'La pradera sin ley', de King Vidor

King Vidor va dirigir el western La pradera sin ley el 1955, just l'any abans d'una de les seues pel·lícules més conegudes, l'adaptació a la gran pantalla de Guerra y Paz. La pel·lícula explica la història de Dempsey Rae (Kirk Douglas), un vaquer sense destí (d'aquí el títol original Man without a star, l'home sense estrella) que accepta treballar per a una gran propietària que arriba a l'Oest per fer molts diners, des de la costa Est. Però sobretot, La pradera sin ley és la història d'aprenentatge del jove Jeff Jimpson (William Campbell), un vaquer inexpert que sabrà tot el que ha de saber un cowboy gràcies als consells de Dempsey.
En una de les primeres escenes, quan el personatge de Kirk Douglas salva Jeff de morir sota les rodes d'un tren, el primer consell que li dóna és que no ha de donar mai l'esquena al seu adversari, després d'haver-li clavat un cop de puny. Després, encara li donarà més consells, com que no abuse del whisky a les nits o que els cavalls mengen abans que els homes, i l'ensenyarà a portar un ramat de vaques i també a disparar amb un revòlver. Però sobretot, li donarà una gran lliçó de dignitat i de lleialtat, quan Dempsey passa d'un bàndol a l'altre dels grangers enfrontats per les zones de pastures, i fins i tot li dirà quan ha de deixar de ser un rodamon i crear una família. Així, quan Jeff ja ha après a ser un vaquer, el rebel i enèrgic Dempsey seguirà el seu camí cap a l'horitzó, com en tota bona pel·lícula de l'Oest.
La pradera sin ley és un western magnífic, tradicionalment subestimat perquè va quedar clarament eclipsat per l'altra gran aportació de Vidor al gènere, la memorable Duelo al sol. A més a més de la interpretació de Douglas, cal destacar la participació de Jeanne Crain, que encarna la rica propietària que contracta Dempsey per comandar els seus ramats. Vidor explica estrictament allò que és necessari, sense recrear-se excessivament en els paisatges o en els tòpics del gènere. El guió està signat pels guionistes Borden Chase i Daniel D. Beuchamp, a partir d'una novel·la de Dee Lindford. La pel·lícula té genials moments còmics en què Douglas demostra que també estava molt ben dotat per fer riure, i també gags visuals molt aconseguits, com quan Dempsey tira la seua cadira de muntar a través d'una finestra, mentre unes prostitutes estan tocant el piano. Tot i així, la meua escena preferida és quan Kirk Douglas s'està pentinant davant d'un espill i remulla la pinta dins d'una peixera amb peixos vius, per poder-se pentinar millor els seus cabells rossos. Tot seguit teniu un vídeo amb un fragment de la pel·lícula...