"On the beach", l'holocauste nuclear segons Hollywood

Estrenada a Espanya sota el títol de "La hora final", "On the beach" es va convertir en una de les pel·lícules de les que més es va parlar a nivell internacional aquell any de 1959. Basada en una novela de Nevil Shute que havia resultat un exitós best-seller ben farcit de reedicions, i publicitada amb frases com la película que nadie debe dejar de ver o la mayor historia de nuestro tiempo, va arrossegar a les taquilles a tota una generació susceptibilitzada per l'escalada de la Guerra Freda -i el conseqüent magatzematge de més i més armament nuclear- entre les dos grans potències mundials, la URSS i el Estats Units d'Amèrica, i que amenaçava (segons els cronistes més apocalíptics) amb provocar l'extinció de la vida sobre el planeta Terra.
Com que és aquest un bloc en el que parlem de cinema, m'estalviaré una disertació sobre el delicat moment que es vivia aleshores, perquè és una informació que no guardo a la meva memòria -i, per tant, m'obligaria a un treball de recerca- i em centraré en la disecció de la pel·lícula, una de les que van causar més profunda impressió en el meu ànim i de la que conservo un angoixant record d'infantesa, barreja de l'acollonant, severa i castrant educació escolàpia que estava rebent en aquells moments i de la meva idiosincràsia donada al misticisme, virtut o defecte que vaig incubar des de ben petit i que no m'ha abandonat des d'aleshores.

Recordo com si fos avui el terror que va produïr en mi la visió de l'última escena de "La hora final", que mostrava diferents i succesius planos de la ciutat de Melbourne completament deserta, amb els tramvies, els cotxes i les bicicletes abandonats al mig del carrer i el vent udolant fort per les cantonades de les avingudes. L'angoixa venia provocada, més que pel que vèiem, pel que intuïem: la població, malalta per la radiació, s'havia refugiat als seus llits on havia acabat morint. Era la terrorífica manera en que el realitzador Stanley Kramer ens deia que l'últim alè de vida s'havia esvait al planeta, irònicament tancant el film amb la imatge d'un rètol mig arrencat pel vent on resa there's still time, brother ("encara hi ets a temps, germà"), el lema de l'inefable Exèrcit de Salvació que serveix aquí com a missatge d'una tímida esperança que el guió de John Paxton va incorporar i que no es trobava a la novel·la original (la qual vaig procurar llegir pocs anys després i em va semblar, encara, molt més fosca i depriment que la versió fílmica).

La pel·lícula, com ja s'ha dit, va funcionar magníficament en la seva cursa per les sales d'exhibició internacionals, provocant així mateix enceses controvèrsies entre els seus defensors i detractors, entre els quals s'hi podien trobar coneguts científics, polítics i tota mena de personatges públics. El debat estava servit i cadascú tenia la seva interpretació del significat final de la situació sense marxa enrere que plantejava la història, sent per a uns un anunci esfereidor del que podria passar en un futur inquietantment pròxim i, per a d'altres -sense dubte, molt agosserats- un missatge en clau dels americans a la Unió Soviètica utilitzant la vella dita de la saviesa popular castellana quien avisa no es traidor.

La United Artists, productora de la pel·lícula, va posar a disposició de Kramer un excepcional repartiment de primeres figures encapçalat per Gregory Peck i Ava Gardner, els quals no treballaven junts des dels temps de la poètica i encisadora "Las nieves de Kilimanjaro", acompanyats per Fred Astaire, Anthony Perkins, i una llarga nòmina d'intèrprets australians en els papers secundaris. La producció es va rodar a Melbourne, als mateixos indrets que detallava la novel·la de Shute i en un molt encertat blanc i negre, obra del mestre de la fotografia cinematogràfica Giuseppe Rotunno, la presència del qual havia estat una de les exigències d'Ava Gardner a l'hora de signar la seva participació al film. L'actriu, aleshores amb trenta set anys, havia quedat meravellada del treball de Rotunno a la seva anterior pel·lícula, "La Maja Desnuda", on el fotògraf havia plasmat la seva bellesa en impactant Technicolor. Gardner, per a qui era el seu primer rodatge després de finiquitat el contracte que la lligava a la Metro Goldwyn Mayer, va protagonitzar un escàndol majúscul només descendre de l'avió que la va portar a Melbourne. Davant dels micròfons i les càmares de tota la premsa congregada per a rebre-la, va dir que estava allà per rodar una producció que tractava sobre la fí del món i que, pel que havia vist, aquell territori era el més indicat per a fer-ho. Els mitjans australians, com a venjança, no van deixar de publicar rumors sobre ella i la seva estranya relació amb el seu ex-marit, Frank Sinatra, qui la va visitar durant la seva estada a Austràlia sent víctimes d'un setge esgotador per part dels paparazzi.

Més enllà de les anècdotes de rodatge, la presència de Gardner en un paper delicat i difícil que demanava un evident treball d'introspecció personal ofereix un dels més estimulants alicients del film. Fotografiada per Rotunno sense concesions al maquillatge, el seu rostre mostrava ja les primeres senyals d'una maduressa física -petites arrugues, bosses sota els ulls, un incipient double menton- que expressava magníficament el turmentat i complex món interior de la protagonista, Moira Davidson, una dona que esgarrapa bocins de felicitat en els seus darrers dies de vida rebel·lant-se contra l'absurd de la situació que està vivint, parant cops a base d'alcohol i cercant seguretat en una relació crepuscular amb el comandant de la Marina nordamericana interpretat per Gregory Peck.

Destacable és també l'actuació de Fred Astaire en una incursió a les antípodes -i mai més ben dit- de les seves habituals caracteritzacions al cinema musical. Úmbrivol i desencisat, el seu personatge del científic nuclear que se sap un dels artífexs del desastre final que s'està produint ens mostra un desconegut Astaire que hi posa la dosi necessària d'ironia i escepticisme per fer creïble el seu paper.

Amb el pas dels anys, "On the beach" pot semblar, fins i tot, una obra naïve que ara cal revisar amb prudència i, sobre tot, sense perdre de vista el context de l'època en la qual va ser produïda. Personalment, és una pel·lícula que he anat veient amb certa periodicitat i que -i és opinió meva- ha envellit considerablement bé, convertint-se en un bon referent del cinema de ciència ficció dels últims anys cinquanta i que es troba a galàxies de distància de les produccions que d'aquest gènere estrenava Hollywood en aquells dies.