'Barton Fink', de Joel i Ethan Coen

Els germans Joel i Ethan Coen van dirigir l'any 1991 la pel·lícula Barton Fink, encara considerada per molts de nosaltres com una de les seues millors cintes. Barton Fink és la seua quarta pel·lícula, després de Sangre fácil (1985), Arizona Baby (1987) i el clàssic modern Muerte entre les flores (1990). De fet, sembla que Barton Fink està inspirada en el bloqueig que els Coen va patir durant la redacció del guió de Muerte entre las flores, ja que bàsicament explica la història dels problemes d'un guionista per escriure una pel·lícula en el Hollywood dels anys quaranta. Barton Fink, interpretat per l'actor John Turturro, és un dramaturg jueu que està aconseguint un cert èxit a Nova York amb el seu teatre realista, i que és contractat per un estudi de Hollywood com a guionista. De fet, això va ser cada vegada més habitual amb el pas del cinema mut al cinema sonor, ja que Hollywood necessitava guionistes que sapiguessen escriure diàlegs, i els millors dramaturgs estaven a la costa est, tot i que també van reciclar-se per al cinema molts periodistes, pel seu estil directe a l'hora d'escriure (en part, això també explicaria la gran proliferació de pel·lícules sobre el món de la premsa). Barton Fink va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, així com els premis al millor actor i a la millor direcció. A més, Barton Fink va rebre tres nominacions als premis Oscar, que els Coen no van conquerir fins l'any 1996 amb Fargo.

L'encàrrec de Fink és d'entrada una cosa tan senzilla com escriure el guió d'una pel·lícula de sèrie B de Wallace Beery, un actor molt conegut fins als anys trenta (va interpretar Long John Silver a la versió de La Isla del Tesoro feta per Victor Fleming l'any 1934), però en clara decadència durant la dècada següent. El tema de la pel·lícula serà la lluita lluire, una temàtica totalment desconeguda per part de Barton Fink, que encara se sent més bloquejat i estrany a Hollywood quan es queda sol a la seua habitació, en un hotel fosc i solitari. L'Hotel Earl està regentat per Chet, un personatge també força estrany interpretat per l'inevitable Steve Buscemi, que després de Muerte entre les flores ja havia esdevingut un actor habitual en les pel·lícules dels Coen i en altres produccions independents. Tancat a l'hotel sense saber què escriure, els dies de Barton Fink s'animen quan el guionista coneix Charlie, el seu veí d'habitació. L'encarregat d'interpretar Charlie va ser John Goodman, que aquí encarna brillantment una persona comú que hauria pogut ajudar Fink si ell s'hagués deixat. Però Barton, que teòricament està interessat en les històries de la gent normal per portar-les a la ficció, no sembla gens interessat en escoltar les històries de Charlie, perquè en el fons és un intel·lectual elitista.




En canvi, la seua estada a Hollywood es complica amb altres esdeveniments que l'allunyen del seu objectiu principal, però també per la mala sort. Per exemple, Barton prefereix recórrer a W.P. Mayhew (John Mahoney), un antic novel·lista que s'ha transformat en guionista, però que té problemes d'alcoholisme i pot fer molt poc per ajudar-lo. Aquest personatge estava inspirat en la història real dels escriptors F. Scott Fitzgerald i William Faulkner, que també havien arribat a Hollywood per escriure guions de pel·lícules, moltes vegades sense el finançament necessari i només per lluitar contra la decadència de les seues carreres literàries. De fet, Faulkner fins i tot va treballar com a guionista no acreditat en Flesh, una pel·lícula de lluita lliure de Wallace Beery com la que havia d'escriure Barton Fink a la ficció.

El millor de Barton Fink, a part de la seua fotografia impecable i la seua treballada i opressiva posada en escena (que com el pentinat del personatge de Turturro també ens recorda el film Cabeza Borradora de David Lynch), és que la pel·lícula va de menys a més, mentre els personatges van fent-se cada cop més inquietants i també s'incrementa la fatalitat que acompanya el protagonista. La pel·lícula és una gran paròdia delirant i sinistra del món de Hollywood, i per tant un bon exponent del cinema dintre del cinema. Així, ens retrata la incompetència dels directius dels estudis, la falta d'idees dels cineastes i l'alcoholisme dels guionistes, potser cada vegada més innecessaris, ja que l'únic que importa és vendre entrades amb temes mil vegades repetits i arguments plens de tòpics. El guió, que com totes les pel·lícules dels Coen inclou diàlegs memorables i intensos moments de silenci, aconsegueix fixar l'atenció i l'emoció de l'espectador cap a la segona meitat del film, abans de proposar-nos un extraordinari clímax final, acompanyat d'un sensacional sentit de l'humor. En algun moment ha estat titllada de pretenciosa, però Barton Fink és una obra mestra indiscutible, que incomprensiblement no té ara mateix del reconeixement que es mereix, tot i que els Coen són ja un dels pocs autors independents reconeguts pel gran públic. Al nostre país, només TV3 la reposa de tant en tant, en horaris estranys, i fins fa dos anys no va sortir en DVD (actualment es pot comprar per uns 5,95 euros). El mateix ha passat amb El gran salto (1994), una altra pel·lícula dels Coen que caldria començar a reivindicar...