"Pandora and the Flying Dutchman", un passeig per l'amor i per la mort

Si, com va dir Franz Kafka, "les cordes de les lires dels poetes moderns són immenses cintes de cel·luloide", no hi ha un altre exemple més explícit del que va intentar transmetre l'escriptor txec que les obres del realitzador novaiorquès Albert Lewin, un dels més insòlits i desconeguts directors de l'època daurada de Hollywood, creador de joies com "The Picture of Dorian Gray", "The Private Affairs of Bel Ami" o, naturalment, la seva obra mestra iconoclasta i agosserada, "Pandora and the Flying Dutchman", una mostra del que els cinèfils francesos -als anys setanta- van batejar com a cinema de qualité i què ha estat llargament reinvidicada en les darreres dècades com una de les propostes artístiques més originals, innovadores i avanguardistes del cinema americà dels anys cinquanta.

"Pandora" és, certament, com un quadre a l'oli en el que Lewin -autor també del guió- va barrejar dos mites pertanyents a cultures diferents: el de Pandora, la dona que va escampar el mal per tot arreu a causa de la seva infinita curiositat, i el de l'Holandès Errant, el capità de vaixell condemnat per la seva iniquitat a navegar per l'oceà en un desesperant viatge sense fí fins arribar a trobar la dona que vulgués morir per ell, i amb ell. L'exhibició de recursos artístics que porta a terme Lewin en aquest film és tal, que sovint l'espectador encisat no sap si es troba davant d'una projecció cinematogràfica o d'una obra pictòrica. Aquesta força plàstica de les seves imatges es fa palesa en moments d'intensa bellesa amb l'utilització d'una paleta cromàtica més pròpia del pintor que del fotògraf, i que va aconseguir, per primera vegada, retratar el paisatge de la costa catalana i la nostra llengua i exportar-los a tot el món, al mateix temps que consagrava la fascinant i llegendària personalitat d'Ava Gardner.

"Pandora and the Flying Dutchman", rodada l'any 1951 a la -aleshores- petita i aïllada població gironina de Tossa de Mar, narra la història de Pandora Reynolds (Gardner), una cantant nordamericana en viatge de plaer per Europa que passa una temporada al petit port pesquer d'Esperança, al Mediterrani. Pandora és freda, voluptuosa, capriciosa i no ha conegut mai l'amor, malgrat tenir als seus peus una cort d'admiradors entre els que destaquen un pilot de cotxes de carreres i un matador de toros, interpretat pel torero-poeta-actor català Mario Cabré. Pandora coneixerà Heindrick van der Zee (un immens James Mason), un solitari navegant que resultarà ser l'Holandès Errant i per qui ella, a la fí, serà capaç d'un sacrifici d'amor i mort més enllà del temps i l'espai.

"Pandora" és, juntament amb "The Barefoot Contessa" i "Mogambo", part de la mítica trilogia gardneriana que cimenta l'accés de l'actriu a l'Olimp de la gloria fílmica. En totes tres tenim reproduccions de diferents aspectes de la seva verdadera personalitat, fet que sempre va estar definitiu a l'hora de que Gardner aportés credibilitat i vigor als personatges que li tocava interpretar. Si en la majoria de les pel·lícules que va tindre que rodar com a representació del més alt glamour de la Metro-Goldwyn-Mayer es limitava a passejar-se per la pantalla, farta de tenir que fer paperets decoratius al costat de les grans estrelles masculines de la casa (Gable o Robert Taylor, per citar-ne els més populars), és en aquestes obres de Lewin, Manckiewicz i Ford on la seva llum brillarà excepcionalment, embolcallada per uns sòlids guions, uns directors sensitius i genials i amb la percepció d'uns personatges molt propers a la seva pròpia ànima. I en totes tres, així mateix, es troba submergit l'etern conflicte de la lluita de sexes, on l'etiqueta que l'actriu portava penjada de "devoradora d'homes" quedara esclafada, paradoxalment, sota l'evidència de que, finalment, serà ella la que resultarà destruida.

"Pandora" és, en realitat, una plasmació absoluta del concepte d'amour fou al cinema, en la qual les referències excessivament literals a ambdós mites converteixen la història en un conte tràgic d'insensata bellesa. Potser massa, donat que la seva surrealista proposta no va ser entesa en el moment de l'estrena internacional de la pel·lícula, donant tebis resultats de taquilla. A més, la Metro va considerar-la "excessivament intelectual i manierista", i va retallar-ne bona part del seu metratge. La producció, això sí, va estar un èxit a Espanya, i especialment a Catalunya, on la possibilitat de poder escoltar unes frases en català -pronunciades al principi del film i que Lewin va incloure per trobar-les "exòtiques"- va arrossegar al públic a les sales on s'exhibia. I, de manera molt important, per la presència d'Ava Gardner, l'estada de la qual a territori espanyol va fer còrrer rius de tinta a partir del seu publicitat flirt amb Mario Cabré, circumstància que va fer que el seu promès, Frank Sinatra, aparegués desesperadament per la Costa Brava amb una pulsera de diamants i una capsa de chewing gum per tractar de recuperar-la.

"Pandora" es va perdre en l'oblit durant més d'un quart de segle fins que, el 1976, el Festival Internacional de Cinema de Paris la va recuperar, per fí, completa i restaurada, reivindicant-la com una de les millors pel·lícules del cinema romàntic de la història.