època.
La pel·lícula ja es mereix un 9, però per arribar al 10 hem de parlar de la música. La banda sonora són peces de música del Michael Nyman (habitual col·laborador de Peter Greenaway - per uns un parell de genis, per altres uns pesats!). En El Piano, Nyman ho encerta totalment, la música hipnotitza i ens porta a un altre pla mentre observem, impotents, el desenllaç dels fets tràgics, esperançadors, d’aquest triangle d’emocions.
És una obra d’aquelles que els seus detractors no la toleren, per ser incomprensible, pseudo-art, pretensiosa, mentre que els seus fans no l’oblidaran mai, no hi ha línia entremig. Per a mi, en el grup dels fans, una pel·lícula de les poques que he tornat a veure 4 o 5 cops (cosa increïble avui en dia amb tantes ofertes i possibilitats i tant poc temps); fins i tot comprant la pel·li, BSO, guió ... Podríem continuar amb les mil i una anècdotes sobre la pel·lícula però els que ja en sou seguidors, segur que les coneixeu (o les podeu investigar per la xarxa), i els que no, millor que mireu la pel·lícula i desprès ja en parlarem!
Hi ha pel·lícules que tal com s’estrenen, ja es veu que entraran als annals dels “clàssics”. Per a mi, El Piano (1993, de la directora Jane Campion), és una d’aquestes. La trama, com moltes, és aparentment simple. A meitat del segle XIX, Ada, una dona escocesa, és enviada, amb la seva filla, a Nova Zelanda donada en matrimoni pel seu pare a un granger que viu al “mig del no-res”, a dins dels boscos, on hi ha una petita colònia de britànics. Ada no pot parlar, no s’explica mai el motiu, però la seva obsessió i manera d’expressar-se és tocant un piano que s’ha fet portar en ella. El seu marit no veu el piano com a una necessitat i el ven a un veí, que desprès demana classes de piano a l’Ada, i alguna cosa més, a canvi d’anar-li tornant l’instrument a poc a poc.
El marit és l’estereotip de granger-colon que intenta comprar terrenys als aborígens per anar sumant patrimoni, sense arribar a entendre mai la seva manera de vida. Com tampoc pot entendre a la seva dona ni les seves necessitats. Per a ell, ha comprat una dona igual com compraria un terreny. Aquesta actitud contrasta amb la del veí que està més integrat en la vida d’aquella gent i, fins i tot, parla la seva llengua. S’entén que el seu personatge és més a prop de la natura, de la vida real, i això queda reflectit amb el seu comportament, més rude, però a la vegada menys hipòcrita i més emocional.
Aquesta pel·lícula, per a mi, tracta de les emocions humanes i la comunicació, o la falta d’aquesta. En alguns aspectes sembla un conte de fades, però potser el que em recorda més és a la història de Cims Borrascosos, d’Emily Brönte, una gent vivint aïllats fent front a les emocions i reaccions humanes més bàsiques.
El Piano funciona, i afecta tant a la gent que li agrada, per una sèrie de factors que transformen una pel·lícula simple en una que crea un ambient asfixiant, hipnòtic i transportador. Els actors són de primera; Holly Hunter va guanyar un Oscar pel seu paper com a Ada, igual que Anna Paquin com a la filla (llavors amb només 11 anys). El marit és Sam Neill, i el veí, el majestuós Harvey Keitel.
La fotografia és magnífica, les imatges dins de la selva amb les plantes que també atrapen i ofeguen els personatges. Fins i tot els colors estan triats amb un toc verd-blau-gris buscat per representar el mateix tipus de fotografia d’aquella època.
La pel·lícula ja es mereix un 9, però per arribar al 10 hem de parlar de la música. La banda sonora són peces de música del Michael Nyman (habitual col·laborador de Peter Greenaway - per uns un parell de genis, per altres uns pesats!). En El Piano, Nyman ho encerta totalment, la música hipnotitza i ens porta a un altre pla mentre observem, impotents, el desenllaç dels fets tràgics, esperançadors, d’aquest triangle d’emocions.
És una obra d’aquelles que els seus detractors no la toleren, per ser incomprensible, pseudo-art, pretensiosa, mentre que els seus fans no l’oblidaran mai, no hi ha línia entremig. Per a mi, en el grup dels fans, una pel·lícula de les poques que he tornat a veure 4 o 5 cops (cosa increïble avui en dia amb tantes ofertes i possibilitats i tant poc temps); fins i tot comprant la pel·li, BSO, guió ... Podríem continuar amb les mil i una anècdotes sobre la pel·lícula però els que ja en sou seguidors, segur que les coneixeu (o les podeu investigar per la xarxa), i els que no, millor que mireu la pel·lícula i desprès ja en parlarem!
Acabem amb la cita d’una poesia de Thomas Hood que tanca la pel·lícula (traducció gràcies a la companya de butaca, la Sílvia):
There is a silence where hath been no sound,
There is a silence where no sound may be,
In the cold grave—under the deep, deep sea.
Hi ha silenci on so no hi ha hagut
Hi ha silenci on so no hi haurà
A la freda tomba - del fons de l’oceà.
