'Perdición', bon cinema negre de la mà de Billy Wilder

Si fa us dies us parlàvem d'una joia del flasback i del cinema negre, El gran flamarion d'Anthony Mann, avui us proposem una altra pel·lícula retrospectiva, amb un crim perfecte i amb femme fatalle: Perdición, del gran Billy Wilder. La pel·lícula és una producció del 1944 per a la Paramount Pictures, i va suposar el quart llargmetratge de Wilder com a director, situat entre Cinco tumbas al Cairo (1943) i Días sin huella (1945). En aquest sentit, Perdición (també titulada Pacto de sangre als països sudamericans) és una de les més importants del cinema negre, en què Wilder va tenir la col·laboració de l'escriptor Raymond Chandler per escriure el guió i adaptar una novel·la d'un altre dels autors més importants del gènere, James M. Cain. De fet, Wilder va rebre la seua primera nominació a l'Oscar com a director, i tant el realitzador com Chandler van ser nominats també en la categoria de millor guió adaptat. La pel·lícula explica la història d'un venedor d'assegurances, interpretat per Fred McMurray, que s'enamora d'una dona (immensa Barbara Stanwych) i decideix pactar i executar l'assassinat del marit d'ella fent que semble un accident, tot cobrant una indemnització milionària gràcies a una assegurança falsificada. La gran força de la història recau en la descomunal interpretació de la parella protagonista, amb un magnetisme de McMurray i una sensualitat perversa d'Stanwych fora de qualsevol dubte, però també cal destacar la qualitat dels diàlegs, la fotografia en un esplèndid blanc i negre, a càrrec de John F. Seitz, i la capacitat de Billy Wilder per construir i filmar una història rodona mitjançant un flasback antològic. En la mateixa línia, també cal destacar el paper memorable d'un habitual del gènere i ja també d'aquest bloc, Edward G. Robinson, que interpreta l'inspector de reclamacions de l'empresa asseguradora, i que gràcies a la seua gran intuïció professional començarà a sospitar de les circumstàncies que envolten la mort del marit accidentat.

Perdición (Double Indemnity en el títol original, per la doble indemnització que rebrà la vídua gràcies a l'assegurança de vida falsificada) està considerada per molts com la millor pel·lícula de Billy Wilder. La realitat és que Perdición és una obra mestra indiscutible, que ens avança la famosa intel·ligència que impregnarà la filmografia de Wilder durant les properes dècades, però també una veritable perfecció tècnica i una encertada aposta per la perfecció estètica. El tractament de la llum a Perdición té una clara intencionalitat evocadora, tot recollint la forta influència de l'expressionisme alemany que Wilder coneixia de primera mà després d'haver treballat a la UFA de l'Alemanya anterior a l'ascens nazi. Si la cara és l'espill de l'ànima de cada persona, i aquesta és en realitat un laberint imprevisible, la llum no ha d'il·luminar les cares, sinó fugir dels personatges. En aquest sentit, si el clima de la pel·lícula arriba gràcies a les parts fosques, no cal oblidar que el tema de Perdición és la impossibilitat d'executar un crim perfecte. I la manera de resoldre aquests crims imperfectes és la intuïció professional guanyada amb l'experiència, com demostra el personatge interpretat per Edward G. Robinson, i no la tècnica observadora i deductiva que hauria utilitzat un investigador britànic, a l'estil de Sherlock Holmes. També és clara la influència judeocristiana de Wilder, ja que aquí no hi ha crim sense càstig. Així, la idea de la dona fatal no és més que el desenvolupament de l'arquetip de la serp que va temptar Adam i Eva al Paradís. De fet, Wilder i Chandler van escriure dos finals, i en el que finalment no va rodar-se, el personatge interpretat per McMurray sobreviu al tret mortal d'una pistola, però és capturat per la policia i més endavant és condemnat a la càmera de gas. Però la confessió del protagonista permet el seu perdó i també l'estructura circular de la pel·lícula, en què (insistim) veureu una de les dolentes més dolentes que ens ha donat el setè art.