Pepita Jiménez és el nom d'una famosa novel·la, característica del realisme castellà, de l'escriptor Juan Varela, la qual conjuntament amb Juanita la Larga són les més famoses de la seua producció y han estat històricament considerades com unes de les millors novel·les del segle XIX en llengua castellana. El 1945 va tenir la seua adaptació mexicana, dirigida pel prestigiós director Emilio "Indio" Fernández, tota una institució al país asteca quant a professional del setè art. Mèxic havia acollit milers d'exiliats republicans, amb la qual cosa es va notar moltíssim l'interès per les produccions de clàssics castellans. També va comptar amb una important aportació ebrenca, amb la participació com a guionista de l'intel·lectual catalanista jesusenc Joan Cid i Mulet, el qual va col·laborar amb altres pel·lícules entre 1945 i 1946 com El Final de Norma. Va ser musicada pel català Díaz Conde i va actuar com a artista principal Fortuni Bonanova, que s'havia format artísticament a Hollywood.Pepita Jiménez ens presenta Don Luis, un xic que ha estat educat pel seu oncle que el va induir cap al sacedorci. Abans de la reclusió al seminari, però, passa uns dies amb el seu pare al seu poble de naixement i freqüenta en algunes tertúlies una vídua amb una reputació immaculada que, a la vegada, festeja el seu pare. Hi ha un missatge implícid: les coses són com són i no poden funcionar d'altra manera. Si una persona ha triat un camí i hi vol ser fidel, ha de posar tots els mitjans per defensar-lo, la qual cosa no és sempre fàcil.
La novel·la és tot un clàssic, i la pel·lícula encara és recordada en els manuals d'història del cinema mexicà, ja que va ser una de les primeres grans estrenes de l'esmentat històric director asteca. D'altra banda, l'any passat, en motiu de la celebració del centenari del naixement de Joan Cid i Mulet, també es recordà aquest vessant cinematogràfic del polifacètic autor jesusenc.
Article d'Emigdi Subirats.
1 comentari:
El cinema mexicà clàssic és ara mateix un cinema molt desconegut al nostre país, tot i la proximitat de l'idioma. L'única excepció, potser, són les comèdies de Cantinflas. Però fins als anys 60-70, la indústria cinematogràfica mexicana va ser molt potent, una de les més fortes del món. No és casualitat que Mèxic captés molta de la gent de la indústria que havia marxat d'Espanya després de la Guerra Civil, però també abans del conflicte i en moltes ocasions després d'haver passat una temporada a Hollywood. El cas més representatiu és el de Luis Buñuel. Si us interessa el cinema mexicà, una opció per recuperar moltes pel·lícules clàssiques és el Canal de las Estrellas, accessible al dial 152 de Digital+, en què sovint fan cicles de films antics.
Publica un comentari a l'entrada