27 de setembre 2008

'Argel', de John Cronwell, un precedent de 'Casablanca'

John Cronwell va dirigir Argel (Algiers) l'any 1938, a partir d'una pel·lícula francesa, Pépé-le-Moko, que havia aconseguit un gran èxit internacional l'any anterior. En la versió nord-americana, el paper del gàngster interpretat per Jean Gabin a la pel·lícula de Julien Duvivier va recaure en l'actor Charles Boyer, que no ha acabat de posar d'acord ningú a l'hora de considerar-lo com un dels encerts o un dels errors d'Algiers. Siga com siga, la bona química i la sensualitat que s'estableix entre Boyer i l'actriu Hedy Lamarr és inegable, tot i que encara era una actriu en construcció, en el sentit més literal per la manera com Hollywood fabricava les seues estrelles als anys 30. L'actriu austríaca era un veritable sex-symbol després de l'escàndol que va provocar amb la seua actuació a Extasi, una cinta txeca de 1933 en què Lamarr va protagonitzar el primer nu integral d'una pel·lícula comercial, amb una escena de 10 minuts. Lamarr, que va establir un nou cànon de bellesa a Hollywood, no va tenir gaire sort a l'hora de triar els guions que li oferien, tot i que a banda de l'èxit aconseguit amb Argel també va aparèixer a Sansón y Dalila. Però va rebutjar papers amb què van triomfar altres actrius, com Luz que agoniza, Laura o Casablanca, pel·lícula que precisament està inspirada en Argel.

Argel explica la història de Pepe le Moko, un espavilat lladre francès que s'amaga als carrers laberíntics de la Casbah argelina, tot fugint de la policia després d'un important robatori de joies. El personatge interpretat per Charles Boyer és el cap d'una banda de malfactors, però el seu amic més perillós és el policia Silmane (interpretat per Joseph Calleia), que espera pacientment el moment en què Pepe sortirà del seu cau per poder detenir-lo i entregar-lo a les autoritats colonials. És en aquest moment quan apareix una bonica turista francesa, Gaby (Hedy Lamarr), que no té por de visitar el costat més fosc de la Casbah i conèixer el temut Pepe le Moko, que s'enamora d'ella. Cansat de la seua amant Inès (atractiva i infravalorada Sigrid Gurie), que li recorda la barbàrie i la brutícia de la Casbah argelina, el lladre somnia amb el fet de tornar a la civilitzada París, que personifica en Gaby. És així com el policia Silmane utilitzarà la noia d'esquer humà, per poder atrapar Pepe le Moko. Aquest guió tan senzill està basat en la novel·la original Pepe-le-Mokó, de Detective Ashelbé (Henri La Barthe), que van adaptar John Howard Lawson i el conegut escriptor de novel·la negra James M. Cain (El cartero siempre llama dos veces), que va escriure am brillantor alguns dels diàlegs.

Abans de començar el rodatge, el productor Walter Wanger (que tenia els drets per adaptar la novel·la a Hollywood) va retirar el mercat totes les còpies de la versió francesa. Convençut per Charles Boyer, que havia conegut l'actriu en una festa, va arribar a un acord amb Louis B. Mayer perquè Hedy Lamarr pogués treballar per a la United Artists, i a canvi va cedir l'actor a la Metro. Boyer va rebre una nominació a l'Oscar pel seu treball, així com el director de fotografia, James Wong Howe, que va fer una excel·lent fotografia en blanc i negre. Per exemple, la il·luminació especial de l'escena d'amor entre Boyer i Lamarr va necessitar tres dies de rodatge. Aquesta escena és tot un clàssic del cinema, tot i que el diàleg ens puga semblar ridícul a principis del segle XXI ("Me recuerdas al sonido de los trenes, ¿no tiene gracia? Me recuerdas a los cafés de los bulevares", li diu Boyer a Lamarr per festejar-la). A més, el fotògraf va tenir la genial idea de cremar resina durant les escenes filmades als carrers de la Casbah, per recrear una atmosfera inquietant i màgica.

Per a la seua banda, el treball de Cronwell té poc mèrit. L'actor i director, que en aquella època ja tenia una filmografia extensa, amb pel·lícules com El pequeño lord Fauntleroy o El prisionero de Zenda, va limitar-se a repetir escena per escena la versió francesa de la pel·lícula, ja que el productor Walter Wanger va resignar-se amb el fet de no comptar ni amb el realitzador Julien Duvivier, el realitzador de Pépé-le-Moko, ni amb l'actriu d'aquella pel·lícula, Mireille Ballin. Quan els dos van rebutjar la seua oferta, va intentar contractar Dolores del Río i Sylvia Sidney per al paper de Gaby, però va haver de conformar-se amb la desconeguda Hedy Lamarr. Paradoxalment, l'austríaca va ser el gran atractiu de la pel·lícula, i després del seu èxit es van comercialitzar les còpies del collaret i de les arracades que Lamarr lluïa en una escena que avui ens sembla absurda, per la seua durada i per les estranyes cares somrients que posa l'actriu mentre intercanvia miradetes amb Boyer (de fet, ella mateixa va dir que qualsevol noia pot ser glamourosa, tot limitant-se a "quedar-se quieta i semblar estúpida"). També es van llançar al mercat la rèplica d'un turbant dissenyat per la mateixa actriu, així com un tint per als cabells amb un curiós eslogan que marcava el final de l'imperi de les rosses a Hollywood i el nou cànon de bellesa que inaugurava Lamarr: Les rosses estan bé, però les morenes són divines. Una altra curiositat, aquesta relacionada amb Le-Moko, és que l'animador Chuck Jones va inspirar-se paròdicament en Charles Boyer per crear la divertida mofeta Pepe Le Pew, que en l'episodi The Cat's Bah (fonèticament recorda la paraula Casbah) coneix una gateta trista, l'amor de la seua vida, i la porta a un bar en què interpreta la cançó de Casablanca. De fet, la mítica pel·lícula de Michael Curtiz va intentar imitar l'èxit d'Argel, i la cinta de Cronwell va ser un dels referents més importants que van tenir en compte l'equip de guionistes quan quatre anys més tard van immortalitzar el cafè de Rick, en què dos personatges enamorats, atrapats i assetjats al nord d'Àfrica també recordaven els temps millors a París.

NOTA: Alger, en la seua versió catalana, es pot veure aquesta mitjanit al canal 300 de la TDT, a partir de les 02.34 hores. També la matinada de diumenge a dilluns, a partir de les 03.35 hores, dins del bloc de programació Clàssics en blanc i negre.

2 comentaris:

Pandora ha dit...

Hedy Lamarr és, des del meu punt de vista, una desaprofitada actriu que es va veure encaixonada en uns motlles que no va aconseguir trencar. A banda d'això, el seu habitual hieratisme interpretatiu no li va fer cap favor a la seva carrera, que tot i amb això, compta amb cosetes molt interessants, lamentablement avui en dia bastant desconegudes pel gran públic. Et puc recomanar, del que més em pot agradar a mi de la filmografia menys coneguda de Lamarr, "Camarada X" (MGM
1940, divertida comèdia on l'actriu s'abandona a una certa xalera poc habitual en ella), i especialment la meva idolatrada "Ziegfeld Girl" (MGM 1941, gloriós musical amb Lana Turner i Judy Garland).

Gustau Moreno ha dit...

Molt bé, les buscaré.
Precisament avui, el diari ABC regala "La extraña mujer" (1946, dirigida per Edgar G. Ulmer. Cada diumenge regalen un DVD amb tres pel·lícules clàssiques. Avui, a més de "La extraña mujer", amb Hedy Lamarr, també donen "La sensación de París", amb Danielle Darrieux i Douglas Fairbanks JR, i "Morena y peligrosa", amb Dorothy Lamour, Bob Hope i Peter Lorre.